La majoria dels morts callen. Ja no diuen res. Els
escriptors continuen parlant-nos a través del seu univers fet de paraules.
Demà, jornada de Tots Sants, és un bon moment per fer-los una visita al cementiri
de bracet amb aquest llibre sobre quaranta-dos escriptors desapareguts de totes
les èpoques de la nostra literatura: Ramon Llull, Vicent Ferrer, Ausiàs March, Caterina
Albert, Josep Carner, J.V.Foix, Josep
Palau i Fabre, Maria Mercè Marçal...) Cadascun està acompanyat de 41 textos
acurats i suggerents d’autors contemporanis que els reten homenatge i amb un
aplec de fotografies magnífiques de llurs tombes.
“Qui sap si la Mila va trobar finalment el seu lloc, o
si va sofrir noves proves i nous dolors. Mentrestant, al cementiri vell de l’Escala,
el mar ha estat ocultat per la ciutat. Ara ja no cal anar a buscar-la; és ella
la que s’alça per espiar a tocar dels murs emblanquinats” (Vicenç Pagès Jordà,
pàg.57)
“A davant mateix del cementiri, a l’altra banda del camí,
hi ha un detall que complauria molt el senyor Pla si el pogués veure. Hi ha plantat
un olivar. Amb una ordenació geomètrica tirada amb llinyola, els arbres són
tendres, de primer o segon any. Aixequen un cap viu, lligats encara a l’aspre
que ha de procurar que creixin drets. Les branques són voleiadisses, primes,
però els brots ja treuen una fulla jove, nerviosa, que l’airet de tramuntana
remou, jugant amb la verdor de l’anvers i amb aquell color platejat del revers,
tan propi de l’olivera” (Miquel Pairolí, pàg.89)
“Però tot plegat, com sempre, pot ser més senzill. La
veritable religió de Foix era l’Instant, i per això l’agost de 1953, a Port de
la Selva, va poder escriure:”Érem ningú, fullats per les tenebres/Quan plou la
por en els pètals dels aigualls/I l’altre, el Pur, llibert d’arjau i
veles/salpa, vident, cap al clarós Instant”. I potser va decidir que li
posessin aquella làpida on ell no sortia perquè no creia en la mort, tal com
diu en un altre dels seus poemes:”No crec perir puix que el traspàs ignor” (Xavier
Lloveras i Puchercós, pàg.73)
“Caldes d’Estrac, població costanera de la comarca del
Maresme, és l’escenari físic on aquest creador irrepetible donà continuïtat a
les sevs inexhauribles transformacions:des de l’interior del nínxol 369 del
petit cementiri mediterrani, amb diverses tiges de claveller ficades dins les
frontisses de la coberta de marbre negre florejat amb capes blanques, el viatge
el duu cap a la identitat més essencial i més definitiva; des de les diferents
sales de la Fundació, participa en un joc infinit de reencarnacions:es
transforma en cada un dels visitants quan amb la seva mirada aterren sobre la
superfície d’una pintura o d’un document o d’un llibre” (Damià Pons, pàg.133)
