divendres, 8 de novembre de 2013

Matsuo Bashô, L'estret camí de l'interior

L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashô (1654-1694) ha esdevingut un dels llibres més importants de la prosa japonesa clàssica.
Es tracta del cinquè i l’últim dietari de l’escriptor nipó en què ens narra el seu darrer viatge, anant a peu, a cavall o en barca, que feu amb el seu deixeble Sora durant l’estiu i la tardor del 1689 per les províncies del nord del Japó.
L’autor, un xic malalt, sent la necessitat espiritual de seguir les petjades i dialogar amb els poetes clàssics japonesos que havien trepitjat  i homenatjat anteriorment aquests indrets.
Cada text d’aquesta breu joia literària va acompanyat de diversos haikús que permeten al lector endinsar-se i fusionar-se amb els paratges. Recordem que Bashô està considerat el primer dels quatre grans mestres d’aquesta forma estròfica.  

“Vam sortir el dia vint-i-set del tercer mes, a l’alba. El cel estava una mica emboirat i la lluna ja havia perdut el fulgor de la nit, però al lluny es divisava el pic del mont Fuji. En veure les capçades florides d’Ueno i Yanaka em vaig preguntar, ple de malenconia, quan les podria tornar a contemplar.
Els amics més íntims s’havien aplegat per acompanyar-nos durant el breu recorregut en barca. En baixar a terra, en un lloc anomenat Senju, la idea d’escometre un viatge tan llarg em va omplir d’emoció. Vaig vessar llàgrimes en acomiadar-me dels meus amics en una cruïlla que no sabia on m’havia de dur.
                                   Se’n va la primavera...
                                   Els ocells ploren, llàgrimes
                                   als ulls dels peixos
Aquesta fou la composició amb què s’inicià el viatge, però aquell dia a penes vam poder avançar gens, perquè, en girar-me, veia el grup format pels meus amics, que semblaven decidits a quedar-se allà, drets, fins que la meva figura es perdés a l’horitzó”(pàg.39)

“Ens vam banyar a les aigües termals, que segons diuen són les millors de tot el Japó després de les d’Arima.
                                   A Yamanaka,
                                   Els crisantems no es cullen:                            
                                   perfum d’aigües termals.
L’amo de les termes, que era tot just un noi, es deia Kumenosuke. El seu pare havia estat amant del haikai, i fa anys el seu domini de l’art va fer avergonyir Teishitsu quan, encara jove, va venir aquí des de Kioto.(pàg.93)