Es tracta del cinquè i l’últim dietari
de l’escriptor nipó en què ens narra el seu darrer viatge, anant a peu, a
cavall o en barca, que feu amb el seu deixeble Sora durant l’estiu i la tardor
del 1689 per les províncies del nord del Japó.
L’autor, un xic malalt, sent la
necessitat espiritual de seguir les petjades i dialogar amb els poetes clàssics
japonesos que havien trepitjat i
homenatjat anteriorment aquests indrets.
Cada text d’aquesta breu joia
literària va acompanyat de diversos haikús que permeten al lector endinsar-se i
fusionar-se amb els paratges. Recordem que Bashô està considerat el primer dels
quatre grans mestres d’aquesta forma estròfica.
“Vam sortir el dia vint-i-set del
tercer mes, a l’alba. El cel estava una mica emboirat i la lluna ja havia
perdut el fulgor de la nit, però al lluny es divisava el pic del mont Fuji. En
veure les capçades florides d’Ueno i Yanaka em vaig preguntar, ple de
malenconia, quan les podria tornar a contemplar.
Els amics més íntims s’havien aplegat
per acompanyar-nos durant el breu recorregut en barca. En baixar a terra, en un
lloc anomenat Senju, la idea d’escometre un viatge tan llarg em va omplir d’emoció.
Vaig vessar llàgrimes en acomiadar-me dels meus amics en una cruïlla que no
sabia on m’havia de dur.
Se’n va la
primavera...
Els ocells
ploren, llàgrimes
als ulls dels
peixos
Aquesta
fou la composició amb què s’inicià el viatge, però aquell dia a penes vam poder
avançar gens, perquè, en girar-me, veia el grup format pels meus amics, que
semblaven decidits a quedar-se allà, drets, fins que la meva figura es perdés a
l’horitzó”(pàg.39)
“Ens
vam banyar a les aigües termals, que segons diuen són les millors de tot el
Japó després de les d’Arima.
A Yamanaka,
Els crisantems
no es cullen:
perfum d’aigües
termals.
L’amo
de les termes, que era tot just un noi, es deia Kumenosuke. El seu pare havia
estat amant del haikai, i fa anys el
seu domini de l’art va fer avergonyir Teishitsu quan, encara jove, va venir
aquí des de Kioto.(pàg.93)
