dijous, 9 d’octubre de 2014

Patrick Modiano, L'herba de les nits. Premi Nobel de Literatura 2014

Els lectors incondicionals de Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) podem llegir ara la seva última novel·la L'herbe des nits (2012) en llengua catalana a través de la traducció excel·lent  de Mercè Ubach
Jean, la veu del narrador, un escriptor madur, intenta investigar  i reconstruir la relació estranya i breu que va mantenir amb la misteriosa Dannie fa una cinquantena d’anys quan ella desaparegué sense donar senyals de vida. A partir de les notes disperses que ell  anava apuntant a una llibreta negra, cinquanta anys enrere, porta a cap una exploració moral i sentimental connectant les emocions i sensacions del passat amb el present. La ciutat de París amb els carrers, bars i hotels d’ambdós temps esdevé un personatge més d’aquesta obra amb tints de novel·la negra. Obra recomanable que planteja un interrogant al lector: què queda del nostre passat quan la vida se’ns va escurçant?
“L’altra nit, travessava París amb cotxe i estava emocionat de veure les llums i les ombres, les diferents classes de fanals o d’enllumenat, perquè sentia que, al llarg d’una avinguda o a la cantonada d’algun carrer, m’enviaven senyals. Era el mateix sentiment que s’experimenta en contemplar molta estona una finestra il·luminada: un sentiment de presència i alhora d’absència. Darrere els vidres, l’habitació és buida, però algú hi ha deixat la llum oberta. Per a mi no hi ha hagut mai ni present ni passat. Tot es confon, com en aquesta habitació buida on brilla una llum, cada nit. Moltes vegades somio que trobo el manuscrit. Entro a la sala de rajoles blanques i negres i furgo els calaixos, sota els prestatges dels llibres. O que un misteriós corresponsal, de qui no aconsegueixo desxifrar el nom al dors del sobre, rere la pàgina”remitent”, me l’envia per correu. I el mata-segells de correus porta una data de l’any que la Dannie i jo anàvem en aquella casa de camp. Però no em sorprén gens que el paquet hagi trigat tant a arribar-me. Decididament, no hi ha ni passat ni present. (pàg.54)