dimecres, 12 de novembre de 2014

Cristina Masanés, Germaine Gargallo. Cos, pintura i error.

“Nom de guerra: Germaine. Partida de naixement: Laure Gargallo. Primer marit, Vital Florentin. Segon marit, Ramon Pichot” (pàg.132). Qui era aquesta dona que, amb la seva bellesa discreta, seduí el pintor i escriptor català Carles Casagemas que emmalaltí i embogí per aquesta relació impossible disparant-li un tret fallit al cafè parisenc de l’Hyppodrome amb la presència d’altres artistes catalans i se suïcidà al cap de pocs segons als vint-i-un anys? Per què Picasso la immortalitzà a La vie (1903) i també al llenç Au lapin Agile (1905) de l’època blava? Com és que ambdós amants no van perdre gairebé mai el contacte tot i que no varen viure mai junts i el pintor l’ajudà econòmicament quan ella s’havia convertit en una dona vella, sola, malalta de sífilis, que malvivia sense ni un franc a París després de la Segona Guerra Mundial? Per què Germaine va prendre la decisió el 1908 de casar-se amb l’artista Ramon Pichot i Gironès i relacionar-se amb aquesta nissaga de Cadaqués? Totes aquestes respostes les trobareu en aquest assaig narratiu biogràfic de la periodista i documentalista Cristina Masanés (Manresa, 1965). L’autora ha anat resseguint l’itinerari vital de la model enigmàtica i vitalista Germaine Gargallo (1880-1948) a partir de pocs documents (l’ única vegada que sentim la seva veu és a través de les seves cartes dirigides a Picasso al final de la seva vida). És sobretot a partir de la mirada masculina d’aquests tres pintors (Casagemas, Picasso i Pichot) on Cristina Masanés s’ha capbussat per capir la psicologia d’aquesta midinette, coccotte o petite poule, apelatius que rebien aquestes noies pobres que es feien un sobresou a través del seu cos. Tres joves artistes que arriben a París el 1900 amb “la frenètica activitat sexual que despleguen en aquest món de trànsit entre el ser i el semblar que troben al circ, on cada un es proveïa sense retrets d’amants addicionals amb què saciar una urgència eròtica que tenia alguna cosa de fúria i desesperació, de consol i de fugida però així com Picasso en lleva fruit, amb la sèrie d’acròbates, saltimbanquis i arlequins, Germaine quedarà empantanegada en les exigències del propi cos, sense possibilitat de transcendir-les perquè quan no es té res, encara es disposa d’un cos i seduir és posar-se al cantó del joc o de l’artifici, del mirall” assenyala l’autora. Obra ben escrita amb una bona descripció dels ambients de Montmartre a començaments del segle XX. Després de llegir el llibre, si us abelleix contemplar alguns retrats de la Germaine Gargallo, podeu visionar l’exposició del MNAC fins el 22 de febrer: Casagemas. L’artista sota el mite. Un conjunt de 38 obres del pintor, 13 de les quals inèdites.