El punt d’arrencada és el retorn a casa de B, el personatge principal, l’àlter ego
de Baixauli, després d’haver estat hospitalitzat una llarga temporada. A partir
d’ací, amb una estructura fragmentària i alineal, els lectors ens endinsem
envers el viatge interior d’aquest protagonista on el passat ple de records i
fantasmes, el present, i els elements onírics s’encavallen i es fixen a través
de l’art d’escriure en una multiplicitat de gèneres i tècniques narratives: contes
de terror, narracions fantàstiques, versos, dietaris, monòlegs interiors... Convé
destacar la importància del tractament dels espais amb unes descripcions
minucioses de les plantes del sanatori, principalment la quarta reservada íntegrament
als malalts psicòtics i, sobretot, la cinquena inaccessible i enigmàtica que
esdevé el “leitmotiv” i la clau de l’obra. També les tres cases abandonades
enmig del bosc així com l’habitatge i el terrat de B adquireixen un significat
simbòlic. Un ampli ventall de personatges secundaris morts i vius omplen
aquestes pàgines alguns dels quals no deixaran indiferents als lectors com l’Orofila
Martí, en Tomàs, el zelador Ferragut, la
Físio, el violinista Fix i la seva filla Fíxia. Novel·la recomanable i ben
escrita que ens fa reflexionar sobre el poder de la ment amb les seves imatges
emmagatzemades a la memòria que és capaç de no establir límits entre el present
i el passat, els vius i els absents, la raó i la bogeria.
*Manuel Baixauli, La
cinquena planta. Barcelona: Proa, 2014. 294p. (A tot vent, volum 607)
