Josep M. Castellet

Dietari escrit entre l'onze de febrer i el 13 de juliol de 1973. Retrat d'una època: els últims anys de la Dictadura franquista.

"Tinc la impressió que un dietari -no estableixo, ara, distincions entre diari i dietari- ha de donar d'alguna manera la quotidianitat de l'escriptor i, si és possible, aquella part d'intimitat de què és conscient"

"És difícil mantenir una cultura amb les traves i irregularitats a què està sotmesa la catalana"

"Suspensió governativa de la conferència que havia de fer aquesta nit. No en sé els motius, ni els diuen: el que passa és que no n'hi ha cap. Més val no amoïnar-s'hi"

"Visites a l'editorial. La més agradable, la d'una de les filles de Joan Puig i Ferreter -a qui acompanya en Graells- per tractar de l´edició del dietari (1942/1952) de l'exili, rigorosament inèdit. El títol és fluix, Ressonàncies, i comprèn notes quotidianes, judicis polítics, comentaris sobre el curs de la pròpia obra -El pelegrí apassionat- i, també, opinions literàries sobre l'ofici i sobre escriptors i llibres. Ha de ser interessant, atesa la personalitat d'en Puig i Ferreter... És en aquests moments-i no en la rutina diària-que la tasca editorial és estimulant"

Bernhard Schlink

La recerca del pare que ha viscut sota diferents identitats participant amb tots els horrors del segle XX.

"El poema d´Homer diu que Ulisses s´enyorava d´Ítaca, la seva pàtria, i de la seva dona Penèlope. Pel que fa a Telèmac, no sé si Ulisses ni tan sols sabia que tenia un fill...

-Per què ho diu? Per què no és fàcil oblidar un fill quan se´n coneix l´existència?

No va semblar sospitar res.

La veritat és que Ulisses no es va interessar per Telèmac fins que va ser a Ítaca. Amb Penèlope és diferent"

"De vegades sento enyorança per l´Ulisses que va aprendre d´en Wenzel Srapinski les mentides i astúcies pròpies del farsant, que va despertar ansiós a la vida, buscant i superant aventures; que va seduir la meva mare amb el seu encant; que va escriure amb plaer novel.les per al gaudi i el bon entreteniment, i va construir teories amb una lleugeresa juganera. Tanmateix, sé que no és pas enyoranca d´en Johann Debauer o d´en John De Baur. És tan sols l´enyoranca de la imatge que em vaig construir del meu pare i a la qual vaig lliurar el meu cor"

Clàudia Pujol

Clàudia Pujol reconstrueix la història de 10 casos de crims reals ocorreguts a les comarques gironines entre els anys vuitanta i noranta a partir de la informació del metge forense Narcís Bardalet.

"He viscut la medecina forense de manera molt intensa. Precisament la meva feina m´ha fet apreciar encara més la vida, m´ha fet variar la meva escala de valors i, fins i tot, m´ha fet creure en Déu. He dedicat moltes hores a fer preguntes als morts-i sovint m´han respost-. He parlat amb les famílies dels desapareguts i he pogut percebre el seu patiment. He estat en hospitals psiquiàtrics observant les conductes dels malalts mentals. He passat moltes hores en els judicis, presentant informes als tribunals. He visitat moltes víctimes de violència domèstica. He estat a les presons interrogant i visitant assassins, violadors, lladres, pederastes, mafiosos, macarres..., i tota l´àmplia gamma del món de la delinqüència. No és descartable que també hagi visitat algun innocent! De tots ells he après com n´és de complicada, la vida"

"Li va venir al cap una classe de Medecina Forense, a la universitat, feia forca anys, en què un professor va explicar-los que, històricament, l´odontologia forense havia servit per resoldre un bon nombre d´identificacions: des de Napoleó lV fins al líder de la independència cubana José Martí, a moltes restes cadavèriques se´ls havia pogut assignar un nom gràcies a la mandíbula. En aquell moment va creure que el professor exagerava. Més endavant descobriria que no"

Emili Teixidor

Llibre dirigit als joves, pares i professors que ofereix les eines per despertar i contagiar el desig de llegir.

"És millor un esforç mínim però constant que un gran esforç esporàdic que deixa el lector esgotat i sense ganes de continuar. Llegir un vers, o sigui una línia de poesia-només una-diària, és una cosa fàcil i que deixa satisfet el lector perquè es queda amb la sensació del deure acomplert (...) Una línia diària són 365 línies l'any, uns quants poemes, molt més del que llegeixen ara. És com quan el metge aconsella a un malalt del cor que camini una mica cada dia. El malalt no demanarà al metge "Cap a on he d'anar?" Que vagi allà on vulgui, li dirà el metge, el que cal és que camini, que llegeixi"

"El llibre és l'altre nom del gran procés d'humanització de l'home. Aquells que no tenen llibres, a qui manquen els llibres, els mancarà sempre una part important del pensament, d'una experiència més àmplia i de la vida oberta per on circulen els vius i els morts, on tornen aquells que ja no hi són i on prenen forma aquells que mai no han existit"

"El poeta Joseph Brodsky arriba a dir que si les autoritats coneguessin els beneficis immensos que proporcionen les paraules, la bona literatura, dedicarien més diners als pressupostos d´educació i cultura, perquè haurien de dedicar menys recursos a sanitat. Diu també que hauríem de dur sempre a sobre un paper per anotar al llarg del dia les paraules i frases noves que ens arribessin, de la mateixa manera que portem sempre amb nosaltres la targeta de crèdit, cosa que demostra que estem més atents als nostres interessos monetaris que a l´increment del nostre cabal intel·lectual"

Orhan Pamuk

Recreació melànconica de la memòria personal d´Orhan Pamuk (infantesa i joventut) a través de la història, la cultura i les tradicions de la seva ciutat estimada: Istanbul.

"Des del dia que vaig néixer, no he abandonat mai les cases, ni els carrers, ni els barris on he viscut. Tot i haver residit algun temps en altres districtes de la ciutat, en aquests cinquanta anys sempre he acabat tornant a l´edifici Pamuk"

"M´agraden les nits fredes d´hivern perquè la foscor, que davalla com un poema sobre els suburbis deserts tot i els pàl.lids fanals, cobreix la decadència d´aquesta ciutat i l´amaga de la mirada dels estrangers, dels occidentals"

"Quan l´Imperi Otomà va caure i va desaparèixer i la República de Turquia, indecisa sobre la seva pròpia essència, no va saber veure sinó el seu caràcter turc i es va apartar de la resta del món, Istanbul va perdre els seus vells dies de victòria, ostentació i diversitat de llengües i tot va comencar a envellir i a despoblar-se, i Istanbul es va transformar en un lloc buit, en blanc i negre, amb una sola i única llengua"

"Potser el misteri d´Istanbul és la pobresa que es viu a tocar mateix de la història insigne, que es continuï en secret la vida de comunitat i de barri tancada sobre ella mateixa tot i estar completament oberta a les influències externes, que darrere de les seves belleses monumentals i naturals abocades a l´exterior la vida quotidiana es basi en unes relacions fràgils i esgavellades? Però qualsevol cosa que diguem sobre les característiques generals d´una ciutat, sobre la seva ànima o la seva essència, finalment es converteix, de manera indirecta, en una confessió sobre la nostra vida i, especialment sobre el nostre estat espiritual. La ciutat no té altre centre que nosaltres mateixos"

Imma Monsó

Novel.la autobiogràfica on l´autora sent la necessitat d´explicar-se a sí mateixa la mort del seu company.

"L´única manera que he trobat per equilibrar memòria i oblit és convertir la seva presència una segona pell. Em passa sovint, amb ell . "On és", penso, sense adonar-me que el porto posat.És com les ulleres de llegir. Les busques, imprescindibles, i de sobte t´adones que les portes penjant. Això és, exactament. Un record tan present que, si t´hi fixes bé, s´assembla molt a un oblit"

"Pertanyia a una generació que no havia passat gana i que apreciava poc els béns materials.(...) Però ella va conservar sempre aquest fet de prioritzar sempre els béns de l´esperit i de l´ànim per damunt de les coses pràctiques. I el que buscava en un home era molt més complex. Que tingués una vida interior de luxe. Una atmosfera única, per deixar-se-la encomanar i, eventualment, compartir-la. Això era el que buscava"

"Estranyament, tenim per costum guardar i remirar imatges en comptes de guardar i reescoltar veus. Però la veu és més viva que la imatge, i et dóna el gest i la mirada i l´estat d´ànim precís."

"El fet que les persones estimades que se´n van se´ns posin a sota la pell i a dintre les vísceres, que canviïn els nostres hàbits, que ens obrin els ulls quan ells els han tancat, que parlin a través nostre...? Pot haver-hi una reencarnació més carnal?"

Claudio Magris

Monòleg poètic d´una dona que repassa des de la seva estada en una Casa de repòs la seva relació pluridimensional amb el seu home, un poeta.

"Des que sóc aquí, si he de dir la veritat, he sentit comentar que s´ha tornat insuportable, ploramiques i pretensiós; demana ajut a tothom i no escolta ningú i pretén que se l´escoltin i que l´admirin només perquè no sap quina tecla tocar. Però si jo hi fos..."

" no sóc una flor que es cull, deia ell, sinó una flama que escalfa el cor o que el crema, un vi aspre i dolc que li feia passar la set i que amb cada glop li deixava una gran cremor, un gran estiu..."

"Tu sabies que la poesia no és mai només teva, igual que l´amor, sinó que és de tothom"

"(...) quan baixaves a la nit fosca del meu ventre retrobaves la teva claredat, la teva llibertat i seguretat. Com a la gruta marina de la nostra illa, deies; et capbusses a les tenebres i et trobes en una meravellosa llum blava"

"un cop entres a la Casa finalment veus la veritat de cara, no pas velada, reflectida i deformada, emmascarada i maquillada com es veu a fora, sinó directament, cara a cara"

ONCE /WANS/