dissabte, 31 de maig del 2008

André i Raphaël Glucksmann

La revolta que va encendre París -i va encomanar-se d’una manera o altra per tot Europa- Llibre escrit a 4 mans i concebut com una mena de diàleg amb alguns capítols escrits pel filòsof André Glucksmann- una de les veus més representatives del maig del 68 i que ara en renega- i el seu fill Raphaël que ens parla també del genocidi de Rwanda tot indicant-nos que aquest genocidi no s’hauria produït si el 68 hagués triomfat

"El Maig del 68 no va posar en crisi l’escola, sinó que va ser la crisi de l’escola el que va dur al Maig del 68"

"Teníeu raó quan cridàveu, el 68, "Amb deu anys n’hi ha prou!" però qui va cridar "Amb tretze anys, ja n’hi ha prou!" el 94? Qui va cantar "Tots som tutsis de Rwanda!" vint-i-sis anys després de "Tots som jueus alemanys!"?

"El membre de la generació del 68, en la seva revolta ocasionalment delirant, però no sagnant, va treure la pols a les idees, va alleugerir les normes, va trasbalsar els estils de vida fins al punt que dreta i esquerra van acabar acomodant-s’hi. Píndola anticonceptiva, avortament lliure i gratuït, emancipació de segon sexe -"el meu cos és meu"- classes i residències universitàries mixtes, majoria d’edat als divuit anys, abolició de la censura, mobilitat social, flexibilitat laboral, reforma de l´escola, liberalització de les ràdios i les televisions... (...) Aquestes mutacions precedeixen, segueixen, enquadren la primavera del 68, la qual serveix de detonador i accelera un moviment de llarga durada que s´escampa per tots els països desenvolupats i es desborda sobre la Terra sencera"

"Jo proposo de definir retrospectivament el Maig del 68 com la promesa d’una revolució filosòfica. Els joves que, el 68, sovint sense saber-ho, amb molt poca traca, trencaven els dogmes del segle XX són avui a la part final de la seva vida, però no de les seves penes, i lleguen una ferida oberta als seus "desarrelats hereus" "La seva professió de fe col·lectivitzava tres rebutjos; era antifeixista, anticomunista, anticolonialista. Aquesta ètica posava de manifest la voluntat compartida de tancar per sempre els inferns del segle XX, i els participants en el 68 s’hi varen veure reflectits espontàniament, a diferència dels post-68, que no se’n van preocupar més" "Es retreu al maig del 68 de ser "mediàtic". Ho és i amb entrada lliure. La fotogènia de les batalles de carrer i la insolència d’un estudiant pèl-roig que tracta de tu un ministre a la televisió són coses que els obrers amb qui parlo dos dies després valoren molt positivament. El contagi s’escampa ràpidament, omple els mitjans de comunicació de masses"

dimarts, 20 de maig del 2008

Donna Leon

El comissari Brunetti ha de resoldre un nou cas de molta actualitat que té com a escenari com és habitual la ciutat de Venècia.

"Quin era el llibre del qual sempre parlava Paola quan feia classe de Dickens? ¿Londres Noséquè i el Noséquè de Londres? Brunetti havia quedat parat la primera vegada que n'hi havia llegit alguns fragments (...) El pensament li va volar cap a aquells passatges mentre llegia els informes dels treballadors socials que havien visitat el campament zíngar als afores de Dolo on vivia la família Rocich. L'habitacle familiar era una rulot de 1979 de la qual no existien documents de propietat. I aparentment tampoc no tenia cap mena de calefacció"

"Brunetti va llegir de punta a punta tots els informes d´arrest dels pares, llavors va passar als documents referits als fills. Tots tres eren coneguts dels serveis socials. Com que havien nascut a Itàlia, sobre l'edat no hi havia dubtes. La més gran, Xènia, tenia tretze anys; el noi, Dusan, dotze. La nena morta, Ariana, en tenia onze"

"Durant els minuts següents, Calfi va llistar les desgràcies de la família Rocich, o almenys de la versió d´aquestes desgràcies que li havien facilitat a ell. Tots havien estat, en un moment o altre, víctimes de brutalitat. Fins i tot la dona havia rebut cops de la policia, a Mestre, un ull de vellut i esgarrapades de consideració als dos costats del coll. Els nens havien patit persecució a l'escola i tenien por de tornar-hi. El mateix Rocich no podia trobar feina enlloc"

"L'única prova tangible que tenia respecte al fet que la nena no havia caigut tota sola mentre fugia de l´escenari d'un robatori era el testimoni d´un nen que assegurava que, la seva germana, l'havia matada l'home tigre"

"Dos dies més tard, van enterrar Ariana Rocich, a San Michele, dins una sepultura pagada pel comune de Venècia. Ningú no sabia del cert la religió de la nena, així que les autoritats van decidir fer-li un enterrament cristià. Brunetti i Vianello van assistir-hi i cada un havia encarregat una corona esplèndida, les úniques flors que hi havia sobre el fèretre. (...) Quan el capellà va acabar la lectura, es va girar cap als dos homes drets: no hi assistia ningú més"

dissabte, 10 de maig del 2008

Claudio Magris

Relat de vint viatges (Berlín, Sant Petersbourg, Polònia, Xina, Londres, l'Iran, la Manxa del Quixot, el microcosmos dels bisíacs, el nanocosmos de Cicèria, Cornualla...) fets per l'autor des de 1981 fins al 2004.

"El viatge és una molèstia benigna, una protectora insignificanca. L'aventura més arriscada, difícil i seductora té lloc a casa; és a casa on ens juguem la vida, la capacitat i incapacitat d'estimar o de construir, de tenir o donar felicitat, de créixer amb valentia o entumir-nos en la por; és a casa on ens arrisquem"

"Ahir al vespre vaig anar al pont de Blackfriars, al lloc on van trobar Roberto Calvi penjat (...). La història és un escorxador i en cada excursió turística o viatge instructiu a llocs rics en història hi ha la grollera i cruel vulgaritat de qui gaudeix del patiment dels altres com un espectacle"

"Molt més profunda que qualsevol ritu sibil·lí és la vella dita cornish sobre les tres coses més boniques del món: "Una dona amb un nen, una barca amb les veles desplegades i un camp de blat on oneja el vent"

"Els cicerencs -habitants de la Cicèria- han conservat tossudament, a les seves valls i als seus altiplans, l'istroromanès, i la seva identitat, que al mar infidel i magnànim és fàcil transcendir i perdre. Els cicerencs són probablement la minoria més petita d'Europa, i això sí que es pot considerar una minoria; al segle passat eren uns quants milers i el 1991, en el moment de l'últim cens, vuit-centes deu persones es van declarar istroromaneses"

"L'encant i la maledicció de la Mitteleuropa consisteixen en la terrible i ferotge incapacitat d´oblidar, en l´escrupolosa memòria que ho registre tot i cada dia rellegeix les actes dels segles, desitjosa de venjar-se de les derrotes sofertes durant la guerra dels Trenta anys amb la mateixa intensitat passional que desperten els fets de la Segona Guerra Mundial"

"La taula de treball d'Arnold Schönberg també està plena d'objectes, apilonats a desdir en un desordre aparent en el qual només qui els ha deixat i escampat d'aquella manera pot orientar-se (...) Aquesta taula no es troba a Viena sinó a Los Angeles, a l'Arnöld Schonberg Institute de la University of Southern California (la Viena més veritable, d´altra banda, potser sobreviu a l´exili). Aquest mar de coses es troba a la ciutat on el músic es va refugiar per fugir del nazisme; i no la casa on va viure -i on ara viu un dels seus fills, Ronald- sinó a l'institut que reuneix tot el material d´arxiu que el 1976 els tres fills van oferir: sis mil pàgines de manuscrits musicals, literaris i personals, dos mil volums sovint plens d'anotacions autògrafes als marges, assaigs i articles, epistolaris, fotografies, revistes, discos i casets, quadres, testioniatges de diverses classes, de permisos de la Primera Guerra Mundial a felicitacions, documents de tota mena i de gran interès classificats i ordenats amb claredat i precisió"

"No són les "civilitzacions" les que xoquen; conflictes i guerres neixen de tensions i transformacions que no aconsegueixen resoldre´s en l'ordre prescrit d´un Estat o d'un conjunt d'estats units entre ells en un sistema equilibrat. La Primera i la Segona Guerra Mundial no va ser un enfrontament de crepuscle dels déus entre les cultures germànica, llatina i eslava, sinó el resultat, el descomunal esput sangonós de les convulsions que desballestaven un ordre europeu secular. Les cultures tenen una fesomia pròpia, però no hi ha una identitat rígida i immutble que coincideixi completament amb un país. La democràcia és infinitament superior a una dictadura homicida, però això no fa que Dinamarca, que no ha conegut mai l'oprobi de patir-ne cap, sigui superior a Alemanya, on s´ha practitat de manera terrible. No serveix de res preguntar-se si l'islam és una civilització superior o inferior, sumant i restant l'Alhambra, la xaria, Avicenna i la infibulació. El que compta és , cada vegada i davant d'una qüestió concreta, saber on és la civilització i on és l'ofensa que se li fa. Sens dubte avui el fonamentalisme islàmic, siguin quins siguin els motius que n'han afavorit l'ascens, comporta greus, i de vegades, gravíssims, atemptats als drets elementals de la persona, que haurien de suscitar més protestes per part dels moviments liberals occidentals; no s'han vist gaires manifestacions contra les lapidacions d'adúlteres o les decapitacions d'homosexuals que han tingut lloc en països musulmans"