dissabte, 21 de novembre del 2009

J.M. Castellet

Llibre a cavall entre la memòria personal i el retrat de sis amics personals ( Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix)

“Del pneumotòrax n' havia sentit a parlar, certament, però fins aleshores no sabia ben bé de què es tractava. De sobte, vaig recordar que se´n feia referència a La muntanya màgica, de Thomas Mann. L´hi vaig dir. “Sí, és clar. Ja no ho recordo, però podria ser. És una gran novel.la, però tot és mitificat. Si la vols tornar a llegir no t´impressionis gaire: en aquells temps moria molta més gent que no pas ara. En tot cas pel que fa a tu, ja ho tenim endegat. Ara, hauràs de fer una llarga temporada de repòs, però tot anirà bé. No pensis en res durant una temporada i descansa, que és el més important. No et podràs examinar, no cal dir-ho, perquè no has de fer cap esforç”

“Conscient de la seva intel.ligència, d´un savoir faire calculat i d´una capacitat d´oratòria convincent, en Manolo preparava amb cura, a través de l' educació en el tracte i en l´afalagament d´altri, les seves intencions dialèctiques. Els ulls, la veu i la gesticulació culminaven el seu afany de captivar l´interès dels interlocutors o dels oients. L´efecte era segur: un tipus de seducció una mica massa elaborat, potser, però infalible.

“ A Hamburg, a Rowholt Verlag, en Gabriel complia un contracte de treball que havia de ser d´un any però que, no sé per quines raons, el va escurçar uns mesos. La feina que tenia encomanada era la de lector i per les seves mans van passar-segons va dir en tornar- centenars de llibres de tot el món, especialment de literatura i assaig. Com que vaig compartir amb ell durant molts anys el comitè de lectura de Seix Barral, puc donar fe que era el millor lector que he conegut mai, tant pels seus interessos particulars, com pels de les editorials amb les quals va col.laborar. El millor testimoni del que dic el donen els textos dels seus informes apareguts en volum, amb el títol de Noticias de libros. Que jo sàpiga, l´edició de documents d´aquest tipus ha estat un fet insòlit en el món editorial, si més no en l´espanyol”

“Amb un estil literari propi, Joan Fuster s´endinsa en les cartes, en els articles de premsa i en els llibres d´aforismes i de pensament, en el vessant de l´humanisme que prové dels clàssics i té com a referència a Montaigne. És l´humanisme sorgit d´un escepticisme sobre la realitat del món, matisat per la saviesa, la ironia i el sentit de la temporalitat canviant. Un Joan Fuster molt proper a tots nosaltres”

dijous, 5 de novembre del 2009

Amin Maalouf

Una lúcida interpretació del món actual amb propostes per sortir de la crisi moral del temps que ens ha tocat viure.
“Hem entrat al nou segle sense bruíxola. Els primers mesos ja es produeixen esdeveniments inquietants que donen peu a pensar que el món pateix un gran desajust, i en diversos àmbits alhora-un desajust intel.lectual, un desajust econòmic, un desajust climàtic, un desajust geopoplític i un desajust ètic”
“Amb la caiguda del mur de Berlín, un vent d'esperança va bufar per tot el món. La fi de la confrontació entre Occident i la Unió Soviètica s´enduia l´amenaça d´un cataclisme nuclear que penjava damunt els nostres caps des de feia més de quaranta anys. A partir d´aleshores la democràcia s´aniria escampant de mica en mica, ens pensàvem, fins a cobrir la totalitat del planeta(...) Els antics països de l´Est van anar a trucar a la porta de la Unió, i els que no hi van ser admesos ho desitgen encara ara. La Unió Europea no veu quina direcció ha de prendre. ¿ hauria d´erigir-se en una federació comparable a la dels Estats Units d´Amèrica, animada per un “patriotisme continental” que transcendiria i absorbiria el dels països que la componen, i dotada d´un estatus de potència mundial no solament econòmica i diplomàtica, sinó també política i militar? ¿Estaria preparada per assumir aquest paper, així com les responsabilitats i sacrificis que comporta? ¿O s´hauria d´acontentar més aviat per una associació laxa entre nacions geloses de la seva sobirania i continuar sent, en el pla global, una força de suport?
“El món arabomusulmà s´enfonsa cada cop més en un “pou” històric d´on sembla incapaç de sortir; sent rancúnia contra el món sencer: els occidentals, els russos, els xinesos, els hinduistes, els jueus, etc-i per damunt de tot, contra ell mateix. Els països d´Àfrica, tret de comptades excepcions, són pastura de guerres intestines, d´epidèmies, de tràfics sòrdids, de la corrupció generalitzada, de la deliqüescència de les institucions, de la desintegració del teixit social, de l´atur massiu, de la desesperació. Rússia prou feina té per recuperar-se dels setanta anys de comunisme i de la manera caòtica com va sortir-ne; els seus dirigents somien reconquerir el poder, mentre que la població continua desil.lusionada. Pel que fa als Estats Units, després d´haver fet caure el seu principal adversari global, es troben embarcats en una empresa de titans que els està deixant esgotats i desorientats:domar tots sols, o gairebé tots sols, un planeta indomable. (…) El gegant asiàtic encara du a la mà una bruíxola relativament fiable, però s´acosta a tota velocitat a una zona on aquest instrument ja no li servirà de res.
D´una manera o d´una altra, tots els pobles de la terra són dins de la tempesta. Rics o pobres, arrogants o submissos, ocupants i ocupats, estan tots-estem tots- embarcats a la mateixa barca fràgil i naufraguem tots junts. (…) Fins i tot seríem capaços d´aplaudir l´onada devastadora si, en el moment d´alçar-se per engolir-nos, s´empassés primer els nostres enemics”
“A Occident, la barbàrie no està feta d´intolerància i d´obscurantisme, sinó d´arrogància i d´insensibilitat. L´exèrcit americà es planta enmig de Mesopotàmia com un hipopòtam en un camp de tulipes. En nom de la llibertat, de la democràcia, de la legítima defensa i dels drets humans, maltracten, destrueixen, maten. Set-cents mil morts i més tard es retiraran amb alguna excusa vaga. S´hi han gastat prop d´un trilió de dòlars, i segons algunes estimacions dues o tres vegades més, però el país que han ocupat és més pobre que abans. (…) Mentre els Estats Units no convencin a la resta del món de la legimitat moral de la seva preeminència, la humanitat continuarà en estat de setge”
“Estic convençut que la nostra escala de valors ara com ara només pot basar-se en la primacia de la cultura i de l´educació. I que el segle XXl se salvarà gràcies a la cultura o naufragarà”

dimarts, 8 de setembre del 2009

Joan Solà

Recull d’articles d’onze anys (1908-2008) la majoria dels quals apareguts al suplement de Cultura del diari Avui on l’autor opina sobre temes lingüístics ben diversos.

“Tota la vida he sigut un apassionat lector de diccionaris. És una afició com una altra, però és més absorbent que moltes altres. Perquè els detalls que es poden buscar en un diccionari dibuixen una gamma molt àmplia i per tant pràcticament la curiositat no queda mai definitivament satisfeta. Això fa que molt sovint obris un diccionari amb la intenció de buscar-hi tal o tal altre matís i acabis al cap d’una hora de remenar pàgines d’aquí cap allà sense saber exactament per què l’havies obert; però això sí, havent pres unes quantes notes. Les notes, ja se sap, en general s’acumulen en papers, llibretes, fitxes o, ara, ordinadors i no en fas res. No en fas res?: com a mínim vas sumant experiència, sensibilitat, gust per la llengua, embadaliment davant aquesta mina inexhaurible d’emocions”

“Temps era temps les senyores anaven a la botiga a comprar formatge o el pa o unes mitges o uns calçotets per al marit. Passada la reglamantària relaxant estona de conversa, el botiguer o botiguera anava per feina i ensenyava el producte a la clienta. Un cop la clienta es decidia, el dependent embolicava el producte:”Si és servida”, li deia tot lliurant-l’hi. Si el comprador era un home, el dependent li deia també, amb la mateixa rutina adherida a l’acte de lliurament:”Si és servit”. Aleshores pagaves, i el caixer et tornava el canvi i deia exactament igual: ”Si és servit/servida” (...) Avui els costums han fet que aquesta fórmula respectuosa hagi pràcticament desaparegut. En lloc d’aquesta fórmula, es deia també amb naturalitat:”Tingui”. Si el tracte no era de vostè, es deia: Té, maco/maca”, “Té, noi/noia”. També aquesta fórmula de respecte, ”Tingui”, sembla que recula:deu ser que la sentim massa seca; no s’han fixat que també sona massa sec un comiat amb la paraula “Adéu” tota sola i que sovint diem o dèiem “Apa, adéu, adéu-siau”, mirant d’omplir una mica l’expressió? Això rai, això té un remei ben fàcil: podem dir “Tingui, senyora/senyor” i quedarem com uns reis.

Però la causa de la reculada és sobretot una altra. És la invasió de la fórmula castellana, catalanitzada en un horrible”Aquí té” (...) Aquesta fórmula és horrible, fa posar la pell de gallina com una ungla que rasca la pissarra, perquè va contra la nostra sintaxi més elemental: el verb tenir ( llevat les formes d’imperatiu) no pot anar sense cap complement. En tot cas, nosaltres diem ”Aquí el/la/ho té”, esmentant la cosa concreta. Apa, doncs, a fer resistència passiva i activa a la dita fórmula, almenys els qui tinguin la pell i l’oïda tan sensibles com les meves. Diguem:”Tingui, senyora”, “Té, noi”.

“Entre els nous mons que ens ha portat i ens portarà internet, és especialment curiós, emotiu , engrescador, digne d’atenció el xat, és a dir la conversa informal entre dos o diversos participants; de l’anglès chat, definit així per l’admirable diccionari Cobuild ( tradueixo): “Quan xategem, parlem de manera informal, amical, sovint de coses no gaire serioses o importants”. És com el nostre xerrar. Al congrés de què els parlava l’altre dia s’atribuïen a la comunicació per ordinador, però molt especialment al xat, unes característiques o gràcies. Com a recurs majoritàriament en mans de la joventut, és antisistema:usa un llenguatge acostat a la conversa presencial informal; es desempallega d’entrebans ortogràfics i de correctors lèxics o sintàctics; tira cap a l’argot decididament; ep, però també cap a la poesia de la metàfora i cap a la síntesi de la intel.ligència que és la ironia; és també juganer, com un retorn a l’època feliç i innocent de la infantesa; en resum, intenta ser, per sobre de tot, expressiu, vehiculador de complicitat, de grup, informal, intranscendent i lúdic.(...) Algun “foraster”capsigrany que no sap de què va diu que la comunicació per ordinador és freda. Doncs no senyor:aquí tenim també enginyoses emoticones ( icones per expresar emocions:descobriu-hi els ulls, el nas i la boca), com araJ “faig una rialleta, :-) (estic trist) o :-* ‘et/us faig un petó.

diumenge, 26 de juliol del 2009

Joan-Daniel Bezsonoff

Evocació de records de la infantesa i adolescència i reflexions sobre les vivències del present i del passat.

“Un quart de segle després de la mort del Caudillo, els nens del Principat escolaritzats a l’escola de la Generalitat no saben res de les nostres terres catalanes, les que han quedat fuera del reino de España . Només se’n parla en els apartats de dialectologia dels manuals de llengua catalana. Què deu ser dels llibres de text elaborats per als al.lots de les Illes i per als xiquets del País Valencià?

“Quan era petit, em sentia francès i català, català i francès com tots els mainatges de la meua generació nascuts al Rosselló de pares catalans. En el meu cas, era un bri més complex. Si, com a Espanya, hagués portat els dos cognoms, no passava res. El Montalat, tan empordanès, podia compensar Bezsonoff. Què dir del catalanesc Bezsonoff tot sol, amb dues efes. Els emigrats rusos trobaven que dues efes afrancesaven més el cognom que la v baixa com ara. Si el meu avi Mitrofan Tikhonovitx hagués emigrat més tard, em diria Bessonov.
Mon pare és català per part de sa mare, Jeanne Baux i Pujol. Ma mare, catalana de soca-rel:Montalat I Brial.
En aquell temps el Rosselló encara era una terra ben bé catalana i no un apèndix del Llenguadoc”

“Quan era petit, estimava bojament França. Volia ser militar de carrera com mon pare. Sempre havia viscut en ciutats com Briançon i Breisach fortificades per Vauban. Aquell Vauban, que tants historiadors oficials de Barcelona consideren amb tanta indulgència, era un arquitecte genial i un malparit integral. Un soldat del seu temps amb pocs miraments per la vida humana i el patrimoni dels països conquerits (…) A la llarga, la meua passió per la llengua dels meus avis-que mai no parlaré tan bé com el francès-, aquest català que estimava tant em va obrir les portes d’un castell secret. França, i sobretot la república, sempre ha lluitat per eliminar la nació catalana. De la mano con España” (…) La meua descoberta de la catalanitat ha estat una llarga iniciació. Els francesos actuals m’han ajudat molt a deamorar-me de França. Han enlletgit tant aquest país encantador que ja no és meu. La França del segle XXl és el país del penediment històric, dels moralistas de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polítics incultes, dels professors que fan faltes d’ortografia, dels enamorats de l’exotisme que no acepten que uns altres ciutadans vulguin parlar una altra llengua…”

“França, en aquell temps, tenia professors de literatura excel.lents, cultes. Què en queda? Quatre desgraciats mal pagats que ensenyen un temari absurd i voldrien canviar de feina sense saber a quina porta trucar”

“Quan era petit sabia que el francès es parla als cinc continents. No me’n vanava. Era així. Francòfon de naixement, mai no he considerat estrangers els belgues, canadencs, mauricians i suissos de parla francesa. Per mi, Tintín, els barrufets, Jacques Brel, Georges Simenon, Jean Jacques Rousseau, Robert Charlebois, Zacharie Richard pertanyien a la meva cultura”

“De totes les llengües de França, la que m’estimi més, però, és la nostra germana occitana. L’he sentida en les seues variants gascona, llemosina, llenguadociana (…) M’agrada molt passar uns quants dies a casa dels meus amics a Fabrezà, a mitja hora de Narbona. Hi parlem una barreja de francès, occità i de català que contribueix als plaers de l’estada”

dijous, 9 de juliol del 2009

Blanca Busquets

Novel.la coral on dotze personatges es troben el dia de Sant Esteve en un tren avariat que cobreix la línia Barcelona-Puigcerdà. En explicar-se les seves vides el lector va descobrint tot un seguit de coincidències dels uns amb els altres.

-“Sóc claustrofòbica, que algú obri, si us plau!
(…)- si ets claustrofòbica estàs ben servida amb una avaria com aquesta, al mig del camp i tancada en un vagó que no es mou”

“Ens devem haver quedat sense electricitat, i ara tot és tan modern que les portes no s’obren manualment sinó que s’han d’obrir amb l’electricitat. Ara que en Robert li ha dit que es fes essa, s’ha posat de perfil i he vist que estava embarassda. Pobreta, embarassada i claustrofòbica”

“I si el tren s’atura ens posem nerviosos, com ara mateix, però és que no tinc cotxe i no l’he tingut mai, així que hauré de continuar confiant en aquesta línia Barcelona-la Tor de Querol”

“Voldria dir a la Marta que em deixés una goma d’aquelles que s’endú a l’escola per esborrar el passat. Però ja fa temps que sé que el passat no s’esborra amb gomes. El passat no s’esborra amb res, només es fa petit a mesura que passa el temps i després es converteix en una cicatriu gruixuda que no hi ha manera d’eliminar del teu cos i que tothom et demana d’on ha sortit”

“El que no hauria dit mai que el lladre del meu costat cregués realment que jo dormia, tot i la incomoditat d’aquests seients que estic segur que la Renfe ha posat expressament en els trens de Rodalies per evitar que algú s’adormi i es passi d’estació. En realitat, és un servei de la companyia ferroviària, gairebé una missió humanitària, i n’hauríem d’estar agraïts i tot.és clar que, quan vas una mica lluny o quan passa com avui que el tren s’atura, maleeixes aquests intents tan poc afortunats de mantener despert el viatger”

“Caram, caram. Viure per veure, Blasi. El món és un mocador. I aquest vagó és el món”

“Veig el venedor de cotxes que enfonsa el cap entre els braços. Ja feia estona que se’l veia neguitós mentre observava aquella guerra de boles de neu d’abans. Aquest es pensava que era l’únic que sabia enganyar i avui ha descobert que té competència. A la dona del seu costat sembla que algú li hagi il.luminat el pensament de cop i volta i, potser per primera vegada , es mira l’home derrotat com si no l’hagués vist mai.
En dos minuts arribarem a Manlleu. M’agradaria saber on baixarà el lladre del meu costat, ara que no té cartera. Tanmateix… sí que té tres o quatre bitllets a la butxaca, tot i que ell encara no ho ha notat.”



dimecres, 27 de maig del 2009

Julià Guillamon

Recull de quaranta-dos reportatges amb els fills de l’exili català del 1939 realitzats per Julià Guillamon en aquests indrets: Catalunya, França, l’Argentina, la República Dominicana, Cuba, Veneçuela i Mèxic.

El dia revolt és el títol d’un poema de Josep Carner d’un dels seus llibres Bella terra, bella gent (1918) (...) Carner parla d’un daltabaix, viscut com una gran dissort i com una oportunitat esplèndida, motiu de por i esperança”

“Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els meus ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida”

Pere Calders, Prats de Molló
“Quan vam arribar, a Buenos Aires era una ciutat amb una moral molt rígida. Em van dir: Si seguís así te van a llevar preso

Marian Rubió i Armeneguí és el fill petit de l’enginyer Santiago Rubió i Tudurí. Actualment és un artista molt conegut a l’Argentina
“L’oncle sempre em deia: de tot el que vam provar de fer, ningú se’n recordarà mai. Era una de les coses que el tenia obsessionat”

Anna Maria Prat va néixer a Barcelona el 1938, filla d’Armand Obiols i de Montserrat Trabal. Des del 1948 viu a Xile. És assessora de Presidencia de la Comisión Nacional de Investigación Científica y Técnica
“Imagina’t la quantitat de gent jove que va arribar: els nois dels camps de concentració es van anar casant amb les pubilles d’aquí”

Roser Bru és pintora, filla del diputat Lluís Bru Jardí, que va arribar a Xile amb el Winipeg“El primer que vam fer: “A veure el mapa, on queda Xile?”

José Balmes va néixer a Montesquiu l’any 1927. És un dels artistes xilens més reconeguts, director del Museo de la Solidaridad Salvador Allende
“T’acostumaves a un país o a un lloc: no era el conjunt del país, era el racó on havies anat a parar. I de cop: apa, ves-te’n”

Núria Sales és historiadora. Filla de l’escriptor Joan Sales, va passar part de la infantesa a San pedro de Macorís abans de traslladar-se a Mèxic amb la família.“Vam agafar un camarot de primera per portar les pintures d’en Joan enrotllades i els meus papers”

Dolors Canals va dirigir les guarderies de guerra a Barcelona. Va viure exilada, amb el pintor Joan Junyer, a Santo Domingo, l’Havana i Nova York.
“En Cuba mi papá trabajó para Prensa Latina, la prensa de Fidel, donde estaban los corresponsales de todos los paises”

Nora Aymamí va néixer a l’Havana el 1963. És neta del periodiata Lluís Aymamí Baudina i filla de Jordi Aymamí, que va arribar a Mèxic el 1946 després de viure vuit anys a la URSS
“Una vegada, l’Andrés, el meu fill petit, em va dir: ¿Cuando tú te mueras seremos venezolanos completos?”

Marta Vallmitjana és filla de l’escultor Abel Vallmitjana, exiliat a Venezuela el 1938. Professora d’urbanisme de la Universitat Central de Caracas, treballa en projectes d’habilitació física de barris marginats.

dimarts, 5 de maig del 2009

Lluís-Anton Baulenas

Novel.la històrica i psicològica sobre una jove revolucionària, la Berta Panatis, que té la missió d’assassinar el dictador Primo de Rivera intentant imitar un dels atemptats frustrats de la història universal: l’atemptat de Violeta Gibson contra Benito Mussolini que va rebre un tret al nas

“Boja o no, a Roma, el 7 d’abril de 1926, la Violeta Gibson va tenir el coratge d’engegar un tret a Mussolini. I de fer veure a la gentada com el Duce es premia la ferida del nas amb la mà, acovardit i estupefacte, davant d’aquell pardalet amb pistola, d’aquella ànima pura, abnegada, generosa, sublim, empesa per una follia sobrehumana”

“-Fins al moment, aquest cabronàs ha tingut sort. Ha triomfat al Marroc amb l’ajut dels francesos i ha vist fracassar una invasió ( la de Macià) i tres cops d’Estat contra seu el 1926, el 1928 i, l’últim, aviat farà un any, el gener del 1929. D’atacs directes, fixa’t-hi bé, amb prou feines n’ha patit un, i ridícul. Un anarquista va intentar clavar-li un ganivet el juliol del 1926 a Barcelona. No va arribar a fer-li ni una esgarrapada. Per alguna raó deu ser...”

“ la Berta mateixa va proposar l’amagatall. El lloc era una finca als Pirineus, on el seu antic protector, l’industrial del ciment Plàcid Lladonosa, s’havia volgut construir una mansió. La seva mort havia interromput l’obra, però la caseta del masover, que ja existia prèviament, encara hi era. Els Panatis la coneixien bé perquè hi havia pujat una vegada en companyia d’en Lladonosa. L’industrial volia que el pare de la Berta, com a picapedrer expert, li donés la seva opinió sobre la qualitat del material utilitzat en les obres”

“ A principis del 1924, la seva filla va explicar-li que havia d’anar-se’n una quants mesos a la muntanya, lluny de Barcelona, a preparar una mena d’oposicions. Totes les despeses, el lloguer de la casa on anava, el trasllat i la manutenció, les pagava el banc. Va demanar-li, sisplau, que l’hi acompanyés, que no volia estar-s’hi tota sola”

“La seva feina principal i única era no perdre la concentració i estar alerta. S’entrenava sempre que podia ( òbviament, en secret) i sense gastar bales. Aprofitava les llargues estones en què el seu pare s’estava a Biribil, jugant a escacs al casino. Li havien assegurat que els revòlvers no tenien problemes mecànics. A més, tot estava planificat, perquè, en el seu moment, pogués acostar-se prou a prop de l’objectiu per disparar a boca de canó. Al dictador espanyol li agradaven les dones. No podia fallar”

“Tots aquells anys s’havia defensat amb la incredulitat:no podia ni havia de creure que els seus l’haguessin abandonada. Aquesta actitud, si més no, esdevenia un hàbit de resistència que l’ajudava a controlar el desfici de la desesperació i la feia sentir lligada als criteris i als referents del principi, quan va instal.lar-se en aquell poble a esperar un telegrama”urgent”

“La Carlora va acostar-se a la porta i va penjar el cartell de “Tancat”. No tenia ganes de treballar més. De vegades desitjava intensament poder compartir amb algú les seves intuïcions sobre la Berta Panatis, basades en els seus anys d’experiència darrere un taulell de Correus”

dimarts, 28 d’abril del 2009

Ramon Erra

Un antic cambrer que acaba de patir un accident de circulació ens explica tots els seus records esdevinguts al bar de la carretera on treballava.

“Però les coses del Bar de la Carretera són com les onades, que se’n van i després tornen. Justament ara fa ben pocs dies la història d’aquesta gent va venir a petar a la mateixa barra del bar i-per culpa de les ziga-zagues que fan el temps i les vides-allà em va trobar a mi, allà mateix darrere la barra, com si no m’hagués mogut mai, com si no hi hagués hagut evolució, ni accident, ni vida nova; em va trobar de casualitat, amb les portes obertes de bat a bat, amb la cara acabada d’operar sense les cicatrius, amb la camisa espitregada, obrint finestres, airejant tot el que es pogués airejar: havien passat ja quasi totes les coses que han d’acabar passant en aquesta història, però semblava ben bé com si res s’hagués mogut!”

“Aquesta va passar com una turbonada. Va ser una espiral d’esdeveniments que va engegar-se-el mes de novembre, si no em descompto, farà els tres anys-amb l’arribada del vell Vernis amb la seva gavardina, aquell coi de gavardina Burberry’s, i es va fer parroquià nostre. I vinga truites a la francesa, copes de Cutty Sark i històries de dones generoses, d’ovelles llanudes, de veles inflades. Però el temps no és una línia recta i, si bé de seguida vam considerar el Vernis com a digne parroquià, client preferent i persona indispensable a les nostres vides, de sobte, sense avisar, quan jo i tothom estàvem ben acostumats a la seva companyia i als seus sopars de duro, de sobte, pocs dies abans de l’accident sobre el qual aquest escrit no para de donar voltes, l’home dels antípodes ( així es com sovint l’anomenàvem) es va fer fonedís. Sé que tenia els seus motius, però moltes vegades vaig arribar a pensar si el coi de Vernis no havia vingut a la barra on jo treballava, enviat per alguna força superior, precisament a engegar aquesta espiral furiosa que, entre altres coses, em va fer estimbar per un marge i em va portar aquí on ara em trobo.

“Llavors, el bar es va omplir de cop: un autocar de gitanos que anaven a un casament. Venien de Portugal i volien entrar tots de cop al lavabo. Demanaven preus, exigien descomptes, regatejaven. Les dones es treien els calés de llocs inversemblants. Els homes duien carteres inflades lligades amb gomes elàstiques de colors vius. Homes i dones vestien xandall de supermercat, com si fossin un equip de voleisbol estrafolari, perquè tenien els vestits de mudar al maleter, ficats en bosses d’esport, però ja anaven amb les joies posades, potser patint per si les perdien o els les robaven”

“ Avui plovisqueja encara. Un moviment del carrer, sota el xim-xim, m’ha fet deixar per un moment la màquina:l’Olívia amb un impermeable vermell. No ha mirat amunt, però sap que l’he vista i sap que me n’alegro de la seva sort: ella també tindrà el bar o allò novedós i encara imprecís que succeirà al bar! L’he perduda de vista i he tornat a la màquina d’escriure i he tornat a tenir la sensació que darrerament em persegueix: un alè de dubte que cobreix les coses que he viscut i me les presenta el cervell amb l’aire de coses que ja he sentit o llegit abans en algun lloc. Però penso que no hi fa res. I què, si tot es repeteix, si fa segles i més segles que tot és més del amteix? Ben mirat, què?

I els bars de tota la vida seran substituïts per garns botigues de mobles i les botigues de mobles per grans àrees de servei i les àrees de servei per grans centres de prostitució. Però sempre quedarà algun automobilista disposat a aturar-se més amunt de Vilamalva, a la punta de dalt del gran terraplè, encara que només sigui per recordar el local que hi va haver allà. Justament el local del qual us volia parlar. I del sentiment de pèrdua en general”

dissabte, 28 de febrer del 2009

Oriol Pi de Cabanyes, Passió i mort de Joaquim Mir

Estudi que se centra en la biografia de Joaquim Mir principalment en el darrer període de la vida del pintor, que comprèn des de l’entrada de les tropes franquistes a Vilanova i la Geltrú el 21 de gener de 1939, amb la detenció de Mir el 26 de maig següent, fins al dia de la seva mort el 27 d’abril de 1940.

“Mir era un català de l’estirp de Llull o de Monturiol, de Prim i de Dalí. Un arrauxat d’amples horitzons, vital, enèrgic, amb un foc interior. Un artista arrauxat-com Mir o com Dalí-allibera les imatges del seu inconscient i els dóna entitat en elles mateixes. Mir era un hipersensible fora de sèrie, un intuïtiu d’una sensibilitat portentosa, un ésser completament fotòfil, fins i tot perillosament disposat a cremar-se en la llum, un home que se sentia absolutament fascinat pel color”

“La qualitat humana d’en Mir-ha declarat Salvador Massana amb voluntat de restituir-li l’honor i la memòria-el va portar a tenir una monja amagada a casa seva, i un capellà que havia salvat. A més, com a ciutadà català també va adquirir coses que haguessin marxat fora de Catalunya. Ell va ser respectat i va ajudar durant la Guerra Civil a menjadors comunitaris. Era molt apreciat pel poble. I fins i tot l’any 37 i 38 venia en Ricardo Mestre, el líder anarquista vilanoví, que es veia un home intel.ligent, i li va fer un esbòs, que no va poder acabar perquè en Mestre tampoc no venia cada dia” (...) Aquesta tela inacabada li havia de causar molts maldecaps a Mir, en entrar els franquistes, com si fos la prova de la seva connivència i confraternitat amb els revolucionaris, i va ser finalment rascada per pintar-hi a sobre”

“La segona victòria franquista-la de la postguerra-es va obtenir a base de repressió. I encara pitjor que la pèrdua de llibertats democràtiques i nacionals, és que la por va ser inoculada sistemàticament fins a quedar com a patologia social. Les delacions i les denúncies, explícites o en forma de rumor, per infonamentades que fossin, podien comportar seriosos problemes. Exactament com en el període anterior, popularment conegut com “el temps dels roigs”

“El 9 de febrer de 1939 entra en vigor la Ley de responsabilidades Políticas. (...) L’esperit de revenja es va anar materialitzant des del primer moment de l’entrada de les tropes “nacionals”. Sobre Joaquim Mir aviat va planar una ombra de ressentiment. (...) Això ja venia de lluny. Mir era alhora venerat i envejat” El pintor Joaquim Mir el van detenir a casa seva el 26 de maig de 1939, passats quatre mesos de l’entrada de les tropes de Franco a Vilanova. (...) Prèviament a la detenció, la casa Mir va ser registrada, aquell mateix dia 26 de maig, a migdia. Ignorem amb quina base, i per quina denúncia o denúncies, perquè l’arxiu dels documents policials de FET i de les JONS, que hem de suposar previs a tota l’actuació judicial, no s’han pogut consultar, ja que pel que sembla es van fer desparèixer ja fa anys, de manera intencionada”

“El viacrucis de Joaquim Mir comença, doncs, aquell dia 26 de maig de 1939, quan la seva casa és registrada i precintada.(...) és reclòs al dipòsit municipal de detinguts, a l’ala oest de les antigues casernes de la guarnició militar permanent. (...) Qui li havia de dir que la maledicència popular i la xafarderia amplificada li ocasionarien tan seriosos ( i qui sap definitius) contratemps! Perquè el pobre Mir, quan va ser empresonat cinc dies a Vilanova i dia”em mataran” i “m’afusellaran”, sofria com un condemnat a mort, ja que la seva visió tan infantil de la vida no li permetia de veure la realitat de les coses i aquest contatemps, que a un altre hauria afectat sense deseperació, a ell li fou un xoc enorme”

“Tot i ser un personatge públic i conegut, a Mir no se li atribueix una determinada tendència política. A l’igual que no es va adscriure clarament o voluntàriament a cap moviment artístic, en el terreny polític no va posicionar-se de forma explícita. L’única cosa que sí manifestava obertament era la seva catalanitat”

“Joaquim Mir fou perseguit sota l’acusació de catalanista.I, com a catalanista, fou detingut i sotmès a un consell de guerra sumaríssim d’urgència i acusat davant el Tribunal de Responsabilitats Polítiques. Sortosament, Mir comptava amb bons amics que aconseguiren que la seva detenció es convertís en presó atenuada, però la persecució que el gran pintor va patir, contribuí amb tota seguretat, a la seva mort prematura”

divendres, 20 de febrer del 2009

Margarida Prats Ripoll

Llibre que pretén acostar a la divulgació del poeta lleidetà Màrius Torres als alumnes de secundària i lectors interessats en el poeta i la seva obra.Conté cinc blocs i un apèndix: evocació del poeta i el seu temps, antologia, traduccions i homenatges, ruta Màrius Torres i del combat del poeta al combat del lector.

“Quan jo era un infant, de la vida prosaicano coneixia l’encís ni el secret.lleuger petjava el dibuix que mosaicael nostre fat amb el peu distret” Màrius Torres, La Torrissea

“Màrius passeja, altre cop, pels llargs passadissos de la Facultat de Medecina. Ha tornat a Barcelona per seguir un curset amb el doctor Gallart abans de desplaçar-se a Madrid per obtenir el grau de doctorat. Recorda les converses amb Júlia Coromines, quan ell cursava cinquè de Medecina i ella quart. L’empenta, la jovialitat, la bellesa de la Júlia el van seduir i encara n’està mig enamorat; aquest sentiment, que manté ocult, li ha inspirat diversos poemes”

“El cel es va enfosquint a poc a poc i comecen a caure borrallons de neu. Un cotxe negre enfila la pujada que duu al sanatori antituberculós del Puig d’Olena. Dins el cotxe, el doctor Humbert Torres contempla silenciós l’edifici on porta el seu fill Màrius; la seva germana Conxita se’ls mira amorosament a tots dos. Només fa quatre dies que van descobrir que Màrius era tísic”

“Vaig compartir amb en Màrius la darrera quinzena d’aquell octubre de 1942. Al Mas també hi havia la Maria Planas, l’amiga que “sap escurçar els camins i omplir d’ocells el camp”, la Mercè Figueras,”humana per llei i espurnejant per joc”, “sempre alegre i hospitalària”, l’esposa i una filla del doctor Riba i la germana Josefina. Hi fèiem una vida senzilla, però intensa d’emocions (...) Mentre li feia companyia, volia que li expliqués, hora per hora, la nostra vida a Montpeller; deia que com més coses sabria més a prop ens tindria i que ens volia tenir molt a la vora, encara que ens separés una frontera”

CANçONS A MAHALTA
1.
Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
ens separa una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar-la nostra pàtria antiga-.

dissabte, 31 de gener del 2009

Esther Hautzig

Novel·la amb tints autobiogràfics que ens explica a través dels ulls d’una nena l’exili forçat de la seva família des de Vílnius a Sibèria durant cinc anys atès que els russos ( 1941) han arrestat la seva família perquè són considerats capitalistes i per tant, enemics del poble. La vida dura que portaran a l’estepa siberiana cultivant patates i treballant a les mines serà suportable gràcies a la unitat , l’escalfor i la bonhomia familiar.

“Va passar al juny del 1941 a Vílnius, una ciutat de l’extrem nord-oriental de Polònia. I jo tenia deu anys i donava totalment per fet que arreu del planeta la gent tenia cura del jardí en un matí com aquell. Les guerres i les bombes s’aturaven a la porta del jardí, passaven a l’altra banda de les parets que el tancaven.(...) Era una gran família, exuberant, atrafegada, afectuosa, i un paradís per a una filla única”

“El 1940, els russos, que llavors eren aliats d’ Alemanya, van ocupar Vílnius. Van confiscar l’empresa de la família i les nostres propietats” (...) Com ens podien detenir si no havíem fet res de dolent? (...)-...sou capitalistes i per tant enemics del poble...sereu enviats a un altre indret del nostre gran i poderós país”

“Sibèria! Sibèria era la fi del món, un punt de no-retorn. Sibèria era on enviaven els criminals i els enemics polítics, un lloc on els càstigs eren increïblement cruels, i on la gent moria com a mosques”

“La major part dels nadius siberians eren descendents dels primers exiliats: els criminals ( durant el govern dels tsars els crims anaven des d’oblidar-se de treure’s la gorra davant d’un superior fins a assassinar-lo), els presos polítics, els serfs que havien fugit i els exiliats voluntaris, aventurers o cosacs que hi havia anat per comerciar. Fossin qui fossin els seus avantpassats, aquests siberiaki nadius tenien una cosa en comú: l’orgull de ser descendents dels primers pobladors. Després de la revolució, durant els anus vint i trenta, hi va haver una gran onada d’exiliats, els kulaks. I sempre que els meus pares no podien decidir qui era qui a Sibèria, invariablement suposaven que era kulak. Tant si l’encertaven com si no, mai no ho vam saber; de fet, la nostra vida era tan limitada que la majoria de persones del nostre entorn eren com figures d’una llanterna màgica, vistes sense cap narració per acompanyar-les”

“A les estepes de Sibèria, la tardor no arriba amb un gran espectacle de fulles enceses; ve amb un gran vent que udola. Va arribar durant la nit al començament de setembre i em va fer tornar boja de por. Vaig pensat en tots els llops de Sibèria que s’havien aplegat allà a la mina per devorar-nos (...) La perspectiva d’un hivern siberià en aquella mina de guix desolada no era precisament alegre”

“L’escola va ser una sorpresa. Enmig d’un grapat d’edificis grisos i monòtons que era Rubtsovsk l’any 1941, allà hi havia quelcom de postal. Parets cobertes de fusta blanca lluent; finestres de vidre net i transparent, ornaments de fusta tallada sota els ràfecs; i, com pertocava a l’orgull de Rubtsovsk, la seva joia de la corona, una tanca de fusta blanca per separar-la de la resta del poble”

“Ens vam amuntegar tots set en una de les dues habitacions. Tot just hi cabien dos nari, i absolutament res més. Vivíem en aquells dos llits: hi menjàvem, dormíem, descansàvem, xerràvem, ens barallàvem, i quan vaig tornar anar a l’escol també hi vaig haver d’estudiar. Però en aquella habitació teníem una gran preocupació:les xinxes”

“El cor d’una noia és indestructible. Tot i passar gana i fred permanent, al país de l’exili, em vaig enamorar per primera vegada” (...) Es deia Xuric. Tocava molt bé la guitarra, cantava bé i de tant en tant em portava un got de llavors de gira-sol”

“Aquella primavera, van tornar a venir els vagons de bestiar, com un riu que no s’acabava mai; aquest cop, el que transportaven eren presoners de guerra alemanys. Havien perdut, a cops, tota l’arrogància de quan feien el pas de l’oca; ara eren una colla d’homes desfets, afamats i malalts. Però per a nosaltres continuaven sent monstres i els odiàvem, tots nosaltres: deportats, russos europeus, siberiaki. Tots en teníem motius; les històries de les seves atrocitats ja eren ben conegudes, llavors”

“El viatge de tornada va començar allà on havia començat tot, a la plaça del poble. Al final de la tardor, quan ja havia començat a bufar el vent i les primeres nevades ja havien cobert les pedres que aquell primer dia eren com brases roents, van convocar els refugiats polonesos en una reunió. Els que quedàvem,és clar. Molts havien mort: de grip i de tifus, alguns de vells, d’altres perquè estaven delicats, d’altres perquè tenien el cor trencat. Els que quedàvem ens vam aplegar com si fos una festa, saludant amics i coneguts amb aquella companyonia especial de la gent que han passat unes quantes coses junts i han sobreviscut. (...) Seria el nostre últim hivern a Sibèria!

“Quan vam travessar la frontera entre Rússia i Polònia cadascú va reaccionar a la seva manera davant d’aquell moment per a nosaltres-històric” (...) I llavors ens vam tornar a posar a cantar fins que ens vam aturar al primer poble de Polònia. En aquell poble, hi havia polonesos que no sabien res de bany de sang. Quan es van assabentar que als vagons de bestiar hi havia jueus, van fer xiulets desagradables, van xisclar, van maleir i van tirar pedres als vagons.
-Quina falta hi féu, aquí?-cridaven. Torneu a Sibèria, jueus fastigosos. Vam deixar de cantar. Recordo que algú del vagó va gemegar:-Un altre cop no, Déu del cel, un altre cop no”

divendres, 16 de gener del 2009

Sándor Márai

Dietaris dels últims anys de la vida de l’escriptor hongarès Sándor Márai que va escriure entre el 1984 i el 1989, l’any del seu suïcidi, a Califòrnia. Reflecteixen el seu procés d’envelliment, la malaltia i la mort de la seva dona, la seva soledat, el seu llarg exili als Estats Units, els seus records, les seves lectures, els seus pensaments i la seva visió del món.

“ Lincoln va dir que, més enllà dels quaranta anys, qualsevol home és responsable de la cara que té. En sentit existencial, és cert: l’home no és aquell que ha nascut, sinó el que d’ell n’esdevé. Ara bé, més enllà dels vuitanta l’home no pot fer res per canviar la seva cara: hi actuen forces contra les quals la personalitat i el coneixement no hi poden fer res”

“Al migdia calor sufocant, al vespre tempesta i fred àrtic. Com si tot s’hagués capgirat. Joc de xifres: tenia quaranta-vuit anys quan vam marxar d’Hongria. Ara els nombres s’han invertit i, del 48 n’ha sortit un 84. Som tan vells com l’època en la qual vivim”

“ Per a qualsevol emigració és un problema existencial fins a quin punt l’emigrant està disposat a assimilar la llengua de la nova comunitat en detriment de la materna. En el cas dels escriptors exiliats això és una evidència, ja que, si es desprenen de la llengua materna i intenten escriure en una altra d’etranya, tallen el cordó umbilical que els uneix a la llengua que els dóna vida i alimenta la seva consciència i el seu talent d’escriptors.. Es poden expressar perfectament idees per escrit en una llengua estrangera, però “escriure”, és a dir crear, només es pot fer en la llengua materna. Jo n’era plenament conscient quan, fa trenta-sis anys, vaig marxar d’Hongria: anés on anés, seria un escriptor hongarès”


“Una gran pau al meu interior i al nostre voltant, i en aquesta pau alguna cosa que es pot anomenar sentiment d’agraïment. Gràcies a Amèrica, on ens va dur finalment el destí, a la costa de l’oceà Pacífic, en aquesta cova acollidora, aquesta bonica ciutat, on no conec ni una ànima i tot allò que detesto queda ben lluny: el “nacionalisme”, el fals patriotisme de pit enfora, l’obstinada arrogància de l’aristocràcia... M’ha quedat la llengua hongaresa, que, més enllà de l’enorme distància, em permet de “retenir-te i quedar-me al teu costat, com un sentinella, en la benefactora llunyania”.Thank you

¿Què pot donar més la vellesa, a banda de l’existència? No res. Comprenc els qui anticipen el final”


“No era conscient de fins a quin punt ella i jo som un. Una coincidència física i espiritual completa. Hem viscut plegats durant seixanta-dos anys; hi ha hagut amor, hi ha hagut ràbia, hi ha hagut tot el que es dóna ineludiblement en una vida en comú. Però que estigués tan unit a ella, no n’era conscient”

“Fa deu mesos que la van treure de l’hospital. Dormo sol. Llegeixo sol. És molt dur. Res no m’uneix a la vida, tan sols la vida mateixa, sense contingut, sense objectiu, sense missió”

“Un escriptor jove. M’explica que està entusiasmat d’haver trobat el “gran tema”, de saber sobre què escriurà. Encara no sap que no existeix cap “gran tema”, que no es tracta de saber què i sobre què s’escriu, sinó sempre i en tot moment: de com s’escriu”

“Cada vegada que em desperto, el regust de la mort a la boca. No s’assembla a cap altre, és com un aperitu cru”

La vellesa. El vell ha de decidir què en fa, de la soledat. Què és millor: estar sol amb un mateix o bé estar sol en societat?. Ara fa més d’un any que visc sol en la meva solitud. No és fàcil, i no es pot dir que sigui “vida”, però és més suportable que la solitud en societat”

“A Hongria es parla d’un canvi de guàrdia. El canvi de guàrdia és el pretext d’un comunista per apartar un altre comunista i salvar així el sistema. Però el comunisme ha fracassat i no és el sistema el que volen salvar, sinó el botí”

“Espero l’ordre d’incorporació a files, no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l’hora”