dijous, 31 d’octubre del 2013

Judit Pujadó & Xavier Cortadellas, Tombes & lletres

La majoria dels morts callen. Ja no diuen res. Els escriptors continuen parlant-nos a través del seu univers fet de paraules. Demà, jornada de Tots Sants, és un bon moment per fer-los una visita al cementiri de bracet amb aquest llibre sobre quaranta-dos escriptors desapareguts de totes les èpoques de la nostra literatura: Ramon Llull, Vicent Ferrer, Ausiàs March, Caterina Albert, Josep Carner,  J.V.Foix, Josep Palau i Fabre, Maria Mercè Marçal...) Cadascun està acompanyat de 41 textos acurats i suggerents d’autors contemporanis que els reten homenatge i amb un aplec de fotografies magnífiques de llurs tombes.

“Qui sap si la Mila va trobar finalment el seu lloc, o si va sofrir noves proves i nous dolors. Mentrestant, al cementiri vell de l’Escala, el mar ha estat ocultat per la ciutat. Ara ja no cal anar a buscar-la; és ella la que s’alça per espiar a tocar dels murs emblanquinats” (Vicenç Pagès Jordà, pàg.57)
 
“A davant mateix del cementiri, a l’altra banda del camí, hi ha un detall que complauria molt el senyor Pla si el pogués veure. Hi ha plantat un olivar. Amb una ordenació geomètrica tirada amb llinyola, els arbres són tendres, de primer o segon any. Aixequen un cap viu, lligats encara a l’aspre que ha de procurar que creixin drets. Les branques són voleiadisses, primes, però els brots ja treuen una fulla jove, nerviosa, que l’airet de tramuntana remou, jugant amb la verdor de l’anvers i amb aquell color platejat del revers, tan propi de l’olivera” (Miquel Pairolí, pàg.89)
 
“Però tot plegat, com sempre, pot ser més senzill. La veritable religió de Foix era l’Instant, i per això l’agost de 1953, a Port de la Selva, va poder escriure:”Érem ningú, fullats per les tenebres/Quan plou la por en els pètals dels aigualls/I l’altre, el Pur, llibert d’arjau i veles/salpa, vident, cap al clarós Instant”. I potser va decidir que li posessin aquella làpida on ell no sortia perquè no creia en la mort, tal com diu en un altre dels seus poemes:”No crec perir puix que el traspàs ignor” (Xavier Lloveras i Puchercós, pàg.73)
 
“Caldes d’Estrac, població costanera de la comarca del Maresme, és l’escenari físic on aquest creador irrepetible donà continuïtat a les sevs inexhauribles transformacions:des de l’interior del nínxol 369 del petit cementiri mediterrani, amb diverses tiges de claveller ficades dins les frontisses de la coberta de marbre negre florejat amb capes blanques, el viatge el duu cap a la identitat més essencial i més definitiva; des de les diferents sales de la Fundació, participa en un joc infinit de reencarnacions:es transforma en cada un dels visitants quan amb la seva mirada aterren sobre la superfície d’una pintura o d’un document o d’un llibre” (Damià Pons, pàg.133)

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Sílvia Alcàntara, Olor de Colònia

TV3 ha estrenat aquesta setmana la minisèrie Olor de Colònia, una adaptació de la novel·la homònima de Sílvia Alcàntara L’adaptació televisiva d’aquesta obra reflecteix molt bé l’esperit de la novel·la tot i que es tracta de dos llenguatges diferents. Bona fotografia, bona ambientació i un treball excel·lent dels actors que evoquen aquest petit univers de les colònies tèxtils catalanes dels anys cinquanta. 

Ara és un bon moment per llegir o rellegir aquesta magnífica novel·la que va tenir tan bona acollida l’any de la seva publicació (2009). Es tracta d’una obra de ficció basada en ambients viscuts per la pròpia escriptora que va néixer i créixer en una colònia tèxtil del Llobregat. 

L’obra esdevé una visió realista de la vida d’aquests petits nuclis tancats amb la fàbrica com a eix central de la vida; amb l’amo, el director, els encarregats i llurs intrigues juntament amb els obrers. Disposaven dels serveis bàsics perquè no necessitessin sortir enfora. La casa de l’amo presidia la colònia juntament amb l’església, la cooperativa, l’escola i les vivendes socials i, naturalment, els bars. Un microcosmos ben travat amb tot un mosaic d’oficis paral·lels com els traginers, les modistes, les perruqueres que queden reflectits a la novel·la i en són protagonistes. Un personatge clau i tràgic és el fil conductor de la història, amb els finals de cada capítol que acaben amb una frase que enllaça amb el capítol següent. 

Totes les pàgines estan amarades de les olors dels telers i de la vida i intriga dels seus personatges que percep el lector d’una manera magnífica. De fet, és l’ambient de les fàbriques tèxtils catalanes del segle XlX i bona part del XX. 

“Passà per davant de la quadra dels telers automàtics; les finestres ennegrides encara parlaven de la desgràcia, però a dins, amb tots els llums encesos, una quadrilla d’homes treballaven sense parar perquè tot tornés a la normalitat ben aviat. Va treure el cap a la quadra dels telers petits, els de garrot, allà el foc no hi havia arribat i ja tornaven a funcionar com sempre. Sort en tindrien per poder servir les comandes més urgents. Des d’allà on era li arribava encara l’olor de cremat, i la de cotó brut, i la de borra barrejada amb oli de batans i les cardes, i la de la cola que venia dels ordidors i també el soroll. El soroll de les màquines. L’olor i el soroll que volia dir feina, seguretat, vida. Una vida que ell respirava des que tenia catorze anys. I potser des de molt abans. Des que era ben petit el pare ja li havia ensenyat a respirar-la. I avui, més que mai, agraïa al pare la lliçó i l’oportunitat” (pàg. 26) 
Ara, a més de poder llegir la novel·la a través de les seves múltiples edicions, es podrà visionar la minisèrie en format de DVD. Oferta plural que, aquesta obra, bé s’ho val.