divendres, 25 de desembre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui L'Alt Empordà

 
Viatge literari a través d’Onze nadals i un cap d’Any de J. V. Foix.
Josep Vicenç Foix obsequiava els seus amics amb un poema il·lustrat per un artista de renom els Nadals de 1948 fins al de 1958, i el cap d'any de 1960. El resultat és aquesta obra que aplega dotze composicions cinc de les quals estan datades al Port de la Selva on el poeta tenia una casa d’estiu, un dels espais on elaborà una part de la seva creació literària. El jo poètic s’endinsa envers la temàtica del nadal: la col·lectivitat d’arreu dels Països Catalans que anuncia el naixement de Jesús, les ofrenes diverses a l’Infant, els mariners en perill que li canten balades per tal d’arribar a bon port, el rodamón pobre que somnia l’escalf dee bou i ésser ullprès un instant per la 'Cara Divina'... El poemari està escrit amb una gran expressivitat formal, un domini excels dels recursos retòrics i amb el perfum del llenguatge popular en harmonia amb el llenguatge culte. J. V. Foix, un mag dels mots.
J. V. Foix, Onze nadals i un cap d’any. Barcelona: Edicions l’Amic de les Arts, 1960. 75 p.
Informació ampliada a: Josep Romeu i Figueras, “Una lectura del primer ‘nadal’ de J. V. Foix”, Reduccions, 1979, núm. 7, p. 28-38.
A continuació el poema núm. VI Ho sap tothom i és profecia recitat per Celdoni Fonoll. VilaWeb, 2015.

Quina altra obra relacionada amb les festes nadalenques recomanaríeu?

divendres, 18 de desembre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui La Ribera d'Ebre

La Ribera d’Ebre a través de Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals
L’Èlia, una arquitecta de trenta-quatre anys que viu a Barcelona, torna a la Palma d’Ebre, el seu poble nadiu, pel pont de Tots Sants. Duu a la motxilla dos problemes: la ruptura sentimental recent i la situació de precarietat laboral que està vivint al seu despatx professional a causa de la crisi immobiliària. Aquest regrés que perllongarà fins a l’hivern, la mena de mica en mica a desenterrar els records de la infantesa, els costums oblidats, la recuperació de la parla local i el desig sexual envers una relació de l’adolescència. Un viatge de reconciliació amb els orígens a través de la veu empàtica de la protagonista que ens parla amb la varietat dialectal pròpia que va de bracet amb el registre estàndard. Una novel·la molt enginyosa i ben escrita que ens atrapa des de la primera página.
Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera. Barcelona: RBA La Magrana, 2011. 365 p. (Les Ales esteses; 300). Premi Exhaurim-lo 2011 Blog El Llibreter.
Informació complementària sobre l’autora i l’obra a : LletrA la literatura catalana a Internet, (UOC)
A continuació vídeo on l'Antoni Puigverd parla de l'escriptora Marta Rojals a Els matins de TV3, 2014.

Quina altra obra suggeriríeu per fer un itinerari per La Ribera d’Ebre?

divendres, 11 de desembre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui El Bages.

El Bages a través d’El casino dels senyors de Joaquim Amat-Piniella.

El protagonista d’aquesta novel·la és el fantasma Joan Arxivell. Retorna del més enllà al Casino de Manresa després de quinze anys del seu traspàs al 1940 per romandre-hi un dia. L’espectre, l’antic conserge d’aquest edifici emblemàtic, va recorrent tots els espais: el saló de festes, la sala de jocs, la biblioteca, la pista de tennis i els vestuaris, el jardí i altres estances. Itinerari que el transporta cap al record dels fets protagonitzats per la burgesia local que hi feia acte de presència. Un món basat en les aparences, la doble vida, la vanitat i l’exhibicionisme. Joaquim Amat-Piniella fa un retrat acurat d’aquests “senyors” ple d’humor i ironia.
Joaquim Amat-Piniella, El casino dels senyors. Barcelona: Albertí, 1956. 134 p. (Nova col·lecció lletres; 24).
nformació complementària a Joaquim Aloy i Bosch, “Joaquim Amat-Piniella, un oblit injustificable" L’Erol:, revista cultural del Berguedà, 2013, núm 117,  p. 24-29.
A continuació vídeo dedicat a Joaquim Amat-Piniella a Cultura’t. Programa 5. Biblioteca del Casino de Manresa, 2014. Xarxa de Biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona.
.

Quines altres obres proposaríeu per fer una passejada literària pel Bages?

divendres, 4 de desembre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui la Terra Alta.

La Terra Alta a través d’ A peu per la Terra Alta de Josep M. Espinàs.

Crònica del viatge que féu l’autor durant vuit dies d’agost de 1988. Amb un barret de palla, una motxilla i un calçat ben senzill explorà els pobles a través de camins solitaris amb oliveres, partides de vinyes, camps d’ametllers i avelleners, i empremtes de la batalla de l’Ebre. El punt de partença fou Gandesa i prosseguí cap a Vilalba dels Arcs, la Fatarella, La Pobla de Massaluca, Batea, Caseres, Horta de Sant Joan, la Fontcalda, Pinell de Brai i Corbera. Josep M. Espinàs observà amatent tot el que l’envoltava i conversà amb moltes persones d’aquesta comarca que li explicaren històries formidables. Una caminada embolcallada de vida.

Josep M. Espinàs, A peu per la Terra Alta. Barcelona: La Campana, 1989. 189 p.
Entrevista a l’escriptor a càrrec de Miquel Riera, “Josep M. Espinàs, l’home tranquil”, Presència, 2007, núm 1858, p.1-9.
A continuació entrevista filmada a Josep M. Espinàs, per al programa Cerdanyola al dia, 2007.

Quines altres obres proposaríeu per fer un itinerari per la Terra Alta?

divendres, 27 de novembre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui El Tarragonès.

 El Tarragonès a través de La família dels Garrigas de Josep Pin i Soler.

Tarragona és l’escenari d’aquesta novel·la realista que transcorre des de 1851 fins a 1870. A prop de la ciutat, dalt d’un pujol, hi trobem el mas del Molí Vell dels Garrigas amb un bé de Déu de vinyes, hortes i boscos. Les desavinences i les intrigues entre el progenitor i els fills, originades per patrons de vida antagònics, desembocaran cap a la dissolució dramàtica d’aquesta família nombrosa. Retrat de la societat catalana vuitcentista en el moment de crisi del model pairal català enfront de la incipient societat capitalista. Una proposta de lectura suggerent amb un bon tractament del llenguatge que mostra una pluralitat de registres.
Joseph Pin y Soler, La família dels Garrigas. Barcelona: La Renaixensa, 1887. 382 p.
Informació ampliada a Josep M. Domingo, “Les novel·les dels Garriga de Josep Pin i Soler. Una lectura”, Els Marges, 1994, núm 49, p. 5-21.
A continuació vídeo on Mercè Pin i Planells i Alícia Pin Ruiz, besnétes de Josep Pin i Soler, parlen d’ell: La memòria de Pin i Soler, produït i realitzat per Montse Jaraba, Aida Taston i David Joanpere, 2013.

Quines altres obres triaríeu per fer una ruta pel Tarragonès?

divendres, 20 de novembre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui El Pallars Jussà.

El Pallars Jussà a través de Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll.
A la masia de Laortó de la vall de Carreu hi foren assassinats brutalment els masovers (un matrimoni amb les seves dues filles) l’any 1943. Ni la premsa, ni la ràdio, ni la justícia franquistes es feren ressò d’aquesta matança cruel per tal de donar una bona imatge de l’Espanya d’aquell moment tot i que veïns i altres estadants coneixien els responsables. Pep Coll homenatja aquestes víctimes silenciades i reconstrueix els fets en forma de “novel·la de no ficció” a través de 19 capítols cadascun dels quals correspon a la veu d’un personatge diferent que va proporcionant una nova perspectiva dels esdeveniments. Testimonis directes que l’autor pogué entrevistar o investigar. Obra ben escrita que crea addicció lectora.

Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs. Barcelona: Proa, 2013. 438 p. (A tot vent; 596). Premi Crexells, 2014. Premio Nacional de la Crítica Literaria 2014.
Més informació sobre l’autor i la novel·la a: LletraA, la literatura catalana a Internet, (UOC)
A continuació vídeo: Pep Coll llegeix un fragment de “Dos taüts negres i dos de blancs” a Escriptors Tv: Pep Coll. VilaWeb, 2013.
Hi ha moltes obres ambientades al Pallars Jussà. Quina altra recomanaríeu?

divendres, 13 de novembre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui El Berguedà.


El Berquedà a través d'Olor de colònia de Sílvia Alcàntara
La colònia tèxtil vora l’alt Llobregat és la protagonista central d’aquesta novel·la que transcorre durant la dècada dels anys cinquanta del segle passat. Un microcosmos tancat, una petita ciutat amb la fàbrica, els habitages dels treballadors, l’amo i els encarregats, els carrers amb botigues, l’església, l’escola i, sobretot, unes formes de vida ancorades a una estructura social piramidal. Obra coral amb una trama reeixida que ens permet anar desgranant les relacions que es couen entre els personatges. Testimoniatge singular del procés d’industrialització de Catalunya que ha deixat una empremta inesborrable en el mapa català i en les persones que hi visqueren com la mateixa autora.
Sílvia Alcàntara, Olor de colònia. Barcelona: Edicions del 1984, 2009. 330 p. (Mirmanda; 62). Premi Joaquim Amat-Piniella, 2010.
 Informació complementària a Montserrat Lobato i Just, M. Teresa Miret Solé i Àngels Dalmases, La tradició industrial, bibliografia bàsica. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Departament de Cultura, 2014, 28 p.
A continuació capítol 1 Olor de colònia: basada en l’obra “Olor de colònia” de Sílvia Alcàntara. Adaptació televisiva filmada a la colònia Vidal de Puig-Reig i dirigida per Lluís Maria Güell, 2013.

Quina altra obra proposaríeu per fer un itinerari pel Berguedà?

divendres, 6 de novembre del 2015

divendres, 30 d’octubre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui El Maresme


El Maresme a través de Cementiri de Sinera de Salvador Espriu
 A dalt del turó de la Pietat, un marc privilegiat encarat al mar, ens trobem un dels fossars més bonics de Catalunya: el cementiri d’Arenys o de Sinera, topònim construït per la inversió de lletres, que ideà Salvador Espriu. Espai mitificat d’on procedien la majoria dels seus avantpassats, hi féu estada als estius de la infantesa i el sovintejava en altres moments de la seva vida. L’itinerari del jo líric està bastit per l’enyorança dels records feliços irrecuperables, la desaparició dels éssers estimats, l’anihilament de Catalunya (Sinera), l’agonia de la llengua catalana i la incapacitat per viure amb només la companyia dels xiprers. Un naufragi existencial que el menarà cap a la tomba a través de la mort simbòlica. El llibre aplega trenta poemes curts escrits en versos hexasíl·labs sense rima llevat d’algunes excepcions. Un conjunt unitari.
Salvador Espriu, Cementiri de Sinera. Barcelona: La Sirena, 1946. 41p. Edició numerada de cent exemplars en paper de fil Guarro.
Informació complementària a: Joan Ramon Veny Mesquida, “Cementiri de Sinera (1946)”, Visat: la revista digital de literatura i traducció del PEN Català 2011, núm 12.
A continuació film que reprodueix el poema XXV de Cementiri de Sinera recitat per Dolors Puerta. Treball UOC, 2013

Quina altra obra escolliríeu per fer un itinerari pel Maresme?

divendres, 23 d’octubre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui l'Alt Camp

L’Alt Camp a través de l’Escanyapobres: estudi d’una passió de Narcís Oller.
L’acció transcorre a Pratbell, un poble fictici, que presenta moltes semblances amb Valls, lloc nadiu de l’autor, durant el darrer terç del segle XlX. Les conseqüències de l’arribada del tren canviaran la seva fesomia: el pas d’una economia agrària basada en el comerç extracomarcal cap a una incipient industrialització. El tema de l’obra és l’avarícia com a postura regressiva davant la naixent societat capitalista. Idea central canalitzada per dos personatges: la parella formada per l’Oleguer (L’Escanyapobres) i la Tuies caracteritzada per la passió malaltissa i perversa d’ambdós envers l’acumulació de capital. La seva gasiveria extrema els bandejarà de la nova societat basada en el progrés.
 
Narcís Oller, L’Escanya-pobres: estudi d’una passió. Barcelona: Revista Literaria, [ 1884?]. 181 p. (Biblioteca de la Revista Literària; 1). “Premiat en los Jochs Florals de 1884”.
Informació complementària sobre Pratbell-Valls a : Xavier Valls i Solaz, “Valls en la composició de L’Escanyapobres de Narcís Oller”, Quaderns de Vilaniu, 1994, núm.26, p. 89-101.
A continuació vídeo sobre l' Obra de Narcís Oller a cura de Joan Lidon, Francesc Comalada i Guillem Marcet de l’IES de Vilablareix, setembre 2015.

Quina altra obra proposaríeu per fer un itinerari a l’Alt Camp?

divendres, 16 d’octubre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui el Pallars Sobirà


El Pallars Sobirà a través de Les Veus del Pamano de Jaume Cabré
L’acció s’emmarca a Torena, un poble de la Vall d’Àssua a la vora del riu Pamano, des del 1943 fins al 2002. Un llarg període històric marcat pels primers anys de la dictadura franquista i les ferides de la guerra civil, la transició, el canvi de règim i la dificultat de reescriure, ara com ara, la veritat dels fets després de la contesa bèl·lica. Tres trames narratives no lineals: la vida del mestre Oriol Fontelles que es veurà obligat a fer costat als falangistes i a col·laborar amb els maquis per tal de sobreviure; la història actual de Tina Bros, una mestra i fotògrafa de Sort, que descobreix i investiga els quaderns manuscrits amagats abans d’enderrocar-se l’antiga escola, i el llong procés tergiversat de l’església per obtenir la beatificació a Roma d’Oriol Fontelles com a màrtir de la fe catòlica després de la seva mort el 1944. Novel·la coral amb una exquisida elegància narrativa.
 Jaume Cabré, Les veus del Pamano. Barcelona: Proa, 2004. 696 p. (A tot vent; 410) 
Informació ampliada sobre l’autor i la novel·la a: LletraA, la literatura catalana a Internet, (UOC).
A continuació un fragment del capítol 1 reflectit a la primera part de la minisèrie televisiva dirigida per Lluís Güell, 2004.
Hi ha un ampli ventall de novel·les ambientades al Pallars Sobirà, quina altra triaríeu? 
 

divendres, 9 d’octubre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui el Gironès


El Gironès a través de Josafat de Prudenci Bertrana.
L’acció de la novel·la passa a l’interior de la catedral de Girona a començaments del segle XX. Acompanyats de la veu del narrador en tercera persona, els lectors ascendim per l’escala de cargol del recinte sagrat i ens endinsem cap a les diverses cambres del campanar, les golfes i les teulades  amarades de silenci. És l’espai clos de Josafat. Un personatge toix de terra endins que ha passat pel seminari i fa de campaner. El fanatisme religiós que li han inculcat i el desig eròtic reprimit exploten quan coneix la Fineta, una meuca desitjosa d’experiències sexuals violentes. El conflicte interior que es deriva d’aquesta situació el portarà cap a un final tràgic. El llenguatge amb un lèxic abundós, precís i sensorial crea una atmosfera impactant.
Prudenci Bertrana, Josafat. Palafrugell: Joanola i Ribas, 1906. 125 p. (Publicacions Emporium). Informació ampliada a Lletra A: la literatura catalana a Internet, (UOC).
A continuació adaptació teatral televisiva a cura de Josep M. Benet i Jornet, dirigida per Mercè Vilaret (TVE, 1976)

Quina altra obra proposaríeu per fer un viatge diferent pel Gironès?

divendres, 2 d’octubre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui el Solsonès

 
El Solsonès a través de La tragèdia de cal Pere Llarg d’Eduard Girbal i Jaume.
L’espai de l’acció es desenvolupa a la masia de cal Pere Llarg, avui cal Pere, a Salo, veïnat de Sant Mateu de Bages i a Solsona a la primeria del segle XX. El matrimoni per conveniència d’en Peret amb la Custòdia, una jove òrfena  de Solsona amb un bon patrimoni, esdevindrà un problema. La protagonista, una dona esbojarrada i plena de vitalitat dita la Pere Llarga, somia la llibertat. Es rebel·larà contra aquest món tancat en què només els diners són la clau per viure. El preu que haurà de pagar és la solitud. Una tragèdia rural que ens fa plorar de riure des de la primera fins a l’última pàgina amb la complicitat del narrador omniscient que dialoga sovint amb els lectors a través d’un llenguatge viu i col·loquial d’una gran riquesa.

Eduard Girbal Jaume, La Tragedia de c'al Pere Llarch: ayguafort. Barcelona: Ilustració Catalana,1923. 402p. (L'Agre de la terra; 3)
Informació complementària a la Revista de Girona F. núm. 241, març-abril, 2007. A continuació vídeo dirigit per Enric Gomà el 2013 sobre Eduard Girbal i La Tragèdia de cal Pere Llarg.

Quina altra obra proposaríeu per fer un nou itinerari pel Solsonès?

divendres, 25 de setembre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui el Barcelonès

El Barcelonès a través de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.
El barri de Gràcia de Barcelona amb la plaça del Diamant, la plaça del Sol, el carrer Gran, el carrer Montseny i molts altres són els escenaris -no pas els únics- on es mou la Natàlia-Colometa. El monòleg ple de poeticitat de la protagonista ens transporta cap a la seva experiència teixida de conflictes íntimament relacionats amb els fets històrics: la proclamació de la ll República, la Guerra Civil i la postguerra.El seu talent natural, la seva bonhomia i la seva actitud vitalista l’alliberen de les dificultats que li han tocat viure. Una veu empàtica i, alhora, senzilla on s’hi pot sentir identificada tota una societat.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant. Barcelona: Club Editor, 1962. 253p. (El Club dels novel·listes, volum XXll)
Informació molt completa a LletraA: la literatura catalana a Internet, (UOC). A continuació els capítols XXII a XXX reflectits a la sèrie de F. Betriu (1983)

Quina altra obra proposaríeu per fer una passejada pel Barcelonès?

divendres, 18 de setembre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui el Montsià

 

El Montsià a través de Terres de l'Ebre de Sebastià Juan Arbó
L’acció se situa a la ribera del delta de l’Ebre i a Amposta pels volts dels anys trenta del segle XX. El tema és la marginació que pateixen els pagesos que conreen els arrossars i les hortes. A través de la figura del vell Joan, el seu fill Joanet i les seves relacions descobrim unes vides encadenades a la terra marcades per l’aïllament i la incomunicació, l’esclavitud a l’amo, la supervivència, la soledat, la violència i l’autodestrucció. Dos camins generacionals antagònics: el carreró sense sortida del pare, l’escletxa de llum del fill.
Sebastià Juan Arbó, Terres de l’Ebre. Barcelona: Llibreria Catalònia, [1932]. 259 p.

Quina altra obra proposaríeu per fer un viatge literari diferent pel Montsià? Tinc la bicicleta a punt per recórrer aquesta part del delta de l’Ebre i els voltants amb vosaltres.

divendres, 11 de setembre del 2015

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui la Garrotxa

 
La Garrotxa a través de La Punyalada de Marià Vayreda.
L’acció de la novel·la se situa a l’Alta Garrotxa on hi viuen els trabucaires: un grup d’homes armats, guerrillers de la primera carlinada  (1833-1840) que no s’integren a la societat rural. Viuen del bandidatge i realitzen actes d’una criminalitat extrema. L’Ibo, el capitost, renyirà amb l’Albert Bardals, el seu amic, a causa de la Coralí. Un triangle amorós ben servit. El punyalet de l’heroïna  amb la ferida profunda i la sang vessada redimirà un dels protagonistes amb el triomf de la raó sobre els instints primaris dels bandolers d’una terra feréstega.
Marian Vayreda, La punyalada. Novela montanyenca. Barcelona: Ilustració Catalana, 1904. 392 p. Disponible a text complet aquí , on a la pàgina 4 apareix un dibuix de l'autor fet per Ramon Casas. Escena de la pel·lícula de Jordi Grau de 1990, que correspon al final del capítol XI de la novel·la, visionable aquí:

Quina altra obra proposaríeu per fer un nou viatge literari per la Garrotxa? Jo tinc la motxilla a punt per venir-hi amb vosaltres.

dijous, 10 de setembre del 2015

Projecte de viatge literari per les comarques de Catalunya

A partir del divendres dia onze de setembre s’iniciarà, setmanalment en aquest blog, un recorregut literari per les comarques catalanes. Consistirà a proposar i a comentar, en cada ocasió, una obra on els nostres literats hauran situat les vivències dels seus personatges. Tot planificat per tal d'acabar configurant un MAPA LITERARI complet de les comarques de Catalunya. El nostre propòsit és poder oferir un tria atractiva, suggerent i didàctica que posi de relleu la riquesa expressiva que els nostres autors desgranen en les seves pàgines i sobre les seves terres.
Començarem doncs, divendres pròxim, el nostre itinerari per l’Alta Garrotxa a través de La punyalada, novel·la pòstuma de Marià Vayreda (Olot, 1853-1903) editada per primera vegada l’any 1904.
Dolors Ayats i Pinadella. (Imatge d'una Englantina d'Or, guardó dels Jocs Florals)

dimarts, 1 de setembre del 2015

David Grossman, Gran Cabaret*

A Cesarea, una petita ciutat de la costa israeliana, hi ha un cabaret decadent anomenat Natanya. Alguns dels seus habitants hi assisteixen cada nit per veure actuar Dóvale, un còmic de cinquanta-set anys, que duu unes ulleres tortes i grans damunt el nas i uns tirants i un mocador vermells de pallasso de circ. Comença la funció. L’humorista dalt de l’escenari explica un allau d’acudits provocadors sense pausa (paròdies existencials, caricatures polítiques...) que causen rialles i més rialles entre els espectadors així com una torrentada d’ aplaudiments. Avui serà la seva darrera interpretació atès que té un càncer de pròstata. Convida Avishai Lézer, el narrador de la novel·la, un jutge prejubilat i amargat, amb qui havia compartit un any de classes particulars de matemàtiques durant la infantesa, i havien coincidit més endavant, a l’adolescència, a un campament juvenil militar. No s’havien vist durant tot aquest temps i li encarrega que l’observi i anoti tot el que vegi a l'última representació..La primera part de l’espectacle-novel·la respon a les expectatives dels assistents habituals però a mesura que va avançant, els espectadors-lectors ens submergim amb molta intensitat envers la vida personal del còmic amb una ferida molt profunda a l’ànima esdevinguda als catorze anys, que mai se li ha cicatritzat.El públic exigent de Cesarea, que vol riure i amortitzar els diners de l’entrada, respondrà amb esbroncades grolleres abans d’abandonar el local on només hi romandran l’amic i la dona petita.
Aquesta novel·la dura, plena de símbols i molt recomanable presenta una doble lectura: el drama del personatge en la seva última actuació i una altra vinculada a la història d’ Israel plena de referències històriques del passat i el present. Recordem que David Grossman ( Jerusalem, 1954) té una extensa obra, entre assajos, llibres per a nens, novel·les per a adults, per les quals ha rebut nombrosos guardons. A més, forma part d’un comité que treballa pel diàleg entre israelians i palestins, i, ni tan sols la mort del seu fill Uri, caigut en combat l’agost del 2006 a la guerra del Líban,  l’ha fet renunciar al seu compromís a favor de la pau.
*David Grossman, Gran Cabaret. traduït per Roser Lluch i Oms. Barcelona: Edicions 62, 2015.190 p. (El balancí, volum 734)

dijous, 23 de juliol del 2015

Manuel Baixauli, La cinquena planta*

Aquesta obra ha estat guardonada recentment amb el Premi Crexells que es concedeix a la millor novel·la publicada en català el 2014. El pintor i escriptor Miquel Baixauli (Sueca, 1963) ens ha confessat a través de diverses entrevistes als mitjans de comunicació que ha partit de la seva pròpia experiència en el procés de creació. L’autor feu estada en un sanatori durant quaranta-dos dies a causa de la malaltia anomenada Guillain-Barré que el mantingué paralitzat de tot el cos a excepció de la vista i el cervell.
El punt d’arrencada és el retorn  a casa de B, el personatge principal, l’àlter ego de Baixauli, després d’haver estat hospitalitzat una llarga temporada. A partir d’ací, amb una estructura fragmentària i alineal, els lectors ens endinsem envers el viatge interior d’aquest protagonista on el passat ple de records i fantasmes, el present, i els elements onírics s’encavallen i es fixen a través de l’art d’escriure en una multiplicitat de gèneres i tècniques narratives: contes de terror, narracions fantàstiques, versos, dietaris, monòlegs interiors... Convé destacar la importància del tractament dels espais amb unes descripcions minucioses de les plantes del sanatori, principalment la quarta reservada íntegrament als malalts psicòtics i, sobretot, la cinquena inaccessible i enigmàtica que esdevé el “leitmotiv” i la clau de l’obra. També les tres cases abandonades enmig del bosc així com l’habitatge i el terrat de B adquireixen un significat simbòlic. Un ampli ventall de personatges secundaris morts i vius omplen aquestes pàgines alguns dels quals no deixaran indiferents als lectors com l’Orofila Martí,  en Tomàs, el zelador Ferragut, la Físio, el violinista Fix i la seva filla Fíxia. Novel·la recomanable i ben escrita que ens fa reflexionar sobre el poder de la ment amb les seves imatges emmagatzemades a la memòria que és capaç de no establir límits entre el present i el passat, els vius i els absents, la raó i la bogeria.

*Manuel Baixauli, La cinquena planta. Barcelona: Proa, 2014. 294p. (A tot vent, volum 607)

dissabte, 27 de juny del 2015

Joan Bodon, El llibre dels finals*

“La llengua mor. Jo moriré aviat. La mort dura més que la vida.Trist consol de Boeci, presó endins” diu el narrador-protagonista d’aquesta novel·la, un home que ha decidit abandonar la seva família a París i passar els darrers mesos a Clarmont d’Alvèrnia (en francès, Clermont Ferrand), la seva ciutat nadiua, a causa d’un càncer en fase terminal. El protagonista deambula pels carrers com si fos un turista, canvia d’hotel per estar prop dels prostíbuls, xerra amb les meuques, entra i surt dels bars per comunicar-se, es fa amic d’un ex-capellà amb qui dialoga sobre l’amor i la mort, s’involucra amb el cinema pornogràfic, escolta les històries d’un pastor que estan relacionades amb la història d’Occitània... Converses del personatge que sent la frustració de no poder-les expressar amb la seva llengua que tant estima que cal llegir-les sovint en un doble significat: “Mai no ha passat pel cap de ningú d’anorrear catedrals. La nostra llengua és més que una catedral. Per què són tants, doncs, els que volen demolir-la? He escoltat viure el teu poble, Clarmont. Encara no he sentit ni una paraula de patuès o dialecte, ni sí ni no en llengua d’Oc. Són franceses les teves escoles, els teus liceus i les teves facultats. Ni tan sols una càtedra per estudiar els trobadors. Encara menys els felibres” (pàg.46). Finalment, la seva mort, l’alliberarà del dolor de veure’n la desaparició.
El llibre dels finals està farcit de fragments de poemes de trobadors com Guiraut de Bornelh, Pèire Vidal, Gaucem Faidit, Guiraut Riquier, Jaufre Raudel així com al·lusions a Frederic Mistral i referències històriques.
Joan Bodon (1920-1975), nascut a Crespinh de Naucèla, escriví sempre en llengua occitana. S’implicà ben jove envers l’activisme occitanista juntament amb altres autors coetanis com Robèrt Safont i Max Roqueta. És l’autor d’aquesta magnífica obra publicada el 1964 i traduïda recentment al català per Joan-Lluís Lluís, i tres novel·les més: La grava sul camin (1956), Lo libre dels Grands Jorns (1964) o Catoia l’enfarinat (1966) en traducció catalana a cura d´ Artur Quintana.
*Joan Bodon, El llibre dels finals. Traduït per Joan-Lluís Lluís. Barcelona: Club Editor, 2015. 153 p. (Club dels novel·listes, volum LV).

dissabte, 13 de juny del 2015

dijous, 28 de maig del 2015

Josep M. Fonalleras, La sala d'estar és un camp de futbol.

Després de l’èxit de la darrera novel·la Climent (2013), premi Crítica Serra d’Or 2014, l’escriptor i articulista Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) ens ha obsequiat amb aquesta obra en què enfoca la seva mirada envers els records de la seva infantesa. El punt de partença és la mort de sa mare i l’últim viatge que fa l’autor al pis familiar de la Rambla de Girona per recollir-ne les andròmines. Escrita en present i sense tints elegíacs, ni sentimentalisme de cap mena, els lectors ens endinsem en aquest microcosmos infantil trenat d’instants plens de vida descrits minuciosament. En aquest clos familiar hi fan acte de presència els jocs amb els germans i, sobretot, aquell que s’emmarca en l’escenari del passadís de prop de la sala d’estar que correspon al títol de l’obra. No només el futbol al corredor té el protagonisme central sinó altres jocs com l’escalèxtric, els màdelmans, el futbolí, el joc de milió, els soldats retallables, el guinyol i molts altres. Els viatges sovintejats del pare amb els seus presents per als fills, les celebracions familiars amanides amb les menges saboroses de la mare en les festes assenyalades del calendari litúrgic, les Fires de Sant Narcís i Perpinyà, la bondat dels avis de Banyoles, l’evocació de l’escola dels Maristes, la descoberta plena de tendresa de l’ofici d’escriptor, la visita al Mas Pla, el primer amor, l’impacte de la ciutat de Barcelona quan visita l’oncle, les seves vacances a Platja d’Aro, el seu viatge emocionant a Roma amb els seus progenitors, la hipocondria sovintejada...Tot un món íntim personal embolcallat d’objectes i d’olors que adguireixen un valor molt significatiu. Fonalleras homenatja totes aquelles persones absents de la seva família i les fa reviure tal com subratlla: “M’he limitat a visitar aquell reduït recinte on tot és present. He mirat de preservar les coses que van tocar i m’he fet lentament al pensament que alguna cosa d’ells és molt a prop. (pàg.136). L’obra finalitza amb una referència de la novel·la El jardí dels Finzi Contini de Giorgio Bassani en què el narrador hi diu: “Allà baix, en el reduït recinte consagrat als morts familiars, en el cor d’aquelles tombes, al costat dels morts, hi havia moltes de les coses que feien bella i desitjable la vida. Res de tot allò no podia canviar. I també hi ha uns versos del poeta Joan Vinyoli molt adients per comprendre el missatge d’aquest llibre: “Viu la teva vida/ mesclada amb ells/ Usa dels morts així” (pàg.136).

dissabte, 9 de maig del 2015

Umberto Eco, Número Zero.

L’escriptor italià Umberto Eco (Alessandria, 1932) ha publicat recentment la seva setena novel·la titulada Numero Zero que ha originat molta polèmica a tots els mitjans de comunicació italians. Els lectors en català podem llegir-la a través de la traducció esplèndida a cura d’Anna Casassas. El relat està ambientat a Milà amb la descripció dels seus carrers més recòndits i està emmarcat en un moment històric molt concret: el 1992. Un any convuls en què l’afer de la “Tangetopoli” esquitxà i desestabilitzà la política italiana. La trama comença quan Vimercate, un magnat sense escrúpols, decideix crear un diari anomenat Demà que s’avançarà als esdeveniments: ”Ara les notícies del dia abans ja les sabem per la televisió a les vuit del vespre, de manera que els diaris sempre expliquen coses que ja sabem, i per això cada vegada venen menys. Parlarem del que podria passar demà, amb articles que aprofundeixin en els temes, suplements de la investigació, previsions insospitades...” (pàg.34). Aquest periòdic no sortirà però la seva presència servirà a l’empresari per fer xantatge als seus adversaris polítics. Simei, el seu director, s’adona de les intencions de l’editor i vol deixar-ne testimoni per escrit a través d’un llibre manipulant el que ell cregui convenient. Utilitzarà Colonna, un cinquantí que ha malviscut fent moltes feines poc remunerades, que acceptarà convertir-se en cap de redacció a canvi d’un sou magnífic per preparar el número Zero. El grotesc periodista Braggadocio destacarà especialment entre els altres cinc redactors. Consultarà arxius de tota mena i obsedit per les teories conspiratòries pensa que Mussolini no va ser ajusticiat el 1945 a la plaça Loreto de Milà sinó que al seu lloc l’ocupà el seu doble. El dictador hauria escapat a l’Argentina amb l’ajuda del Vaticà. Umberto Eco se serveix de les investigacions rocambolesques d’aquest reporter per dibuixar tota una xarxa conspirativa que ha dominat la història política italiana des del 1945 fins al 1992: la caiguda de Mussolini, l’ombra del primer ministre Andreotti, la màfia, l’assassinat d’Aldo Moro, les Brigades Roges, la matança del tren a Bolonya, la mort del Papa Luciani, El paper de la Cia, Gladio, la P2... La novel·la fa una crítica mordaç envers el funcionament d’un tipus de periodisme nascut a Itàlia durant els anys noranta. Una obra molt recomanable que ens fa comprendre que cal entrendre el mecanisme de la mentida per cercar la veritat.

dimecres, 22 d’abril del 2015

Víctor Català, Un film (3000 metres).

Celebrem la iniciativa del Club Editor que ha recuperat aquesta magnífica novel·la de Víctor Català (L’Escala, 1869-1966). Un film (3000 metres) va aparèixer per entregues entre l’abril de 1918 i el juny de 1921 a la Revista Catalana. Fou publicada en forma de llibre el 1926 a la Biblioteca literària de l’Editorial Catalana i va patir una crítica cruel per part del Noucentisme, l’estètica dominant d’aleshores, que va menystenir el seu mèrit artístic per raons ideològiques. Després d’un llarg silenci, es va incloure a les Obres Completes de l’Editorial Selecta el 1972. Títol cinematogràfic. L’autora va adaptar a la seva obra les tècniques del cinema mut fulletonesc de Douglas Fairbanks pare: “Guaita la pel·lícula, si et ve de grat, bon llegidor, i no t’encaparris ni m’encaparris ultra mesura amb el que en ella trobis a mancar o a sobrar. Per a tu i per a mi, no sigui més que una estona de repòs espiritual aquesta llarga successió d’escenes” (pàg.9). Els lectors ens trobem, doncs, amb una gran multiplicitat de seqüències narratives i un ventall de personatges que giren al voltant de les peripècies d’en Nonat Ventura, el protagonista principal. En Nonat és un fill bord abandonat a l’hospici que està obsedit per esbrinar els seus orígens, i obeint al seu impuls i la rancúnia que duu tan encastada, abandona l’ofici de serraller que exercia a Girona i comença el seu periple vital a Barcelona a la recerca dels seus progenitors. Havia sentit a dir que ells eren rics i, de mica en mica, s’anirà rebelant contra el seu destí imposat d’hospicià per convertir-se en “Senyoret” a través del lladronici per tal de retornar al lloc que ell pensa que li pertocava. Víctor Català descriu amb cura i caricaturitza amb brins d’humor i ironia els menestrals i la petita burgesia barcelonina de les primeries del segle XX. Les pàgines més brillants són, segons el meu parer, les dedicades als baixos fons amb personatges tan entranyables com la Pelada, El Nas-Ratat, El Lloro, el Valencià i en Salvi que es reuneixen a la taverna del Paperines per organitzar els seus assumptes tèrbols dirigits amb l’elegància impecable de “El Senyoret”. Una esplèndida novel·la amb un llenguatge molt expressiu d’aquesta gran autora de les Lletres Catalanes. Un relat urbà molt allunyat de la temàtica rural de Solitud i els Drames rurals

dimarts, 31 de març del 2015

Jaume Cabré, Les incerteses. Sobre la creació del món.

L’escriptor Jaume Cabré (Barcelona, 1947), que em captivà amb la lectura de la seva darrera novel·la Jo confesso (2001), publica ara Les incerteses, una profunda reflexió sobre el procés de gestació de l’obra literària a partir de la seva llarga trajectòria com a lector i novel·lista. L’ofici d’escriptor, ens diu, és fruit d’un treball dur, perquè “escriure és fer un viatge cap a l’interior d’un mateix. És un itinerari cap al propi interior amb el qual convides el lector a fer un viatge similar” (pàgs. 119-120). En enfrontar-se amb la pàgina en blanc, subratlla que ell compta d’antuvi amb la llengua que li han transmès, els llibres que ha llegit entre els quals és imprescindible la poesia, la pròpia tradició i la universal, les seves obres escrites i, fins i tot, les bones sèries televisives. Tot un bagatge personal per començar a explicar històries en què “el novel·lista inventa un món a partir de la seva imaginació i la seva experiència vital, i si se la juga, si és sincer, si és capaç d’expressar el seu interior i, potser, fer estremir el lector, està dient grans veritats, la gran veritat (que no vol dir l’única) que és la seva manera d’entendre la vida, la relació entre l’art i la vida” (pàg.104). Per tant, afegeix, tot pertany a l’autor que ha de saber encertar el to, la seva habilitat en situar la mirada única i irrepetible, l’estil, el domini del llenguatge i la reescriptura constant que significa sovint començar de cap i de nou a elaborar una altra escena. Al final del llibre, Jaume Cabré parla d’alguns escriptors cabdals de la història de la literatura catalana i ret homenatge a Maria Aurèlia Capmany que l’encoratjà a no deixar d’escriure i a Manuel de Pedrolo, un bon novel·lista, malauradament oblidat, de qui en destaca les seves novel·les Viure a la intempèrie, Cendra per Martina i la sèrie Temps obert. Aquesta obra pot interessar als escriptors, a aquells que desitgen esdevenir-ne, als lectors incondicionals de l’obra de Jaume Cabré i a tots aquells que els agrada llegir novel·les i senten curiositat per esbrinar-ne l’entrellat. 

dimarts, 10 de març del 2015

Antonio Tabucchi, Per a Isabel: un mandala.

“Obsessions privades, nostàlgies personals que el temps rosega però no transforma, com l’aigua d’un riu suavitza els còdols, fantasies incongruents i inadequacions a la realitat són els principals motors d’aquest llibre”. Aquesta és la nota de l’escriptor italià Antonio Tabucchi (Vecciano 1943-2012) adreçada als lectors que encapçala la seva novel·la inèdita i pòstuma escrita al començament dels anys noranta.Tots aquells que vàrem gaudir amb la lectura de les seves obres narratives com Piazza d’Italia (1975), Requiem: un ’Alluzinazione (1992) i Sostiene Pereira (1994) per esmentar-ne algunes, ara ho continuarem fent amb aquest nou títol: Per a Isabel: un mandala traduïda en català a cura de Teresa Muñoz Lloret.
L’autor estructura aquesta novel·la en nou cercles seguint la tradició budista i hinduista dels mandales que justifica el títol. A partir de cadascun, el narrador Waclaw-Tadeus inicia un viatge detectivesc per mig món a la recerca de la Isabel, una dona d’ideologia comunista, que havia tingut problemes amb la PIDE (policia secreta liderada pel dictador portuguès Antonio de Olivera Salazar). Ambdós havien mantingut una relació amorosa intensa fa una trentena d’anys, n’havia perdut la pista i sent la necessitat de buscar-la. El rostre de la seva ex-amant guiarà les seves entrevistes realitzades a nou persones vinculades amb la protagonista i, en aquest llarg periple de dimensió metafòrica, retrobarà el seu fantasma a la Costa Blava. Un itinerari llong del narrador que ha esdevingut l’instrument per descobrir la seva realitat interior com un mandala.
Novel·la potent, molt ben escrita que atrapa el lector des de la primera pàgina. Reeixida descripció del crepuscle del règimen dictatorial de Portugal. A més, planteja una munió d’interrogants sobre el territori ignot de la nostra existència.
“Recordo que algú va dir que la fotografia és la mort que fixa el moment irrepetible. Es va passar la fotografia entre els dits, com si fos un joc de cartes, i va continuar: però després em torno a preguntar: i si fos la vida?, la vida amb la seva immanència i la seva peremptorietat que es deixa sorprendre en un moment i ens mira amb sarcasme, perquè és allà, fixa i immutable, i en canvi nosaltres vivim en la transformació, i aleshores penso que la fotografia, com la música, capta el moment que no som capaços de captar, el que hem estat, el que hauríem pogut ser, i contra aquest moment no hi ha res a fer, perquè té més raó que no pas nosaltres, però raó en què?, potser raó en la transformació d’aquest riu que corre i que ens arrossega, i del rellotge, del temps que ens domina i que nosaltres mirem de dominar” (pàgs.75 i 76)

dilluns, 23 de febrer del 2015

Jaume Benavente, Nocturn de Portbou.

Jaume Benavente (Barcelona, 1958) és llicenciat en Belles Arts i autor d’una quinzena d’obres de diferents gèneres literaris: novel·la, narrativa de viatges, novel·la juvenil, poesia i teatre. Ha rebut diversos guardons entre els quals cal destacar el premi Pin i Soler de narrativa el 2006, amb Llums a la costa.
Nocturn de Portbou és una novel·la molt ben trenada que enganxa el lector des de les primeres pàgines. Amb un bon domini del temps narratiu, el narrador protagonista, un pintor jove, solitari i malaltís evoca la història d’uns personatges enigmàtics que conegué vint anys enrere des del vestíbul de l’estació de Portbou, a començaments del segle XXl. Passat i present s’encavallen per mostrar-nos la psicologia dels Kodály, una família ben misteriosa formada per en Janós, un intel·lectual hongarès d’origen jueu, Sofia Duran, la seva muller, marcada per la desaparició del seu fill Ferenc i l’Alma, la seva filla, que excel·leix envers el món dels escacs. La novel·la està estructurada en tres parts i reïx pel que fa al detallisme amb què l’autor descriu els espais: el port de Barcelona on sura un vaixell mig enfonsat, les pensions escrostonades on viu la Sofia Duran quan retorna a  Barcelona fugint d’Hongria, Budapest i els seus aiguamolls, l’arquitectura dels seus edificis, els parcs, el castell de Buda i els seus carrerons i, sobretot, Portbou, cruïlla de camins amb connotacions simbòliques. L’obra està farcida de referents culturals literaris (l’obra de Walter Benjamin), històrics (la revolta hongaresa del 1956), cinematògràfics ( Rossellini), musicals (Bill Evans, Frank Sinatra), i, sobretot, artístics al voltant d’un gravat antic Vista parcial de la ciutat amb passejants i carruatge de Peter Heym que posseeix Marcel Bosom, un altre protagonista clau en aquesta novel·la que resoldrà el trencaclosques de les diferents trames de l’obra.
“Quin és, doncs, el meu lloc? Probablement, un que només existeix per a mi. No té nom, és clar que podria dir-ne Portbou, el meu Portbou, no les cases concretes que hi ha al voltant de l’estació, ni la badia, ni els turons. El punt de fuga de Walter Benjamin, però també de la Sofia, d’en Marcel o de mi mateix. Una metàfora, un paisatge mental. Fictici? No ho crec pas, no en el sentit en què utilitzem la paraula. Per a mi, la ficció és realitat, almenys en la mesura que m’ajuda a viure. Si alguna de les persones en les quals he pensat durant aquestes hores, en aquesta estació, no fos sinó una forma de ficció, meva o d’algun dels meus fantasmes, això no la faria menys”real” per a mi. Fins i tot, si al mateix poble, l’estació, les hores que he passat aquí no existissin sinó dins meu, si no fossin res més que una il·lusió o alguna forma de somieig, quina importància tindria?" (pàg.195)

dimarts, 3 de febrer del 2015

Carles Casajuana, Les lleis del castell: notes sobre el poder.

En aquests moments convulsos de la política en què vivim immersos, és molt recomanable la lectura d’aquest llibre que va obtenir el premi Godó de Reporterisme i assaig periodístic l’any 2014. Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) coneix i ha observat de ben a prop el poder al llarg de la seva dilatada carrera diplomàtica. Durant un temps, fins i tot, fou assessor internacional del president espanyol José Luís Rodríguez Zapatero. El llibre és el resultat de les notes que l’autor anava escrivint a partir del 1990 al voltant del concepte del poder com ens remarca al pròleg. Carles Casajuana dissecciona amb elegància i des de molts punts de vista els seus mecanismes a partir dels protagonistes que l’exerceixen: els polítics.Tot un ventall temàtic va desfilant a través de cada capítol: la vanitat del polític a partir de tots els rituals que l’acompanyen establint un paral·lelisme clar amb el món de l’espectacle i els actors; l’adulació, les complicitats, l’oratòria, la veritat i la mentida, la burocràcia i el protocol, la relació amb els mitjans de comunicació, el desig de reconeixement, les circumstàncies en què li ha tocat governar, les virtuts necessàries d’un bon líder, l’abnegació, les amargors internes i la transformació de la seva personalitat, etc. Anàlisi lúcida, ben escrita i molt clara amanida amb molts exemples i referències d’altres escriptors com Maquiavel, Montaigne, Orwell, Ortega y Gasset, Josep Carner i Kafka del qual hi ha al·lusions al títol: “En el fons, tots s’identifiquen en algun moment amb el desconcert del protagonista d' El castell, l’agrimensor K. El poder és a tot arreu i enlloc. És un flux imperceptible, una força misteriosa que ningú pot agafar, indefinible per la seva complexitat, que circula pel govern, per les institucions públiques, pels mitjans de comunicació i pels centres de decisions econòmiques, sense que ningú sàpiga on resideix exactament, sense fixar-se fermament enlloc. És difús, indefinit, i emmarca i orienta les accions i decisions de tots sense deixar-se capturar per ningú” (pàg.71). En el capítol “Orfes” trobo interessant la reflexió que fa l'autor quan comenta que el poder, al cim, és sempre una forma d’orfandat: ”No és del tot casual que hi hagi un nombre elevat de dirigents que van perdre un dels pares ben joves. Barack Obama amb prou feines va conèixer el seu pare, que es va divorciar de la seva mare quan ell tenia dos anys, només el va visitar una vegada, quan en tenia deu, i va morir quan ell en tenia vint-i-un. Bill Clinton és fill pòstum. El seu pare va morir tres mesos abans que ell naixés. El pare de Nicolas Sarkozy va abandonar la família quan Sarkozy tenia cinc anys. Churchill va perdre el pare, amb el qual a penes tenia relació, als vint anys. El pare de Hitler va morir quan el futur führer en tenia tretze. El pare de Stalin, alcohòlic, va abandonar la família quan Stalin era un adolescent, igual que el pare de Franco, que va abandonar la seva quan el futur dictador tenia quinze anys. El pare d’Adolfo Suárez va abandonar la família quan el futur president tenia tot just vint anys. Tony Blair va perdre la mare quan encara estudiava; abans, el seu pare havia patit un atac de feridura que el va incapacitar. Manuel Azaña era orfe de pare i mare des de la infància” (pàgs. 162 i 163). 

dimecres, 14 de gener del 2015

Dario Fo, Lucrècia Borja: la filla del papa.

Les intrigues i els escàndols del llinatge dels Borja protagonitzades pel papa Alexandre VI i els seus fills il·legítims: Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofre, han generat milers i milers de pàgines més o menys documentades d’ençà del Renaixement fins als nostres dies. Fins i tot, se n’han fet pel·lícules, òperes i, darrerament, dues sèries televisives. El premi Nobel Dario Fo (Sangiano, Itàlia, 1926) s’ha endinsat envers la figura de Lucrècia a través de la seva biografia novel·lada explicada en present històric, amb un ritme teatral i amb pinzellades d’ironia. L’obra està molt ben documentada amb notes a peu de pàgina i conté moltes il·lustracions. Va aparèixer l’any passat a Itàlia i ha tingut molt ressò com ho palesa el fet que el llibre ha estat traduït a moltes llengües entre les quals en català a cura d’Enric Salom. L’aspecte novedós de l’escriptor italià rau en el fet de subratllar les virtuts d’aquesta dama del Renaixement italià, culta i refinada que estimava l’art, la poesia i el teatre alliberant-la dels clixés i infàmies que els biògrafs han fet circular al llarg de tots els períodes històrics. L’autor reestableix la dignitat d’aquesta dona rica, forta, anticonformista, desafortunada, filla d’un papa, tres voltes casada, un marit assassinat i que morí als trenta-nou anys de part. Dona en majúscúles, molt intel·ligent que s’adonà ben aviat que constituïa una peça del joc polític de son pare del qual desconfiava i la utilitzava a través dels casaments planificats. Dario Fo ens mostra una Lucrècia que patí i lluità per afirmar la seva personalitat i la seva independència de les intrigues de la Cort papal. Les pàgines més belles i reeixides segons el meu parer són les de la segona part de l’obra quan ella esdevingué duquessa consort del Ducat de Ferrara i voltada d’humanistes locals, la descripció dels magnífics balls de màscares, el seu coratge quan es convertí en la governant absoluta del Ducat i organitzà i pagà un exercit per ajudar son germà, la seva relació afectuosa amb Ercole d’Este, el seu sogre, o quan fundà un convent de dominiques per ajudar els pobres. Dario Fo ret homenatge amb aquesta darrera obra a Lucrècia Borja i a Franca Rame, la seva esposa, una actriu de teatre, i escriptora feminista que finà l’any passat i prop del seu traspàs pronuncià aquests mots: “Ma quello che vorrei continuare a dire alle donne, anche dopo la mia morte, è di non perdere mai il rispetto di se stesse, di avere dignità. Sempre”. Heus ací, doncs, la dignitat recuperada de Lucrècia Borja, la filla del papa Alexandre Vl.

dijous, 8 de gener del 2015

Francesc Serés, La pell de la frontera.

Aquesta és la darrera obra de la trilogia que complementa i tanca el cicle de llibres de cròniques (La força de la gravetat, 2006 i La matèria primera, 2007) de Francesc Serés (Saidí, 1972). En aquest cas l’autor enfoca la seva mirada objectiva envers la immigració africana i de l’Europa de l’Est que intenta sobreviure en l’àmbit territorial de El Segrià i la Franja. A través de les múltiples històries que tenen com a protagonistes aquestes persones senzilles, l’autor s’interroga a ell mateix sobre l’impacte de la immigració en l’indret on va néixer i créixer: un paisatge humà totalment transformat. Ens planteja al mateix temps molts interrogants als lectors. Mirada objectiva, dèiem, perquè l’escriptor, prèviament, i durant molts anys, va fer moltes entrevistes a tothom no només als immigrants sinó també als pagesos, caminant, en cotxe, en bicicleta o en moto per tal d’entendre la història dels altres i la pròpia, que també és la nostra en aquesta petita part de Catalunya que fins ara ningú no n’havia parlat amb tanta claredat, sensibilitat i sense sentimentalisme de cap mena. Protagonistes de carn i ossos que han vingut a treballar: algerians, senegalesos, gambians, malians, togolesos, mauritans, ucraïnesos, romanesos...o, millor dit, com remarca molt encertadament en Mbie: “Nosaltres no som negres, no som gambians o senegalesos o guineans, tots tenim noms i cognoms, pare i mare, una casa i una vida. No som una massa. (pàg.122). Persones que malviuen a la intempèrie voltats de filferros, matalassos per terra, parets caigudes enmig de plàstics com podem veure a través de les múltiples fotografies que acompanyen aquest llibre. Manca de seguretat d’aquests africans semblant a la nostra arran de la crisi econòmica que apunta a una conclusió molt clara com ens remarca Francesc Serés: “De Mali a Alcarràs, la distància és mínima. Demà podem ser nosaltres, els que carreguem les canyes, i també portarem un núvol de mosquits que no ens deixaran viure” (pàg.74). Obra testimonial al llindar entre la narració i el periodisme molt ben escrita que aconsello a tothom. Un llibre amb majúscules.