Paul Auster

L'última novel·la de Paul Auster, Sunset Park, és un retrat de la societat americana actual: la crisi econòmica, l'atur juvenil, el cost elevat de l'habitatge, la desestructuració familiar...Tot plegat amb el teló de fons de Sunset Park (un dels barris de Brooklyn) i amanit amb citacions literàries (Samuel Beckett, Yeats, Shakespeare, Proust, Homer), cinematogràfiques ( William Wyler, Jacques Tourneur) i amb unes engrunes d'esperança al final de l'obra on l'amor, l'art i el fet de viure el present esdevenen els únics pilars on els personatges es poden sostenir.

“Ningú els vigila. A ningú no li importa que la casa buida ara estigui ocupada. Ja hi estan instal·lats…Durant les primeres setmanes van fer el que van poder per fer els espais habitables, atacant diligentment tota mena de desperfectes i avaries, prenent-se cada tasca mínima com si fos un esforç transcendental, i de mica en mica van convertir aquell corral terriblement precari en una cosa que, amb una mica de generositat, es podia considerar un tuguri”

“Aquesta és la idea que li ronda pel cap, diu en Renzo, escriure un assaig sobre les coses que no passen, les vides que no es viuen, les guerres que no es lliuren, els mons d'ombra que avancen en paral·lel al món que prenem com el món real, el que no es diu i el que no es fa, el que no es recorda. Un territori arriscat, potser, però pot valdre la pena explorar-lo”

“El cos humà es pot copsar, però no es pot comprendre... El cos humà és un objecte i un subjecte, la part externa d'una part interna que no es pot veure. El cos humà creix de la menudesa de la infància a la grandesa de l'edat adulta, i llavors comença a morir…El cos humà viu en la ment d'aquell qui posseeix un cos humà, i viure dins el cos humà posseït per la ment que percep un altre cos humà és viure en el món dels altres”

“Cada dilluns, dimecres i dijous agafa el metro fins a Manhattan per anar a treballar al centre americà del PEN, al número 588 de Broadway, just per sota de Houston Street. Hi va començar a treballar l'estiu passat, quan va deixar la plaça de professora adjunta al Queens College perquè la feina li prenia massa hores i no li deixava tenps per a la tesi”…Al PEN tampoc no guanya gaire, però només hi treballa quinze hores per setmana, torna a avançar amb la tesi, i a més creu en l'objectiu de l'entitat, l'únic grup de drets humans del món que es dedica exclusivament a defensar escriptors-escriptors empresonats per governs injustos, escriptors que viuen sota amenaces de mort, escriptors que no poden publicar la seva obra, escriptors exiliats_”

“25 de gener. No ens fem més forts amb el pas dels anys. L'acumulació de patiments i de penes afebleix la nostra capacitat de suportar més patiments i més penes, i com que els patiments i les penes són inevitables, un petit contratemps quan som grans pot tenir la mateixa repercussió que una gran trgèdia quan som joves”

“6 de febrer”. Els escriptors no haurien de parlar mai amb els periodistes. L'entrevista és una forma literària corrompuda que no serveix cap propòsit que no sigui simplificar allò que no s'hauria de simplificar mai”

“I llavors li ve el nom del soldat de la pel·lícula, Homer, Homer No sé què, Homer com el poeta grec que va escriure l'escena sobre Odisseu i Telèmac, pare i fill reunits després de tants anys, de la mateixa manera com ell i el seu pare s'han reunit, i el nom d'Homer li fa pensar en home, com en la paraula homeless, ara tots són homeless, ha dit el seu pare per telèfon, l'Alice i en Bing són homeless, ell és homeless, la gent de Florida que vivien a les cases que ell netejava són homeless...i es pregunta si val la pena esperar un futur quan no hi ha futur, i a partir d'ara, es diu, deixarà d'esperar res i viurà només per l'ara, per aquest moment, per aquest moment fugaç, per l'ara que és aquí i que ja no hi és, per l'ara que ja ha marxat per sempre”

Amb els millors desitjos

Maria Lluïsa Latorre

Lluïsa Latorre i Casellas, metgessa, escriptora i sensibilitzada pel patiment de les dones de totes les èpoques, acaba de publicar una novel·la històrica De Susqueda a Tübingen.

L'obra és una biografia novel·lada de Paula Krüger, una guaridora de l'antic poble de Susqueda que aconseguirà el títol de metgessa a Tübingen i que més endavant serà acusada de bruixa per les elits locals de Susqueda i Rupit a través d'un judici ple d'irregularitats pel qual serà condemnada a la forca.
El/la lector/a podrà descobrir a través d'aquesta novel·la en què l'autora hi ha esmerçat dos anys d'investigació, un període (1450-1750) ben convuls pel que fa al món de les dones adés a Catalunya, adés a tot Europa: la cacera de bruixes.

“Quan ella era jove li van arribar notícies de dones acusades de fetilleres a terres estrangeres. Anys després, quan jo vaig néixer, les acusacions ja van tenir lloc a Catalunya. Jo tenia vint-i-vuit anys i l'àvia s'acostava als setanta quan van penjar unes quantes dones a Barcelona. Era l'any 1548 i estava embarassada de tu, Cecília”

“En Hans se li va apropar amb una carta de la Brigitte i li va avançar que era. La Paula la va obrir intrigada i la va llegir. Li havia sorgit l'oportunitat de rebre les ensenyances d'un doctor i professor de medecina de la Universitat de Tübingen, un tal Lorentz Hartmann, durant dos mesos. Començaria pel setembre d'aquell mateix any. Quan ho va repetir en veu alta la Matilde i la Cecília es van sorprendre, però els traginers ja coneixien el contingut de la carta”

“A Tübingen, un any després del casament d'en Heinrich, les notícies sobre dones acusades de bruixeria i condemnades a la foguera anaven en augment. El jutge Büren en parlava amb en Heinrich al seu despatx. Si el setembre de 1589 havien lamentat l'execució de l'alcalde Flade a Trier-havia mort estrangulat abans de ser cremat per concessió del cap de la diòcesi, l'arquebisbe Johan Vl-, el rebrot de la cacera a Bad Waldsee i al comtat de Hohenberg, per les mateixes dates, els havia desmoralitzat. I en tot aquest temps el terror no sols havia continuat, sinó que havia guanyat terreny. En aquell moment comentaven l'onada repressiva ordenada pel Consell Municipal de Nördlingen, que havia portat a la foguera algunes vídues d'homes que havien tingut càrrecs importants a la ciutat”

“El matí de l'u de juliol, la Paula va ser portada a Vic, encadenada a dalt d'un carro. La custodiaven dos agutzils i en el trajecte pels carrers de Rupit va rebre insults d'alguns vilatans. Al migdia ja es trobava en una cel·la fosca i rònega del palau de Montcada. A dos quarts de quatre de la tarda la van conduir cap a la cambra dels turments amb la finalitat de fer-li confessar qui eren les seves còmplices”

El Cant de la Sibil·la ja forma part del Patrimoni Immaterial de la Humanitat

El Cant de la Sibil·la a la Seu, desembre de 2007, retransmès per IB3 i interpretat per Cristina Van Roy.The song of the sybil at the Cathedral of Mallorca, December of 2007, singed by Cristina Van Roy. This song is singed every 24th of December in most churches of Mallorca since the 16th century.This tradition has been included in the UNESCO World Heritage list in 2010.

Marta Pessarrodona

França 1939, la cultura catalana exiliada, és l'últim llibre que acaba de publicar la Marta Pessarrodona. L'obra és el resultat de quatre anys d'investigació i recerca exhaustiva sobre l'èxode que varen haver de patir 500.000 refugiats republicans camí de França davant l'arribada de les tropes dels insurrectes. L'autora se centra en els intel.lectuals i artistes catalans exiliats ( 1939-1945) i obre molts interrogants-fins ara desconeguts-sobre aquest període tan tràgic de la nostra història.

"A part de dubtes meus, en canvi tinc una certa seguretat a considerar que, en molts casos, els exiliats catalans, com els espanyols en general, no van viure una diàspora, ans dues. Em refereixo, en el segon cas, a la diàspora de París que molts d'ells van viure, quan el juny del 1940 les tropes nazis entraven a la capital de França en condicions més adverses que les que vivien els mateixos francesos. Per exemple, als refugiats, que aquest era l'estatus dels exiliats, no se'ls van lliurar màscares antigas, quan semblava que el perill d'una guerra bacteriològica, a càrrec dels nazis, era imminent. Una protecció que, en canvi, sí que van rebre els súbdits francesos"

"Fa temps que tinc la impressió que el govern de la Generalitat de Catalunya durant el període anterior a l'exili de tants dels seus artistes i intel.lectuals va ser políticament inoperant, referint-me a la política a seques. En canvi, va ser sorprenentment hàbil pel que fa a la política cultural"

"Cal tenir en compte, a més a més, que, des de l'esclat de la Guerra el 1936, o des de poc després, alguns escriptors republicans ja vivien fora de Catalunya per més que, encara, no fossin uns exiliats. Per exemple, a París hi havia des de Josep carner, com a diplomàtic, fins a Joan Puig i Ferreter, delegat de la Generalitat ( per a la compra d'armes!), i Ventura Gassol, primer conseller de Cultura que havia hagut de fugir la tardor d'aquell any, per amenaces anarquistes, com ja hem dit"

"No hi ha un estudi global i puntual de l'economia de l'exili, com ja ha reclamat el curador de les cartes de Carles Riba"

"Seguint, però, amb 1940, ens fixarem en alguns catalans, no tots, que varen sentir la necessitat de fugir de París al mes de juny, mentre que l'historiador Burrin diu que, aquell any, encara hi havia a tot França 200000 catalans"

"No difereix gaire un Sbert, adreçant-se a Pous Pagès, en carta del 27 d'octubre: "Per un telegrama...podem donar per segura la mort del nostre amic ( Companys). Les circumstàncies són tals que n'han fet un símbol. L'home que hauria-i que ja havia i era-estat més discutit, ha esdevingut un màrtir" En la mateixa carta, Sbert comenta a Pous el suïcidi del metge d'Azaña, també a França, i el problema successori a la Generalitat de Catalunya"

Joan Solà: hem de plantar cara!

Omar Khayyam, Quartetes

Celebrem la publicació d'aquestes 157 quartetes o robaiyat d'Omar Khayyam (1048?-1131?), poeta,filòsof, matemàtic i astrònom oriental, traduïdes directament del persa per l'Àlex Queraltó Bartrés.
El carpe diem, l'escepticisme davant la vida i la mort, el pas indefugible del temps, la roda del destí, el lament pel fet de néixer són alguns dels temes de la seva poesia acompanyats pel seu aliat incondicional del vi com a elaboració teòrica del plaer.

No t'entristeixis per l'ahir que ja ha passat,
ni cerquis el demà que encara no arriba.
No et fixis només en el passat o l'avenir,
gaudeix del present i al vent no llancis la vida.

Ai estimada, si el pas del temps t'entristeix,
i sovint et sembla que et fuig el cor de l'ànima,
seu a la gespa i viu feliç aquests pocs dies
abans que l'herba no creixi sobre la teva tomba.

Si venir al món de mi depengués, no vindria.
Si anar-me'n fos cosa meva, ¿per què hauria de fer-ho?
El millor de tot seria que en aquest món cruel
ni hagués vingut, ni hagués d'anar-me'n, ni hagués de ser-hi.

El meu cor mai no s'apartà de la ciència i l'estudi,
i hi ha molt pocs secrets que jo no conegui.
Vaig pensar durant setanta-dos anys, nit i dia,
i al final he sabut que no vaig aprendre res de res.

El cor que mai no ha conegut ni amor ni passió
és d'un esclau de la religió o d'un beat de mesquites.
Car tot aquell que escriví el seu nom al llibre de l'amor
és lliure de paradisos i s'ha salvat de l'infern.

Beure vi i viure feliç és la meva norma,
i fugir de la blasfèmia i del rés és la meva religió.
Vaig preguntar a la núvia del destí:<>
Em digué:<>

Beu-te aquest vi, perquè el vi és la vida eterna.
Beu-te'l, perquè és el guany dels plaers de joventut.
Igual que el foc, crema i destrueix les penes,
beu-ne, que reconforta com l'elixir de la vida

Ara que sóc a la flor de la joventut
beuré vi perquè em satisfà de beure'n.
No m'ho retragueu, és amarg, sí, però és bo;
i ha de ser amarg, perquè amarga és la meva vida.

Tirant lo Blanc reviu encara a Rodes el seu episodi al palau del Gran Mestre, i a València en un congrés que tot just comença avui

Cliqueu a sobre de la imatge per veure el programa complet

Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica

Els lectors incondicionals de Sergi Pàmies celebrem l'aparició d'aquest nou recull de contes La bicicleta estàtica que aplega dinou relats alguns dels quals presenten elements autobiogràfics i on els personatges pedalen sense anar enlloc.
Recomanaria el primer, Benzodiazepina, on un home estableix una relació amb sí mateix a través del xat; Quatre nits que ens parla del moment en què els seus pares el varen engendrar després de veure la pel.lícula Le notti di Cabiria de Federico Fellini i El mapa de la curiositat on evoca la seva infantesa a l'exili.
“He quedat amb mi mateix d'aquí a dues hores. No em conec personalment però hem parlat molt per xat i, una vegada-per desitjar-nos un feliç any 2008-,per telèfon. No em va agradar la meva veu:una mica nasal i amb una certa presumpció de locutor nocturn. Sento curiositat per saber si serem capaços de mantenir cara a cara les llargues converses que ara compartim de matinada” ( Benzodiazepina)
“Els pares em van engendrar una nit de primavera, després de veure Le notti di Cabiria, de Federico Fellini. Per poder passar unes quantes hores plegats han aparcat el meu germà amb la meva tia. Jo no existeixo ni tan sols com a projecte: els pares són exiliats polítics, tenen més de quaranta anys, creuen que el motor de la història és la lluita de classes, viuen en un estat de provisionalitat permanent, no preveuen ampliar la família i no disposen d'una casa on atendre les urgències amoroses (comparteixen l'apartament amb uns camarades)...Quan vaig assabentar-me que havia estat engendrat sota la influència de Le notti di Cabiria, vaig convertir Fellini en director de capçalera (més encara quan la meva mare em va dir que, si hagués sigut una nena, m'haurien posat Cabiria)…Van passar els anys, fins que, a conseqüència d'una carambola d'atzars premeditats fortuïts, una revista em va oferir escriure reportatges, a mitges amb un amic. Vam accedir-hi perquè aleshores ho acceptàvem tot i vam proposar al director del setmanari un article sobre la crisi dels estudis de Cinecittà” (Quatre nits)
“No dir tota la veritat ens ha permès viure en un pis de protecció oficial (bloc de vivendes socials, bústies amb cognoms estrangers i mig barri per urbanitzar). A casa, la curiositat no permet manifestar sorpresa, ni por. Un acord tàcit estableix que la naturalitat i la contenció amb què cal assumir l'exili és el secret de l'èxit” ( El mapa de la curiositat)

Màrius Torres etern

Màrius Torres és un poeta que podem llegir avui amb fruïció amb la mateixa emoció del primer dia. La seva obra lírica es pot incloure en la tradició europea romàntica, i sobretot simbolista.
Qui s’acosti als seus versos hi tobarà un ampli ventall de temes que reflecteixen la seva capacitat per suggerir el seu món interior. Aquest fet no seria novedós tractactant-se del món dels poetes. El seu valor, al meu entendre, rau en el fet de despertar al lector una emoció estètica a través de la claredat, la musicalitat i la recreació de tot un univers simbòlic de sensacions.
Els seus versos fan ara camí a través d’aquest ciberespai sense perdre ni un bri de la seva esència estètica.

Vegeu també en aquest bloc l'entrada que tinc sobre Màrius Torres i la seva biògrafa Margarida Prats

Herta Müller. Tot el que tinc, ho duc al damunt

Herta Müller, guardonada amb el premi Nobel de literatura, narra a través de la veu del personatge Leopold Aubert l'experiència dels alemanys residents a Romania que foren deportats a camps soviètics per fer-hi treballs forçats.

El gener de 1945, el general soviètic Vinogràdov exigí al govern romanès, en nom de Stalin, que tots els alemanys residents a Romania treballessin per a la reconstrucció de la Unió Soviètica. Tots els homes i dones compresos entre els disset i quaranta-cinc anys foren deportats a camps soviètics per fer-hi treballs forçats.

La novel.la és el resultat de les converses que l'autora va mantenir amb el seu amic Òskar Pastior, que també havia estat deportat, i altres supervivents del camp de treball. Amb un estil sincopat, el lector s'endinsa en la vida quotidiana d'aquests deportats i descobreix tot l'horror als lager"

"Tot el que tinc, ho duc al damunt. O tot allò que és meu, ho porto al damunt. He portat tot el que tenia. No era meu. O no em servia o era d'algú altre. la maleta de pell de porc era un estoig de gramòfon. El guardapols era del pare. L'abric de ciutat amb la cinta de vellut al coll era de l'avi. Els pantalons bombatxos, de l'oncle Edwin. Les polaines de pell, del veí, el senyor Carp. Els guants de llana verds, de la tia Fini. Sols el xal de seda de color roig vinós i el necesser eren meus, regals del darrer Nadal"

"M'he empaquetat tant i tant de temps en el silenci, que no em puc desempaquetar en paraules. I és que m'empaqueto de manera diferent cada vegada que parlo (...) Aquest xai al coll és el silenci. Hi ha coses sobre les quals no es parla. però jo sé de què parlo quan dic que el silenci al coll és diferent del silenci a la boca"

"Durant la revista, immòbil, assajava d'oblidar-me de mi i no separar la inspiració de l'expiració. i de mirar enlaire sense aixecar el cap. i de cercar al cel una punta de núvol per a penjar-hi els ossos. Quan m'havia oblidat de mi i havia trobat un ganxo al cel, m'hi aguantava fort. Sovint no hi havia núvols, només un blau uniforme com de mar oberta.

Sovint només hi havia una capa de núvols tancada, uniformement grisa.

Sovint els núvols passaven rabents i no hi havia cap ganxo quiet.

Sovint la pluja cremava els ulls i m'enganxava la roba a la pell.

Sovint el fred em rosegava les entranyes.

En dies com aquests el cel em feia girar els ulls cap amunt i la revista me'ls feia girar cap avall:els ossos penjaven tan sols dintre meu, sense suport"

"Des de fa seixanta anys de nit provo de recordar els objectes del lager. Són les coses del meu cofre de nit. D'ençà que vaig tornar del camp, les nits d'insomni són un cofre de pell negra. I aquest cofre és el meu front. Des de fa seixanta anys no sé si no puc dormir perquè vull recordar aquells objectes o a l'inrevès: si m'hi barallo perquè igualment no puc dormir (...) Quan de nit els objectes em visiten i em tallen l'aire a la gola, obro la finestra d'una revolada i trec el cap a fora. Al cel, la lluna és com un got de llet freda, m'esbandeix els ulls. la meva respiració torna a trobar el seu ritme. M'empasso l'aire fred fins que ja no em trobo al lager. Després tanco la finestra i em torno a estirar. la roba del llit no sap res i escalfa. L'aire de la cambra em mira i fa olors de farina calenta"

"Nosaltres no havíem estat en guerra, però per als russos érem alemanys culpables dels crims de Hitler"

"Al menyspreu, un s'hi acostuma. Amb el temps les ordres sonaven com un continu estossegar, com escurar-se el coll, esternudar, mocar-se i escopir..., com llençar gargalls. la Trudi Pelikan deia:

"Sempre hi ha fam.
Com que n'hi ha, ve quan vol i com vol.
El principi causal és obra de l'àngel de la fam.
Quan arriba ho fa amb força.
És d'una gran claredat:
Una palada=un gram de pa.

(...) I arriba el vespre. I tots tornen de la feina. I tots pugen a la fam. És com pujar a un llit quan un afamat es mira un altre afamat. però això enganxa, ho noto en mi, la fam ens puja a nosaltres per dins. Som al llit de la fam. Tots mengem amb els ulls closos. Alimentem la gana tota la nit. L'enganxem a cor què vols amb la pala"

Pep Solà, La bastida dels somnis

Biografia exhaustiva del poeta Joan Vinyoli a cura de Pep Solà que ressegueix d'una manera linial i cronològica la vida de l'autor amb documents d'arxiu, diversos testimonis, materials ja publicats i poemes de l'autor.

"Aquesta descoberta de la natura que havia fet a Santa Coloma i a les Guilleries, el crit de la natura que inicia la seva obra poètica, començarà a adquirir una nova dimensió. Les Guilleries deixaran pas al Montseny i altres serralades interiors, però sobretot als Pirineus. L'afició és tan forta que fins i tot fundà, amb uns quants amics una mena d'agrupament excursionista per a la qual redactaren uns estatuts signats a Barcelona amb data 2 d'abril de 1933.(...) La Guerra Civil estroncarà aquestes activitats, però Vinyoli reprendrà l'excursionisme després de la guerra amb aquests i altres amics, i el "crit de la natura" que havia sentit ja romandrà dins seu per sempre"

"La vida de Vinyoli a Barcelona estava ocupada per l'activitat professional a l'editorial Labor, on feia tasques pròpies d'empleat d'escriptori i posava a la pràctica els coneixements adquirits en els estudis de comerç. Els seus amics estaven matriculats a la universitat i disposaven de molt més temps per a estimular les seves inquietuds culturals. Tanmateix, Vinyoli mai es plantejà d'aturar la seva formació i va procurar sempre de no reprimir els estímuls creatius que el cridaven.(...) I vivia la poesia com una activitat compartida amb els amics, en especial Tomàs Lamarca, Ignasi Agustí, Joan Teixidor i Josep M. Boix"

"Rilke li ensenyava que la poesia no era bàsicament cosa de sentiments sinó d'experiències i que no n'hi havia prou d'expressar emocions, més o menys sentides, per a fer autèntica poesia:calia haver sentit el conflicte vital que es desprèn de l'experiència i, per tant, era necessari haver viscut molta vida. (...) A més, s'afanyà a millorar l'alemany, el qual s'havia iniciat en els Jesuïtes, per poder accedir directament als poemes.(...) El seu arravatament pel poeta de Praga i la llengua alemanya el portaren directament als altres romàntics alemanys"

"La fluixa recepció dels darrers llibres no fou obstacle perquè continués obstinadament la seva aventura personal: un camí que, com dirà el seu fill Albert, ja no tenia retorn"

"El poeta continuava buscant amb obstinació el seu lloc, i no era tan sols el lloc relacionat en l'àmbit més personal o en el de la comunitat literària, sinó el lloc metafísic, el lloc que anhela l'ànima dels poetes.(...) La recerca d'aquest lloc és una constant del viàtic indagatori de Vinyoli.(...) Era el lloc de la pura contemplació poètica on el poeta podia entrar en ressonància lírica amb la resta de les coses i sentir la unitat i harmonia de l'ésser"

"La poètica era una de les obsessions de Vinyoli, que sempre s'havia preguntat per la naturalesa i el poder de la poesia. Ara prenia sentit una de les definicions que va deixar escrites sobre la condició de poeta:
Entenem que és poeta aquell home que té una capacitat acumulada de sentiment, és a dir:que veu totes les coses, siguin fets o del seu interior, amb una intensitat i profunditat superior al comú dels homes i que a la vegada té una facultat i necessitat ineludible de convertir aquest sentiment en una forma verbal capaç de produir en els altres aquella elevació i encantament del cor que és una mena d'anticipat besllum de la beatitud ( felicitat) suprema"

"Vinyoli podia cloure l'obra amb una altra potent constatació que eixamplava l'espiral de la seva particular cosmogonia. En el transcurs de la seva vida i obra, primer havia cregut en el Déu cristià que va conèixer a l'escola i a casa, després el va interpel.lar i va clamar pel seu silenci, i més tard el va transferir i buscar en elements o forces que li van donar respostes vàlides com ara l'amor, la natura, el foc, la nit, el mar o la paraula"

"Vinyoli sempre s'havia sentit bé entre els joves, fins al punt d'arribar a dir que mai havia passat dels dinou anys. (...) El primer d'aquests grups de joves és el que aplegava al voltant dels estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona que havien creat la revista Tarotdequinze. Estudiaven Filologia i tenien un alt compromís social vers el país, (...) Eren activistes i no es conformaven en tenir una ideologia catalanista i d'esquerres, sinó que pretenien vehicular una particular revolta social per via de la poesia. En aquells darrers anys del franquisme, descobriren en l'obra de Vinyoli, com en la de Foix, Brossa i Palau i fabre, una veu diferent, una manera nova i molt autèntica de viure la poesia que trencava amb el model, ja consagrat, del realisme social abandaret per Salvador Espriu i Pere Quart. (...) Lluís Urpinell, un dels fundadors de Tarotdequinze, recorda les visites a l'aviari del Zoo, on Vinyoli, contemplava els flamencs i, davant dels ocells, deia sentir l'autèntic cant primigeni"

"De molts era coneguda, perquè la van poder presenciar, la particular convivència que Vinyoli tenia amb els morts.(...) Segons Vinyoli calia pensar en els morts perquè era una manera de fer-los reviure.(...) Coincideix perfectament amb el testimoni d'Andreu Rossinyol quan reporta el record del dia que, estant amb Vinyoli en una terrassa d'un bar conversant sobre Ferrater, aquest se li aparegué de sobte i quedava absort davant aquella mena d'al.lucinació tot dient:"Té, ara el veig: és allà, al costat de l'arbre. No em diu res, però em mira afectuosament i em somriu".

"La seva paraula, aquesta tendra i solitària cançó de la seva ànima, aquest cant terrible i revelador de la nit del seu cor, romandrà cremant i emetent una llum fulgurant per per il.luminar la fosca del món"

Kurdo Baksi

Aproximació a la personalitat de Stieg Larson a través del testimoni del seu amic Kurdo Baksi, periodista i fundador de la revista antiracista Suartvitt i col.laborador durant cinc anys de Expo, el setmanari que va fundar el seu amic.

“A l'inici de la nostra amistat, em vaig adonar del que impulsava l'Stieg: la justícia, independentment de la classe social, sexe, ètnia o orientació sexual M'és impossible dir quantes vegades va dir el següent:Tots tenim el mateix valor

“La relació de l'Stieg amb Expo-i aquí gairebé ens la podem imaginar com una relació entre dos individus-era, sens dubte, plena d'alegria, creativitat, contradiccions i complicacions. Per no parlar d'amor. Eren un grup de periodistes joves i afamats, preparats per abordar grans reptes”

“Alguns pensaven que Expo actuava de forma poc ètica i anava massa lluny en la recerca d'una pretesa xarxa racista. Qualsevol redacció amb objectius importants ha d'estar disposada a rebre crítiques, però el pitjor eren les amenaces. Una revista que dedica tants esforços a investigar sobre el racisme i el neonazisme és inevitable que tingui enemics. A aquestes forces no els agrada gens ser el centre de les notícies. I no dubten a fer servir mètodes brutals”

“-La qüestió-vaig continuar-és saber com s'ha d'actuar quan el periodisme d'investigació es converteix en un tema de vida o mort”

“El mes de novembre sempre ha estat el més important en la meva relació amb l'Stieg. Les qüestions que tractàvem eren d'allò més actuals en aquella època a Suècia, cosa que intensificava les nostres reunions. (…) El 9 de novembre de 2004, estava planejant un seminari que faria amb l'Stieg. Es tractava de l'aniversari de la “nit dels Vidres Trencats”, el pogrom contra els jueus que els nazis alemanys van dur a terme la nit del 9 al 10 de novembre de 1938. És important recordar aquest esdeveniment perquè va ser quan el món va passar per un moment crucial després del qual no hi havia retorn”(...) A les sis de la tarda vaig començar el seminari sense l'Stieg, que era la gran atracció. Hi havia cent persones a la sala de conferències de l'Associació de Formació dels Treballadors: vuitanta eren nazis coneguts”(...) Estava esgotat quan vaig clausurar el seminari de forma brusca a l'hora prevista, les 19'10 hores. Aleshores vaig engegar el mòbil. Eren les 19'16 hores, ho recordo perfectament. Està com gravat a la memòria. Va ser llavors quan vaig sentir el curt missatge de la bústia de veu:-L'Stieg és mort.
Durant més d'una dècada em vaig relacionar amb l'Stieg gairebé cada dia. Vaig estar amb ell durant les seves pitjors èpoques, i vaig poder viure amb ell, i compartir, l'èxit i la felicitat. Malgrat ser onze anys més gran que jo, érem col.legues i amics. A més, es pot dir que ell era el meu cap i jo el seu. L'Stieg és la persona menys pretensiosa que he conegut mai, i l'amistat incondicional que em va demostrar és insubstituïble. Seguint el ritme dels seus enormes èxits com a escriptor, hi ha el perill que la seva lluita obstinada no rebi l'atenció merescuda. Aquesta lluita era una part molt important d'ell, com a persona i com a escriptor. La meva esperança és que jo, amb aquest llibre, d'alguna manera l'hagi pogut descriure”