diumenge, 26 de juliol del 2009

Joan-Daniel Bezsonoff

Evocació de records de la infantesa i adolescència i reflexions sobre les vivències del present i del passat.

“Un quart de segle després de la mort del Caudillo, els nens del Principat escolaritzats a l’escola de la Generalitat no saben res de les nostres terres catalanes, les que han quedat fuera del reino de España . Només se’n parla en els apartats de dialectologia dels manuals de llengua catalana. Què deu ser dels llibres de text elaborats per als al.lots de les Illes i per als xiquets del País Valencià?

“Quan era petit, em sentia francès i català, català i francès com tots els mainatges de la meua generació nascuts al Rosselló de pares catalans. En el meu cas, era un bri més complex. Si, com a Espanya, hagués portat els dos cognoms, no passava res. El Montalat, tan empordanès, podia compensar Bezsonoff. Què dir del catalanesc Bezsonoff tot sol, amb dues efes. Els emigrats rusos trobaven que dues efes afrancesaven més el cognom que la v baixa com ara. Si el meu avi Mitrofan Tikhonovitx hagués emigrat més tard, em diria Bessonov.
Mon pare és català per part de sa mare, Jeanne Baux i Pujol. Ma mare, catalana de soca-rel:Montalat I Brial.
En aquell temps el Rosselló encara era una terra ben bé catalana i no un apèndix del Llenguadoc”

“Quan era petit, estimava bojament França. Volia ser militar de carrera com mon pare. Sempre havia viscut en ciutats com Briançon i Breisach fortificades per Vauban. Aquell Vauban, que tants historiadors oficials de Barcelona consideren amb tanta indulgència, era un arquitecte genial i un malparit integral. Un soldat del seu temps amb pocs miraments per la vida humana i el patrimoni dels països conquerits (…) A la llarga, la meua passió per la llengua dels meus avis-que mai no parlaré tan bé com el francès-, aquest català que estimava tant em va obrir les portes d’un castell secret. França, i sobretot la república, sempre ha lluitat per eliminar la nació catalana. De la mano con España” (…) La meua descoberta de la catalanitat ha estat una llarga iniciació. Els francesos actuals m’han ajudat molt a deamorar-me de França. Han enlletgit tant aquest país encantador que ja no és meu. La França del segle XXl és el país del penediment històric, dels moralistas de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polítics incultes, dels professors que fan faltes d’ortografia, dels enamorats de l’exotisme que no acepten que uns altres ciutadans vulguin parlar una altra llengua…”

“França, en aquell temps, tenia professors de literatura excel.lents, cultes. Què en queda? Quatre desgraciats mal pagats que ensenyen un temari absurd i voldrien canviar de feina sense saber a quina porta trucar”

“Quan era petit sabia que el francès es parla als cinc continents. No me’n vanava. Era així. Francòfon de naixement, mai no he considerat estrangers els belgues, canadencs, mauricians i suissos de parla francesa. Per mi, Tintín, els barrufets, Jacques Brel, Georges Simenon, Jean Jacques Rousseau, Robert Charlebois, Zacharie Richard pertanyien a la meva cultura”

“De totes les llengües de França, la que m’estimi més, però, és la nostra germana occitana. L’he sentida en les seues variants gascona, llemosina, llenguadociana (…) M’agrada molt passar uns quants dies a casa dels meus amics a Fabrezà, a mitja hora de Narbona. Hi parlem una barreja de francès, occità i de català que contribueix als plaers de l’estada”

dijous, 9 de juliol del 2009

Blanca Busquets

Novel.la coral on dotze personatges es troben el dia de Sant Esteve en un tren avariat que cobreix la línia Barcelona-Puigcerdà. En explicar-se les seves vides el lector va descobrint tot un seguit de coincidències dels uns amb els altres.

-“Sóc claustrofòbica, que algú obri, si us plau!
(…)- si ets claustrofòbica estàs ben servida amb una avaria com aquesta, al mig del camp i tancada en un vagó que no es mou”

“Ens devem haver quedat sense electricitat, i ara tot és tan modern que les portes no s’obren manualment sinó que s’han d’obrir amb l’electricitat. Ara que en Robert li ha dit que es fes essa, s’ha posat de perfil i he vist que estava embarassda. Pobreta, embarassada i claustrofòbica”

“I si el tren s’atura ens posem nerviosos, com ara mateix, però és que no tinc cotxe i no l’he tingut mai, així que hauré de continuar confiant en aquesta línia Barcelona-la Tor de Querol”

“Voldria dir a la Marta que em deixés una goma d’aquelles que s’endú a l’escola per esborrar el passat. Però ja fa temps que sé que el passat no s’esborra amb gomes. El passat no s’esborra amb res, només es fa petit a mesura que passa el temps i després es converteix en una cicatriu gruixuda que no hi ha manera d’eliminar del teu cos i que tothom et demana d’on ha sortit”

“El que no hauria dit mai que el lladre del meu costat cregués realment que jo dormia, tot i la incomoditat d’aquests seients que estic segur que la Renfe ha posat expressament en els trens de Rodalies per evitar que algú s’adormi i es passi d’estació. En realitat, és un servei de la companyia ferroviària, gairebé una missió humanitària, i n’hauríem d’estar agraïts i tot.és clar que, quan vas una mica lluny o quan passa com avui que el tren s’atura, maleeixes aquests intents tan poc afortunats de mantener despert el viatger”

“Caram, caram. Viure per veure, Blasi. El món és un mocador. I aquest vagó és el món”

“Veig el venedor de cotxes que enfonsa el cap entre els braços. Ja feia estona que se’l veia neguitós mentre observava aquella guerra de boles de neu d’abans. Aquest es pensava que era l’únic que sabia enganyar i avui ha descobert que té competència. A la dona del seu costat sembla que algú li hagi il.luminat el pensament de cop i volta i, potser per primera vegada , es mira l’home derrotat com si no l’hagués vist mai.
En dos minuts arribarem a Manlleu. M’agradaria saber on baixarà el lladre del meu costat, ara que no té cartera. Tanmateix… sí que té tres o quatre bitllets a la butxaca, tot i que ell encara no ho ha notat.”