dissabte, 28 de febrer del 2009

Oriol Pi de Cabanyes, Passió i mort de Joaquim Mir

Estudi que se centra en la biografia de Joaquim Mir principalment en el darrer període de la vida del pintor, que comprèn des de l’entrada de les tropes franquistes a Vilanova i la Geltrú el 21 de gener de 1939, amb la detenció de Mir el 26 de maig següent, fins al dia de la seva mort el 27 d’abril de 1940.

“Mir era un català de l’estirp de Llull o de Monturiol, de Prim i de Dalí. Un arrauxat d’amples horitzons, vital, enèrgic, amb un foc interior. Un artista arrauxat-com Mir o com Dalí-allibera les imatges del seu inconscient i els dóna entitat en elles mateixes. Mir era un hipersensible fora de sèrie, un intuïtiu d’una sensibilitat portentosa, un ésser completament fotòfil, fins i tot perillosament disposat a cremar-se en la llum, un home que se sentia absolutament fascinat pel color”

“La qualitat humana d’en Mir-ha declarat Salvador Massana amb voluntat de restituir-li l’honor i la memòria-el va portar a tenir una monja amagada a casa seva, i un capellà que havia salvat. A més, com a ciutadà català també va adquirir coses que haguessin marxat fora de Catalunya. Ell va ser respectat i va ajudar durant la Guerra Civil a menjadors comunitaris. Era molt apreciat pel poble. I fins i tot l’any 37 i 38 venia en Ricardo Mestre, el líder anarquista vilanoví, que es veia un home intel.ligent, i li va fer un esbòs, que no va poder acabar perquè en Mestre tampoc no venia cada dia” (...) Aquesta tela inacabada li havia de causar molts maldecaps a Mir, en entrar els franquistes, com si fos la prova de la seva connivència i confraternitat amb els revolucionaris, i va ser finalment rascada per pintar-hi a sobre”

“La segona victòria franquista-la de la postguerra-es va obtenir a base de repressió. I encara pitjor que la pèrdua de llibertats democràtiques i nacionals, és que la por va ser inoculada sistemàticament fins a quedar com a patologia social. Les delacions i les denúncies, explícites o en forma de rumor, per infonamentades que fossin, podien comportar seriosos problemes. Exactament com en el període anterior, popularment conegut com “el temps dels roigs”

“El 9 de febrer de 1939 entra en vigor la Ley de responsabilidades Políticas. (...) L’esperit de revenja es va anar materialitzant des del primer moment de l’entrada de les tropes “nacionals”. Sobre Joaquim Mir aviat va planar una ombra de ressentiment. (...) Això ja venia de lluny. Mir era alhora venerat i envejat” El pintor Joaquim Mir el van detenir a casa seva el 26 de maig de 1939, passats quatre mesos de l’entrada de les tropes de Franco a Vilanova. (...) Prèviament a la detenció, la casa Mir va ser registrada, aquell mateix dia 26 de maig, a migdia. Ignorem amb quina base, i per quina denúncia o denúncies, perquè l’arxiu dels documents policials de FET i de les JONS, que hem de suposar previs a tota l’actuació judicial, no s’han pogut consultar, ja que pel que sembla es van fer desparèixer ja fa anys, de manera intencionada”

“El viacrucis de Joaquim Mir comença, doncs, aquell dia 26 de maig de 1939, quan la seva casa és registrada i precintada.(...) és reclòs al dipòsit municipal de detinguts, a l’ala oest de les antigues casernes de la guarnició militar permanent. (...) Qui li havia de dir que la maledicència popular i la xafarderia amplificada li ocasionarien tan seriosos ( i qui sap definitius) contratemps! Perquè el pobre Mir, quan va ser empresonat cinc dies a Vilanova i dia”em mataran” i “m’afusellaran”, sofria com un condemnat a mort, ja que la seva visió tan infantil de la vida no li permetia de veure la realitat de les coses i aquest contatemps, que a un altre hauria afectat sense deseperació, a ell li fou un xoc enorme”

“Tot i ser un personatge públic i conegut, a Mir no se li atribueix una determinada tendència política. A l’igual que no es va adscriure clarament o voluntàriament a cap moviment artístic, en el terreny polític no va posicionar-se de forma explícita. L’única cosa que sí manifestava obertament era la seva catalanitat”

“Joaquim Mir fou perseguit sota l’acusació de catalanista.I, com a catalanista, fou detingut i sotmès a un consell de guerra sumaríssim d’urgència i acusat davant el Tribunal de Responsabilitats Polítiques. Sortosament, Mir comptava amb bons amics que aconseguiren que la seva detenció es convertís en presó atenuada, però la persecució que el gran pintor va patir, contribuí amb tota seguretat, a la seva mort prematura”

divendres, 20 de febrer del 2009

Margarida Prats Ripoll

Llibre que pretén acostar a la divulgació del poeta lleidetà Màrius Torres als alumnes de secundària i lectors interessats en el poeta i la seva obra.Conté cinc blocs i un apèndix: evocació del poeta i el seu temps, antologia, traduccions i homenatges, ruta Màrius Torres i del combat del poeta al combat del lector.

“Quan jo era un infant, de la vida prosaicano coneixia l’encís ni el secret.lleuger petjava el dibuix que mosaicael nostre fat amb el peu distret” Màrius Torres, La Torrissea

“Màrius passeja, altre cop, pels llargs passadissos de la Facultat de Medecina. Ha tornat a Barcelona per seguir un curset amb el doctor Gallart abans de desplaçar-se a Madrid per obtenir el grau de doctorat. Recorda les converses amb Júlia Coromines, quan ell cursava cinquè de Medecina i ella quart. L’empenta, la jovialitat, la bellesa de la Júlia el van seduir i encara n’està mig enamorat; aquest sentiment, que manté ocult, li ha inspirat diversos poemes”

“El cel es va enfosquint a poc a poc i comecen a caure borrallons de neu. Un cotxe negre enfila la pujada que duu al sanatori antituberculós del Puig d’Olena. Dins el cotxe, el doctor Humbert Torres contempla silenciós l’edifici on porta el seu fill Màrius; la seva germana Conxita se’ls mira amorosament a tots dos. Només fa quatre dies que van descobrir que Màrius era tísic”

“Vaig compartir amb en Màrius la darrera quinzena d’aquell octubre de 1942. Al Mas també hi havia la Maria Planas, l’amiga que “sap escurçar els camins i omplir d’ocells el camp”, la Mercè Figueras,”humana per llei i espurnejant per joc”, “sempre alegre i hospitalària”, l’esposa i una filla del doctor Riba i la germana Josefina. Hi fèiem una vida senzilla, però intensa d’emocions (...) Mentre li feia companyia, volia que li expliqués, hora per hora, la nostra vida a Montpeller; deia que com més coses sabria més a prop ens tindria i que ens volia tenir molt a la vora, encara que ens separés una frontera”

CANçONS A MAHALTA
1.
Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
ens separa una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar-la nostra pàtria antiga-.