dijous, 26 de juny del 2014

Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs. Des d'avui 'Premi Crexells 2014'.

Es tracta de la darrera obra de Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) que obtingué el premi de la Crítica el 2013. L’autor reconstrueix en forma de “novel·la de no ficció” l’assassinat múltiple d’una família de masovers humils i treballadors a Carreu (Pallars Jussà) el març del 1943. Aquest crim esdevingué impune. Ni la premsa, ni la ràdio, ni la justícia franquistes se’n feren ressò d’aquesta matança cruel per tal de donar una bona imatge de l’Espanya d’aquell moment. L’escriptor homenatja a través d’un treball exhaustiu i rigorós d’investigació a aquestes víctimes silenciades. La novel·la està trenada amb dinou capítols cadascun dels quals correspon a la veu d’un personatge central diferent. Persones de carn i ossos que ens donen el seu punt de vista als lectors. Retrats molt aprofundits dels personatges principals i els secundaris gràcies a la gran sensibilitat del narrador que ens proporciona tota mena de detalls de la vida d’abans de la guerra civil, durant la guerra i la postguerra en aquest marc rural esmentat. L’obra presenta algunes coincidències amb la famosa novel·la de Truman Capote A sang freda (1966) “pel que fa al nombre de víctimes (quatre d’una mateixa família), en el nombre d’assassins (dues persones) i la sang freda i per la crueltat  amb què es devia haver perpretat la matança de Carreu” tal com subratlla l’autor a la introducció. Un llibre sòlid i molt recomanable.
“Els sentiments de l’Eusebi Bringué no feien cap cap mena de distinció entre bèsties i persones. Es va disgustar més quan hagué de matar per vell el marrà del ramat de casa, que matant la bordegota gran del Vinyes, que corria amunt com una cabra. Els remordiments pels crims de Carreu no li havien fet perdre mai la son. Fins i tot la primera nit a Herba-savina, poques hores després de la matança dels masovers, es va estirar al llit de cal Virgen amb la intenció de descansar un moment i, quan es va despertar, ja trencava el dia. I llavors corrents cap a la Pobla. Els crims de Carreu l’havien fet anar de corcoll durant un parell o tres d’anys, esclar, pel temor que la Guàrdia Civil el descobrís i, sobretot, pel dineral que li havia xuclat el verro de Carota” (pàg.401) La crònica de la concessió del Premi Crexells d'aquest any podeu consultar-la aquí.

dimarts, 24 de juny del 2014

Sílvia Espinosa, Dones de ràdio: les primeres locutores de Catalunya.


Aquest llibre homenatja les primeres locutores de la ràdio de Catalunya. Dones sovint oblidades que contribuiren a fer de la ràdio un mitjà de comunicació molt popular. Des de l’inici de la primera emissió de ràdio Barcelona (14-Xl-1924) amb poques hores de programació, el seu paper va anar creixent durant la República en què aquest mitjà es va anar consolidant a través de les ones de Ràdio Associació, Ràdio Sabadell, Ràdio Terrassa, Ràdio Girona... Eren joves locutores procedents d’agrupacions teatrals, cors musicals o entitats cívicoculturals que treballaven en igualtat de condicions amb les veus masculines. A través dels programes d’entreteniment, el radioteatre i els consultoris sentimentals varen esdevenir educadores dels radioients en una època en què l’analfabetisme era, malauradament, molt present. Dones de ràdio de Sílvia Espinosa constitueix un magnífic treball d’investigació (54 entrevistes a locutors i locutores, familiars i experts realitzades a diferents indrets de Catalunya amb 100 imatges de fotografies i anuncis de l’època) fruit de cinc anys de treball de documentació que forma part de la seva tesi doctoral llegida l’any 2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Memòria d’un temps radiofònic dels anys vint i trenta del segle XX amb les veus de les pioneres d’aquest mitjà de comunicació de masses tan popular que treballaven amb passió, cor i convenciment.
“Rosalia Rovira i Duart va néixer a Barcelona el 1903 i, sent encara molt jove, es formà a l’Escola catalana d’Art Dramàtic i estudià la carrera de teatre. L’escola havia estat inaugurada el 1913 com una secció del Liceu, fins que anys després, sota la direcció d’Adrià Gual, es transformà en un centre independent, dedicat a la formació d’actors i a la difusió del teatre, a banda de publicar un butlletí i editar nombrosos textos dramàtics.Un cop Rosalia hagué acabat la seva formació, un dels professors de l’escola, Enric Giménez, li oferí el lloc de primera actriu a la companyia de teatre de l’Orfeó Gracienc, que també dirigia. S’hi va estar durant quatre anys, fins que el mateix Giménez, que era actor del quadre escènic de Ràdio Associació, la va animar a presentar-se als responsables de l’emissora, que cercaven una nova veu” (pàgs.65 i 66)