Sílvia Espinosa, Dones de ràdio: les primeres locutores de Catalunya.

Aquest llibre homenatja les primeres locutores de la ràdio de Catalunya. Dones sovint oblidades que contribuiren a fer de la ràdio un mitjà de comunicació molt popular. Des de l’inici de la primera emissió de ràdio Barcelona (14-Xl-1924) amb poques hores de programació, el seu paper va anar creixent durant la República en què aquest mitjà es va anar consolidant a través de les ones de Ràdio Associació, Ràdio Sabadell, Ràdio Terrassa, Ràdio Girona... Eren joves locutores procedents d’agrupacions teatrals, cors musicals o entitats cívicoculturals que treballaven en igualtat de condicions amb les veus masculines. A través dels programes d’entreteniment, el radioteatre i els consultoris sentimentals varen esdevenir educadores dels radioients en una època en què l’analfabetisme era, malauradament, molt present. Dones de ràdio de Sílvia Espinosa constitueix un magnífic treball d’investigació (54 entrevistes a locutors i locutores, familiars i experts realitzades a diferents indrets de Catalunya amb 100 imatges de fotografies i anuncis de l’època) fruit de cinc anys de treball de documentació que forma part de la seva tesi doctoral llegida l’any 2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Memòria d’un temps radiofònic dels anys vint i trenta del segle XX amb les veus de les pioneres d’aquest mitjà de comunicació de masses tan popular que treballaven amb passió, cor i convenciment.

“Rosalia Rovira i Duart va néixer a Barcelona el 1903 i, sent encara molt jove, es formà a l’Escola catalana d’Art Dramàtic i estudià la carrera de teatre. L’escola havia estat inaugurada el 1913 com una secció del Liceu, fins que anys després, sota la direcció d’Adrià Gual, es transformà en un centre independent, dedicat a la formació d’actors i a la difusió del teatre, a banda de publicar un butlletí i editar nombrosos textos dramàtics.Un cop Rosalia hagué acabat la seva formació, un dels professors de l’escola, Enric Giménez, li oferí el lloc de primera actriu a la companyia de teatre de l’Orfeó Gracienc, que també dirigia. S’hi va estar durant quatre anys, fins que el mateix Giménez, que era actor del quadre escènic de Ràdio Associació, la va animar a presentar-se als responsables de l’emissora, que cercaven una nova veu” (pàgs.65 i 66)