diumenge, 27 d’abril del 2014

dimarts, 22 d’abril del 2014

Hervé Guibert, Els meus pares.


Si aquest Sant Jordi passegeu a través de les nombroses parades d’arreu de Catalunya o entreu a les llibreries, us picarà l’ullet Els meus pares. Es tracta del text autobiogràfic de l’escriptor francès Hervé Guibert que va aparèixer el 1986 a França. Ara podem llegir-lo en llengua catalana a través de la traducció excel·lent de David Illig, autor també del postfaci. Hervé Guibert (Saint Cloud, 1955 - Clamart, 1991) publicà 28 obres: novel·les, relats, assaigs i articles sobre fotografia, àlbums de fotos, una peça teatral amb Patrice Chéreau i un dietari (Le Mausolée des amants. Journal 1976-1991). Fou també actor i l’autor d’una pel·lícula sobre l’evolució de la Sida (La pudeur ou l’Impudeur, 1992)
A Els meus pares, l’escriptor es despulla, en present i en primera persona, als lectors fent un exercici de memòria. A través de la composició fragmentada del text ens submergeix cap els seus malsons pel que fa a les complexes relacions d’amor, odi i traïció envers els seus progenitors amb noms i cognoms reals. No és en va que en una entrevista del 1990 al diari Libération, Guibert declarava: ”La traïció és potser el mecanisme principal de tot el que he fet i això forma part de les meves pors. No em fa feliç, però no hi puc fer res”.
L’estil provocador i suggerent de l’autor ens sacseja la nostra ànima i, al final de la lectura del llibre, ens obre interrogants sobre els complicats vincles que establim amb els nostres parents.
“Llavors la meva mare m’explica per primera vegada, que els nou mesos d’esperar-me van ser els més horribles de la seva vida:va ser el meu pare qui la va forçar a aquell embaràs, després de la naixença dolorosa de la meva germana, i durant aquells nou mesos el seu desig histèric era expulsar-me, es deixava caure per les escales per perdre’m. Quan finalment em van extreure del seu ventre, suplicava: ”Tant de bo sigui mort, tant de bo s’hagi mort!”. Llavors et vaig veure-diu-, tan petit i tot nu, miserable, realment miserable, sobre una taula, i vaig cridar: Aneu amb compte, que caurà!...” La meva mare té els ulls plens de llàgrimes i per distreure la seva emoció pregunto a la Suzanne: ”Què en penses, tu que ets tan flegmàtica, de tot això?” i la Suzanne no em respon a mi sinó a la meva mare:”Crec que al teu fill li acabes de fer una declaració d’amor...”. Llavors la meva mare parla de la relació que ha tingut amb mi, “d’aquesta relació que era...” i dubta a trobar un mot per qualificar-la. La Louise, que ha callat fins llavors, diu:carnal?...” La meva mare protesta vagament, la Louise diu:”Però carnal no vol pas dir necessàriament una història de sexe”, i jo dic que en efecte, que trobo el mot molt bonic, molt fort. Llavors dic a la meva mare:”Tenies por que caigués de la taula, però el meu cos em pertany totalment, fins als límits on el pugui dur, i no tens cap dret a identificar-te amb el meu sistema nerviós; si aquest cos jo demà el vull deixar caure, però des d’una finestra, no hi tindràs res a dir...” M’adono ara de la duresa terrible d’aquests mots. A continuació dic a la meva mare:”No imagino res de més cruel que tenir un fill” (pàg.127)

dilluns, 21 d’abril del 2014

dissabte, 19 d’abril del 2014

Les millors MONES de l'any 2014 les trobareu a Olot !

http://www.diaridegirona.cat/girona/2014/04/16/mones-gironines-mes-reivindicatives/665589.html?utm_source=rss
Cliqueu la imatge per llegir la noticia completa al Diari de Girona

dijous, 17 d’abril del 2014

Olot per redescobrir: un modernisme esplendorós

http://www.turismeolot.com/lolot-modernista/
cliqueu la imatge per saber-ne més

dijous, 10 d’abril del 2014

Assumpta Montellà, 115 dies a l'Ebre: el sacrifici de la Lleva del Biberó.

Aquest llibre homenatja tota una generació sacrificada, la Lleva del Biberó, que va ser mobilitzada entre l’edat de 17 i 18 anys per anar a lluitar a la batalla més decisiva i sagnant de la Guerra Civil: la batalla de l’Ebre.
La historiadora Assumpta Montellà fa una crònica molt detallada dels 115 dies d’aquesta contesa bèl·lica que intercala amb les veus d’alguns supervivents: Andreu Canet, Joan Gasch, Pere Boix, Martí Pagès, R.B., Miquel Espargaró, Alejandro Garrigós i el pontoner Manolo Vázquez. Testimonis que sovint coincideixen a dir que aquesta guerra estava inicialment perduda davant la superioritat de les files del bàndol de Franco que comptava amb tot un exèrcit de moros de la Legión, l’artilleria dels italians i l’aviació alemanya. I amb el vist-i-palau “de les nacions democràtiques com França, Anglaterra... que van preferir que guanyés Franco, que per això l’ajudaven, uns directament amb armes, com Hitler, que les provava per a la guerra de després, i els altres deixaven fer per anar contra el comunisme” tal com remarca el supervivent Joan Guasch(pàg.225) I “la vida del soldat de trinxera era això. Esperar que d’altres decidissin per tu, com passava aleshores amb el pacte de Munic. La nostra guerra no importava a cap dels governs europeus. I la vida dels seus soldats tampoc. Ja ho veuen, el cinisme dels polítics no ve d’ara. Abans encara era pitjor, molt pitjor” afegeix Martí Pagès (pàg.228).
Una obra imprescindible per saber el dia a dia d’aquesta guerra que va segar tantes vides sense compassió els protagonistes de la qual  foren uns joves soldats, els “biberons”, que han estat silenciats durant massa temps tal com emfasitza Andreu Canet:” Hi ha una gran diferència entre el soldat ras espanyol o català i els brigadistes internacionals. A ells mai els faltava de res. Nosaltres passàvem set, anàvem amb espardenyes, no teníem roba de recanvi, estàvem abandonats totalment. Sé que van venir a lluitar al nostre costat, i això és lloable, però i nosaltres, no teníem cap mèrit? Aquesta és la meva experiència. El Govern ha fet homenatges als brigadistes internacionals, mentre que als biberons ens han ignorat” (pàg.219)

dimarts, 1 d’abril del 2014

Jaume Cabré, Creu de Sant Jordi 2014

http://www.jaumecabre.cat/
Cliqueu la imatge per descobrir l'escriptor guardonat