dissabte, 31 de gener del 2009

Esther Hautzig

Novel·la amb tints autobiogràfics que ens explica a través dels ulls d’una nena l’exili forçat de la seva família des de Vílnius a Sibèria durant cinc anys atès que els russos ( 1941) han arrestat la seva família perquè són considerats capitalistes i per tant, enemics del poble. La vida dura que portaran a l’estepa siberiana cultivant patates i treballant a les mines serà suportable gràcies a la unitat , l’escalfor i la bonhomia familiar.

“Va passar al juny del 1941 a Vílnius, una ciutat de l’extrem nord-oriental de Polònia. I jo tenia deu anys i donava totalment per fet que arreu del planeta la gent tenia cura del jardí en un matí com aquell. Les guerres i les bombes s’aturaven a la porta del jardí, passaven a l’altra banda de les parets que el tancaven.(...) Era una gran família, exuberant, atrafegada, afectuosa, i un paradís per a una filla única”

“El 1940, els russos, que llavors eren aliats d’ Alemanya, van ocupar Vílnius. Van confiscar l’empresa de la família i les nostres propietats” (...) Com ens podien detenir si no havíem fet res de dolent? (...)-...sou capitalistes i per tant enemics del poble...sereu enviats a un altre indret del nostre gran i poderós país”

“Sibèria! Sibèria era la fi del món, un punt de no-retorn. Sibèria era on enviaven els criminals i els enemics polítics, un lloc on els càstigs eren increïblement cruels, i on la gent moria com a mosques”

“La major part dels nadius siberians eren descendents dels primers exiliats: els criminals ( durant el govern dels tsars els crims anaven des d’oblidar-se de treure’s la gorra davant d’un superior fins a assassinar-lo), els presos polítics, els serfs que havien fugit i els exiliats voluntaris, aventurers o cosacs que hi havia anat per comerciar. Fossin qui fossin els seus avantpassats, aquests siberiaki nadius tenien una cosa en comú: l’orgull de ser descendents dels primers pobladors. Després de la revolució, durant els anus vint i trenta, hi va haver una gran onada d’exiliats, els kulaks. I sempre que els meus pares no podien decidir qui era qui a Sibèria, invariablement suposaven que era kulak. Tant si l’encertaven com si no, mai no ho vam saber; de fet, la nostra vida era tan limitada que la majoria de persones del nostre entorn eren com figures d’una llanterna màgica, vistes sense cap narració per acompanyar-les”

“A les estepes de Sibèria, la tardor no arriba amb un gran espectacle de fulles enceses; ve amb un gran vent que udola. Va arribar durant la nit al començament de setembre i em va fer tornar boja de por. Vaig pensat en tots els llops de Sibèria que s’havien aplegat allà a la mina per devorar-nos (...) La perspectiva d’un hivern siberià en aquella mina de guix desolada no era precisament alegre”

“L’escola va ser una sorpresa. Enmig d’un grapat d’edificis grisos i monòtons que era Rubtsovsk l’any 1941, allà hi havia quelcom de postal. Parets cobertes de fusta blanca lluent; finestres de vidre net i transparent, ornaments de fusta tallada sota els ràfecs; i, com pertocava a l’orgull de Rubtsovsk, la seva joia de la corona, una tanca de fusta blanca per separar-la de la resta del poble”

“Ens vam amuntegar tots set en una de les dues habitacions. Tot just hi cabien dos nari, i absolutament res més. Vivíem en aquells dos llits: hi menjàvem, dormíem, descansàvem, xerràvem, ens barallàvem, i quan vaig tornar anar a l’escol també hi vaig haver d’estudiar. Però en aquella habitació teníem una gran preocupació:les xinxes”

“El cor d’una noia és indestructible. Tot i passar gana i fred permanent, al país de l’exili, em vaig enamorar per primera vegada” (...) Es deia Xuric. Tocava molt bé la guitarra, cantava bé i de tant en tant em portava un got de llavors de gira-sol”

“Aquella primavera, van tornar a venir els vagons de bestiar, com un riu que no s’acabava mai; aquest cop, el que transportaven eren presoners de guerra alemanys. Havien perdut, a cops, tota l’arrogància de quan feien el pas de l’oca; ara eren una colla d’homes desfets, afamats i malalts. Però per a nosaltres continuaven sent monstres i els odiàvem, tots nosaltres: deportats, russos europeus, siberiaki. Tots en teníem motius; les històries de les seves atrocitats ja eren ben conegudes, llavors”

“El viatge de tornada va començar allà on havia començat tot, a la plaça del poble. Al final de la tardor, quan ja havia començat a bufar el vent i les primeres nevades ja havien cobert les pedres que aquell primer dia eren com brases roents, van convocar els refugiats polonesos en una reunió. Els que quedàvem,és clar. Molts havien mort: de grip i de tifus, alguns de vells, d’altres perquè estaven delicats, d’altres perquè tenien el cor trencat. Els que quedàvem ens vam aplegar com si fos una festa, saludant amics i coneguts amb aquella companyonia especial de la gent que han passat unes quantes coses junts i han sobreviscut. (...) Seria el nostre últim hivern a Sibèria!

“Quan vam travessar la frontera entre Rússia i Polònia cadascú va reaccionar a la seva manera davant d’aquell moment per a nosaltres-històric” (...) I llavors ens vam tornar a posar a cantar fins que ens vam aturar al primer poble de Polònia. En aquell poble, hi havia polonesos que no sabien res de bany de sang. Quan es van assabentar que als vagons de bestiar hi havia jueus, van fer xiulets desagradables, van xisclar, van maleir i van tirar pedres als vagons.
-Quina falta hi féu, aquí?-cridaven. Torneu a Sibèria, jueus fastigosos. Vam deixar de cantar. Recordo que algú del vagó va gemegar:-Un altre cop no, Déu del cel, un altre cop no”

divendres, 16 de gener del 2009

Sándor Márai

Dietaris dels últims anys de la vida de l’escriptor hongarès Sándor Márai que va escriure entre el 1984 i el 1989, l’any del seu suïcidi, a Califòrnia. Reflecteixen el seu procés d’envelliment, la malaltia i la mort de la seva dona, la seva soledat, el seu llarg exili als Estats Units, els seus records, les seves lectures, els seus pensaments i la seva visió del món.

“ Lincoln va dir que, més enllà dels quaranta anys, qualsevol home és responsable de la cara que té. En sentit existencial, és cert: l’home no és aquell que ha nascut, sinó el que d’ell n’esdevé. Ara bé, més enllà dels vuitanta l’home no pot fer res per canviar la seva cara: hi actuen forces contra les quals la personalitat i el coneixement no hi poden fer res”

“Al migdia calor sufocant, al vespre tempesta i fred àrtic. Com si tot s’hagués capgirat. Joc de xifres: tenia quaranta-vuit anys quan vam marxar d’Hongria. Ara els nombres s’han invertit i, del 48 n’ha sortit un 84. Som tan vells com l’època en la qual vivim”

“ Per a qualsevol emigració és un problema existencial fins a quin punt l’emigrant està disposat a assimilar la llengua de la nova comunitat en detriment de la materna. En el cas dels escriptors exiliats això és una evidència, ja que, si es desprenen de la llengua materna i intenten escriure en una altra d’etranya, tallen el cordó umbilical que els uneix a la llengua que els dóna vida i alimenta la seva consciència i el seu talent d’escriptors.. Es poden expressar perfectament idees per escrit en una llengua estrangera, però “escriure”, és a dir crear, només es pot fer en la llengua materna. Jo n’era plenament conscient quan, fa trenta-sis anys, vaig marxar d’Hongria: anés on anés, seria un escriptor hongarès”


“Una gran pau al meu interior i al nostre voltant, i en aquesta pau alguna cosa que es pot anomenar sentiment d’agraïment. Gràcies a Amèrica, on ens va dur finalment el destí, a la costa de l’oceà Pacífic, en aquesta cova acollidora, aquesta bonica ciutat, on no conec ni una ànima i tot allò que detesto queda ben lluny: el “nacionalisme”, el fals patriotisme de pit enfora, l’obstinada arrogància de l’aristocràcia... M’ha quedat la llengua hongaresa, que, més enllà de l’enorme distància, em permet de “retenir-te i quedar-me al teu costat, com un sentinella, en la benefactora llunyania”.Thank you

¿Què pot donar més la vellesa, a banda de l’existència? No res. Comprenc els qui anticipen el final”


“No era conscient de fins a quin punt ella i jo som un. Una coincidència física i espiritual completa. Hem viscut plegats durant seixanta-dos anys; hi ha hagut amor, hi ha hagut ràbia, hi ha hagut tot el que es dóna ineludiblement en una vida en comú. Però que estigués tan unit a ella, no n’era conscient”

“Fa deu mesos que la van treure de l’hospital. Dormo sol. Llegeixo sol. És molt dur. Res no m’uneix a la vida, tan sols la vida mateixa, sense contingut, sense objectiu, sense missió”

“Un escriptor jove. M’explica que està entusiasmat d’haver trobat el “gran tema”, de saber sobre què escriurà. Encara no sap que no existeix cap “gran tema”, que no es tracta de saber què i sobre què s’escriu, sinó sempre i en tot moment: de com s’escriu”

“Cada vegada que em desperto, el regust de la mort a la boca. No s’assembla a cap altre, és com un aperitu cru”

La vellesa. El vell ha de decidir què en fa, de la soledat. Què és millor: estar sol amb un mateix o bé estar sol en societat?. Ara fa més d’un any que visc sol en la meva solitud. No és fàcil, i no es pot dir que sigui “vida”, però és més suportable que la solitud en societat”

“A Hongria es parla d’un canvi de guàrdia. El canvi de guàrdia és el pretext d’un comunista per apartar un altre comunista i salvar així el sistema. Però el comunisme ha fracassat i no és el sistema el que volen salvar, sinó el botí”

“Espero l’ordre d’incorporació a files, no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l’hora”