diumenge, 30 de novembre del 2014

David Foster Wallace, L'aigua és això.

“Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?” I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira l’altre i fa: “Que collons és, l’aigua?” Aquesta paràbola és el punt d’arrencada del discurs que l’escriptor nordamericà David Foster Wallace (1962-2008) pronuncià el 2005 als estudiants d’Humanitats de Kenyon College que estaven a punt de graduar-se. A partir de la paràbola esmentada i altres dues historietes didàctiques més, va bastint el seu parlament d’una manera molt clara amb la intenció de lliurar uns valors a l’alumnat sense cap intencionalitat moral ni judicis de cap mena. L’autor a través de la seva conferència els dóna un seguit de pautes basades en “aprendre a pensar” a través del diàleg amb sí mateixos per tal de donar sentit a llur existència. “Aprendre a pensar” perquè servin l’ànima lliure i desenvolupin un sentit crític fort per tal d’afrontar els problemes de l’avenir  ple d’incerteses. Aconselleria aquesta petita obra didàctica per a tot l’alumnat dels Instituts de Secundària. Cal aplaudir la iniciativa d’Edicions del Periscopi que ha endegat la tasca de fer conèixer en llengua catalana aquest autor estatunidenc tan prolífic i una de les veus més innovadores dels darrers vint anys. L’any passat ens posà a l’abast la primera novel·la de David Foster Wallace L’escombra del sistema i, ara, aquesta conferència que tenim a les mans amb un pròleg esplèndid a cura de Viçenç Pagès Jordà. Ambdues obres han estat traduïdes al català per Ferran Ràfols Gesa. Ara el personatge de la novel·la Els jugadors de Whist de Vicenç Pagès ja no podrà dir: “Està tot per fer, en català. Saps que no hi ha ni una puta pàgina traduïda de David Foster Wallace? Al final ho hauré de fer jo o què” Desitgem llegir moltes més pàgines d’aquest autor en llengua catalana ben aviat.

dimecres, 12 de novembre del 2014

Cristina Masanés, Germaine Gargallo. Cos, pintura i error.

“Nom de guerra: Germaine. Partida de naixement: Laure Gargallo. Primer marit, Vital Florentin. Segon marit, Ramon Pichot” (pàg.132). Qui era aquesta dona que, amb la seva bellesa discreta, seduí el pintor i escriptor català Carles Casagemas que emmalaltí i embogí per aquesta relació impossible disparant-li un tret fallit al cafè parisenc de l’Hyppodrome amb la presència d’altres artistes catalans i se suïcidà al cap de pocs segons als vint-i-un anys? Per què Picasso la immortalitzà a La vie (1903) i també al llenç Au lapin Agile (1905) de l’època blava? Com és que ambdós amants no van perdre gairebé mai el contacte tot i que no varen viure mai junts i el pintor l’ajudà econòmicament quan ella s’havia convertit en una dona vella, sola, malalta de sífilis, que malvivia sense ni un franc a París després de la Segona Guerra Mundial? Per què Germaine va prendre la decisió el 1908 de casar-se amb l’artista Ramon Pichot i Gironès i relacionar-se amb aquesta nissaga de Cadaqués? Totes aquestes respostes les trobareu en aquest assaig narratiu biogràfic de la periodista i documentalista Cristina Masanés (Manresa, 1965). L’autora ha anat resseguint l’itinerari vital de la model enigmàtica i vitalista Germaine Gargallo (1880-1948) a partir de pocs documents (l’ única vegada que sentim la seva veu és a través de les seves cartes dirigides a Picasso al final de la seva vida). És sobretot a partir de la mirada masculina d’aquests tres pintors (Casagemas, Picasso i Pichot) on Cristina Masanés s’ha capbussat per capir la psicologia d’aquesta midinette, coccotte o petite poule, apelatius que rebien aquestes noies pobres que es feien un sobresou a través del seu cos. Tres joves artistes que arriben a París el 1900 amb “la frenètica activitat sexual que despleguen en aquest món de trànsit entre el ser i el semblar que troben al circ, on cada un es proveïa sense retrets d’amants addicionals amb què saciar una urgència eròtica que tenia alguna cosa de fúria i desesperació, de consol i de fugida però així com Picasso en lleva fruit, amb la sèrie d’acròbates, saltimbanquis i arlequins, Germaine quedarà empantanegada en les exigències del propi cos, sense possibilitat de transcendir-les perquè quan no es té res, encara es disposa d’un cos i seduir és posar-se al cantó del joc o de l’artifici, del mirall” assenyala l’autora. Obra ben escrita amb una bona descripció dels ambients de Montmartre a començaments del segle XX. Després de llegir el llibre, si us abelleix contemplar alguns retrats de la Germaine Gargallo, podeu visionar l’exposició del MNAC fins el 22 de febrer: Casagemas. L’artista sota el mite. Un conjunt de 38 obres del pintor, 13 de les quals inèdites.