Les intrigues i els escàndols del llinatge dels Borja
protagonitzades pel papa Alexandre VI i els seus fills il·legítims: Joan,
Cèsar, Lucrècia i Jofre, han generat milers i milers de pàgines més o menys
documentades d’ençà del Renaixement fins als nostres dies. Fins i tot, se n’han
fet pel·lícules, òperes i, darrerament, dues sèries televisives. El premi
Nobel Dario Fo (Sangiano, Itàlia, 1926) s’ha endinsat envers la figura de
Lucrècia a través de la seva biografia novel·lada explicada en present històric,
amb un ritme teatral i amb pinzellades d’ironia. L’obra està molt ben
documentada amb notes a peu de pàgina i conté moltes il·lustracions. Va
aparèixer l’any passat a Itàlia i ha tingut molt ressò com ho palesa el fet que
el llibre ha estat traduït a moltes llengües entre les quals en català a cura d’Enric
Salom. L’aspecte novedós de l’escriptor italià rau en el fet de
subratllar les virtuts d’aquesta dama del Renaixement italià, culta i refinada
que estimava l’art, la poesia i el teatre alliberant-la dels clixés i infàmies
que els biògrafs han fet circular al llarg de tots els períodes històrics. L’autor
reestableix la dignitat d’aquesta dona rica, forta, anticonformista, desafortunada,
filla d’un papa, tres voltes casada, un marit assassinat i que morí als
trenta-nou anys de part. Dona en majúscúles, molt intel·ligent que s’adonà ben
aviat que constituïa una peça del joc polític de son pare del qual desconfiava
i la utilitzava a través dels casaments planificats. Dario Fo ens mostra una
Lucrècia que patí i lluità per afirmar la seva personalitat i la seva
independència de les intrigues de la Cort papal. Les pàgines més belles i reeixides
segons el meu parer són les de la segona part de l’obra quan ella esdevingué
duquessa consort del Ducat de Ferrara i voltada d’humanistes locals, la
descripció dels magnífics balls de màscares, el seu coratge quan es convertí en
la governant absoluta del Ducat i organitzà i pagà un exercit per ajudar son
germà, la seva relació afectuosa amb Ercole d’Este, el seu sogre, o quan fundà
un convent de dominiques per ajudar els pobres. Dario Fo ret homenatge amb
aquesta darrera obra a Lucrècia Borja i a Franca Rame, la seva esposa, una
actriu de teatre, i escriptora feminista que finà l’any passat i prop del seu
traspàs pronuncià aquests mots: “Ma quello che vorrei continuare a dire alle
donne, anche dopo la mia morte, è di non perdere mai il rispetto di se stesse,
di avere dignità. Sempre”. Heus ací, doncs, la dignitat recuperada de Lucrècia
Borja, la filla del papa Alexandre Vl.
dimecres, 14 de gener del 2015
dijous, 8 de gener del 2015
Francesc Serés, La pell de la frontera.
Aquesta és la darrera obra de la trilogia que complementa
i tanca el cicle de llibres de cròniques (La
força de la gravetat, 2006 i La
matèria primera, 2007) de Francesc Serés (Saidí, 1972). En aquest cas l’autor
enfoca la seva mirada objectiva envers la immigració africana i de l’Europa de
l’Est que intenta sobreviure en l’àmbit territorial de El Segrià i la Franja. A
través de les múltiples històries que tenen com a protagonistes aquestes
persones senzilles, l’autor s’interroga a ell mateix sobre l’impacte de la
immigració en l’indret on va néixer i créixer: un paisatge humà totalment
transformat. Ens planteja al mateix temps molts interrogants als lectors.
Mirada objectiva, dèiem, perquè l’escriptor, prèviament, i durant molts anys,
va fer moltes entrevistes a tothom no només als immigrants sinó també als pagesos,
caminant, en cotxe, en bicicleta o en moto per tal d’entendre la història dels
altres i la pròpia, que també és la nostra en aquesta petita part de
Catalunya que fins ara ningú no n’havia parlat amb tanta claredat, sensibilitat
i sense sentimentalisme de cap mena. Protagonistes de carn i ossos que han
vingut a treballar: algerians, senegalesos, gambians, malians, togolesos, mauritans, ucraïnesos, romanesos...o, millor dit, com remarca molt encertadament en Mbie: “Nosaltres
no som negres, no som gambians o senegalesos o guineans, tots tenim noms i
cognoms, pare i mare, una casa i una vida. No som una massa. (pàg.122).
Persones que malviuen a la intempèrie voltats de filferros, matalassos per
terra, parets caigudes enmig de plàstics com podem veure a través de les
múltiples fotografies que acompanyen aquest llibre. Manca de seguretat d’aquests
africans semblant a la nostra arran de la crisi econòmica que apunta a una
conclusió molt clara com ens remarca Francesc Serés: “De Mali a Alcarràs, la
distància és mínima. Demà podem ser nosaltres, els que carreguem les canyes, i
també portarem un núvol de mosquits que no ens deixaran viure” (pàg.74). Obra testimonial
al llindar entre la narració i el periodisme molt ben escrita que aconsello a
tothom. Un llibre amb majúscules.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)