Sergi Pàmies, Cançons d'amor i de pluja

Cançons d’amor i de pluja, el darrer llibre publicat de l’escriptor Sergi Pàmies, aplega vint-i-sis contes estructurats a partir de quatre històries d’amor. L’element autobiogràfic -la mort dels progenitors- fa acte de presència a cinc narracions: Dos cotxes mal aparcats, Incineració, Bufanda, El nínxol i Tornar a casa a peu. La mèmoria dels pares i de dos oncles contrasten amb la generació més jove, els fills de l’autor i néts dels finats. A banda de la reconstrucció de la memòria familiar, el lector també hi trobarà tot un mosaic d’altres temes: l’homenatge al radiofonista Luís Arribas Castro. Don Pollo ( Senyor Pollastre), la reflexió càustica sobre el món actual (La clau del son, Autobiogràfic), el joc lingüístic (El Temps), l’ofici d’escriure, la crítica als cànons literaris i àdhuc als premis... Els contes presenten una gran brevetat així com tot el recull. Brevetat acompanyada d’una gran densitat amb el recurs sovintejat de la ironia. Requereixen una lectura pausada perquè cap mot hi és sobrer. Narracions intenses que no deixen indiferent al lector.

“Al nínxol hi són enterrats tres germans:L’Antonio (el gran), el Gregorio (el mitjà) i el Joaquín (el petit). Havien nascut a Tauste, Saragossa, i estaven units, a més de per l’elegància, per la política. L’Antonio era un sindicalista que, el tercer dia de l’alzamiento, va morir assassinat. El Gregorio-el meu pare-era un dirigent comunista que va viure la guerra, l’exili, les presons i la clandestinitat. L’any 1939, el Joaquín va ser empresonat pels nazis (<>, explicava somrient). Va passar gairebé sis anys als camps de concentració de Mauthausen i va sobreviure sense renunciar ni a les seves idees ni a un sentit de l’humor frívol i cafre (una prova:dos dies abans de morir, en comptes de reclamar la presència d’un capellà o d’un notari, va demanar un parell d’ous ferrats) (El Nínxol, pàg 130)

“Durant els dies que passem plegats, compartim una harmonia equilibrada. Més enllà de la desorientació pròpia dels noranta-dos anys, la mare actua amb naturalitat, sense caure en rebequeries. A més de celebrar-ho, me n’aprofito. Asseguts al jardí, li pregunto per allò que mai no ha volgut explicar  (quan els meus germans i jo l’hi preguntàvem, adoptava el rictus d’escriptora professional i responia: el que vulgueu saber ho trobareu als meus llibres (Dos cotxes mal aparcats, pàgs 19 i 20)

 “En realitat, a l’escriptor li agradaria respondre que, més que misogínia, el que potser amaga aquesta conducta deu ser una incapacitat misantròpica per entrar en el món dels altres, també en el de les dones. Perquè, en general, intenta parlar del que coneix. I quan a la vida extraliterària ha aconseguit entrar-hi, en el món de les dones, ha descobert que, per no decebre-les, havia de canviar, i que canviar hauria suposat renunciar a bona part d’allò que, conscientment o inconscientment, li havia permès-encara no sap com-d’entrar-hi” (El Col·loqui, pàg 61)

Vicent Andrés Estellés, Animal de records

Coincidint amb la celebració de l’any Vicent Andrés Estellés, Edicions Bromera acaba de publicar Animal de records que recull tres obres de caràcter biogràfic d’aquest gran poeta del País Valencia: Quadern de Bonaire (1985),Tractat de les Maduixes (1985) i La Parra Boja (1987). Cadascun d’aquests tres llibres esdevé una crònica personal “una sèrie capriciosa, vària de les meues memòries” tal com ens remarca l’autor. El punt de partença del procés de composició d’aquesta trilogia memorialística es produí arran de la seva jubilació en què l’escriptor va sentir la necessitat d’ordenar els seus records. El lector s’endinsa a poc en els seus orígens familiars, els problemes de l’adolescència, la influència de les seves lectures, l’erotisme, l’amor, l’ofici d’escriure,els seus viatges,els personatges de la cultura catalana que va conèixer i estimar (Josep Maria Llompart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor), el vincle afectiu amb Mallorca, la gastronomia valenciana, les seves malures... Un enfilall de vivències amb un estil molt amè que palesen la vessant més intimista i humana del poeta amanida a vegades amb un gran sentit de l’humor.
 

“Vaig nàixer en un poble, Burjassot, més aviat petit, d’una abundant demografia i situat molt a prop de València-cosa de quatre o cinc quilòmetres-. El camí que, des de València, va a Burjassot, sembla que el va inaugurar, quan era governador civil de València, el senyor Ramón de Campoamor, el poeta asturià” (pàg 14)

“El meu pare era analfabet. Mentre jo pugnava per fer les correcccions, ell, el meu pare, era al meu costat, a la taula del menjador. Em mirava, jo crec que amb un cert orgull” (pàg.21)

“Parlant per experiències pròpies, i sense voler, si de cas, dogmatitzar, és a dir generalitzar, fou pitjor el temps de la postguerra que no el de la guerra” (pàg.23)

“No m’agradaria gens de molestar ningú; m’estimaria més de fer, en termes generals, el meu camí per la vida sense ser advertit per cap persona. Voldria ser una ombra en un mur, passar desapercebut” (pàg.93) “Jo no passe de ser allò que se’n diu un aficionat a escriure. He publicat uns llibres de versos, això és cert i és greu, i en demane perdó. Aquest perdó, dubte moltíssim que em siga concedit. Potser em caldria anar en peregrinació a Santiago de Compostel•la per tal d’aconseguir una mena d’amnistia general per la publicació de tant volum” (pàg 207)

“Em recordava molt d’aquests esborranys:“De vegades-Canes, Londres, Amsterdam, Hamburg, Salzburg...-em varen acompanyar, barrejats amb altres coses, a la maleta” (pàg 267)

Joël Dicker, La veritat sobre el cas Harry Quebert

“Un bon llibre, Marcus, és un llibre que et sap greu que s’acabi” (pàg 677). Efectivament, el lector també té aquesta sensació en acabar de llegir la novel·la del ginebrí Joël Dicker (premi Goncourt 2012).

Es tracta d’una novel·la policíaca de 31 capítols amb 31 consells que dóna en Harry, l’escriptor-protagonista, a en  Marcus, el seu deixeble, perquè esdevingui un bon escriptor.  A banda de la trama policíaca, amb un crim per resoldre i una estructura ben travada a partir de la superposició de tres plans temporals ( 1975, 1998, 2008), el llibre permet moltes altres lectures. Hi trobem una reflexió molt aprofundida sobre l’ofici d’escriptor, les misèries del món editorial, la crítica sobre la difusió del llibre als mitjans de comunicació, l’amistat... Tot plegat explicat amb un llenguatge planer i amb uns girs inesperats pel que fa a la conducta dels personatges.És un llibre molt recomanable per llegir a l’estiu.

“Algú que estimava la Nola i que no podia suportar la seva relació amb en Harry? ¿Algú que sabia que fugia de casa i que, incapaç de dissuadir-la, va estimar més matar-la que no pas perdre-la? ¿És una hipòtesi que s’aguanta, no?” (pàg 213)

“El pànic de la pàgina en blanc l’anava envaint per moments, fins al punt de fer-lo dubtar que aquell projecte tingués ni cap ni peus: acabava de sacrificar absolutament tots els estalvis per llogar aquella imponent casa a la vora del mar fins al setembre, la casa d’escriptor amb què havia somiat sempre,¿però quin sentit tenia jugar a ser escriptor si no sabia què escriure?” (pàg 139)

“Els escriptors viuen la vida més intensament que els altres, crec jo. No escriguis en nom de la nostra amistat, Marcus. Escriu perquè és l’única manera que aquesta cosa insignificant que s’anomena vida sigui una experiència valuosa i gratificant” (pàg 280)

“En la nostra societat, Marcus, les persones més admirades són les que construeixen ponts, gratacels i imperis. Però en realitat els més orgullosos i els més dignes d’admiració són els que aconsegueixen construir amor. Perquè és l’empresa més gran i més difícil” (pàg 289)

“-Tu pensa, Marcus, el que costa només un punt de publicitat al metro de Nova York. Una fortuna. Pagues molts diners per un cartell que té una vida limitada i que només veuran un nombre limitat de persones: han de ser persones que siguin a Nova York i que agafin aquesta línia de metro en aquesta parada en concret en un espai de temps determinat. En canvi ara n’hi ha prou de suscitar interès de la manera que sigui, de crear el buzz, com en diuen, de fer que es parli de tu, d’esperar que la gent parli de tu a les xarxes socials: llavors accedeixes a un espai publicitari gratuït i il·limitat. Hi ha gent arreu del món que sense adonar-se’n s’encarrega de fer-te publicitat a escala planetària. Els usuaris de Facebook són simples homes anunci que treballen gratis” (pàg 544)