Després de l’èxit de la darrera novel·la Climent (2013), premi Crítica Serra d’Or
2014, l’escriptor i articulista Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) ens ha obsequiat
amb aquesta obra en què enfoca la seva mirada envers els records de la seva
infantesa. El punt de partença és la mort de sa mare i l’últim viatge que fa
l’autor al pis familiar de la Rambla de Girona per recollir-ne les andròmines. Escrita en present i sense tints elegíacs,
ni sentimentalisme de cap mena, els lectors ens endinsem en aquest microcosmos
infantil trenat d’instants plens de vida descrits minuciosament. En aquest clos
familiar hi fan acte de presència els jocs amb els germans i, sobretot, aquell
que s’emmarca en l’escenari del passadís de prop de la sala d’estar que correspon
al títol de l’obra. No només el futbol al corredor té el protagonisme central
sinó altres jocs com l’escalèxtric, els màdelmans, el futbolí, el joc de milió,
els soldats retallables, el guinyol i molts altres. Els viatges sovintejats del
pare amb els seus presents per als fills, les celebracions familiars amanides
amb les menges saboroses de la mare en les festes assenyalades del calendari
litúrgic, les Fires de Sant Narcís i Perpinyà, la bondat dels avis de Banyoles,
l’evocació de l’escola dels Maristes, la descoberta plena de tendresa de l’ofici
d’escriptor, la visita al Mas Pla, el primer amor, l’impacte de la ciutat de
Barcelona quan visita l’oncle, les seves vacances a Platja d’Aro, el seu viatge
emocionant a Roma amb els seus progenitors, la hipocondria sovintejada...Tot un
món íntim personal embolcallat d’objectes i d’olors que adguireixen un valor
molt significatiu. Fonalleras homenatja totes
aquelles persones absents de la seva família i les fa reviure tal com subratlla:
“M’he limitat a visitar aquell reduït recinte on tot és present. He mirat de
preservar les coses que van tocar i m’he fet lentament al pensament que alguna
cosa d’ells és molt a prop. (pàg.136). L’obra finalitza amb una referència de
la novel·la El jardí dels Finzi Contini
de Giorgio Bassani en què el narrador hi diu: “Allà baix, en el reduït recinte
consagrat als morts familiars, en el cor d’aquelles tombes, al costat dels
morts, hi havia moltes de les coses que feien bella i desitjable la vida. Res
de tot allò no podia canviar. I també hi ha uns versos del poeta Joan Vinyoli molt
adients per comprendre el missatge d’aquest llibre: “Viu la teva vida/ mesclada
amb ells/ Usa dels morts així” (pàg.136).
L’escriptor italià Umberto Eco (Alessandria, 1932) ha publicat
recentment la seva setena novel·la titulada Numero
Zero que ha originat molta polèmica a tots els mitjans de comunicació
italians. Els lectors en català podem llegir-la a través de la traducció
esplèndida a cura d’Anna Casassas. El relat està ambientat a Milà amb la descripció
dels seus carrers més recòndits i està emmarcat en un moment històric molt
concret: el 1992. Un any convuls en què l’afer de la “Tangetopoli” esquitxà i
desestabilitzà la política italiana. La trama comença quan Vimercate, un magnat
sense escrúpols, decideix crear un diari anomenat Demà que s’avançarà als esdeveniments: ”Ara les notícies del dia
abans ja les sabem per la televisió a les vuit del vespre, de manera que els
diaris sempre expliquen coses que ja sabem, i per això cada vegada venen menys.
Parlarem del que podria passar demà, amb articles que aprofundeixin en els
temes, suplements de la investigació, previsions insospitades...” (pàg.34). Aquest
periòdic no sortirà però la seva presència servirà a l’empresari per fer
xantatge als seus adversaris polítics. Simei, el seu director, s’adona de les
intencions de l’editor i vol deixar-ne testimoni per escrit a través d’un
llibre manipulant el que ell cregui convenient. Utilitzarà Colonna, un
cinquantí que ha malviscut fent moltes feines poc remunerades, que acceptarà
convertir-se en cap de redacció a canvi d’un sou magnífic per preparar el
número Zero. El grotesc periodista Braggadocio destacarà especialment entre els
altres cinc redactors. Consultarà arxius de tota mena i obsedit per les teories
conspiratòries pensa que Mussolini no va ser ajusticiat el 1945 a la plaça
Loreto de Milà sinó que al seu lloc l’ocupà el seu doble. El dictador hauria
escapat a l’Argentina amb l’ajuda del Vaticà. Umberto Eco se serveix de les investigacions
rocambolesques d’aquest reporter per dibuixar tota una xarxa conspirativa que
ha dominat la història política italiana des del 1945 fins al 1992: la caiguda
de Mussolini, l’ombra del primer ministre Andreotti, la màfia, l’assassinat d’Aldo
Moro, les Brigades Roges, la matança del tren a Bolonya, la mort del Papa
Luciani, El paper de la Cia, Gladio, la P2... La novel·la fa una crítica mordaç
envers el funcionament d’un tipus de periodisme nascut a Itàlia durant els anys
noranta. Una obra molt recomanable que ens fa comprendre que cal entrendre el
mecanisme de la mentida per cercar la veritat.
