dijous, 28 de maig del 2015

Josep M. Fonalleras, La sala d'estar és un camp de futbol.

Després de l’èxit de la darrera novel·la Climent (2013), premi Crítica Serra d’Or 2014, l’escriptor i articulista Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) ens ha obsequiat amb aquesta obra en què enfoca la seva mirada envers els records de la seva infantesa. El punt de partença és la mort de sa mare i l’últim viatge que fa l’autor al pis familiar de la Rambla de Girona per recollir-ne les andròmines. Escrita en present i sense tints elegíacs, ni sentimentalisme de cap mena, els lectors ens endinsem en aquest microcosmos infantil trenat d’instants plens de vida descrits minuciosament. En aquest clos familiar hi fan acte de presència els jocs amb els germans i, sobretot, aquell que s’emmarca en l’escenari del passadís de prop de la sala d’estar que correspon al títol de l’obra. No només el futbol al corredor té el protagonisme central sinó altres jocs com l’escalèxtric, els màdelmans, el futbolí, el joc de milió, els soldats retallables, el guinyol i molts altres. Els viatges sovintejats del pare amb els seus presents per als fills, les celebracions familiars amanides amb les menges saboroses de la mare en les festes assenyalades del calendari litúrgic, les Fires de Sant Narcís i Perpinyà, la bondat dels avis de Banyoles, l’evocació de l’escola dels Maristes, la descoberta plena de tendresa de l’ofici d’escriptor, la visita al Mas Pla, el primer amor, l’impacte de la ciutat de Barcelona quan visita l’oncle, les seves vacances a Platja d’Aro, el seu viatge emocionant a Roma amb els seus progenitors, la hipocondria sovintejada...Tot un món íntim personal embolcallat d’objectes i d’olors que adguireixen un valor molt significatiu. Fonalleras homenatja totes aquelles persones absents de la seva família i les fa reviure tal com subratlla: “M’he limitat a visitar aquell reduït recinte on tot és present. He mirat de preservar les coses que van tocar i m’he fet lentament al pensament que alguna cosa d’ells és molt a prop. (pàg.136). L’obra finalitza amb una referència de la novel·la El jardí dels Finzi Contini de Giorgio Bassani en què el narrador hi diu: “Allà baix, en el reduït recinte consagrat als morts familiars, en el cor d’aquelles tombes, al costat dels morts, hi havia moltes de les coses que feien bella i desitjable la vida. Res de tot allò no podia canviar. I també hi ha uns versos del poeta Joan Vinyoli molt adients per comprendre el missatge d’aquest llibre: “Viu la teva vida/ mesclada amb ells/ Usa dels morts així” (pàg.136).

dissabte, 9 de maig del 2015

Umberto Eco, Número Zero.

L’escriptor italià Umberto Eco (Alessandria, 1932) ha publicat recentment la seva setena novel·la titulada Numero Zero que ha originat molta polèmica a tots els mitjans de comunicació italians. Els lectors en català podem llegir-la a través de la traducció esplèndida a cura d’Anna Casassas. El relat està ambientat a Milà amb la descripció dels seus carrers més recòndits i està emmarcat en un moment històric molt concret: el 1992. Un any convuls en què l’afer de la “Tangetopoli” esquitxà i desestabilitzà la política italiana. La trama comença quan Vimercate, un magnat sense escrúpols, decideix crear un diari anomenat Demà que s’avançarà als esdeveniments: ”Ara les notícies del dia abans ja les sabem per la televisió a les vuit del vespre, de manera que els diaris sempre expliquen coses que ja sabem, i per això cada vegada venen menys. Parlarem del que podria passar demà, amb articles que aprofundeixin en els temes, suplements de la investigació, previsions insospitades...” (pàg.34). Aquest periòdic no sortirà però la seva presència servirà a l’empresari per fer xantatge als seus adversaris polítics. Simei, el seu director, s’adona de les intencions de l’editor i vol deixar-ne testimoni per escrit a través d’un llibre manipulant el que ell cregui convenient. Utilitzarà Colonna, un cinquantí que ha malviscut fent moltes feines poc remunerades, que acceptarà convertir-se en cap de redacció a canvi d’un sou magnífic per preparar el número Zero. El grotesc periodista Braggadocio destacarà especialment entre els altres cinc redactors. Consultarà arxius de tota mena i obsedit per les teories conspiratòries pensa que Mussolini no va ser ajusticiat el 1945 a la plaça Loreto de Milà sinó que al seu lloc l’ocupà el seu doble. El dictador hauria escapat a l’Argentina amb l’ajuda del Vaticà. Umberto Eco se serveix de les investigacions rocambolesques d’aquest reporter per dibuixar tota una xarxa conspirativa que ha dominat la història política italiana des del 1945 fins al 1992: la caiguda de Mussolini, l’ombra del primer ministre Andreotti, la màfia, l’assassinat d’Aldo Moro, les Brigades Roges, la matança del tren a Bolonya, la mort del Papa Luciani, El paper de la Cia, Gladio, la P2... La novel·la fa una crítica mordaç envers el funcionament d’un tipus de periodisme nascut a Itàlia durant els anys noranta. Una obra molt recomanable que ens fa comprendre que cal entrendre el mecanisme de la mentida per cercar la veritat.