divendres, 14 de desembre del 2007

Imma Monsó

Novel.la autobiogràfica on l´autora sent la necessitat d´explicar-se a sí mateixa la mort del seu company.

"L´única manera que he trobat per equilibrar memòria i oblit és convertir la seva presència una segona pell. Em passa sovint, amb ell . "On és", penso, sense adonar-me que el porto posat.És com les ulleres de llegir. Les busques, imprescindibles, i de sobte t´adones que les portes penjant. Això és, exactament. Un record tan present que, si t´hi fixes bé, s´assembla molt a un oblit"

"Pertanyia a una generació que no havia passat gana i que apreciava poc els béns materials.(...) Però ella va conservar sempre aquest fet de prioritzar sempre els béns de l´esperit i de l´ànim per damunt de les coses pràctiques. I el que buscava en un home era molt més complex. Que tingués una vida interior de luxe. Una atmosfera única, per deixar-se-la encomanar i, eventualment, compartir-la. Això era el que buscava"

"Estranyament, tenim per costum guardar i remirar imatges en comptes de guardar i reescoltar veus. Però la veu és més viva que la imatge, i et dóna el gest i la mirada i l´estat d´ànim precís."

"El fet que les persones estimades que se´n van se´ns posin a sota la pell i a dintre les vísceres, que canviïn els nostres hàbits, que ens obrin els ulls quan ells els han tancat, que parlin a través nostre...? Pot haver-hi una reencarnació més carnal?"

dissabte, 24 de novembre del 2007

Claudio Magris

Monòleg poètic d´una dona que repassa des de la seva estada en una Casa de repòs la seva relació pluridimensional amb el seu home, un poeta.

"Des que sóc aquí, si he de dir la veritat, he sentit comentar que s´ha tornat insuportable, ploramiques i pretensiós; demana ajut a tothom i no escolta ningú i pretén que se l´escoltin i que l´admirin només perquè no sap quina tecla tocar. Però si jo hi fos..."

" no sóc una flor que es cull, deia ell, sinó una flama que escalfa el cor o que el crema, un vi aspre i dolc que li feia passar la set i que amb cada glop li deixava una gran cremor, un gran estiu..."

"Tu sabies que la poesia no és mai només teva, igual que l´amor, sinó que és de tothom"

"(...) quan baixaves a la nit fosca del meu ventre retrobaves la teva claredat, la teva llibertat i seguretat. Com a la gruta marina de la nostra illa, deies; et capbusses a les tenebres i et trobes en una meravellosa llum blava"

"un cop entres a la Casa finalment veus la veritat de cara, no pas velada, reflectida i deformada, emmascarada i maquillada com es veu a fora, sinó directament, cara a cara"

diumenge, 18 de novembre del 2007

divendres, 16 de novembre del 2007

Quim Monzó

19 contes dividits en dues parts sobre la quotidianitat amb una visió desencisada i melancòlica de la vida.

"Totes les fotos de la seva vida caben en una capsa de sabates amb les puntes desplegades (...) En seixanta anys no ha tingut mai ni un minut per agafar un àlbum i ordenar-les"

"Hi ha gent a la qual no li importa gaire que un cobert o un tros de menjar caigui a terra. Entre la jovenut americana circula una imaginària Llei dels Cinc Segons, segons la qual, si alguna cosa cau a terra ( un entrepà, un cobert...), no passa absolutament res si ho reculls abans que passin cinc segons, ja que-diuen-fa falta més temps perquè la porqueria, els microbis, el que sigui afecti la cosa que ha caigut. Però la senyora no deu pas creure aquesta llei, perquè després de recollir la forquilla ha considerat que no era prou neta per ella. Però sí per ell. (...) ¿ Són els anys de convivència que podreixen fins les pedres? ¿És una mostra de moltes altres petites venjances que practica?¿Escup també a la tassa de cafè amb llet del marit, cada matí, quan ell bada?

"Perquè a tots aquests vells, a aquests mil cretins que viuen aquí, en aquest asil, tant se´ls en dóna, ja no saben veure què és net i que no ho és. Però jo no sóc idiota, jo encara m´adono de tot, encara que ells es pensin que no..."

divendres, 2 de novembre del 2007

Màrius Serra

Recull de 141 articles publicats a la Vanguardia i l´Avui amb les reaccions enviades pels lectors complementats amb 141 enigmes que l´autor planteja cada dia al programa El matí de Catalunya Ràdio .

"Ja en el torn de precs i preguntes vaig intentar respondre´t, José, que la meva jocosa celebració de la lectura com a acte vital provenia de la meva creenca profunda en el sentit de l´humor com a únic mètode de supervivència"

"Però aquest divendres va aparèixer una necrològica laica en la qual la ciència ocupava el paper que acostuma a prendre la religió.(...) Ha lliurat el seu cos a la ciència el 10 d´octubre del 2002 (...) Cadascú pot tenir les seves pròpies creences sobre com serà la dita vida eterna, però donar el cos a la ciència en morir implica creure en la vida externa, que és l´única que tots compartim, sense excepcions"

"Una senyora es queixa perquè diu que els polítics només vénen a fer turisme al Carmel. Zapatero també, remata mentre espera ben dreta per veure passar el Zapatour. La veritat és que això s´assembla perillosament al turisme. Des del dia del daltabaix el barri s´ha transformat en una espècie de complex turístic. Els carrers van plens de maletes d´anada i tornada, els locals viuen en hotels sense desitjar-ho, alguns visitants simulen instal.lar-se al barri per poder omplir els seus àlbums de fotos o pugen, disfressats d´aventurers, a viure la Carmel experience. Pel que fa a les autoritats, es dediquen al que els interessa, que són els tours turístics amb guia"

"Vivim tan pendents de recordar efemèrides que se´ns oblida celebrar el present" (...) Bauçà va morir en data indeterminada, entre finals del 2004 i comencaments del 2005, i això facilitarà que els amants de les efemèrides ho tinguin malament per encasellar-lo"

dissabte, 20 d’octubre del 2007

Martí Gironell

Novel.la que parteix d´un fet històric: la construcció del pont de Besalú a principis del segleXl
"-Déu vos guard, sóc Prim Llombard, mestre d´obres. Fa dies que el comte m´espera. Li voldríeu dir, si us plau, que acabo d'arribar de la Llombardia i que estic a la seva disposició? Era la primavera de l´any 1067 del Senyor. Hi havia poc personal especialitzat i el nombre de bracers i jornalers era més aviat pobre(...) Malgrat la poca professionalitat, eren molt receptius a les ordres del pare d'Ítram i estaven ben organitzats"
"Era una fortalesa inexpugnable. El castell del comte de Besalú tenia diverses funcions: servia de placa militar, exercia com a nucli del domini comtal fent tasques administratives, també com a capital i, a més, tenia un ús senzillament domèstic, d´habitatge dels comtes i els súbdits"
"Us vinc a dir que he descobert que l´aigua del castell està enverinada(...) Hem d'avisar el comte i a tothom"
"Crec que podríem fer servir el camí dels jueus per sortir de Besalú i anar a Girona a demanar ajuda al Summe Pontífex. Així segur que els soldats d'Hug d'Empúries no se n'adonen..."
"Les relacions entre jueus i cristians a Besalú van canviar molt després del setge. I van canviar per a bé. Tant, que les portes que tancaven el call es van desmuntar, el barri es va integrar al conjunt de la ciutat, i el respecte ha estat l'única llei que ha regit durant els últims anys(...) Tant de bo que aquest pont entre les nostres dues comunitats es pogués estendre a altres comunitats en altres punts de la geografia d'aquest país i d'altres"

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Andrea Camilleri

El comissari Montalbano sent més que mai en aquest llibre el pas del temps. Dues dones d´una gran bellesa-les principals sospitoses de l´assassinat d´un informador mèdic- el revifaran per resoldre el cas amb la mateixa lucidesa de sempre.

"El dia que et moriràs..." Aleshores va comprendre que aquell pensament ja no marxaria, que amb molta sort s´estaria arraulit en algun raconet del seu cervell un parell de dies per emergir en el momet més inesperat"

"És clar que no tots els metges són corruptes ni tots els informadors corruptors, però el fenomen està molt estès. No cal ni dir que hi ha implicades poderosíssimes empreses farmacèutiques"

"perquè l´Elena i tu no feu sinó facilitar-me noms de dones en safata, més ben dit, en "catre", hauria volgut contestar, però se´n va estar"

"Quan era vailet, son pare, una vegada, per prendre-li el pèl, li havia explicat que la lluna allà a dalt del cel era de paper. (...) I ara, ja madur, experimentat, home de ment i d´intuïció, s´havia cregut altre cop com una criatura dues dones, una morta i l´altra viva, que li havien explicat que la lluna era de paper"

dissabte, 29 de setembre del 2007

John Boyne

Novel.la ben construïda i amb grans dosis d´humanitat. L'amistat de dos nois de 9 anys: Bruno, fill d'un comandant nazi i Schmuel, un jueu-el noi del pijama de ratlles-que viu a l'altra banda del filferro espinós del camp de concentració d´Auschwitz.

"Quan era un nen" es va dir Bruno, m'agradava explorar. I això allà a Berlín, on ho coneixia tot i podia trobar tot el que volgués amb una mena de bena als ulls. Potser és hora de comencar"

"Ara ja feia mesos que Bruno mirava per la finestra del dormitori en direcció al banc i la placa del banc, i la tanca i els pals del telègraf. I tot que havia observat moltes vegades aquella gent de tota mena vestida amb pijames de ratlles, mai no se li havia ocorregut preguntar-se de què es tractava realment. Era com si fos una ciutat completament independent, a tocar de la casa on vivia Bruno"

"Quina era la diferència exactament? es preguntava Bruno. I qui decidia qui portava un pijama de ratlles i qui portava un uniforme?"

"Fet i fet, quan hi van arribar, ell detestava el lloc. Però això amb el temps havia canviat, en gran part gràcies a Shmuel, que s'havia convertit en algú més important a la seva vida del que havien estat Karl, Daniel o Martin"

"Li havia dut uns pantalons i una camisa de pijama de ratlles i una gorra de drap també de ratlles, exactament com el que ell portava posat. No semblaven gaire nets però es tractava d'una disfressa, i Bruno sabia que els bons exploradors sempre porten la roba adequada"

dissabte, 15 de setembre del 2007

Agustí Pons

Crònica memorialística d´uns anys decisius de la nostra història des dels últims anys del franquisme fins al primer govern de Jordi Pujol. Un període on el nostre país experimenta uns canvis polítics, culturals i socials molt importants que l´autor des de la seva condició de periodista els va veure i viure de molt a prop.

"Mai no he cregut, però, que en el periodisme dels anys seixanta i setanta cada taula fos un Vietnam. És cert que en cada redacció sabíem quins eren els periodistes que es trobaven a l´oposició i quins els que prosperaven o sobrevivien, segons els casos i les capacitats, a l´ombra del feixisme"

"En la nostra feina diària procuràvem eixamplar sempre que podíem els límits de la llibertat informativa, i que sovint això ens provocava ensurts, incomoditats, renys més o menys espectaculars"

"Per quin motiu des de Catalunya s´ha minimitzat tant el que va significar el retorn del president Tarradellas?" No ho entès mai. Analitzada amb perspectiva, és una de les operacions polítiques més importants i més positives de la història recent del país"

"Tarradellas i la seva esposa es retiren a la casa dels Canonges, on també havien fixat la seva residència oficial els presidents Macià i Companys. Per un moment m´ha semblat que de la història del nostre país n´havien aconseguit esborrar quasi quaranta anys de dictadura"

"Max Cahner era una mena de locomotora elèctrica en un país que encara funcionava amb màquines de vapor"

Víctor Català

Literatura catalana, 2ª lectura: Solitud

Viatge iniciàtic de la protagonista central-la Mila- realitzat des d´una doble perspectiva: a) l´ascens i descens de la muntanya b) el reconeixement de la seva pròpia identitat.

"La dona recordà llavors la primera pujada a la muntanya amb en Matias: aquella pujada tan trista, tan fadigosa, tan punyida per pressentiments tèrbols enmig de la tranquil.litat real de sa vida d´aleshores. Quina diferència d´aquella pujada amb la d´ara, tan agradable, tan rejovenidora en plenes crueses hivernenques, en plena pobresa i malestruganca matrimonial! En cosa de mesos tot s´havia enfonsat a son entorn, havia fugit d´ella tot lo alegrador i, malgrat això, ara tan sols comecava ella a sentir-se animada i com segura sobre la terra, engrapada fortament a quelcom que, volent o no, l mantenia a flor, sense deixar-la anar de fons amb tot lo demés"

Günter Grass


Autobiografia de Günter Grass on als vuitanta anys ens confessa per primera vegada que es va allistar durant l´adolescència a les Waffen-SS.

“ La ceba té moltes clofolles. Són múltiples. Tan aviat com en treus una, es torna a renovar. Si la capoles, fa venir llàgrimes. Només diu la veritat quan li vas treient capes”

“Durant decennis sencers m´he negat a confessar-me la paraula i la lletra duplicada. Allò que vaig acceptar amb l´orgull ximplet dels meus anys joves, volia ocultar-m´ho després de la guerra per una vergonya que no parava de regenerar-se. Però la càrrega continuava allà, i ningú no podia alleujar-la”

divendres, 31 d’agost del 2007

Narcís Oller

Literatura Catalana. 1ª lectura: La bogeria.

Intent de demostrar la bogeria a partir del naturalisme zolià.

"-Desenganya´t: no hi ha paritat. El cas d´en Daniel no és neurastènia pròpiament dita, com pensaven el meu pare i tots els metges antiquats, sinó de vesània hereditària: la du ja de naixenca. Sa mare va ser una histèrica, son pare va presentar tals anomalies de raó, que ( ja us ho vaig dir), per a mi va morir boig. ¿Quin podia ser el fruit d´aquest matrimoni? L´atavisme és una causa predisposant indiscutible. L´etiologia de les malalties mentals l´assenyala com una de les infal.libles. Què més? Té una germana epilèptica. La conducta de l´altra, de l´Adela, amb les seves exaltacions eròtiques,¿no és la d´una persona desequilibrada? A ell, a en Daniel,¿quan l´heu vist conduir-se com un home sa?"

Preguntes de comprensió de cada capítol:

Josep M Espinàs

Retrat molt personal, amanit d´anècdotes, sobre sis grans escriptors -Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Sagarra- que l´autor va conèixer en diferents etapes de la seva vida.

"L´astúcia instintiva d´Espriu era la discreció exagerada, i adoptantuna actitud de feblesa suscitava protectores onades d´afecte"

"Quan em van dir que havia mort, em va costar de creure, perquè recordava l´enèrgic encreuament de cames, el cos vertical, el coll tens i el cap alçat.I se´m va fer present aquell vers seu ' saber sofrir sense llanguir' ( Foix)

Sándor Márai

Reflexió d´un pianista sobre la mort a través d´una greu malaltia.


"Només un ésser humà pot ajudar un altre ésser humà. Només una persona pot infondre forces a una altra persona, quan cal. Això és el que he après-digué amb un deix curiosament apassionat-, I això, no ho vaig aprendre a la facultat, sinó aquí, entre els malalts, entre milers i milers de malalts"


"No hem pas de pensar que tot hagi de tenir sentit. Potser la malaltia no en té. Ni tampoc la curació ni la mort"

dissabte, 25 d’agost del 2007

Patrícia Gabancho

Una mirada reflexiva i atenta sobre els perills de la supervivència de la nostra llengua i la nostra cultura en l´actualitat tot oferint propostes de cara al futur.

"El terreny en el qual Catalunya decidirà si el català subsisteix o desapareix no serà l´oficial -administració, escola, mijans públics- sinó el del prestigi. Cal guanyar per a la cultura catalana, entesa en sentit ample, divers, els catalanoparlants que no la tasten perquè no s´hi senten atrets, i els castellanopalants que saben català però no l´usen i, per tant, no n´usen tampoc la cultura, i els castellanoparlants que encara no saben català i els nouvinguts que... és a dir, el públic, el mercat, la nació"