Khaled Hosseini

Novel·la que ens explica la història de l'Afganistan durant tres dècades a través del punt de vista de l'amistat de dues dones de diferents generacions: La Mariam i la Laila.

"Durant els àpats, sempre parlaven. Encara que en Tariq i els seus pares eren d'ètnia paixtu, parlaven persa quan ella era al davant, per a la seva facilitat, tot i que la Laila més o menys entenia el paixtu natiu perquè l'havia après a l'escola. El babi deia que hi havia tensions entre la seva gent, els tadjiks, que eren una minoria, i la gent d'en Tariq, els paixtús, que eren el grup ètnic més nombrós a l'Afganistan (...) Els reis paixtús van governar aquest país durant dos-cents cinquanta anys, Laila, i els tadjiks, durant nou mesos, allà pels 1929 (...) -Per a mi són bestieses, i bestieses molt perilloses, tota aquesta xerrameca de si sóc tadjik i tu ets paixtú i aquell és hazara i l'altre és uzbek. Som tots afganesos, i això és el que hauria d' importar. Però quan un grup governa els altres durant molt temps... Hi ha certa mala voluntat entre la nostra gent, Laila. Hi ha menyspreu, rivalitat. N'hi ha, sempre n'hi ha hagut"

"Els dos budes eren enormes, molt més alts del que s'havien imaginat per les fotos que n'havia vist. Esculpits en un penya-segat de roca blanquejat pel sol, els fitaven des de molt amunt, com devien guaitar, feia gairebé dos-cents anys abans, es va imaginar la Laila, les caravanes de la ruta de la seda que travessaven la vall (...) Mentre pujaven, el babi els va explicar que Bamiyan havia estat un pròsper centre budista, fins que va caure sota la llei islàmica del segle lX"

"Ara, les llibertats i oportunitats de què havien gaudit les dones entre 1978 i el 1992 eren cosa del passat. La Laila encara recordava, en aquells anys de mandat comunista, el babi dient: "És una bona època per ser dona a l'Afganistan, Laila"

"Una massa d'homes amb pics a les mans van entrar al deteriorat museu de Kabul i van destrossar les estàtues preislàmiques que havien sobreviscut als mujahidins. la universitat va tancar i van fer anar els estudiants cap a casa. Destrossaven televisors a cops de peu. Piles de llibres, tret de l'Alcorà, crepitaven enmig de les flames, i les llibreries van haver de plegar. Els poemes de Khalili, Pajwak, Ansari (...) es van convertir en fum"

"Quan van arribar a Kabul, la Laila estava amoïnada perquè no sabia on havien enterrat la Mariam, els talibans. Volia visitar la seva tomba, estar una estona asseguda amb ella, deixar-hi una flor o dues. Però ara la Laila veu que això és igual. La Mariam mai és lluny. És aquí, en aquestes parets que han repintat, en els arbres que han plantat, a les mantes que escalfen els nens, en aquests coixins i llibres i llapis. És en el somriure dels nens. És en els versos que l'Aziza recita i en les oracions que resa quan s'inclina cap a l'oest. Però, principalment, la Mariam és al cor de la Laila, on brilla radiant amb l'energia de mils sols"

En el centenari del naixement de Simone de Beauvoir

Mònica Miró Vinaixa i Abraham Mohino Balet

Autoretrat de Mercè Rodoreda en què l'escriptora se'ns adreça i parla en veu pròpia. Autoretrat reconstruït a partir de les memòries de l'autora escrites en edat madura, un llarg monòleg de l’escriptora, establert a partir de tot el que va declarar en entrevistes i la reunió dels seus pròlegs.

"D'adolescent sempre deia que m'avorria molt. Fins als setze anys o disset anys, no vaig sortir de casa per anar a la plaça de Catalunya sola! Potser escrivia per sortir de la monotonia. Potser va ser una manera d'escapar de l'ambient excessivament tancat de casa: la torre, el jardí, els prejudicis de l'època, el culte a Verdaguer, tot massa limitat i hermètic per a una noia com jo, que anhelava traspassar els límits, tractar la gent, conèixer el món, viure. Viure"

"Llegeixo molt, moltíssim. Tinc temps per fer-ho i n'invento: unes quatre hores diàries des de fa una pila d’anys; en determinades èpoques, un llibre per dia. El dia que no pogués llegir estaria irremissiblement perduda"

"Si hagués viscut constantment a Barcelona no hauria escrit mai La plaça del Diamant: és producte d'una nostàlgia, és un reflex de tot l’enyorament del meu país (...) El fet d'haver viscut fora m'ha fet idealitzar més el país"

"L'exili és com sentir-te sense país, perquè en realitat és com si estiguessis sense país. Però d'altra banda, jo crec que, per a un escriptor o per a una artista, una vida difícil i èpoques dolentes són importants com a formació, et fan més humà: viure malament t'humanitza"

"He vingut a Romanyà de la Selva a morir. A viure a Romanyà de la Selva i morir-hi. És preciós. On és, la casa té una vista meravellosa. Veig el mar. És adir mig Catalunya, el mar, els Pirineus, unes muntanyes davant que tenen tots els blaus que es pugui imaginar (...) M'agrada molt aquesta pau, les alzines, les Gavarres..."

"Sóc una persona que no he assistit mai a una concessió de premis ni a una taula rodona. El meu ideal és trobar-me sola amb la meva màquina d'escriure i els llibres. Amb tot, fent honor a la veritat, he de dir que haver obtingut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes m'afalaga, em satisfà, perquè és un reconeixement"

"M'hauria agradat que la meva obra fos importantíssima al nivell dels més grans escriptors del món, i no per mi, que en aquest sentit no tinc la menor vanitat personal, sinó perquè la seva importància hauria revertit sobre el país. M'interessa tant donar a conèixer el meu país, presentar-lo davant el món en el que té de virtuts i defectes, en la seva problemàtica i els seus petits assoliments, que només això m'exigiria que l'obra que faig fos una mica genial"

"Tota la gràcia de l'escriure radica a encertar el mitjà d'expressió, l'estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d'altres triguen molt, d'altres no el troben mai"

André i Raphaël Glucksmann

La revolta que va encendre París -i va encomanar-se d’una manera o altra per tot Europa- Llibre escrit a 4 mans i concebut com una mena de diàleg amb alguns capítols escrits pel filòsof André Glucksmann- una de les veus més representatives del maig del 68 i que ara en renega- i el seu fill Raphaël que ens parla també del genocidi de Rwanda tot indicant-nos que aquest genocidi no s’hauria produït si el 68 hagués triomfat

"El Maig del 68 no va posar en crisi l’escola, sinó que va ser la crisi de l’escola el que va dur al Maig del 68"

"Teníeu raó quan cridàveu, el 68, "Amb deu anys n’hi ha prou!" però qui va cridar "Amb tretze anys, ja n’hi ha prou!" el 94? Qui va cantar "Tots som tutsis de Rwanda!" vint-i-sis anys després de "Tots som jueus alemanys!"?

"El membre de la generació del 68, en la seva revolta ocasionalment delirant, però no sagnant, va treure la pols a les idees, va alleugerir les normes, va trasbalsar els estils de vida fins al punt que dreta i esquerra van acabar acomodant-s’hi. Píndola anticonceptiva, avortament lliure i gratuït, emancipació de segon sexe -"el meu cos és meu"- classes i residències universitàries mixtes, majoria d’edat als divuit anys, abolició de la censura, mobilitat social, flexibilitat laboral, reforma de l´escola, liberalització de les ràdios i les televisions... (...) Aquestes mutacions precedeixen, segueixen, enquadren la primavera del 68, la qual serveix de detonador i accelera un moviment de llarga durada que s´escampa per tots els països desenvolupats i es desborda sobre la Terra sencera"

"Jo proposo de definir retrospectivament el Maig del 68 com la promesa d’una revolució filosòfica. Els joves que, el 68, sovint sense saber-ho, amb molt poca traca, trencaven els dogmes del segle XX són avui a la part final de la seva vida, però no de les seves penes, i lleguen una ferida oberta als seus "desarrelats hereus" "La seva professió de fe col·lectivitzava tres rebutjos; era antifeixista, anticomunista, anticolonialista. Aquesta ètica posava de manifest la voluntat compartida de tancar per sempre els inferns del segle XX, i els participants en el 68 s’hi varen veure reflectits espontàniament, a diferència dels post-68, que no se’n van preocupar més" "Es retreu al maig del 68 de ser "mediàtic". Ho és i amb entrada lliure. La fotogènia de les batalles de carrer i la insolència d’un estudiant pèl-roig que tracta de tu un ministre a la televisió són coses que els obrers amb qui parlo dos dies després valoren molt positivament. El contagi s’escampa ràpidament, omple els mitjans de comunicació de masses"

Donna Leon

El comissari Brunetti ha de resoldre un nou cas de molta actualitat que té com a escenari com és habitual la ciutat de Venècia.

"Quin era el llibre del qual sempre parlava Paola quan feia classe de Dickens? ¿Londres Noséquè i el Noséquè de Londres? Brunetti havia quedat parat la primera vegada que n'hi havia llegit alguns fragments (...) El pensament li va volar cap a aquells passatges mentre llegia els informes dels treballadors socials que havien visitat el campament zíngar als afores de Dolo on vivia la família Rocich. L'habitacle familiar era una rulot de 1979 de la qual no existien documents de propietat. I aparentment tampoc no tenia cap mena de calefacció"

"Brunetti va llegir de punta a punta tots els informes d´arrest dels pares, llavors va passar als documents referits als fills. Tots tres eren coneguts dels serveis socials. Com que havien nascut a Itàlia, sobre l'edat no hi havia dubtes. La més gran, Xènia, tenia tretze anys; el noi, Dusan, dotze. La nena morta, Ariana, en tenia onze"

"Durant els minuts següents, Calfi va llistar les desgràcies de la família Rocich, o almenys de la versió d´aquestes desgràcies que li havien facilitat a ell. Tots havien estat, en un moment o altre, víctimes de brutalitat. Fins i tot la dona havia rebut cops de la policia, a Mestre, un ull de vellut i esgarrapades de consideració als dos costats del coll. Els nens havien patit persecució a l'escola i tenien por de tornar-hi. El mateix Rocich no podia trobar feina enlloc"

"L'única prova tangible que tenia respecte al fet que la nena no havia caigut tota sola mentre fugia de l´escenari d'un robatori era el testimoni d´un nen que assegurava que, la seva germana, l'havia matada l'home tigre"

"Dos dies més tard, van enterrar Ariana Rocich, a San Michele, dins una sepultura pagada pel comune de Venècia. Ningú no sabia del cert la religió de la nena, així que les autoritats van decidir fer-li un enterrament cristià. Brunetti i Vianello van assistir-hi i cada un havia encarregat una corona esplèndida, les úniques flors que hi havia sobre el fèretre. (...) Quan el capellà va acabar la lectura, es va girar cap als dos homes drets: no hi assistia ningú més"

Claudio Magris

Relat de vint viatges (Berlín, Sant Petersbourg, Polònia, Xina, Londres, l'Iran, la Manxa del Quixot, el microcosmos dels bisíacs, el nanocosmos de Cicèria, Cornualla...) fets per l'autor des de 1981 fins al 2004.

"El viatge és una molèstia benigna, una protectora insignificanca. L'aventura més arriscada, difícil i seductora té lloc a casa; és a casa on ens juguem la vida, la capacitat i incapacitat d'estimar o de construir, de tenir o donar felicitat, de créixer amb valentia o entumir-nos en la por; és a casa on ens arrisquem"

"Ahir al vespre vaig anar al pont de Blackfriars, al lloc on van trobar Roberto Calvi penjat (...). La història és un escorxador i en cada excursió turística o viatge instructiu a llocs rics en història hi ha la grollera i cruel vulgaritat de qui gaudeix del patiment dels altres com un espectacle"

"Molt més profunda que qualsevol ritu sibil·lí és la vella dita cornish sobre les tres coses més boniques del món: "Una dona amb un nen, una barca amb les veles desplegades i un camp de blat on oneja el vent"

"Els cicerencs -habitants de la Cicèria- han conservat tossudament, a les seves valls i als seus altiplans, l'istroromanès, i la seva identitat, que al mar infidel i magnànim és fàcil transcendir i perdre. Els cicerencs són probablement la minoria més petita d'Europa, i això sí que es pot considerar una minoria; al segle passat eren uns quants milers i el 1991, en el moment de l'últim cens, vuit-centes deu persones es van declarar istroromaneses"

"L'encant i la maledicció de la Mitteleuropa consisteixen en la terrible i ferotge incapacitat d´oblidar, en l´escrupolosa memòria que ho registre tot i cada dia rellegeix les actes dels segles, desitjosa de venjar-se de les derrotes sofertes durant la guerra dels Trenta anys amb la mateixa intensitat passional que desperten els fets de la Segona Guerra Mundial"

"La taula de treball d'Arnold Schönberg també està plena d'objectes, apilonats a desdir en un desordre aparent en el qual només qui els ha deixat i escampat d'aquella manera pot orientar-se (...) Aquesta taula no es troba a Viena sinó a Los Angeles, a l'Arnöld Schonberg Institute de la University of Southern California (la Viena més veritable, d´altra banda, potser sobreviu a l´exili). Aquest mar de coses es troba a la ciutat on el músic es va refugiar per fugir del nazisme; i no la casa on va viure -i on ara viu un dels seus fills, Ronald- sinó a l'institut que reuneix tot el material d´arxiu que el 1976 els tres fills van oferir: sis mil pàgines de manuscrits musicals, literaris i personals, dos mil volums sovint plens d'anotacions autògrafes als marges, assaigs i articles, epistolaris, fotografies, revistes, discos i casets, quadres, testioniatges de diverses classes, de permisos de la Primera Guerra Mundial a felicitacions, documents de tota mena i de gran interès classificats i ordenats amb claredat i precisió"

"No són les "civilitzacions" les que xoquen; conflictes i guerres neixen de tensions i transformacions que no aconsegueixen resoldre´s en l'ordre prescrit d´un Estat o d'un conjunt d'estats units entre ells en un sistema equilibrat. La Primera i la Segona Guerra Mundial no va ser un enfrontament de crepuscle dels déus entre les cultures germànica, llatina i eslava, sinó el resultat, el descomunal esput sangonós de les convulsions que desballestaven un ordre europeu secular. Les cultures tenen una fesomia pròpia, però no hi ha una identitat rígida i immutble que coincideixi completament amb un país. La democràcia és infinitament superior a una dictadura homicida, però això no fa que Dinamarca, que no ha conegut mai l'oprobi de patir-ne cap, sigui superior a Alemanya, on s´ha practitat de manera terrible. No serveix de res preguntar-se si l'islam és una civilització superior o inferior, sumant i restant l'Alhambra, la xaria, Avicenna i la infibulació. El que compta és , cada vegada i davant d'una qüestió concreta, saber on és la civilització i on és l'ofensa que se li fa. Sens dubte avui el fonamentalisme islàmic, siguin quins siguin els motius que n'han afavorit l'ascens, comporta greus, i de vegades, gravíssims, atemptats als drets elementals de la persona, que haurien de suscitar més protestes per part dels moviments liberals occidentals; no s'han vist gaires manifestacions contra les lapidacions d'adúlteres o les decapitacions d'homosexuals que han tingut lloc en països musulmans"

Khaled Hosseini

Aquesta novel·la ens explica la història de l’Afganistan des del 1975 fins als nostres dies a través de l´amistat entre l’Amir, fill d’un home ric i Hassan, un hazara de classe inferior.

"En Hassan i jo ens vam mirar. Ens vam pixar de riure. El nen indi aviat aprendria el que els britànics havien après a comencament de segle, i el que els russos aprendrien al final de la dècada dels vuitanta, que els afganesos som gent independent. Els afganesos aprecien les tradicions, però avorreixen les lleis. I això mateix passava a les lluites d'estels. Les regles eren simples: no hi ha regles. Fes volar el teu estel. Talla els adversaris. Bona sort"

"Estirat al llit, en la foscor, la nit que en Rahim Khan va trucar, resseguia amb els ulls les línies paral.leles de color plata que la llum de la lluna projectava a la paret en filtrar-se a través de la persiana. En algun moment, potser just abans de l´alba, la son em va véncer. Vaig somiar que en Hassan corria arrossegant per terra la vora del seu txapan, i el cruixit de la neu sota les botes de goma negra. Cridava per sota l’espatlla: "per tu, ho faria mil vegades més!"

"Vaig mirar cap a l'oest i em vaig sorprendre de pensar que, en algun lloc més enllà d'aquelles muntanyes, Kabul encara existia. Existia de veritat, no era només un vell record, o el titular d'un article de l'Associated Press de la pàgina 15 del San Francisco Chronicle. En algun lloc darrere d'aquelles muntanyes, a l'oest, dormia la ciutat, on el meu germà de llavi leporí i jo havíem cacat estels. En algun lloc, l'home dels ulls embenats del meu somni havia mort injustament. Un cop, darrere aquelles muntanyes, havia pres una decisió. Ara, un quart de segle després, aquella mateixa decisió m'havia fet tornar a aquesta terra"

Josep M. Espinàs

Reflexió sobre l'ofici d'escriptor.

"El meu ofici és una mostra del que he anat pensant com a escriptor, i també del que he anat vivint"

"Una obra, perquè sigui vàlida, ha de respondre a la identitat de l'escriptor"

"El lector ha de poder llegir un text que narra amb una mínima fluïdesa, no com qui travessa a cada pàgina un terreny pedregós. El lector s'ha d'adonar que respira, i això passa quan el text ja respira per ell mateix"

"Ni escriure ni viure m'ha cansat mai. Per això mentre pugui, continuaré amb aquest ofici i amb aquesta vida"

"Els qui no som lectors professionals ni crítics, sabem que hem llegit llibres de qualitat objectiva, i fins i tot decisius en la història de la literatura, però per damunt de tot recordem algun llibre que ens ha emocionat. Emoció com estimar, és també una paraula maltractada per un ús abusiu. "Emoció" prové de moure"

"Les idees clares es formulen sempre amb paraules clares. "Jo estic escrivint aquesta pàgina"

"El llibre parla. És poc respectuós que l´autor vulgui parlar en nom del llibre. El llibre parla al possible lector, i és impertinent que l'autor faci d'intermediari. L'autor se l'ha jugat escrivint, i no se l'ha de jugar interpretant"