Mercè Rodoreda, Joan Sales: cartes completes, 1960-1983

Correspondència que van mantenir Mercè Rodoreda i Joan Sales, editor de la majoria de les seves novel.les a Club dels novel·listes, entre 1960 i 1983..450 cartes del novel·lista i editor Joan Sales i 150 de l’escriptora Mercè Rodoreda. Més de mil pàgines d’intercanvi que contextualitzen dins les circumstàncies personals, l’època i la situació històrica catalana i editorial. Els termes de discussió són sovint estètics, literaris, editorials, o al voltant de la societat catalana i permeten al lector conèixer el clima cultural i social del franquisme i els primers anys de la transició.

“Estimat amic:
Estic acabant de copiar la novel·la. Em falten una trentena de pàgines. A finals de setmana us enviaré l’original, exacte al que teniu, i així, quan vulgueu, podreu enviar els dos exemplars a la censura. (...) He posat sempre carrer Gran. He posat acera. He tret tots els globus. El que no m’ha estat possible de posar, per no sé quina mena de mania és quarto. Tot i que quan jo era petita, pujava a jugar al quarto del terrat. Ho deixo al vostre criteri. Jo no he pogut. En quant al títol, deixem, potser La plaça del Diamant. El títol trobat per la vostra dona està molt bé i em va agradar molt, però el vaig consultar i van trobar que quedava massa Vilanovesc, encara que hi hagi un tros de la novel·la on les senyores parlen de la senyora dels coloms. Dues vegades, en la còpia que he fet, parlo o faig parlar, de la noia dels coloms. En Cintet diu que hauran de fer una font que se’n digui la noia dels coloms amb la Colometa a dalt amb un colom a la mà. La noia dels coloms, no estaria malament, Però em decanto mé, ara, per La plaça del Diamant"

“Estimada amiga: (...)
Mentre som llegits, vivim. I aquí hi ha el problema més greu de la literatura catalana, la falta de lectors, que ens talla les ales. Molt sovint em pregunten si no escric una “altra novel·la” ¿Com escriuré una altra novel·la, si no ha arribat a exhaurir-se la primera edició de la primera? Sense la pressió dels lectors, els lectors no funcionen. Però en aquest país hi ha molts ximples que no entenen una cosa tan senzilla”
... Sigueu sempre simpàtica com aquesta vegada, i podrem dir aquell tòpic tan rebregat que "en el cel de la nostra amistat no hi ha cap núvol” Si bé sospito que a vós, com a mi, un cel sense núvols us sembla ensopit”

“Estimat amic Sales:
Acabo de llegir Incerta Glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica "a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra...Encara no m’he refet d’aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d’altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser (...) Les escenes de guerra són les millors que he llegit”

“Estimada amiga:
(...) En Villalonga, a més, em deia que a ell El carrer de les camèlies li agrada més que la plaça. Coincideix en això amb la meva dona (la qual està engrescadíssima amb l’últim setembre, ja us ho escriurà) Es veu que al món hi ha placistes i carreristes; jo sóc un placista furibund. I es veu que als carreristes L'ultim setembre també els entusiasmarà. A mi m’agrada, però el deliri que tinc per la plaça no el puc sentir ni pel Carrer ni per l’últim setembre. Reconec que en gran part es deu a l’encís de la Colometa, un àngel del cel inimitable.

Muriel Barbery

Novel.la a dues veus: la Renée, una portera vídua de 54 anys i Paloma, la filla adolescent d’un ministre d’esquerres. Dues persones intel.ligents que comparteixen el mateix edifici de la rue Grenelle de París. L’arribada d’un nou llogater canviarà les seves vides.


“Aquest matí, tot escoltant France Inter, he tingut la sorpresa de descobrir que jo no era el que creia ser. Fins llavors havia atribuït les raons del meu eclecticisme cultural a la meva condició d’autodidacta proletària. Com ja he evocat m’he passat cada segon de la meva existència que podia distreure del treball llegint, mirant pel.lícules i escoltant música. Però em semblava que aquest frenesí en la devoració d’objectes culturals patia d’una falta de gust de primera magnitud, de la barreja brutal entre obres respectables i d’altres que ho eren molt menys” (...) He llegit obres d’història, de filosofia, d’economia política, de sociologia, de psicologia, de pedagogia, de psicoanàlisi i, és clar i sobretot, de literatura. Aquelles m’han interessat; aquesta és tota la meva vida. El meu gat Lleó es diu així per Tolstoi. El precedent es deia Dongo per fabrice del. La primera tenia per nom Karenina per l’Anna, però jo només li deia Kare, per por de ser desemmascarada. Tret de la infidelitat stendhaliana, els meus gustos se situen molt netament a la Rússia d’abans de 1910, però em vanaglorio d’haver devorat una part després de tot apreciable de la literatura mundial si es té en compte el fet que sóc una filla del camp i que les meves esperances de carrera es van superar arribant a la porteia del número 7 de la rue de Grenelle, i encara que s’hauria pogut creure que tal destí consagra al culte etern de la barbara Cartland “


“Als rics, el deure d’allò Bonic. Altrament, es mereixen morir. En aquest punt de les meves reflexions indignades es quan algú truca a la porteria”


“El senyor que ha comprat l’apartament dels Arthens és japonès! Es diu Kakuro Ozu! Quina sort la meva, cal que passi això just abans que em mori ! Dotze anys i mig al mig de la indigència cultural i ara que desembarca un japon}es, cal anar-se’n al calaix...És massa injust”

“Heus aquí la situació: jo, la Renée, de cinquanta-set anys i amb galindons als peus, nascuda en el llot i destinada a romandre-hi, que vaig a sopar a casa d’un ric japonès de qui sóc la seva portera per l’única falta d’haver-me estremit davant d’una citació d’Anna Karènina”

“La Sra Michel m’ha contat el seu trauma: fuig d’en Kakuro perquè es va quedar traumatitzada per la mort de la seva germana Lisette, seduïda i abandonada per un fill de casa bona. No confraternitzar amb els rics per no morir és, des de llavors, la seva tècnica de supervivència”

“No tingui por, Renée, no em suïcidaré i no calaré foc a res de res.
Ja que, per vostè, perseguiré d’ara endavant els sempre dins del mai.
La bellesa en aquest món”

Narcís Comadira

Aplec de textos amb un to líric dedicats a París, a altres llocs de França i sobre alguns artistes francesos o assimilats a la cultura francesa.

“Com que neva una mica i som al Marais, he pensat que fóra comfortable passar en una estona en un ambient acotxat, amb tapissos i estores i parquets encerats, amb mobles antics i dibuixos i records i fotagrafies. És per això que ens dirigim a la Place des Vosges, sempre tan acollidora, sota els paraigües oberts, les volves de neu giravoltant entorn nostre i fonent-se sobre la llana espessa dels nostres abrics. A la Place des Vosgues -antigament Place Royale- al número 6, hi ha la Maison de Victor Hugo. Allà hi va viure, de lloguer, el gran escriptor francès des del 1832 fins al 1848.(...) la casa, tal com la visitem ara, és una reconstrucció d’ ambients, amb mobles originals i pintures i dibuixos, però els espais han canviat, perquè s’ han enderrocat envans que els trituraven però que eren indispensables per als usos domèstics d’una família nombrosa amb servei i per als usos representatius del poeta, que reunia habitualment al saló les llumeneres de França”

“Si Josep Carner, el 1928, volia bastir-se un clos, jo també, de bona gana, ho faria. Però el meu clos no seria pas el clos literari que reclamava el príncep dels poetes, escampat pel desori en què es trobaven les lletres catalanes. El clos de Carner era un clos de propietat literària. El meu clos, el que ara voldria-potser perquè ja estic decebut del tot d’ això que encara se’ n diu la literatura-, és un clos que tanca una vinya. Un clos petit, lluny d’aquí, a la Borgonya, encerclat de murs de pedra carreuada, plantat de ceps, arrenglerats com versos, del qual i pel qual pogués viure, segur d’una vegada que l’esperit que hi produís fóra del tot palpable, afruitat, corpulent i acollidor. Un clos on la cultura s’hi especialitzés en viticultura; on l’esforç, malgrat l’atzarositat de la metereologia, es traduís en alguna mena de certesa-ni que fos líquida i esbravadissa-roja de sang o encesa d’or”

“D’alguna manera, els anys més dramàtics del segle XX hi apareixen concentrats en la mirada estràbica de Sartre i la seva imatge i les seves opinions, les seves idees, s’ alcen encara com a bandera d’una llibertat que, quan era jove, ens semblava que podíem fer nostra i que cada dia es va fent més impossible i s’esbava més en aquest triomf del capitalisme que pretén emmascarar els seus crims en la tovor de la correcció política i al qual ajuden les irisacions del pensament feble, la literatura fantasiosa i la política mediocre i decebedora. Sartre, que es va equivocar tantes vegades, no es va equivocar mai en la seva defensa de la llibertat i ara que el veig fotografiat de menut, amb els cabells rossos, vestit de marineret, assegut a la falda de la seva mare, se’m fa un personatge entranyable”

Alan Bennet

Novel·la intel·ligent que té com a protagonista la Reina d’Anglaterra que un bon dia descobreix el plaer de la lectura assessorant-se amb Norman Seakins, una mena de pigmalió que a poc a poc convertirà la Reina en una brillant coneixedora de la literatura fins al punt que començarà a sentir una gran apatia envers les obligacions monàrquiques.

“L’endemà al matí la Reina tenia el nas una mica tapat i com que no l’esperava cap compromís, es va quedar al llit tot dient que potser estava engripada. Això no era gens característic d’ella i tampoc no era veritat; de fet, el que volia era acabar el llibre”

“El que també va descobrir era que un llibre menava cap a un altre llibre, que se li obrien portes a tot arreu on mirés i que els dies no eren prou llargs per poder llegir el que volia llegir”

“Però fos Jane Austen o el feminisme o fins i tot Dostoievski, la Reina hi va acabar arribant, i també a molts altres llocs, però mai sense recança”

“La Reina mai no havia estat efusiva, no l’havien educada així; però en els darrers anys, cada cop més, i particularment en el període immediatament posterior a la mort de la princesa Diana, la monarca es va veure obligada a fer públics sentiments que s’hauria estimat més reservar-se. En aquella època, però, encara no havia començat a llegir, i tan sols ara s’adonava que aquell tràngol no era exclusiu d’ella, i que el compartia, entre d’altres, amb Cordelia, Va escriure al seu quadern: “Tot i que no sempre entenc Shakespeare, el que diu Cordelia, “No puc treure el cor de la boca”, és una afirmació que comparteixo del tot. El seu destret és el meu”

“—Com alguns de vostès potser ja saben, aquests últims anys he esdevingut una àvida lectora. Els llibres han enriquit la meva vida d’una manera que hom no hauria esperat mai. Però els llibres només ens poden fer recórrer una part del camí i ara em sembla el moment adient per passar de ser una lectora a ser, o a provar de ser, una escriptora“

“Em sembla que m’estic convertint en un ésser humà. No estic segura que això sigui gaire convenient”

Albert Sánchez Piñol

Tretze contes amb un tint surrealista i antropològic.

“Des que la cubana havia estat devorada per l'armari el país havia viscut una guerra colonial a ultramar, dues guerres mundials als diaris i una guerra civil allà mateix, sota el balcó. I un dia l'Alfred va presenciar el naixement de la seva pròpia vellesa”

“Després d'un pensament ràpid, tan fugaç com inspirat, l'espantaocells va dir: -Si us plau! Escolta bé el que haig de dir: vés i explica als ocells que no tinc res contra ells. Ben al contrari! Admiro l'elegància de seu vol, i la llibertat amb què creuen el cel”

“Sempre hi havia hagut homes de la Lluna escampats per la comarca. Molt pocs, perquè jo encara no n'havia vist cap. Se'n parlava com es parla de les cuques, els ulls de poll o la guerra del Siquipumbis”

“El refús des homes m'havia convertit en una ànima en pena. Tots els monstres que apareixien en els nostres somnis i en els nostres contes habiten les foscors del bosc, mai els poblats amb llars de foc. La pitjor sentència és la de vagar per les solituds inhumanes del bosc, sense fita ni pausa, sense poder parlar ni callar amb ningú. Que fos viu o mort ja no significava res”

“Què ens pot passar en una milmilionèsima de segon? Moltes coses. En una milmilionèsima de segon podem descobrir que ens hem enamorat. En una milmilionèsima de segon pot concloure un eclipsi que ha durat mil anys, o pot començar un diluvi que inundarà el món. Pot ser concebut un nen, un déu, un nen déu. En una milmilionèsima de segon l'oficinista Enric Sanoi, que és allà dins, a la panxa de la balena, pot descobrir una veritat suprema: que per creure´s un gran home només cal creure's un gran home”

Manuel Baixauli

Un homenatge a l'escriptura i la seva capacitat per canviar l'itinerari vital.

"I què són, aquests manuscrits? La incontinència verbal d'algú que no tenia qui l'escoltava. El desvari d'un home enclaustrat entre les parets de sa casa, obsedit per sí mateix i pels seus fantasmes... Una xerrameca inútil"

"Gràcies a les ones conec millor els humans, car la trajectòria d'una ona és una biografia comprimida. Hi ha ones de mort sobtada i ones d'agonia lenta, ones exuberants i ones somortes, ones eixordadores i ones mudes, ones sublims i ones contrafetes, ones carxot i ones carícia, ones díscoles, contracorrent, i ones gregàries, ones promíscues i ones castes, ones clàssiques, ones barroques, ones minimalistes..."

"Ni tan sols la mort anul·la l'existència car els difunts ens visiten en fotografies, en gravacions, en textos, en la memòria. Tant Passió, com Origen i Saviesa, són ficcions que permeten -que demanen- ser prosseguides. Tenen un futur, més enllà de l'emissió radiofònica, de les planes d'un llibre, del sostre d'un cambró. Sens dubte Ell n'era conscient, d’això sens dubte. Ell pretenia que jo visquera un futur d’aquelles històries"

"Tinc un armari de paret de vora tres metres d'alt i poc menys d'ample reblert de llibreries plenes de tot el que m'ha passat pel cap (...) Un riu dins d'un armari, una cascada de paraules, un conglomerat de múltiples continguts i diferents formes literàries, barrejats en aparent caos. Aparent, car és l'ordre natural del pensament, lliure de motlles preestablerts, d'estructures simplistes, de començament –nus- desenllaç... Prosa lliure, plena d'incisos, i d'incisos dins dels incisos. El curs del pensament com el curs del temps, que no s’atura"

25 anys de revistes a Catalunya al Palau Robert de Barcelona

l'APPEC presenta 'Un país de revistes' per reivindicar la tasca de les publicacions en català

Jesús Tuson

Reflexió exemplificada sobre les metàfores, ingredients del nostre organisme verbal que ens acompanyen en els afers quotidians i en la concepció i la transmissió de coneixements més elevats.

"Les metàfores esdevenen ajusts indispensables perquè faciliten la comunicació i fan que tot de nocions confuses es transmutin en matèria propera i fàcil"

"Fer fàcil el que és difícil, fer familiar allò que és aliè: aquest és el joc de la majoria de les metàfores de la vida diària. I per això són tan freqüents metaforitzadors familiars com les parts del nostre cos, com les nostres malalties i bé com les nostres accions diàries"

"(...) les metàfores formen part indissociable de les nostres necessitats i possibilitats designatives. Sense aquestes estructures, sense la possibilitat de fer aquests viatges aristotèlics, una part essencial del nostre món no tindria cap més alternativa que el silenci"

"La Informàtica, la Genètica i la Lingüística, tres camps del coneixement que, si de cop es trobessin orfes de metàfores, gairebé haurien d'emmudir (...) Tot de metàfores, fruit, en la immensa majoria dels casos, de la catacresi, és a dir, de la necessitat i la urgència nominatives. Però també hi trobem algunes que voregen la innovació i que, amb el temps i paciència, aniran augmentant en nombre i en originalitat, i que, amb el pas dels dies, es tornaran pràcticament invisibles. Metàfores, encara noves, que només s´expliquen per la presència i l' eclosió de les noves tecnologies, com en d'altres èpoques hi havia tot de dites metàforiques arrelades a la terra, a les feines del camp, als animals (domèstics o feréstecs) i a les fruites i verdures. És per això que ara hi ha gent que té sempre les antenes desplegades i que s'ho sap tot sobre les autopistes de la informació; persones que, de vegades, en arribar d'hora a la feina veuen companys que encara van malament del software (o del programari), o que, cap al final d´una reunió interminable, troben que els patinen les neurones i han de fer un reset o, fins i tot, han de deixar la feina per dilluns perquè cal recarregar les bateries el cap de setmana. O aquella troballa, tan real, en què a un adolescent poca-solta li faltava, no pas un bull, sinó una volta de microones"