La biblioteca de Dominique de Villepin oferta en subhasta. Inclou el manuscrit de Paul Éluard dedicat al poeta Josep Maria Junoy.

Aquesta setmana se subhasta a París el manuscrit de Paul Éluard Que voulez-vous la nuit était tombée,  dedicat al poeta avantguardista català Josep Maria Junoy (1897-1955), l’introductor del cal·ligrama a la Península Ibèrica als anys 20 del segle passat. Es valora entre 2000 i 3000 euros.
 

L'escriptor francès el publicà l’any 1942 a la revista Mesages i en l’antologia Poésie et vérité 1942, per retre homenatge als homes que lluitaren a la resistència i, també, als presoners de guerra durant la segona guerra mundial.

Aquest manuscrit forma part de la biblioteca de l'ex-primer ministre francès Dominique de Villepin que abasta 542 llibres impresos, manuscrits, autògrafs, cartells i fotografies, agrupats en dues partides: la primera sota l’epígraf Feux et Flammes, un itinéraire politique que es licitarà el dia 28 de novembre, i, la segona, Les porteurs de flammes, l’endemà.

Matsuo Bashô, L'estret camí de l'interior

L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashô (1654-1694) ha esdevingut un dels llibres més importants de la prosa japonesa clàssica.

Es tracta del cinquè i l’últim dietari de l’escriptor nipó en què ens narra el seu darrer viatge, anant a peu, a cavall o en barca, que feu amb el seu deixeble Sora durant l’estiu i la tardor del 1689 per les províncies del nord del Japó.

L’autor, un xic malalt, sent la necessitat espiritual de seguir les petjades i dialogar amb els poetes clàssics japonesos que havien trepitjat  i homenatjat anteriorment aquests indrets.

Cada text d’aquesta breu joia literària va acompanyat de diversos haikús que permeten al lector endinsar-se i fusionar-se amb els paratges. Recordem que Bashô està considerat el primer dels quatre grans mestres d’aquesta forma estròfica.  

“Vam sortir el dia vint-i-set del tercer mes, a l’alba. El cel estava una mica emboirat i la lluna ja havia perdut el fulgor de la nit, però al lluny es divisava el pic del mont Fuji. En veure les capçades florides d’Ueno i Yanaka em vaig preguntar, ple de malenconia, quan les podria tornar a contemplar.

Els amics més íntims s’havien aplegat per acompanyar-nos durant el breu recorregut en barca. En baixar a terra, en un lloc anomenat Senju, la idea d’escometre un viatge tan llarg em va omplir d’emoció. Vaig vessar llàgrimes en acomiadar-me dels meus amics en una cruïlla que no sabia on m’havia de dur.

                                   Se’n va la primavera...

                                   Els ocells ploren, llàgrimes

                                   als ulls dels peixos

Aquesta fou la composició amb què s’inicià el viatge, però aquell dia a penes vam poder avançar gens, perquè, en girar-me, veia el grup format pels meus amics, que semblaven decidits a quedar-se allà, drets, fins que la meva figura es perdés a l’horitzó”(pàg.39)

“Ens vam banyar a les aigües termals, que segons diuen són les millors de tot el Japó després de les d’Arima.

                                   A Yamanaka,

                                   Els crisantems no es cullen:                            

                                   perfum d’aigües termals.

L’amo de les termes, que era tot just un noi, es deia Kumenosuke. El seu pare havia estat amant del haikai, i fa anys el seu domini de l’art va fer avergonyir Teishitsu quan, encara jove, va venir aquí des de Kioto.(pàg.93)

Judit Pujadó & Xavier Cortadellas, Tombes & lletres

La majoria dels morts callen. Ja no diuen res. Els escriptors continuen parlant-nos a través del seu univers fet de paraules. Demà, jornada de Tots Sants, és un bon moment per fer-los una visita al cementiri de bracet amb aquest llibre sobre quaranta-dos escriptors desapareguts de totes les èpoques de la nostra literatura: Ramon Llull, Vicent Ferrer, Ausiàs March, Caterina Albert, Josep Carner,  J.V.Foix, Josep Palau i Fabre, Maria Mercè Marçal...) Cadascun està acompanyat de 41 textos acurats i suggerents d’autors contemporanis que els reten homenatge i amb un aplec de fotografies magnífiques de llurs tombes.

“Qui sap si la Mila va trobar finalment el seu lloc, o si va sofrir noves proves i nous dolors. Mentrestant, al cementiri vell de l’Escala, el mar ha estat ocultat per la ciutat. Ara ja no cal anar a buscar-la; és ella la que s’alça per espiar a tocar dels murs emblanquinats” (Vicenç Pagès Jordà, pàg.57)

 

“A davant mateix del cementiri, a l’altra banda del camí, hi ha un detall que complauria molt el senyor Pla si el pogués veure. Hi ha plantat un olivar. Amb una ordenació geomètrica tirada amb llinyola, els arbres són tendres, de primer o segon any. Aixequen un cap viu, lligats encara a l’aspre que ha de procurar que creixin drets. Les branques són voleiadisses, primes, però els brots ja treuen una fulla jove, nerviosa, que l’airet de tramuntana remou, jugant amb la verdor de l’anvers i amb aquell color platejat del revers, tan propi de l’olivera” (Miquel Pairolí, pàg.89)

 

“Però tot plegat, com sempre, pot ser més senzill. La veritable religió de Foix era l’Instant, i per això l’agost de 1953, a Port de la Selva, va poder escriure:”Érem ningú, fullats per les tenebres/Quan plou la por en els pètals dels aigualls/I l’altre, el Pur, llibert d’arjau i veles/salpa, vident, cap al clarós Instant”. I potser va decidir que li posessin aquella làpida on ell no sortia perquè no creia en la mort, tal com diu en un altre dels seus poemes:”No crec perir puix que el traspàs ignor” (Xavier Lloveras i Puchercós, pàg.73)

 

“Caldes d’Estrac, població costanera de la comarca del Maresme, és l’escenari físic on aquest creador irrepetible donà continuïtat a les sevs inexhauribles transformacions:des de l’interior del nínxol 369 del petit cementiri mediterrani, amb diverses tiges de claveller ficades dins les frontisses de la coberta de marbre negre florejat amb capes blanques, el viatge el duu cap a la identitat més essencial i més definitiva; des de les diferents sales de la Fundació, participa en un joc infinit de reencarnacions:es transforma en cada un dels visitants quan amb la seva mirada aterren sobre la superfície d’una pintura o d’un document o d’un llibre” (Damià Pons, pàg.133)

Sílvia Alcàntara, Olor de Colònia

TV3 ha estrenat aquesta setmana la minisèrie Olor de Colònia, una adaptació de la novel·la homònima de Sílvia Alcàntara L’adaptació televisiva d’aquesta obra reflecteix molt bé l’esperit de la novel·la tot i que es tracta de dos llenguatges diferents. Bona fotografia, bona ambientació i un treball excel·lent dels actors que evoquen aquest petit univers de les colònies tèxtils catalanes dels anys cinquanta. 

Ara és un bon moment per llegir o rellegir aquesta magnífica novel·la que va tenir tan bona acollida l’any de la seva publicació (2009). Es tracta d’una obra de ficció basada en ambients viscuts per la pròpia escriptora que va néixer i créixer en una colònia tèxtil del Llobregat. 

L’obra esdevé una visió realista de la vida d’aquests petits nuclis tancats amb la fàbrica com a eix central de la vida; amb l’amo, el director, els encarregats i llurs intrigues juntament amb els obrers. Disposaven dels serveis bàsics perquè no necessitessin sortir enfora. La casa de l’amo presidia la colònia juntament amb l’església, la cooperativa, l’escola i les vivendes socials i, naturalment, els bars. Un microcosmos ben travat amb tot un mosaic d’oficis paral·lels com els traginers, les modistes, les perruqueres que queden reflectits a la novel·la i en són protagonistes. Un personatge clau i tràgic és el fil conductor de la història, amb els finals de cada capítol que acaben amb una frase que enllaça amb el capítol següent. 

Totes les pàgines estan amarades de les olors dels telers i de la vida i intriga dels seus personatges que percep el lector d’una manera magnífica. De fet, és l’ambient de les fàbriques tèxtils catalanes del segle XlX i bona part del XX. 

“Passà per davant de la quadra dels telers automàtics; les finestres ennegrides encara parlaven de la desgràcia, però a dins, amb tots els llums encesos, una quadrilla d’homes treballaven sense parar perquè tot tornés a la normalitat ben aviat. Va treure el cap a la quadra dels telers petits, els de garrot, allà el foc no hi havia arribat i ja tornaven a funcionar com sempre. Sort en tindrien per poder servir les comandes més urgents. Des d’allà on era li arribava encara l’olor de cremat, i la de cotó brut, i la de borra barrejada amb oli de batans i les cardes, i la de la cola que venia dels ordidors i també el soroll. El soroll de les màquines. L’olor i el soroll que volia dir feina, seguretat, vida. Una vida que ell respirava des que tenia catorze anys. I potser des de molt abans. Des que era ben petit el pare ja li havia ensenyat a respirar-la. I avui, més que mai, agraïa al pare la lliçó i l’oportunitat” (pàg. 26) 

Ara, a més de poder llegir la novel·la a través de les seves múltiples edicions, es podrà visionar la minisèrie en format de DVD. Oferta plural que, aquesta obra, bé s’ho val.

800 anys després de Muret: els trobadors i Occitània

Sergi Pàmies, Cançons d'amor i de pluja

Cançons d’amor i de pluja, el darrer llibre publicat de l’escriptor Sergi Pàmies, aplega vint-i-sis contes estructurats a partir de quatre històries d’amor. L’element autobiogràfic -la mort dels progenitors- fa acte de presència a cinc narracions: Dos cotxes mal aparcats, Incineració, Bufanda, El nínxol i Tornar a casa a peu. La mèmoria dels pares i de dos oncles contrasten amb la generació més jove, els fills de l’autor i néts dels finats. A banda de la reconstrucció de la memòria familiar, el lector també hi trobarà tot un mosaic d’altres temes: l’homenatge al radiofonista Luís Arribas Castro. Don Pollo ( Senyor Pollastre), la reflexió càustica sobre el món actual (La clau del son, Autobiogràfic), el joc lingüístic (El Temps), l’ofici d’escriure, la crítica als cànons literaris i àdhuc als premis... Els contes presenten una gran brevetat així com tot el recull. Brevetat acompanyada d’una gran densitat amb el recurs sovintejat de la ironia. Requereixen una lectura pausada perquè cap mot hi és sobrer. Narracions intenses que no deixen indiferent al lector.

“Al nínxol hi són enterrats tres germans:L’Antonio (el gran), el Gregorio (el mitjà) i el Joaquín (el petit). Havien nascut a Tauste, Saragossa, i estaven units, a més de per l’elegància, per la política. L’Antonio era un sindicalista que, el tercer dia de l’alzamiento, va morir assassinat. El Gregorio-el meu pare-era un dirigent comunista que va viure la guerra, l’exili, les presons i la clandestinitat. L’any 1939, el Joaquín va ser empresonat pels nazis (<>, explicava somrient). Va passar gairebé sis anys als camps de concentració de Mauthausen i va sobreviure sense renunciar ni a les seves idees ni a un sentit de l’humor frívol i cafre (una prova:dos dies abans de morir, en comptes de reclamar la presència d’un capellà o d’un notari, va demanar un parell d’ous ferrats) (El Nínxol, pàg 130)

“Durant els dies que passem plegats, compartim una harmonia equilibrada. Més enllà de la desorientació pròpia dels noranta-dos anys, la mare actua amb naturalitat, sense caure en rebequeries. A més de celebrar-ho, me n’aprofito. Asseguts al jardí, li pregunto per allò que mai no ha volgut explicar  (quan els meus germans i jo l’hi preguntàvem, adoptava el rictus d’escriptora professional i responia: el que vulgueu saber ho trobareu als meus llibres (Dos cotxes mal aparcats, pàgs 19 i 20)

 “En realitat, a l’escriptor li agradaria respondre que, més que misogínia, el que potser amaga aquesta conducta deu ser una incapacitat misantròpica per entrar en el món dels altres, també en el de les dones. Perquè, en general, intenta parlar del que coneix. I quan a la vida extraliterària ha aconseguit entrar-hi, en el món de les dones, ha descobert que, per no decebre-les, havia de canviar, i que canviar hauria suposat renunciar a bona part d’allò que, conscientment o inconscientment, li havia permès-encara no sap com-d’entrar-hi” (El Col·loqui, pàg 61)

Vicent Andrés Estellés, Animal de records

Coincidint amb la celebració de l’any Vicent Andrés Estellés, Edicions Bromera acaba de publicar Animal de records que recull tres obres de caràcter biogràfic d’aquest gran poeta del País Valencia: Quadern de Bonaire (1985),Tractat de les Maduixes (1985) i La Parra Boja (1987). Cadascun d’aquests tres llibres esdevé una crònica personal “una sèrie capriciosa, vària de les meues memòries” tal com ens remarca l’autor. El punt de partença del procés de composició d’aquesta trilogia memorialística es produí arran de la seva jubilació en què l’escriptor va sentir la necessitat d’ordenar els seus records. El lector s’endinsa a poc en els seus orígens familiars, els problemes de l’adolescència, la influència de les seves lectures, l’erotisme, l’amor, l’ofici d’escriure,els seus viatges,els personatges de la cultura catalana que va conèixer i estimar (Josep Maria Llompart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor), el vincle afectiu amb Mallorca, la gastronomia valenciana, les seves malures... Un enfilall de vivències amb un estil molt amè que palesen la vessant més intimista i humana del poeta amanida a vegades amb un gran sentit de l’humor.
 

“Vaig nàixer en un poble, Burjassot, més aviat petit, d’una abundant demografia i situat molt a prop de València-cosa de quatre o cinc quilòmetres-. El camí que, des de València, va a Burjassot, sembla que el va inaugurar, quan era governador civil de València, el senyor Ramón de Campoamor, el poeta asturià” (pàg 14)

“El meu pare era analfabet. Mentre jo pugnava per fer les correcccions, ell, el meu pare, era al meu costat, a la taula del menjador. Em mirava, jo crec que amb un cert orgull” (pàg.21)

“Parlant per experiències pròpies, i sense voler, si de cas, dogmatitzar, és a dir generalitzar, fou pitjor el temps de la postguerra que no el de la guerra” (pàg.23)

“No m’agradaria gens de molestar ningú; m’estimaria més de fer, en termes generals, el meu camí per la vida sense ser advertit per cap persona. Voldria ser una ombra en un mur, passar desapercebut” (pàg.93) “Jo no passe de ser allò que se’n diu un aficionat a escriure. He publicat uns llibres de versos, això és cert i és greu, i en demane perdó. Aquest perdó, dubte moltíssim que em siga concedit. Potser em caldria anar en peregrinació a Santiago de Compostel•la per tal d’aconseguir una mena d’amnistia general per la publicació de tant volum” (pàg 207)

“Em recordava molt d’aquests esborranys:“De vegades-Canes, Londres, Amsterdam, Hamburg, Salzburg...-em varen acompanyar, barrejats amb altres coses, a la maleta” (pàg 267)

Joël Dicker, La veritat sobre el cas Harry Quebert

“Un bon llibre, Marcus, és un llibre que et sap greu que s’acabi” (pàg 677). Efectivament, el lector també té aquesta sensació en acabar de llegir la novel·la del ginebrí Joël Dicker (premi Goncourt 2012).

Es tracta d’una novel·la policíaca de 31 capítols amb 31 consells que dóna en Harry, l’escriptor-protagonista, a en  Marcus, el seu deixeble, perquè esdevingui un bon escriptor.  A banda de la trama policíaca, amb un crim per resoldre i una estructura ben travada a partir de la superposició de tres plans temporals ( 1975, 1998, 2008), el llibre permet moltes altres lectures. Hi trobem una reflexió molt aprofundida sobre l’ofici d’escriptor, les misèries del món editorial, la crítica sobre la difusió del llibre als mitjans de comunicació, l’amistat... Tot plegat explicat amb un llenguatge planer i amb uns girs inesperats pel que fa a la conducta dels personatges.És un llibre molt recomanable per llegir a l’estiu.

“Algú que estimava la Nola i que no podia suportar la seva relació amb en Harry? ¿Algú que sabia que fugia de casa i que, incapaç de dissuadir-la, va estimar més matar-la que no pas perdre-la? ¿És una hipòtesi que s’aguanta, no?” (pàg 213)

“El pànic de la pàgina en blanc l’anava envaint per moments, fins al punt de fer-lo dubtar que aquell projecte tingués ni cap ni peus: acabava de sacrificar absolutament tots els estalvis per llogar aquella imponent casa a la vora del mar fins al setembre, la casa d’escriptor amb què havia somiat sempre,¿però quin sentit tenia jugar a ser escriptor si no sabia què escriure?” (pàg 139)

“Els escriptors viuen la vida més intensament que els altres, crec jo. No escriguis en nom de la nostra amistat, Marcus. Escriu perquè és l’única manera que aquesta cosa insignificant que s’anomena vida sigui una experiència valuosa i gratificant” (pàg 280)

“En la nostra societat, Marcus, les persones més admirades són les que construeixen ponts, gratacels i imperis. Però en realitat els més orgullosos i els més dignes d’admiració són els que aconsegueixen construir amor. Perquè és l’empresa més gran i més difícil” (pàg 289)

“-Tu pensa, Marcus, el que costa només un punt de publicitat al metro de Nova York. Una fortuna. Pagues molts diners per un cartell que té una vida limitada i que només veuran un nombre limitat de persones: han de ser persones que siguin a Nova York i que agafin aquesta línia de metro en aquesta parada en concret en un espai de temps determinat. En canvi ara n’hi ha prou de suscitar interès de la manera que sigui, de crear el buzz, com en diuen, de fer que es parli de tu, d’esperar que la gent parli de tu a les xarxes socials: llavors accedeixes a un espai publicitari gratuït i il·limitat. Hi ha gent arreu del món que sense adonar-se’n s’encarrega de fer-te publicitat a escala planetària. Els usuaris de Facebook són simples homes anunci que treballen gratis” (pàg 544)