Joan Bodon, El llibre dels finals*

“La llengua mor. Jo moriré aviat. La mort dura més que la vida.Trist consol de Boeci, presó endins” diu el narrador-protagonista d’aquesta novel·la, un home que ha decidit abandonar la seva família a París i passar els darrers mesos a Clarmont d’Alvèrnia (en francès, Clermont Ferrand), la seva ciutat nadiua, a causa d’un càncer en fase terminal. El protagonista deambula pels carrers com si fos un turista, canvia d’hotel per estar prop dels prostíbuls, xerra amb les meuques, entra i surt dels bars per comunicar-se, es fa amic d’un ex-capellà amb qui dialoga sobre l’amor i la mort, s’involucra amb el cinema pornogràfic, escolta les històries d’un pastor que estan relacionades amb la història d’Occitània... Converses del personatge que sent la frustració de no poder-les expressar amb la seva llengua que tant estima que cal llegir-les sovint en un doble significat: “Mai no ha passat pel cap de ningú d’anorrear catedrals. La nostra llengua és més que una catedral. Per què són tants, doncs, els que volen demolir-la? He escoltat viure el teu poble, Clarmont. Encara no he sentit ni una paraula de patuès o dialecte, ni sí ni no en llengua d’Oc. Són franceses les teves escoles, els teus liceus i les teves facultats. Ni tan sols una càtedra per estudiar els trobadors. Encara menys els felibres” (pàg.46). Finalment, la seva mort, l’alliberarà del dolor de veure’n la desaparició.

El llibre dels finals està farcit de fragments de poemes de trobadors com Guiraut de Bornelh, Pèire Vidal, Gaucem Faidit, Guiraut Riquier, Jaufre Raudel així com al·lusions a Frederic Mistral i referències històriques.

Joan Bodon (1920-1975), nascut a Crespinh de Naucèla, escriví sempre en llengua occitana. S’implicà ben jove envers l’activisme occitanista juntament amb altres autors coetanis com Robèrt Safont i Max Roqueta. És l’autor d’aquesta magnífica obra publicada el 1964 i traduïda recentment al català per Joan-Lluís Lluís, i tres novel·les més: La grava sul camin (1956), Lo libre dels Grands Jorns (1964) o Catoia l’enfarinat (1966) en traducció catalana a cura d´ Artur Quintana.

*Joan Bodon, El llibre dels finals. Traduït per Joan-Lluís Lluís. Barcelona: Club Editor, 2015. 153 p. (Club dels novel·listes, volum LV).

Noms i pseudònims de dones escriptores

Josep M. Fonalleras, La sala d'estar és un camp de futbol.

Després de l’èxit de la darrera novel·la Climent (2013), premi Crítica Serra d’Or 2014, l’escriptor i articulista Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) ens ha obsequiat amb aquesta obra en què enfoca la seva mirada envers els records de la seva infantesa. El punt de partença és la mort de sa mare i l’últim viatge que fa l’autor al pis familiar de la Rambla de Girona per recollir-ne les andròmines. Escrita en present i sense tints elegíacs, ni sentimentalisme de cap mena, els lectors ens endinsem en aquest microcosmos infantil trenat d’instants plens de vida descrits minuciosament. En aquest clos familiar hi fan acte de presència els jocs amb els germans i, sobretot, aquell que s’emmarca en l’escenari del passadís de prop de la sala d’estar que correspon al títol de l’obra. No només el futbol al corredor té el protagonisme central sinó altres jocs com l’escalèxtric, els màdelmans, el futbolí, el joc de milió, els soldats retallables, el guinyol i molts altres. Els viatges sovintejats del pare amb els seus presents per als fills, les celebracions familiars amanides amb les menges saboroses de la mare en les festes assenyalades del calendari litúrgic, les Fires de Sant Narcís i Perpinyà, la bondat dels avis de Banyoles, l’evocació de l’escola dels Maristes, la descoberta plena de tendresa de l’ofici d’escriptor, la visita al Mas Pla, el primer amor, l’impacte de la ciutat de Barcelona quan visita l’oncle, les seves vacances a Platja d’Aro, el seu viatge emocionant a Roma amb els seus progenitors, la hipocondria sovintejada...Tot un món íntim personal embolcallat d’objectes i d’olors que adguireixen un valor molt significatiu. Fonalleras homenatja totes aquelles persones absents de la seva família i les fa reviure tal com subratlla: “M’he limitat a visitar aquell reduït recinte on tot és present. He mirat de preservar les coses que van tocar i m’he fet lentament al pensament que alguna cosa d’ells és molt a prop. (pàg.136). L’obra finalitza amb una referència de la novel·la El jardí dels Finzi Contini de Giorgio Bassani en què el narrador hi diu: “Allà baix, en el reduït recinte consagrat als morts familiars, en el cor d’aquelles tombes, al costat dels morts, hi havia moltes de les coses que feien bella i desitjable la vida. Res de tot allò no podia canviar. I també hi ha uns versos del poeta Joan Vinyoli molt adients per comprendre el missatge d’aquest llibre: “Viu la teva vida/ mesclada amb ells/ Usa dels morts així” (pàg.136).

Umberto Eco, Número Zero.

L’escriptor italià Umberto Eco (Alessandria, 1932) ha publicat recentment la seva setena novel·la titulada Numero Zero que ha originat molta polèmica a tots els mitjans de comunicació italians. Els lectors en català podem llegir-la a través de la traducció esplèndida a cura d’Anna Casassas. El relat està ambientat a Milà amb la descripció dels seus carrers més recòndits i està emmarcat en un moment històric molt concret: el 1992. Un any convuls en què l’afer de la “Tangetopoli” esquitxà i desestabilitzà la política italiana. La trama comença quan Vimercate, un magnat sense escrúpols, decideix crear un diari anomenat Demà que s’avançarà als esdeveniments: ”Ara les notícies del dia abans ja les sabem per la televisió a les vuit del vespre, de manera que els diaris sempre expliquen coses que ja sabem, i per això cada vegada venen menys. Parlarem del que podria passar demà, amb articles que aprofundeixin en els temes, suplements de la investigació, previsions insospitades...” (pàg.34). Aquest periòdic no sortirà però la seva presència servirà a l’empresari per fer xantatge als seus adversaris polítics. Simei, el seu director, s’adona de les intencions de l’editor i vol deixar-ne testimoni per escrit a través d’un llibre manipulant el que ell cregui convenient. Utilitzarà Colonna, un cinquantí que ha malviscut fent moltes feines poc remunerades, que acceptarà convertir-se en cap de redacció a canvi d’un sou magnífic per preparar el número Zero. El grotesc periodista Braggadocio destacarà especialment entre els altres cinc redactors. Consultarà arxius de tota mena i obsedit per les teories conspiratòries pensa que Mussolini no va ser ajusticiat el 1945 a la plaça Loreto de Milà sinó que al seu lloc l’ocupà el seu doble. El dictador hauria escapat a l’Argentina amb l’ajuda del Vaticà. Umberto Eco se serveix de les investigacions rocambolesques d’aquest reporter per dibuixar tota una xarxa conspirativa que ha dominat la història política italiana des del 1945 fins al 1992: la caiguda de Mussolini, l’ombra del primer ministre Andreotti, la màfia, l’assassinat d’Aldo Moro, les Brigades Roges, la matança del tren a Bolonya, la mort del Papa Luciani, El paper de la Cia, Gladio, la P2... La novel·la fa una crítica mordaç envers el funcionament d’un tipus de periodisme nascut a Itàlia durant els anys noranta. Una obra molt recomanable que ens fa comprendre que cal entrendre el mecanisme de la mentida per cercar la veritat.

Víctor Català, Un film (3000 metres).

Celebrem la iniciativa del Club Editor que ha recuperat aquesta magnífica novel·la de Víctor Català (L’Escala, 1869-1966). Un film (3000 metres) va aparèixer per entregues entre l’abril de 1918 i el juny de 1921 a la Revista Catalana. Fou publicada en forma de llibre el 1926 a la Biblioteca literària de l’Editorial Catalana i va patir una crítica cruel per part del Noucentisme, l’estètica dominant d’aleshores, que va menystenir el seu mèrit artístic per raons ideològiques. Després d’un llarg silenci, es va incloure a les Obres Completes de l’Editorial Selecta el 1972. Títol cinematogràfic. L’autora va adaptar a la seva obra les tècniques del cinema mut fulletonesc de Douglas Fairbanks pare: “Guaita la pel·lícula, si et ve de grat, bon llegidor, i no t’encaparris ni m’encaparris ultra mesura amb el que en ella trobis a mancar o a sobrar. Per a tu i per a mi, no sigui més que una estona de repòs espiritual aquesta llarga successió d’escenes” (pàg.9). Els lectors ens trobem, doncs, amb una gran multiplicitat de seqüències narratives i un ventall de personatges que giren al voltant de les peripècies d’en Nonat Ventura, el protagonista principal. En Nonat és un fill bord abandonat a l’hospici que està obsedit per esbrinar els seus orígens, i obeint al seu impuls i la rancúnia que duu tan encastada, abandona l’ofici de serraller que exercia a Girona i comença el seu periple vital a Barcelona a la recerca dels seus progenitors. Havia sentit a dir que ells eren rics i, de mica en mica, s’anirà rebelant contra el seu destí imposat d’hospicià per convertir-se en “Senyoret” a través del lladronici per tal de retornar al lloc que ell pensa que li pertocava. Víctor Català descriu amb cura i caricaturitza amb brins d’humor i ironia els menestrals i la petita burgesia barcelonina de les primeries del segle XX. Les pàgines més brillants són, segons el meu parer, les dedicades als baixos fons amb personatges tan entranyables com la Pelada, El Nas-Ratat, El Lloro, el Valencià i en Salvi que es reuneixen a la taverna del Paperines per organitzar els seus assumptes tèrbols dirigits amb l’elegància impecable de “El Senyoret”. Una esplèndida novel·la amb un llenguatge molt expressiu d’aquesta gran autora de les Lletres Catalanes. Un relat urbà molt allunyat de la temàtica rural de Solitud i els Drames rurals

Jaume Cabré, Les incerteses. Sobre la creació del món.

L’escriptor Jaume Cabré (Barcelona, 1947), que em captivà amb la lectura de la seva darrera novel·la Jo confesso (2001), publica ara Les incerteses, una profunda reflexió sobre el procés de gestació de l’obra literària a partir de la seva llarga trajectòria com a lector i novel·lista. L’ofici d’escriptor, ens diu, és fruit d’un treball dur, perquè “escriure és fer un viatge cap a l’interior d’un mateix. És un itinerari cap al propi interior amb el qual convides el lector a fer un viatge similar” (pàgs. 119-120). En enfrontar-se amb la pàgina en blanc, subratlla que ell compta d’antuvi amb la llengua que li han transmès, els llibres que ha llegit entre els quals és imprescindible la poesia, la pròpia tradició i la universal, les seves obres escrites i, fins i tot, les bones sèries televisives. Tot un bagatge personal per començar a explicar històries en què “el novel·lista inventa un món a partir de la seva imaginació i la seva experiència vital, i si se la juga, si és sincer, si és capaç d’expressar el seu interior i, potser, fer estremir el lector, està dient grans veritats, la gran veritat (que no vol dir l’única) que és la seva manera d’entendre la vida, la relació entre l’art i la vida” (pàg.104). Per tant, afegeix, tot pertany a l’autor que ha de saber encertar el to, la seva habilitat en situar la mirada única i irrepetible, l’estil, el domini del llenguatge i la reescriptura constant que significa sovint començar de cap i de nou a elaborar una altra escena. Al final del llibre, Jaume Cabré parla d’alguns escriptors cabdals de la història de la literatura catalana i ret homenatge a Maria Aurèlia Capmany que l’encoratjà a no deixar d’escriure i a Manuel de Pedrolo, un bon novel·lista, malauradament oblidat, de qui en destaca les seves novel·les Viure a la intempèrie, Cendra per Martina i la sèrie Temps obert. Aquesta obra pot interessar als escriptors, a aquells que desitgen esdevenir-ne, als lectors incondicionals de l’obra de Jaume Cabré i a tots aquells que els agrada llegir novel·les i senten curiositat per esbrinar-ne l’entrellat. 

Antonio Tabucchi, Per a Isabel: un mandala.

“Obsessions privades, nostàlgies personals que el temps rosega però no transforma, com l’aigua d’un riu suavitza els còdols, fantasies incongruents i inadequacions a la realitat són els principals motors d’aquest llibre”. Aquesta és la nota de l’escriptor italià Antonio Tabucchi (Vecciano 1943-2012) adreçada als lectors que encapçala la seva novel·la inèdita i pòstuma escrita al començament dels anys noranta.Tots aquells que vàrem gaudir amb la lectura de les seves obres narratives com Piazza d’Italia (1975), Requiem: un ’Alluzinazione (1992) i Sostiene Pereira (1994) per esmentar-ne algunes, ara ho continuarem fent amb aquest nou títol: Per a Isabel: un mandala traduïda en català a cura de Teresa Muñoz Lloret.

L’autor estructura aquesta novel·la en nou cercles seguint la tradició budista i hinduista dels mandales que justifica el títol. A partir de cadascun, el narrador Waclaw-Tadeus inicia un viatge detectivesc per mig món a la recerca de la Isabel, una dona d’ideologia comunista, que havia tingut problemes amb la PIDE (policia secreta liderada pel dictador portuguès Antonio de Olivera Salazar). Ambdós havien mantingut una relació amorosa intensa fa una trentena d’anys, n’havia perdut la pista i sent la necessitat de buscar-la. El rostre de la seva ex-amant guiarà les seves entrevistes realitzades a nou persones vinculades amb la protagonista i, en aquest llarg periple de dimensió metafòrica, retrobarà el seu fantasma a la Costa Blava. Un itinerari llong del narrador que ha esdevingut l’instrument per descobrir la seva realitat interior com un mandala.

Novel·la potent, molt ben escrita que atrapa el lector des de la primera pàgina. Reeixida descripció del crepuscle del règimen dictatorial de Portugal. A més, planteja una munió d’interrogants sobre el territori ignot de la nostra existència.

“Recordo que algú va dir que la fotografia és la mort que fixa el moment irrepetible. Es va passar la fotografia entre els dits, com si fos un joc de cartes, i va continuar: però després em torno a preguntar: i si fos la vida?, la vida amb la seva immanència i la seva peremptorietat que es deixa sorprendre en un moment i ens mira amb sarcasme, perquè és allà, fixa i immutable, i en canvi nosaltres vivim en la transformació, i aleshores penso que la fotografia, com la música, capta el moment que no som capaços de captar, el que hem estat, el que hauríem pogut ser, i contra aquest moment no hi ha res a fer, perquè té més raó que no pas nosaltres, però raó en què?, potser raó en la transformació d’aquest riu que corre i que ens arrossega, i del rellotge, del temps que ens domina i que nosaltres mirem de dominar” (pàgs.75 i 76)

Jaume Benavente, Nocturn de Portbou.

Jaume Benavente (Barcelona, 1958) és llicenciat en Belles Arts i autor d’una quinzena d’obres de diferents gèneres literaris: novel·la, narrativa de viatges, novel·la juvenil, poesia i teatre. Ha rebut diversos guardons entre els quals cal destacar el premi Pin i Soler de narrativa el 2006, amb Llums a la costa.

Nocturn de Portbou és una novel·la molt ben trenada que enganxa el lector des de les primeres pàgines. Amb un bon domini del temps narratiu, el narrador protagonista, un pintor jove, solitari i malaltís evoca la història d’uns personatges enigmàtics que conegué vint anys enrere des del vestíbul de l’estació de Portbou, a començaments del segle XXl. Passat i present s’encavallen per mostrar-nos la psicologia dels Kodály, una família ben misteriosa formada per en Janós, un intel·lectual hongarès d’origen jueu, Sofia Duran, la seva muller, marcada per la desaparició del seu fill Ferenc i l’Alma, la seva filla, que excel·leix envers el món dels escacs. La novel·la està estructurada en tres parts i reïx pel que fa al detallisme amb què l’autor descriu els espais: el port de Barcelona on sura un vaixell mig enfonsat, les pensions escrostonades on viu la Sofia Duran quan retorna a  Barcelona fugint d’Hongria, Budapest i els seus aiguamolls, l’arquitectura dels seus edificis, els parcs, el castell de Buda i els seus carrerons i, sobretot, Portbou, cruïlla de camins amb connotacions simbòliques. L’obra està farcida de referents culturals literaris (l’obra de Walter Benjamin), històrics (la revolta hongaresa del 1956), cinematògràfics ( Rossellini), musicals (Bill Evans, Frank Sinatra), i, sobretot, artístics al voltant d’un gravat antic Vista parcial de la ciutat amb passejants i carruatge de Peter Heym que posseeix Marcel Bosom, un altre protagonista clau en aquesta novel·la que resoldrà el trencaclosques de les diferents trames de l’obra.

“Quin és, doncs, el meu lloc? Probablement, un que només existeix per a mi. No té nom, és clar que podria dir-ne Portbou, el meu Portbou, no les cases concretes que hi ha al voltant de l’estació, ni la badia, ni els turons. El punt de fuga de Walter Benjamin, però també de la Sofia, d’en Marcel o de mi mateix. Una metàfora, un paisatge mental. Fictici? No ho crec pas, no en el sentit en què utilitzem la paraula. Per a mi, la ficció és realitat, almenys en la mesura que m’ajuda a viure. Si alguna de les persones en les quals he pensat durant aquestes hores, en aquesta estació, no fos sinó una forma de ficció, meva o d’algun dels meus fantasmes, això no la faria menys”real” per a mi. Fins i tot, si al mateix poble, l’estació, les hores que he passat aquí no existissin sinó dins meu, si no fossin res més que una il·lusió o alguna forma de somieig, quina importància tindria?" (pàg.195)