Pep Solà, La bastida dels somnis

Biografia exhaustiva del poeta Joan Vinyoli a cura de Pep Solà que ressegueix d'una manera linial i cronològica la vida de l'autor amb documents d'arxiu, diversos testimonis, materials ja publicats i poemes de l'autor.

"Aquesta descoberta de la natura que havia fet a Santa Coloma i a les Guilleries, el crit de la natura que inicia la seva obra poètica, començarà a adquirir una nova dimensió. Les Guilleries deixaran pas al Montseny i altres serralades interiors, però sobretot als Pirineus. L'afició és tan forta que fins i tot fundà, amb uns quants amics una mena d'agrupament excursionista per a la qual redactaren uns estatuts signats a Barcelona amb data 2 d'abril de 1933.(...) La Guerra Civil estroncarà aquestes activitats, però Vinyoli reprendrà l'excursionisme després de la guerra amb aquests i altres amics, i el "crit de la natura" que havia sentit ja romandrà dins seu per sempre"

"La vida de Vinyoli a Barcelona estava ocupada per l'activitat professional a l'editorial Labor, on feia tasques pròpies d'empleat d'escriptori i posava a la pràctica els coneixements adquirits en els estudis de comerç. Els seus amics estaven matriculats a la universitat i disposaven de molt més temps per a estimular les seves inquietuds culturals. Tanmateix, Vinyoli mai es plantejà d'aturar la seva formació i va procurar sempre de no reprimir els estímuls creatius que el cridaven.(...) I vivia la poesia com una activitat compartida amb els amics, en especial Tomàs Lamarca, Ignasi Agustí, Joan Teixidor i Josep M. Boix"

"Rilke li ensenyava que la poesia no era bàsicament cosa de sentiments sinó d'experiències i que no n'hi havia prou d'expressar emocions, més o menys sentides, per a fer autèntica poesia:calia haver sentit el conflicte vital que es desprèn de l'experiència i, per tant, era necessari haver viscut molta vida. (...) A més, s'afanyà a millorar l'alemany, el qual s'havia iniciat en els Jesuïtes, per poder accedir directament als poemes.(...) El seu arravatament pel poeta de Praga i la llengua alemanya el portaren directament als altres romàntics alemanys"

"La fluixa recepció dels darrers llibres no fou obstacle perquè continués obstinadament la seva aventura personal: un camí que, com dirà el seu fill Albert, ja no tenia retorn"

"El poeta continuava buscant amb obstinació el seu lloc, i no era tan sols el lloc relacionat en l'àmbit més personal o en el de la comunitat literària, sinó el lloc metafísic, el lloc que anhela l'ànima dels poetes.(...) La recerca d'aquest lloc és una constant del viàtic indagatori de Vinyoli.(...) Era el lloc de la pura contemplació poètica on el poeta podia entrar en ressonància lírica amb la resta de les coses i sentir la unitat i harmonia de l'ésser"

"La poètica era una de les obsessions de Vinyoli, que sempre s'havia preguntat per la naturalesa i el poder de la poesia. Ara prenia sentit una de les definicions que va deixar escrites sobre la condició de poeta:
Entenem que és poeta aquell home que té una capacitat acumulada de sentiment, és a dir:que veu totes les coses, siguin fets o del seu interior, amb una intensitat i profunditat superior al comú dels homes i que a la vegada té una facultat i necessitat ineludible de convertir aquest sentiment en una forma verbal capaç de produir en els altres aquella elevació i encantament del cor que és una mena d'anticipat besllum de la beatitud ( felicitat) suprema"

"Vinyoli podia cloure l'obra amb una altra potent constatació que eixamplava l'espiral de la seva particular cosmogonia. En el transcurs de la seva vida i obra, primer havia cregut en el Déu cristià que va conèixer a l'escola i a casa, després el va interpel.lar i va clamar pel seu silenci, i més tard el va transferir i buscar en elements o forces que li van donar respostes vàlides com ara l'amor, la natura, el foc, la nit, el mar o la paraula"

"Vinyoli sempre s'havia sentit bé entre els joves, fins al punt d'arribar a dir que mai havia passat dels dinou anys. (...) El primer d'aquests grups de joves és el que aplegava al voltant dels estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona que havien creat la revista Tarotdequinze. Estudiaven Filologia i tenien un alt compromís social vers el país, (...) Eren activistes i no es conformaven en tenir una ideologia catalanista i d'esquerres, sinó que pretenien vehicular una particular revolta social per via de la poesia. En aquells darrers anys del franquisme, descobriren en l'obra de Vinyoli, com en la de Foix, Brossa i Palau i fabre, una veu diferent, una manera nova i molt autèntica de viure la poesia que trencava amb el model, ja consagrat, del realisme social abandaret per Salvador Espriu i Pere Quart. (...) Lluís Urpinell, un dels fundadors de Tarotdequinze, recorda les visites a l'aviari del Zoo, on Vinyoli, contemplava els flamencs i, davant dels ocells, deia sentir l'autèntic cant primigeni"

"De molts era coneguda, perquè la van poder presenciar, la particular convivència que Vinyoli tenia amb els morts.(...) Segons Vinyoli calia pensar en els morts perquè era una manera de fer-los reviure.(...) Coincideix perfectament amb el testimoni d'Andreu Rossinyol quan reporta el record del dia que, estant amb Vinyoli en una terrassa d'un bar conversant sobre Ferrater, aquest se li aparegué de sobte i quedava absort davant aquella mena d'al.lucinació tot dient:"Té, ara el veig: és allà, al costat de l'arbre. No em diu res, però em mira afectuosament i em somriu".

"La seva paraula, aquesta tendra i solitària cançó de la seva ànima, aquest cant terrible i revelador de la nit del seu cor, romandrà cremant i emetent una llum fulgurant per per il.luminar la fosca del món"

Kurdo Baksi

Aproximació a la personalitat de Stieg Larson a través del testimoni del seu amic Kurdo Baksi, periodista i fundador de la revista antiracista Suartvitt i col.laborador durant cinc anys de Expo, el setmanari que va fundar el seu amic.

“A l'inici de la nostra amistat, em vaig adonar del que impulsava l'Stieg: la justícia, independentment de la classe social, sexe, ètnia o orientació sexual M'és impossible dir quantes vegades va dir el següent:Tots tenim el mateix valor

“La relació de l'Stieg amb Expo-i aquí gairebé ens la podem imaginar com una relació entre dos individus-era, sens dubte, plena d'alegria, creativitat, contradiccions i complicacions. Per no parlar d'amor. Eren un grup de periodistes joves i afamats, preparats per abordar grans reptes”

“Alguns pensaven que Expo actuava de forma poc ètica i anava massa lluny en la recerca d'una pretesa xarxa racista. Qualsevol redacció amb objectius importants ha d'estar disposada a rebre crítiques, però el pitjor eren les amenaces. Una revista que dedica tants esforços a investigar sobre el racisme i el neonazisme és inevitable que tingui enemics. A aquestes forces no els agrada gens ser el centre de les notícies. I no dubten a fer servir mètodes brutals”

“-La qüestió-vaig continuar-és saber com s'ha d'actuar quan el periodisme d'investigació es converteix en un tema de vida o mort”

“El mes de novembre sempre ha estat el més important en la meva relació amb l'Stieg. Les qüestions que tractàvem eren d'allò més actuals en aquella època a Suècia, cosa que intensificava les nostres reunions. (…) El 9 de novembre de 2004, estava planejant un seminari que faria amb l'Stieg. Es tractava de l'aniversari de la “nit dels Vidres Trencats”, el pogrom contra els jueus que els nazis alemanys van dur a terme la nit del 9 al 10 de novembre de 1938. És important recordar aquest esdeveniment perquè va ser quan el món va passar per un moment crucial després del qual no hi havia retorn”(...) A les sis de la tarda vaig començar el seminari sense l'Stieg, que era la gran atracció. Hi havia cent persones a la sala de conferències de l'Associació de Formació dels Treballadors: vuitanta eren nazis coneguts”(...) Estava esgotat quan vaig clausurar el seminari de forma brusca a l'hora prevista, les 19'10 hores. Aleshores vaig engegar el mòbil. Eren les 19'16 hores, ho recordo perfectament. Està com gravat a la memòria. Va ser llavors quan vaig sentir el curt missatge de la bústia de veu:-L'Stieg és mort.
Durant més d'una dècada em vaig relacionar amb l'Stieg gairebé cada dia. Vaig estar amb ell durant les seves pitjors èpoques, i vaig poder viure amb ell, i compartir, l'èxit i la felicitat. Malgrat ser onze anys més gran que jo, érem col.legues i amics. A més, es pot dir que ell era el meu cap i jo el seu. L'Stieg és la persona menys pretensiosa que he conegut mai, i l'amistat incondicional que em va demostrar és insubstituïble. Seguint el ritme dels seus enormes èxits com a escriptor, hi ha el perill que la seva lluita obstinada no rebi l'atenció merescuda. Aquesta lluita era una part molt important d'ell, com a persona i com a escriptor. La meva esperança és que jo, amb aquest llibre, d'alguna manera l'hagi pogut descriure”

J.M. Castellet

Llibre a cavall entre la memòria personal i el retrat de sis amics personals ( Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix)

“Del pneumotòrax n' havia sentit a parlar, certament, però fins aleshores no sabia ben bé de què es tractava. De sobte, vaig recordar que se´n feia referència a La muntanya màgica, de Thomas Mann. L´hi vaig dir. “Sí, és clar. Ja no ho recordo, però podria ser. És una gran novel.la, però tot és mitificat. Si la vols tornar a llegir no t´impressionis gaire: en aquells temps moria molta més gent que no pas ara. En tot cas pel que fa a tu, ja ho tenim endegat. Ara, hauràs de fer una llarga temporada de repòs, però tot anirà bé. No pensis en res durant una temporada i descansa, que és el més important. No et podràs examinar, no cal dir-ho, perquè no has de fer cap esforç”

“Conscient de la seva intel.ligència, d´un savoir faire calculat i d´una capacitat d´oratòria convincent, en Manolo preparava amb cura, a través de l' educació en el tracte i en l´afalagament d´altri, les seves intencions dialèctiques. Els ulls, la veu i la gesticulació culminaven el seu afany de captivar l´interès dels interlocutors o dels oients. L´efecte era segur: un tipus de seducció una mica massa elaborat, potser, però infalible.

“ A Hamburg, a Rowholt Verlag, en Gabriel complia un contracte de treball que havia de ser d´un any però que, no sé per quines raons, el va escurçar uns mesos. La feina que tenia encomanada era la de lector i per les seves mans van passar-segons va dir en tornar- centenars de llibres de tot el món, especialment de literatura i assaig. Com que vaig compartir amb ell durant molts anys el comitè de lectura de Seix Barral, puc donar fe que era el millor lector que he conegut mai, tant pels seus interessos particulars, com pels de les editorials amb les quals va col.laborar. El millor testimoni del que dic el donen els textos dels seus informes apareguts en volum, amb el títol de Noticias de libros. Que jo sàpiga, l´edició de documents d´aquest tipus ha estat un fet insòlit en el món editorial, si més no en l´espanyol”

“Amb un estil literari propi, Joan Fuster s´endinsa en les cartes, en els articles de premsa i en els llibres d´aforismes i de pensament, en el vessant de l´humanisme que prové dels clàssics i té com a referència a Montaigne. És l´humanisme sorgit d´un escepticisme sobre la realitat del món, matisat per la saviesa, la ironia i el sentit de la temporalitat canviant. Un Joan Fuster molt proper a tots nosaltres”

Amin Maalouf

Una lúcida interpretació del món actual amb propostes per sortir de la crisi moral del temps que ens ha tocat viure.
“Hem entrat al nou segle sense bruíxola. Els primers mesos ja es produeixen esdeveniments inquietants que donen peu a pensar que el món pateix un gran desajust, i en diversos àmbits alhora-un desajust intel.lectual, un desajust econòmic, un desajust climàtic, un desajust geopoplític i un desajust ètic”
“Amb la caiguda del mur de Berlín, un vent d'esperança va bufar per tot el món. La fi de la confrontació entre Occident i la Unió Soviètica s´enduia l´amenaça d´un cataclisme nuclear que penjava damunt els nostres caps des de feia més de quaranta anys. A partir d´aleshores la democràcia s´aniria escampant de mica en mica, ens pensàvem, fins a cobrir la totalitat del planeta(...) Els antics països de l´Est van anar a trucar a la porta de la Unió, i els que no hi van ser admesos ho desitgen encara ara. La Unió Europea no veu quina direcció ha de prendre. ¿ hauria d´erigir-se en una federació comparable a la dels Estats Units d´Amèrica, animada per un “patriotisme continental” que transcendiria i absorbiria el dels països que la componen, i dotada d´un estatus de potència mundial no solament econòmica i diplomàtica, sinó també política i militar? ¿Estaria preparada per assumir aquest paper, així com les responsabilitats i sacrificis que comporta? ¿O s´hauria d´acontentar més aviat per una associació laxa entre nacions geloses de la seva sobirania i continuar sent, en el pla global, una força de suport?
“El món arabomusulmà s´enfonsa cada cop més en un “pou” històric d´on sembla incapaç de sortir; sent rancúnia contra el món sencer: els occidentals, els russos, els xinesos, els hinduistes, els jueus, etc-i per damunt de tot, contra ell mateix. Els països d´Àfrica, tret de comptades excepcions, són pastura de guerres intestines, d´epidèmies, de tràfics sòrdids, de la corrupció generalitzada, de la deliqüescència de les institucions, de la desintegració del teixit social, de l´atur massiu, de la desesperació. Rússia prou feina té per recuperar-se dels setanta anys de comunisme i de la manera caòtica com va sortir-ne; els seus dirigents somien reconquerir el poder, mentre que la població continua desil.lusionada. Pel que fa als Estats Units, després d´haver fet caure el seu principal adversari global, es troben embarcats en una empresa de titans que els està deixant esgotats i desorientats:domar tots sols, o gairebé tots sols, un planeta indomable. (…) El gegant asiàtic encara du a la mà una bruíxola relativament fiable, però s´acosta a tota velocitat a una zona on aquest instrument ja no li servirà de res.
D´una manera o d´una altra, tots els pobles de la terra són dins de la tempesta. Rics o pobres, arrogants o submissos, ocupants i ocupats, estan tots-estem tots- embarcats a la mateixa barca fràgil i naufraguem tots junts. (…) Fins i tot seríem capaços d´aplaudir l´onada devastadora si, en el moment d´alçar-se per engolir-nos, s´empassés primer els nostres enemics”
“A Occident, la barbàrie no està feta d´intolerància i d´obscurantisme, sinó d´arrogància i d´insensibilitat. L´exèrcit americà es planta enmig de Mesopotàmia com un hipopòtam en un camp de tulipes. En nom de la llibertat, de la democràcia, de la legítima defensa i dels drets humans, maltracten, destrueixen, maten. Set-cents mil morts i més tard es retiraran amb alguna excusa vaga. S´hi han gastat prop d´un trilió de dòlars, i segons algunes estimacions dues o tres vegades més, però el país que han ocupat és més pobre que abans. (…) Mentre els Estats Units no convencin a la resta del món de la legimitat moral de la seva preeminència, la humanitat continuarà en estat de setge”
“Estic convençut que la nostra escala de valors ara com ara només pot basar-se en la primacia de la cultura i de l´educació. I que el segle XXl se salvarà gràcies a la cultura o naufragarà”

Joan Solà

Recull d’articles d’onze anys (1908-2008) la majoria dels quals apareguts al suplement de Cultura del diari Avui on l’autor opina sobre temes lingüístics ben diversos.

“Tota la vida he sigut un apassionat lector de diccionaris. És una afició com una altra, però és més absorbent que moltes altres. Perquè els detalls que es poden buscar en un diccionari dibuixen una gamma molt àmplia i per tant pràcticament la curiositat no queda mai definitivament satisfeta. Això fa que molt sovint obris un diccionari amb la intenció de buscar-hi tal o tal altre matís i acabis al cap d’una hora de remenar pàgines d’aquí cap allà sense saber exactament per què l’havies obert; però això sí, havent pres unes quantes notes. Les notes, ja se sap, en general s’acumulen en papers, llibretes, fitxes o, ara, ordinadors i no en fas res. No en fas res?: com a mínim vas sumant experiència, sensibilitat, gust per la llengua, embadaliment davant aquesta mina inexhaurible d’emocions”

“Temps era temps les senyores anaven a la botiga a comprar formatge o el pa o unes mitges o uns calçotets per al marit. Passada la reglamantària relaxant estona de conversa, el botiguer o botiguera anava per feina i ensenyava el producte a la clienta. Un cop la clienta es decidia, el dependent embolicava el producte:”Si és servida”, li deia tot lliurant-l’hi. Si el comprador era un home, el dependent li deia també, amb la mateixa rutina adherida a l’acte de lliurament:”Si és servit”. Aleshores pagaves, i el caixer et tornava el canvi i deia exactament igual: ”Si és servit/servida” (...) Avui els costums han fet que aquesta fórmula respectuosa hagi pràcticament desaparegut. En lloc d’aquesta fórmula, es deia també amb naturalitat:”Tingui”. Si el tracte no era de vostè, es deia: Té, maco/maca”, “Té, noi/noia”. També aquesta fórmula de respecte, ”Tingui”, sembla que recula:deu ser que la sentim massa seca; no s’han fixat que també sona massa sec un comiat amb la paraula “Adéu” tota sola i que sovint diem o dèiem “Apa, adéu, adéu-siau”, mirant d’omplir una mica l’expressió? Això rai, això té un remei ben fàcil: podem dir “Tingui, senyora/senyor” i quedarem com uns reis.

Però la causa de la reculada és sobretot una altra. És la invasió de la fórmula castellana, catalanitzada en un horrible”Aquí té” (...) Aquesta fórmula és horrible, fa posar la pell de gallina com una ungla que rasca la pissarra, perquè va contra la nostra sintaxi més elemental: el verb tenir ( llevat les formes d’imperatiu) no pot anar sense cap complement. En tot cas, nosaltres diem ”Aquí el/la/ho té”, esmentant la cosa concreta. Apa, doncs, a fer resistència passiva i activa a la dita fórmula, almenys els qui tinguin la pell i l’oïda tan sensibles com les meves. Diguem:”Tingui, senyora”, “Té, noi”.

“Entre els nous mons que ens ha portat i ens portarà internet, és especialment curiós, emotiu , engrescador, digne d’atenció el xat, és a dir la conversa informal entre dos o diversos participants; de l’anglès chat, definit així per l’admirable diccionari Cobuild ( tradueixo): “Quan xategem, parlem de manera informal, amical, sovint de coses no gaire serioses o importants”. És com el nostre xerrar. Al congrés de què els parlava l’altre dia s’atribuïen a la comunicació per ordinador, però molt especialment al xat, unes característiques o gràcies. Com a recurs majoritàriament en mans de la joventut, és antisistema:usa un llenguatge acostat a la conversa presencial informal; es desempallega d’entrebans ortogràfics i de correctors lèxics o sintàctics; tira cap a l’argot decididament; ep, però també cap a la poesia de la metàfora i cap a la síntesi de la intel.ligència que és la ironia; és també juganer, com un retorn a l’època feliç i innocent de la infantesa; en resum, intenta ser, per sobre de tot, expressiu, vehiculador de complicitat, de grup, informal, intranscendent i lúdic.(...) Algun “foraster”capsigrany que no sap de què va diu que la comunicació per ordinador és freda. Doncs no senyor:aquí tenim també enginyoses emoticones ( icones per expresar emocions:descobriu-hi els ulls, el nas i la boca), com araJ “faig una rialleta, :-) (estic trist) o :-* ‘et/us faig un petó.

Joan-Daniel Bezsonoff

Evocació de records de la infantesa i adolescència i reflexions sobre les vivències del present i del passat.

“Un quart de segle després de la mort del Caudillo, els nens del Principat escolaritzats a l’escola de la Generalitat no saben res de les nostres terres catalanes, les que han quedat fuera del reino de España . Només se’n parla en els apartats de dialectologia dels manuals de llengua catalana. Què deu ser dels llibres de text elaborats per als al.lots de les Illes i per als xiquets del País Valencià?

“Quan era petit, em sentia francès i català, català i francès com tots els mainatges de la meua generació nascuts al Rosselló de pares catalans. En el meu cas, era un bri més complex. Si, com a Espanya, hagués portat els dos cognoms, no passava res. El Montalat, tan empordanès, podia compensar Bezsonoff. Què dir del catalanesc Bezsonoff tot sol, amb dues efes. Els emigrats rusos trobaven que dues efes afrancesaven més el cognom que la v baixa com ara. Si el meu avi Mitrofan Tikhonovitx hagués emigrat més tard, em diria Bessonov.
Mon pare és català per part de sa mare, Jeanne Baux i Pujol. Ma mare, catalana de soca-rel:Montalat I Brial.
En aquell temps el Rosselló encara era una terra ben bé catalana i no un apèndix del Llenguadoc”

“Quan era petit, estimava bojament França. Volia ser militar de carrera com mon pare. Sempre havia viscut en ciutats com Briançon i Breisach fortificades per Vauban. Aquell Vauban, que tants historiadors oficials de Barcelona consideren amb tanta indulgència, era un arquitecte genial i un malparit integral. Un soldat del seu temps amb pocs miraments per la vida humana i el patrimoni dels països conquerits (…) A la llarga, la meua passió per la llengua dels meus avis-que mai no parlaré tan bé com el francès-, aquest català que estimava tant em va obrir les portes d’un castell secret. França, i sobretot la república, sempre ha lluitat per eliminar la nació catalana. De la mano con España” (…) La meua descoberta de la catalanitat ha estat una llarga iniciació. Els francesos actuals m’han ajudat molt a deamorar-me de França. Han enlletgit tant aquest país encantador que ja no és meu. La França del segle XXl és el país del penediment històric, dels moralistas de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polítics incultes, dels professors que fan faltes d’ortografia, dels enamorats de l’exotisme que no acepten que uns altres ciutadans vulguin parlar una altra llengua…”

“França, en aquell temps, tenia professors de literatura excel.lents, cultes. Què en queda? Quatre desgraciats mal pagats que ensenyen un temari absurd i voldrien canviar de feina sense saber a quina porta trucar”

“Quan era petit sabia que el francès es parla als cinc continents. No me’n vanava. Era així. Francòfon de naixement, mai no he considerat estrangers els belgues, canadencs, mauricians i suissos de parla francesa. Per mi, Tintín, els barrufets, Jacques Brel, Georges Simenon, Jean Jacques Rousseau, Robert Charlebois, Zacharie Richard pertanyien a la meva cultura”

“De totes les llengües de França, la que m’estimi més, però, és la nostra germana occitana. L’he sentida en les seues variants gascona, llemosina, llenguadociana (…) M’agrada molt passar uns quants dies a casa dels meus amics a Fabrezà, a mitja hora de Narbona. Hi parlem una barreja de francès, occità i de català que contribueix als plaers de l’estada”

Blanca Busquets

Novel.la coral on dotze personatges es troben el dia de Sant Esteve en un tren avariat que cobreix la línia Barcelona-Puigcerdà. En explicar-se les seves vides el lector va descobrint tot un seguit de coincidències dels uns amb els altres.

-“Sóc claustrofòbica, que algú obri, si us plau!
(…)- si ets claustrofòbica estàs ben servida amb una avaria com aquesta, al mig del camp i tancada en un vagó que no es mou”

“Ens devem haver quedat sense electricitat, i ara tot és tan modern que les portes no s’obren manualment sinó que s’han d’obrir amb l’electricitat. Ara que en Robert li ha dit que es fes essa, s’ha posat de perfil i he vist que estava embarassda. Pobreta, embarassada i claustrofòbica”

“I si el tren s’atura ens posem nerviosos, com ara mateix, però és que no tinc cotxe i no l’he tingut mai, així que hauré de continuar confiant en aquesta línia Barcelona-la Tor de Querol”

“Voldria dir a la Marta que em deixés una goma d’aquelles que s’endú a l’escola per esborrar el passat. Però ja fa temps que sé que el passat no s’esborra amb gomes. El passat no s’esborra amb res, només es fa petit a mesura que passa el temps i després es converteix en una cicatriu gruixuda que no hi ha manera d’eliminar del teu cos i que tothom et demana d’on ha sortit”

“El que no hauria dit mai que el lladre del meu costat cregués realment que jo dormia, tot i la incomoditat d’aquests seients que estic segur que la Renfe ha posat expressament en els trens de Rodalies per evitar que algú s’adormi i es passi d’estació. En realitat, és un servei de la companyia ferroviària, gairebé una missió humanitària, i n’hauríem d’estar agraïts i tot.és clar que, quan vas una mica lluny o quan passa com avui que el tren s’atura, maleeixes aquests intents tan poc afortunats de mantener despert el viatger”

“Caram, caram. Viure per veure, Blasi. El món és un mocador. I aquest vagó és el món”

“Veig el venedor de cotxes que enfonsa el cap entre els braços. Ja feia estona que se’l veia neguitós mentre observava aquella guerra de boles de neu d’abans. Aquest es pensava que era l’únic que sabia enganyar i avui ha descobert que té competència. A la dona del seu costat sembla que algú li hagi il.luminat el pensament de cop i volta i, potser per primera vegada , es mira l’home derrotat com si no l’hagués vist mai.
En dos minuts arribarem a Manlleu. M’agradaria saber on baixarà el lladre del meu costat, ara que no té cartera. Tanmateix… sí que té tres o quatre bitllets a la butxaca, tot i que ell encara no ho ha notat.”

Julià Guillamon

Recull de quaranta-dos reportatges amb els fills de l’exili català del 1939 realitzats per Julià Guillamon en aquests indrets: Catalunya, França, l’Argentina, la República Dominicana, Cuba, Veneçuela i Mèxic.

“El dia revolt és el títol d’un poema de Josep Carner d’un dels seus llibres Bella terra, bella gent (1918) (...) Carner parla d’un daltabaix, viscut com una gran dissort i com una oportunitat esplèndida, motiu de por i esperança”

“Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els meus ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida”

Pere Calders, Prats de Molló
“Quan vam arribar, a Buenos Aires era una ciutat amb una moral molt rígida. Em van dir: Si seguís así te van a llevar preso

Marian Rubió i Armeneguí és el fill petit de l’enginyer Santiago Rubió i Tudurí. Actualment és un artista molt conegut a l’Argentina
“L’oncle sempre em deia: de tot el que vam provar de fer, ningú se’n recordarà mai. Era una de les coses que el tenia obsessionat”

Anna Maria Prat va néixer a Barcelona el 1938, filla d’Armand Obiols i de Montserrat Trabal. Des del 1948 viu a Xile. És assessora de Presidencia de la Comisión Nacional de Investigación Científica y Técnica
“Imagina’t la quantitat de gent jove que va arribar: els nois dels camps de concentració es van anar casant amb les pubilles d’aquí”

Roser Bru és pintora, filla del diputat Lluís Bru Jardí, que va arribar a Xile amb el Winipeg“El primer que vam fer: “A veure el mapa, on queda Xile?”

José Balmes va néixer a Montesquiu l’any 1927. És un dels artistes xilens més reconeguts, director del Museo de la Solidaridad Salvador Allende
“T’acostumaves a un país o a un lloc: no era el conjunt del país, era el racó on havies anat a parar. I de cop: apa, ves-te’n”

Núria Sales és historiadora. Filla de l’escriptor Joan Sales, va passar part de la infantesa a San pedro de Macorís abans de traslladar-se a Mèxic amb la família.“Vam agafar un camarot de primera per portar les pintures d’en Joan enrotllades i els meus papers”

Dolors Canals va dirigir les guarderies de guerra a Barcelona. Va viure exilada, amb el pintor Joan Junyer, a Santo Domingo, l’Havana i Nova York.
“En Cuba mi papá trabajó para Prensa Latina, la prensa de Fidel, donde estaban los corresponsales de todos los paises”

Nora Aymamí va néixer a l’Havana el 1963. És neta del periodiata Lluís Aymamí Baudina i filla de Jordi Aymamí, que va arribar a Mèxic el 1946 després de viure vuit anys a la URSS
“Una vegada, l’Andrés, el meu fill petit, em va dir: ¿Cuando tú te mueras seremos venezolanos completos?”

Marta Vallmitjana és filla de l’escultor Abel Vallmitjana, exiliat a Venezuela el 1938. Professora d’urbanisme de la Universitat Central de Caracas, treballa en projectes d’habilitació física de barris marginats.