Sibilla Aleramo, Una dona

Els lectors de casa nostra podem gaudir per primera vegada en traducció catalana d’aquesta magnífica novel•la autobiogràfica publicada l’any 1906. Es tracta d’un dels primers llibres feministes apareguts a Itàlia.

La producció literària de Sibilla Aleramo, seudònim de Rina Faccio, ( Alessandria, 1876-Roma, 1960) és vastíssima tant pel que fa al nombre com al gènere de les obres. Amb tot, Una donna, en la qual es relata una història basada, en gran part, en les seves vivències personals, és la que assolí més notorietat. La història d’una dona valenta que hagué d’enfronar-se al destí imposat. Un cant a la lluita i a la llibertat.
 

“Em semblava estrany, inconcebible, que les persones cultes donessin tan poca importància al problema social de l’amor. No era que els homes no es preocupessin de la dona, al contrari: la dona semblava la seva preocupació principal, o gairebé. Els poetes i els novel•listes continuaven reeleborant els duets i els tercets de sempre, amb complicacions sentimentals i perversions sexuals.


Prima ed. originale	1906

1906

Ningú, tanmateix, no havia sabut crear una gran figura de dona. (...) Tots els nostres poetes havien cantat, fins aleshores, a una dona ideal, Que Beatriu era un símbol i Laura un jeroglífic, i que si el cant dels nostres poetes havia estat en honor d’alguna dona, era d’aquella que no havien pogut tenir; però la dona que havia estat seva, la que els havia donat els fills, ni tan sols l’havien esmentada” (...) Una altra contradicció molt italiana era el sentiment gairebé místic que els homes nodreixen envers les seves pròpies mares, mentre s’estimen ben poc totes les altres dones” (...) I jo veia clarament que eren les dones mateixes les que s’havien de fer valer, que només elles podien revelar la veritable essència de la seva psique, composta, sí, d’amor i de maternitat i de pietat, però també de dignitat humana!” 

“Estimar i sacrificar-se i cedir! ¿Era aquest el destí, i potser el de totes les dones?”

 Havia renunciat a mi mateixa. Aquell ésser tan petit en què m’havia convertit, humil però resplendent de maternitat pura, jo l’havia llançat als peus d’un home vulgar, estúpidament egoista, que s’apressava a aixafar-me com una mala herba del carrer
 

“Sentia tota la seva monstruositat.¿Era possible? La llei deia que jo no existia. No existia si no era perquè em prenguessin tot el que era meu, els meus béns, la meva feina, el meu fill"
 

“Ha passat molt de temps. Ja fa un any. No he tornat allà. No he tornat a veure el meu fill. El meu fosc pressentiment no anava errat”

A la memòria d'Anna Pinadella, el seu Olot de sempre

Paisatge d'Olot, de Pere Gussinyé i Gironella (1898-1980)

Any Espriu 2013, (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985).

    Per a la professora Dolors Ayats, un any molt especial també per a ella.

Estatueta articulada de Sant Jordi amb armadura gòtica, que data entre 1420 i 1430. Es troba ubicada a la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat i va ser adquirida pel Govern català el 1536. Està considerada d’orfebreria milanesa.

Els periodistes que escriuen ficció: una qüestió d’estil i argument o una garantia de campanya mediàtica?

A la biblioteca d'Olot estem fent, aquest curs, un Club de lectura sobre

"Literatura i periodisme" amb uns debats vius i contrastats.   La ca-

dena SER acaba d'emetre un programa que tracta aquesta temàtica.

                                           

Dia mundial de la poesia 2013: programa d'actes

Anna Maria Dalí, Salvador Dalí vist per la seva germana

Els lectors i lectores ara tenim l'oportunitat de llegir aquest llibre que es va publicar per primera vegada el desembre del 1949 en castellà a l'editorial Juventud malgrat que fou escrit en català. Els imperatius de l'època no van fer possible editar-lo en la seva llengua original. El pretext ens el diu ben clarament l'autora al començament:"No em proposava altra cosa que donar a conèixer l'ambient de la nostra llar durant els primers vint-i-sis anys de la vida del meu germà. Havien quedat tan desfigurats al seu llibre Vida secreta de Salvador Dalí, que no es corresponien, en absolut, amb la realitat". Així, doncs, Anna Maria Dalí sent la necessitat d'explicar amb un estil impecable els seus propis records d'infància i adolescència i contradir amb respecte i admiració l'obra del seu germà.

" Així passava moltes hores, moltes nits asseguda al llit amb el nen a la falda, perquè tan bon punt s'ajeia, ell es posava a xisclar. (...) Ni l'Àngel de la Son podia cloure els ulls de la mare, que tots adoràvem, perquè el nen era un rebec, un rebec que es feia estimar"

" El meu germà pinta al taller i canta com de costum estrenyent els llavis. Mentre treballa fa una fressa inconfusible. Anys a venir, García Lorca dirà: " suena como un abejón de oro". Res no hi ha de més cert. Sabem quan pinta gràcies a aquest soroll especial semblant al de les abelles. És indubtable que el seu cervell xucla les llums que recorda, que estan dintre seu, que retroba i tria fins a libar-ne tot el nèctar i transportar-lo curosament damunt la tela per elaborar-ne de nou la llum. La transforma en art com l'abella transforma el nèctar en mel"

" Aquest caràcter tan entusiàsticament romàntic del pare sempre i en tot moment estigué disposat a facilitar a en Salvador tot allò que el seu temperament d'artista requeria. I si bé mai no hem estat rics, ell que es guanyava la vida treballant com a notari, quan es tractava d'acomplir alguna cosa que fos beneficiosa per a l'obra del meu germà sempre tenia diners de sobra i no hi planyia res"

"A casa arriben les millors revistes d'art: L'amour de l'art, L'Art Vivant, l'Art d'aujourd'hui, Revista de Occidente, Studium, Museum, D'Ací i d'Allà, Gaseta de les Arts, l'Amic de les Arts, Varietés, Der Querschnitt. Estàvem subscrits a totes. (...) El pare no posava mai límit a aquestes compres i s'interessa vivament per tot. S'entesta que visitem el museu del Louvre i els de Bèlgica perquè en Salvador té un gran interès per veure les obres del Bosco, de Brueghel i especialment les de Vermeer de Delft, a qui tota la vida ha admirat"

"A casa la presència de Federico es trobava a faltar. Desitjàvem que tornés, perquè si per a mi era com un altre germà, tots l'estimàvem"

" Salvador marxà a París amb Luís Buñuel per realitzar el film Un chien andalou i allí entrà en contacte amb certs elements d'aquest grup que vingueren l'estiu del 1929 a Cadaqués. N'hi hagué prou amb aquest estiu per a provocar el canvi d'en Salvador, el canvi que l'allunyà dels amics, de nosaltres i d'ell mateix"

"Aquestes sagetes enverinades, perversament i conscientment dirigides, són les armes que utilitza el grup surrealista per destruir l'indestructible: religió, família, amor, bondat, tot el que porta als ulls llàgrimes de tendresa, tot el que l'ànima cultiva lliurement o assimila sense traves perquè la nodreixi i la impulsi a la creació d'actes positius que conformen i estructuren la nostra vida"

Elisenda Albertí, Dones de Barcelona

Els lectors i lectores que estimem Barcelona podem esbrinar la personalitat de cinquanta-una dones reals o imaginàries (des del segle lV fins al XlX) que van viure pels carrers més cèntrics de la nostra ciutat. Alguns -com La Canuda- lluen encara el seu nom a la placa.

El llibre permet la descoberta d'identitats femenines diverses (serventes, bitllaires, llevadores, impressores...) i mostra amb detall la societat de l'època en què van viure.

Cada vegada que ens endinsarem pels carrers i les places de la ciutat vella retrobarem l'alè d'aquestes barcelonines i no romandrem indiferents al nom d'aquestes dones sovint silenciades i avui rescatades de l'oblit gràcies a l'estudi d'Elisenda Albertí.

"S'explicava que la casa número 10 del carrer d'en Cervelló ( rebatejat el 1965 amb el nom de Floristes de la Rambla) se la va fer construir una dona amb els diners que estalvià treballant com a bitllaire, ofici que consistia a omplir les bitlles tot enrollant-hi el fil amb l'ajut d'una màquina anomenada bitllera. Un cop la bitlla era plena, es posava dins la llançadora i ja es podia començar a fer la trama del teixit. Normalment, les noies s'iniciaven en aquest ofici als catorze anys i treballaven per torns, el més desitjat dels quals era el que anava de les cinc de la matinada a les dues de la tarda, perquè permetia compaginar diverses feines.

Segurament, la desconeguda bitllaire havia hagut de treballar durament tota la vida, fins assolir la desitjada condició de propietària que la convertí en un exemple a seguir. Quan algú arribava a reunir una certa quantitat de diners, fruit del treball humil, l'esforç, el sacrifici i l'estalvi, els nostres besavis el solien comparar amb la bitllaire del carrer d'en Cervelló, que fent bitlles va arribar a fer-se una casa"

"Durant una bona colla d'anys, la placeta dels Espasers, una minúscula obertura formada per la confluència del carrer de la Corríbia-avui desaparegut-, el de la Tapineria i la baixada de la Canonja, era popularment coneguda com el centre de reunió de les bugaderes d'Horta.

A la part baixa de la casa de la Pia Almoina-o de la Canonja-hi havia un típic establiment barceloní, anomenat Hostal d'Horta, que les bugaderes d'aquell municipi, apreciades especialistes d'aquest ofici, feien servir d'agència i lloc de reunió. Quan les bugaderes d'Horta baixaven a Barcelona, els calia un lloc on concentrar els sacs de roba neta, abans de repartir-los a la clientela, i també els de la roba bruta que havien recollit per les cases. L'indret elegit fou, efectivament, l'esmentat hostal, escenari d'un continu anar i venir de bugaderes amb farcells"

"En el carrer de la Portaferrissa número 32, davant per davant de l'actual carrer del Duc, existia un taller d'esclopaire conegut com a casa de la Cullera Grossa perquè a la façana de l'edifici hi havia una enorme cullera de fusta, d'on penjaven un grapat d'esclops i un gran morter. A més, el seu amo era l'encarregat de vendre els famosos matons de monja que produïa la Serafina de Pedralbes.

La Serafina des de molt joveneta, havia treballat de serventa al monestir de Pedralbes. Allí conegué l'home que conreava l'hort del convent i s'hi casà. Les monges com a regal de noces, els van donar una casa que hi havia en un petit terreny al costat del monestir i, amb la condició que havien de mantenir el secret, els revelaren la fórmula per fer els apreciats matons de Pedralbes o de monja. La serventa Serafina els començà a elaborar amb molta habilitat i maestria, fins al punt que millorà els que feien les mateixes monges... La casa de l'esclopaire, del carrer de la Portaferrissa, es convertí en un lloc on la gent més refinada i de bon gust anava a berenar, per poder tastar aquella celestial i immillorable llepolia"

Jordi Llovet, Adéu a la Universitat

La Universitat de Barcelona és la protagonista d'aquest nou llibre de Jordi Llovet. L'autor reflexiona amb lucidesa i acurat sentit crític la seva experiència com a estudiant fins a la seva jubilació prematura com a professor, jubilació forçada per les circumstàncies actuals en què l'estudi de les Humanitats està en total declivi.

“Sigui com vulgui, el fet és que, als anys que jo vaig cursar la carrera de Lletres -després d'un any de Medecina, carrera que vaig deixar per covardia davant el sofriment humà-, al pati de Lletres de la nostra facultat s'hi respirava un optimisme pràcticament desmesurat i desgraciadament allunyat de la lluita que tenia lloc, simultàniament, en els medis obrers, atesa l'evidència que el 80%, o més, dels estudiants d'aquella època eren fills de les classes benestants de la ciutat”

“Nietzsche encara pensava el mateix que he reportat quan escivia, a la seva lliçó inaugural de Basilea, l'any 1869: ”Ha de quedar, doncs, manifest que tota i qualsevol activitat filològica ha d'estar envoltada i aixoplugada per una concepció filosòfica del món, en la qual tot individu i allò individualitzat queda com una cosa vaporitzada, i només el tot i l'unitari romanen”

“Vam estar obligats, diríem, a entendre l'educació com un esforç personal”

“La situació és ara, doncs, aquesta: els estudiants ingressen a la Universitat gairebé amb l'únic propòsit de posseir un títol o un diploma, de convertir-se en professionals capaços, al cap d'uns anys, de desenvolupar una tasca específica amb una certa, mínima competència, i, al capdavall, hi ingressen amb la idea de guanyar-se la vida més bé que si no haguessin entrat a la Universitat”

“Els estudiants no són culpables de quasi res: és la Universitat, i els seus gestors, els qui han malmès l'enorme càrrega d'entusiasme i la capacitat que tota persona sol tenir quan es troba entre l'adolescència i la trentena; i, en suma, és la <>-substància que hauria de ser analitzada molt a fons-la que es complau a veure de quina manera un focus d'activitat político-intel.lectual tan poderós com podria ser-ho la Universitat ha quedat reduït a un centre expenedor de títols i, en el millor dels casos, d'abilities”

“Els professors comencen ensenyant més del que saben; després ensenyen ni més ni menys del que saben, i acaben ensenyant als seus alumnes allò que els alumnes són capaços d'entendre”