Un 'Domini Màgic' dedicat a Joan Vinyoli comença ara !

Cliqueu la imatge per llegir el programa

Avui és el centenari de la mort de Frederic Mistral: ofrena floral feta aquest matí a Barcelona

Yoko Ogawa, La fórmula més estimada pel professor.

Yoko Ogawa (Okayama, 1962) publicà aquesta novel·la l’any 2003, un autèntic fenomen social al Japó d’ençà de la seva aparició. Fins al dia d’avui compta amb milions d’exemplars venuts, una pel·lícula, un còmic i un CD. Ara tenim la sort de poder llegir-la en llengua catalana a cura de les traductores Maite Roig Costa i Yoshiko Sugiyama.
L’obra narra la història d’una mare soltera que treballa com a minyona a casa d’un vell professor de matemàtiques amb problemes de memòria arran d’un accident que va tenir el 1975. A través de la veu narradora de l’assistenta ens endinsem envers les relacions d’afecte, amistat i transmissió del saber que estableix el professor amb el seu fill de deu anys que l’anomenarà “Root” (arrel quadrada). Aquest li anirà desvetllant a poc a poc la seva passió envers la teoria dels nombres i compartirà també l’afició pel beisbol.
Novel·la d’una sensibilitat exquisida amb una prosa molt senzilla que ens estimula a estimar les matemàtiques.

“Té trastorns de memòria, no és que no hi sigui. Podríem dir que les neurones li funcionen amb normalitat, però disset anys enrere se li va espatllar una part del seu cervell i va perdre la capacitatat de recordar les coses. Es va donar un cop de cap en un accident de trànsit. La seva memòria s’acaba l’any 1975” (pàg.15)

“El professor tenia 64 anys i havia estat catedràtic, especialista en la teoria dels nombres” (pàg.20)

“-No existia el 0 des de sempre?

-Qui el va descobrir?

-Fou un matemàtic indi desconegut. Va ser ell qui salvà les matemàtiques gregues de ser cremades en les revoltes dels pagans, va ser ell qui ressucità els teoremes perduts i a més descobrí nous teoremes. Tots els matemàtics de la Grècia antiga pensaven que era innecessari calcular el no-res. Com que no existeix el no-res, tampoc és possible expressar-lo amb nombres. Però hi va haver persones que van donar la volta a aquesta lògica tan raonable. Ell va ser capaç d’expressar el no-res amb un número. Va fer existir la no-existència. No et sembla meravellós?” (pàg.228)

 “Ell sempre va tractar en Root igual que un nombre primer. De la mateixa manera que els nombres primers són primordials per formar tots els nombres naturals, ell pensava que els nens eren els àtoms necessaris i imprescindibles per a nosaltres, els adults. Creia que la seva pròpia existència, aquí i ara, es devia també als nens” (pàg.212)

Patrícia Gabancho, Les dones del 1714.

La periodista Patrícia Gabancho dóna veu i homenatja en aquest llibre-reportatge a sis dones que van participar en la defensa de Barcelona durant la  guerra de Successió. Sis dones de bandera amb noms i cognoms com la reina Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfebüttel, l’espia seductora Marianna de Copons, la monja còmplice Manuela Desvalls, Maria Josepa Pignatelli i d’Aymerich, la confident de l’arxiduc, Magdalena Giralt, la vídua de general Moragues i Maria Àngels Sala, la muller de Joan Kies, cònsol d’Holanda a Catalunya. Cadascun dels capítols de l’obra incorporen un retrat i el lector pot anar seguint el fil cronològic de la història des dels moments previs de la guerra de Successió fins una mica després de la pau de Viena de 1725. L’autora ha comptat amb l’ajut d’historiadors i experts pel que fa a cada retrat la veu dels quals intercala en una entrevista breu. A l’obra també hi fa acte de presència el retrat de Santa Eulàlia, patrona i protectora de Barcelona (Capítol lll), i l’explicació de tres novel·les històriques ambientades en aquest període convuls: La dona a la finestra de Vicenç Villatoro, 1714 d’Alfred Bosch, i Victus d’Albert Sánchez Piñol (capítol lV). L’epíleg (1714-2014) conté una reflexió molt interessant en què l’escriptora estableix el paral·lelisme entre els fets històrics de 1714 i 1939. Les boniques il·lustracions de Francesc Artigau incloses en aquest llibre es podran veure el 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, en una exposició al Born Centre Cultural.

“Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel va arribar a la ciutat de Mataró el 24 de juliol de 1708. Estava casada amb l’arxiduc Carles d’Àustria, a qui no coneixia encara, i aquest era el motiu del viatge: establir la cort a Catalunya. Ella tenia disset anys. Hi ha un gravat que ens ensenya l’escena: Elisabet és esvelta, camina molt recta, dues nenes li porten la cua del vestit. Du una perruca alta, important, té una boca graciosa. El seguici es confon amb la gent que s’ha aplegat per veure-la passar, però hi ha llances i penons, i dos cavallers li fan els honors: l’un saluda capcot, i l’altre, amb el genoll a terra. A l’horitzó hi ha els vaixells anglesos que han transportat la reina fins a Mataró, una ciutat rica, amb una classe benestant capaç de subvenir a les despeses, perquè la reina s’hi ha de quedar uns dies, abans de reunir-se amb el marit. La llegenda diu que se la van menjar els mosquits, fins al punt de deixar-li la cara com un mapa, cosa que la va tenir confinada fins que va desaparèixer la inflamació. Malgrat aquest disgust, la reina Elisabet Cristina seria fidel als catalans per sempre més” (pàg.31)

 

“Magdalena Giralt, que és a Barcelona aquells pocs dies que van de l’empresonament a la sentència, demana a través del canonge del Pi, Joan Valls, de veure el seu marit, però ni tan sols rep resposta. Tot seguit els béns de Magdalena Giralt són confiscats i ella, tancada un altre cop a Balaguer i, poc després, a Lleida. El cap del general Moragues ja és ”dintre un gabiot de ferro/ tot de gairell penjant” per dir-ho en paraules d’Àngel Guimerà” (pàg.196)

Commemoració del dia de la dona treballadora a Olot: activitats

Cliqueu la imatge per veure les diferents activitats

Hjalmar Söderberg, El doctor Glas.

Els lectors de casa nostra podem gaudir per primera vegada, en una acurada traducció catalana de Carolina Moreno Tena, d’aquesta joia literària de l’escriptor suec Hjalmar Söderberg (Estocolm,1869 - Copenhaguen,1941) publicada el 1905. Söderberg fou un dels escriptors suecs més llegits al segle XX i la seva novel·la Doktor Glas fou considerada la seva obra mestra i esdevingué, més endavant, un clàssic de la literatura universal.

El llibre està escrit en forma de diari personal. Comença d’una manera simbòlica amb les primeres xafogors del mes de juny a Estocolm i es clou el set d’octubre amb l’arribada de la neu. El lector va resseguint a través d’aquesta tècnica narrativa, amb un petit toc de novel·la negra, el camí d’aquest metge solitari i racional que decideix ajudar una pacient, una dona jove que odia el seu marit, un pastor protestant molt ben considerat. Un ampli ventall de temes de plena actualitat van desfilant a través de les anotacions del personatge: la funció de l’escriptura, la dualitat, l’eutanàsia, el pas del temps, el suïcidi, la llei, la moral, l’amor, l’amistat, la felicitat, l’ambició... Un llibre breu i intens que deixa una empremta inesborrable.

“I ara, assegut al costat de la finestra oberta, escrivint sota la flama titil·lant d’una espelma-ja que em repugna manejar els quinqués i la meva majordoma està dormint com una marmota després del cafè i els pastissets de l’enterrament, i no em veig amb cor de despertar-la-, ara, que la flama vacil·la i la meva ombra damunt del paper verd de la paret tremola i s’estremeix com la flama per cobrar vida, ara penso en Andersen i el conte de l’ombra, i tinc la sensació que jo sóc l’ombra que volia transformar-se en persona” (pàg.57)

“Una dona em va venir a veure amb un problema i jo vaig prometre-li que l’ajudaria. Ajudar, sí-què significava això exactament, o què podia arribar a significar, no ens ho imaginàvem pas, ni ella ni jo-. El que em demanava era ben senzill. A mi no em costava ni un gran esforç ni gaires cavil·lacions, més aviat la situació em divertia força; jo feia un favor delicat a aquesta jove al mateix temps que li jugava una mala passada a un mossèn repulsiu, i així, en el meu esplín d’una grisor fosca i espessa, va aparèixer aquest episodi i el va il·luminar amb la guspira rosada d’un món que a mi m’estava vedat...” (pàg.91)

La influència de Venus pintada al manuscrit de l' Epître d'Othéa de Christine de Pisan, s.XV.

Cliqueu la imatge per saber més del manuscrit

Fina Llorca, En nom de la Mare: Maria Mercè Marçal reescriu la Passió.

Fina Llorca Antolín (Barcelona, 1954) és doctora en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona. S’ha dedicat a l’estudi d’obres literàries escrites per dones des d’una mirada feminista. El seu darrer estudi En nom de la Mare: Maria Mercè Marçal reescriu la Passió se centra en l’anàlisi d’alguns poemes de Maria Mercè Marçal que se situen en el marc de la Passió de Crist. Alguns van ser escrits quan la seva malaltia havia fet acte de presència i foren publicats de manera pòstuma a Raó del cos i, d’altres, objecte del seu estudi, pertanyen a altres volums de la seva obra poètica.
Fina Llorca fa una anàlisi acurada d’aquells versos  i ens remarca que Maria Mercè Marçal s’apropia de la tradició religiosa cristiana i en fa un capgirament. Així, partint del marc de la Passió de Crist, subratlla que l’autora proposa una encarnació de Déu no a través d’una dona, sinó en una dona. L’estudiosa apropa l’univers marçalià a grans escriptores i pensadores feministes de la nostra cultura occidental que  també s’han enfrontat al fet religiós com Simone Weil, Ana Akhmatóva, Hannah Arendt, Maria Zambrano i d’altres.El llibre val molt la pena perquè amplia molts horitzons per als estudiosos de l’obra d’aquesta extraordinària poeta.

“m’agenollo davant/ el cos/ impur/ obscè/ mortal/ primer/ país/ vivent/ taüt/ obert/ d’on vinc/ no hi ha,/ mare, una altra naixença”

“Marçal no s’agenolla davant del pare de qui prenen nom tots els éssers, sinó del cos rebut de la mare, origen i retorn, única possibilitat de tornar a néixer. Estem davant d’una Mercè malalta i encarada a la mort, sí, però que té com a objectiu poètic de desvelar la centralitat tradicional del masculí en la divinitat i la centralitat de la relació Pare-Fill, que nega l’obra materna i la relació mare-filla, mentre ella restableix aquesta obra i l’afirma. Basta, en aquest poema, una sola paraula,“mare”, col·locada en el darrer vers, per obrar aquest canvi radical de paradigma, aquesta restitució a la figura i l’obra materna” (pàg.114)