Oriol Pi de Cabanyes, Passió i mort de Joaquim Mir

Estudi que se centra en la biografia de Joaquim Mir principalment en el darrer període de la vida del pintor, que comprèn des de l’entrada de les tropes franquistes a Vilanova i la Geltrú el 21 de gener de 1939, amb la detenció de Mir el 26 de maig següent, fins al dia de la seva mort el 27 d’abril de 1940.

“Mir era un català de l’estirp de Llull o de Monturiol, de Prim i de Dalí. Un arrauxat d’amples horitzons, vital, enèrgic, amb un foc interior. Un artista arrauxat-com Mir o com Dalí-allibera les imatges del seu inconscient i els dóna entitat en elles mateixes. Mir era un hipersensible fora de sèrie, un intuïtiu d’una sensibilitat portentosa, un ésser completament fotòfil, fins i tot perillosament disposat a cremar-se en la llum, un home que se sentia absolutament fascinat pel color”

“La qualitat humana d’en Mir-ha declarat Salvador Massana amb voluntat de restituir-li l’honor i la memòria-el va portar a tenir una monja amagada a casa seva, i un capellà que havia salvat. A més, com a ciutadà català també va adquirir coses que haguessin marxat fora de Catalunya. Ell va ser respectat i va ajudar durant la Guerra Civil a menjadors comunitaris. Era molt apreciat pel poble. I fins i tot l’any 37 i 38 venia en Ricardo Mestre, el líder anarquista vilanoví, que es veia un home intel.ligent, i li va fer un esbòs, que no va poder acabar perquè en Mestre tampoc no venia cada dia” (...) Aquesta tela inacabada li havia de causar molts maldecaps a Mir, en entrar els franquistes, com si fos la prova de la seva connivència i confraternitat amb els revolucionaris, i va ser finalment rascada per pintar-hi a sobre”

“La segona victòria franquista-la de la postguerra-es va obtenir a base de repressió. I encara pitjor que la pèrdua de llibertats democràtiques i nacionals, és que la por va ser inoculada sistemàticament fins a quedar com a patologia social. Les delacions i les denúncies, explícites o en forma de rumor, per infonamentades que fossin, podien comportar seriosos problemes. Exactament com en el període anterior, popularment conegut com “el temps dels roigs”

“El 9 de febrer de 1939 entra en vigor la Ley de responsabilidades Políticas. (...) L’esperit de revenja es va anar materialitzant des del primer moment de l’entrada de les tropes “nacionals”. Sobre Joaquim Mir aviat va planar una ombra de ressentiment. (...) Això ja venia de lluny. Mir era alhora venerat i envejat” El pintor Joaquim Mir el van detenir a casa seva el 26 de maig de 1939, passats quatre mesos de l’entrada de les tropes de Franco a Vilanova. (...) Prèviament a la detenció, la casa Mir va ser registrada, aquell mateix dia 26 de maig, a migdia. Ignorem amb quina base, i per quina denúncia o denúncies, perquè l’arxiu dels documents policials de FET i de les JONS, que hem de suposar previs a tota l’actuació judicial, no s’han pogut consultar, ja que pel que sembla es van fer desparèixer ja fa anys, de manera intencionada”

“El viacrucis de Joaquim Mir comença, doncs, aquell dia 26 de maig de 1939, quan la seva casa és registrada i precintada.(...) és reclòs al dipòsit municipal de detinguts, a l’ala oest de les antigues casernes de la guarnició militar permanent. (...) Qui li havia de dir que la maledicència popular i la xafarderia amplificada li ocasionarien tan seriosos ( i qui sap definitius) contratemps! Perquè el pobre Mir, quan va ser empresonat cinc dies a Vilanova i dia”em mataran” i “m’afusellaran”, sofria com un condemnat a mort, ja que la seva visió tan infantil de la vida no li permetia de veure la realitat de les coses i aquest contatemps, que a un altre hauria afectat sense deseperació, a ell li fou un xoc enorme”

“Tot i ser un personatge públic i conegut, a Mir no se li atribueix una determinada tendència política. A l’igual que no es va adscriure clarament o voluntàriament a cap moviment artístic, en el terreny polític no va posicionar-se de forma explícita. L’única cosa que sí manifestava obertament era la seva catalanitat”

“Joaquim Mir fou perseguit sota l’acusació de catalanista.I, com a catalanista, fou detingut i sotmès a un consell de guerra sumaríssim d’urgència i acusat davant el Tribunal de Responsabilitats Polítiques. Sortosament, Mir comptava amb bons amics que aconseguiren que la seva detenció es convertís en presó atenuada, però la persecució que el gran pintor va patir, contribuí amb tota seguretat, a la seva mort prematura”

Margarida Prats Ripoll

Llibre que pretén acostar a la divulgació del poeta lleidetà Màrius Torres als alumnes de secundària i lectors interessats en el poeta i la seva obra.Conté cinc blocs i un apèndix: evocació del poeta i el seu temps, antologia, traduccions i homenatges, ruta Màrius Torres i del combat del poeta al combat del lector.

“Quan jo era un infant, de la vida prosaicano coneixia l’encís ni el secret.lleuger petjava el dibuix que mosaicael nostre fat amb el peu distret” Màrius Torres, La Torrissea

“Màrius passeja, altre cop, pels llargs passadissos de la Facultat de Medecina. Ha tornat a Barcelona per seguir un curset amb el doctor Gallart abans de desplaçar-se a Madrid per obtenir el grau de doctorat. Recorda les converses amb Júlia Coromines, quan ell cursava cinquè de Medecina i ella quart. L’empenta, la jovialitat, la bellesa de la Júlia el van seduir i encara n’està mig enamorat; aquest sentiment, que manté ocult, li ha inspirat diversos poemes”

“El cel es va enfosquint a poc a poc i comecen a caure borrallons de neu. Un cotxe negre enfila la pujada que duu al sanatori antituberculós del Puig d’Olena. Dins el cotxe, el doctor Humbert Torres contempla silenciós l’edifici on porta el seu fill Màrius; la seva germana Conxita se’ls mira amorosament a tots dos. Només fa quatre dies que van descobrir que Màrius era tísic”

“Vaig compartir amb en Màrius la darrera quinzena d’aquell octubre de 1942. Al Mas també hi havia la Maria Planas, l’amiga que “sap escurçar els camins i omplir d’ocells el camp”, la Mercè Figueras,”humana per llei i espurnejant per joc”, “sempre alegre i hospitalària”, l’esposa i una filla del doctor Riba i la germana Josefina. Hi fèiem una vida senzilla, però intensa d’emocions (...) Mentre li feia companyia, volia que li expliqués, hora per hora, la nostra vida a Montpeller; deia que com més coses sabria més a prop ens tindria i que ens volia tenir molt a la vora, encara que ens separés una frontera”

CANçONS A MAHALTA
1.
Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
ens separa una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar-la nostra pàtria antiga-.

Esther Hautzig

Novel·la amb tints autobiogràfics que ens explica a través dels ulls d’una nena l’exili forçat de la seva família des de Vílnius a Sibèria durant cinc anys atès que els russos ( 1941) han arrestat la seva família perquè són considerats capitalistes i per tant, enemics del poble. La vida dura que portaran a l’estepa siberiana cultivant patates i treballant a les mines serà suportable gràcies a la unitat , l’escalfor i la bonhomia familiar.

“Va passar al juny del 1941 a Vílnius, una ciutat de l’extrem nord-oriental de Polònia. I jo tenia deu anys i donava totalment per fet que arreu del planeta la gent tenia cura del jardí en un matí com aquell. Les guerres i les bombes s’aturaven a la porta del jardí, passaven a l’altra banda de les parets que el tancaven.(...) Era una gran família, exuberant, atrafegada, afectuosa, i un paradís per a una filla única”

“El 1940, els russos, que llavors eren aliats d’ Alemanya, van ocupar Vílnius. Van confiscar l’empresa de la família i les nostres propietats” (...) Com ens podien detenir si no havíem fet res de dolent? (...)-...sou capitalistes i per tant enemics del poble...sereu enviats a un altre indret del nostre gran i poderós país”

“Sibèria! Sibèria era la fi del món, un punt de no-retorn. Sibèria era on enviaven els criminals i els enemics polítics, un lloc on els càstigs eren increïblement cruels, i on la gent moria com a mosques”

“La major part dels nadius siberians eren descendents dels primers exiliats: els criminals ( durant el govern dels tsars els crims anaven des d’oblidar-se de treure’s la gorra davant d’un superior fins a assassinar-lo), els presos polítics, els serfs que havien fugit i els exiliats voluntaris, aventurers o cosacs que hi havia anat per comerciar. Fossin qui fossin els seus avantpassats, aquests siberiaki nadius tenien una cosa en comú: l’orgull de ser descendents dels primers pobladors. Després de la revolució, durant els anus vint i trenta, hi va haver una gran onada d’exiliats, els kulaks. I sempre que els meus pares no podien decidir qui era qui a Sibèria, invariablement suposaven que era kulak. Tant si l’encertaven com si no, mai no ho vam saber; de fet, la nostra vida era tan limitada que la majoria de persones del nostre entorn eren com figures d’una llanterna màgica, vistes sense cap narració per acompanyar-les”

“A les estepes de Sibèria, la tardor no arriba amb un gran espectacle de fulles enceses; ve amb un gran vent que udola. Va arribar durant la nit al començament de setembre i em va fer tornar boja de por. Vaig pensat en tots els llops de Sibèria que s’havien aplegat allà a la mina per devorar-nos (...) La perspectiva d’un hivern siberià en aquella mina de guix desolada no era precisament alegre”

“L’escola va ser una sorpresa. Enmig d’un grapat d’edificis grisos i monòtons que era Rubtsovsk l’any 1941, allà hi havia quelcom de postal. Parets cobertes de fusta blanca lluent; finestres de vidre net i transparent, ornaments de fusta tallada sota els ràfecs; i, com pertocava a l’orgull de Rubtsovsk, la seva joia de la corona, una tanca de fusta blanca per separar-la de la resta del poble”

“Ens vam amuntegar tots set en una de les dues habitacions. Tot just hi cabien dos nari, i absolutament res més. Vivíem en aquells dos llits: hi menjàvem, dormíem, descansàvem, xerràvem, ens barallàvem, i quan vaig tornar anar a l’escol també hi vaig haver d’estudiar. Però en aquella habitació teníem una gran preocupació:les xinxes”

“El cor d’una noia és indestructible. Tot i passar gana i fred permanent, al país de l’exili, em vaig enamorar per primera vegada” (...) Es deia Xuric. Tocava molt bé la guitarra, cantava bé i de tant en tant em portava un got de llavors de gira-sol”

“Aquella primavera, van tornar a venir els vagons de bestiar, com un riu que no s’acabava mai; aquest cop, el que transportaven eren presoners de guerra alemanys. Havien perdut, a cops, tota l’arrogància de quan feien el pas de l’oca; ara eren una colla d’homes desfets, afamats i malalts. Però per a nosaltres continuaven sent monstres i els odiàvem, tots nosaltres: deportats, russos europeus, siberiaki. Tots en teníem motius; les històries de les seves atrocitats ja eren ben conegudes, llavors”

“El viatge de tornada va començar allà on havia començat tot, a la plaça del poble. Al final de la tardor, quan ja havia començat a bufar el vent i les primeres nevades ja havien cobert les pedres que aquell primer dia eren com brases roents, van convocar els refugiats polonesos en una reunió. Els que quedàvem,és clar. Molts havien mort: de grip i de tifus, alguns de vells, d’altres perquè estaven delicats, d’altres perquè tenien el cor trencat. Els que quedàvem ens vam aplegar com si fos una festa, saludant amics i coneguts amb aquella companyonia especial de la gent que han passat unes quantes coses junts i han sobreviscut. (...) Seria el nostre últim hivern a Sibèria!

“Quan vam travessar la frontera entre Rússia i Polònia cadascú va reaccionar a la seva manera davant d’aquell moment per a nosaltres-històric” (...) I llavors ens vam tornar a posar a cantar fins que ens vam aturar al primer poble de Polònia. En aquell poble, hi havia polonesos que no sabien res de bany de sang. Quan es van assabentar que als vagons de bestiar hi havia jueus, van fer xiulets desagradables, van xisclar, van maleir i van tirar pedres als vagons.
-Quina falta hi féu, aquí?-cridaven. Torneu a Sibèria, jueus fastigosos. Vam deixar de cantar. Recordo que algú del vagó va gemegar:-Un altre cop no, Déu del cel, un altre cop no”

Sándor Márai

Dietaris dels últims anys de la vida de l’escriptor hongarès Sándor Márai que va escriure entre el 1984 i el 1989, l’any del seu suïcidi, a Califòrnia. Reflecteixen el seu procés d’envelliment, la malaltia i la mort de la seva dona, la seva soledat, el seu llarg exili als Estats Units, els seus records, les seves lectures, els seus pensaments i la seva visió del món.

“ Lincoln va dir que, més enllà dels quaranta anys, qualsevol home és responsable de la cara que té. En sentit existencial, és cert: l’home no és aquell que ha nascut, sinó el que d’ell n’esdevé. Ara bé, més enllà dels vuitanta l’home no pot fer res per canviar la seva cara: hi actuen forces contra les quals la personalitat i el coneixement no hi poden fer res”

“Al migdia calor sufocant, al vespre tempesta i fred àrtic. Com si tot s’hagués capgirat. Joc de xifres: tenia quaranta-vuit anys quan vam marxar d’Hongria. Ara els nombres s’han invertit i, del 48 n’ha sortit un 84. Som tan vells com l’època en la qual vivim”

“ Per a qualsevol emigració és un problema existencial fins a quin punt l’emigrant està disposat a assimilar la llengua de la nova comunitat en detriment de la materna. En el cas dels escriptors exiliats això és una evidència, ja que, si es desprenen de la llengua materna i intenten escriure en una altra d’etranya, tallen el cordó umbilical que els uneix a la llengua que els dóna vida i alimenta la seva consciència i el seu talent d’escriptors.. Es poden expressar perfectament idees per escrit en una llengua estrangera, però “escriure”, és a dir crear, només es pot fer en la llengua materna. Jo n’era plenament conscient quan, fa trenta-sis anys, vaig marxar d’Hongria: anés on anés, seria un escriptor hongarès”


“Una gran pau al meu interior i al nostre voltant, i en aquesta pau alguna cosa que es pot anomenar sentiment d’agraïment. Gràcies a Amèrica, on ens va dur finalment el destí, a la costa de l’oceà Pacífic, en aquesta cova acollidora, aquesta bonica ciutat, on no conec ni una ànima i tot allò que detesto queda ben lluny: el “nacionalisme”, el fals patriotisme de pit enfora, l’obstinada arrogància de l’aristocràcia... M’ha quedat la llengua hongaresa, que, més enllà de l’enorme distància, em permet de “retenir-te i quedar-me al teu costat, com un sentinella, en la benefactora llunyania”.Thank you

¿Què pot donar més la vellesa, a banda de l’existència? No res. Comprenc els qui anticipen el final”


“No era conscient de fins a quin punt ella i jo som un. Una coincidència física i espiritual completa. Hem viscut plegats durant seixanta-dos anys; hi ha hagut amor, hi ha hagut ràbia, hi ha hagut tot el que es dóna ineludiblement en una vida en comú. Però que estigués tan unit a ella, no n’era conscient”

“Fa deu mesos que la van treure de l’hospital. Dormo sol. Llegeixo sol. És molt dur. Res no m’uneix a la vida, tan sols la vida mateixa, sense contingut, sense objectiu, sense missió”

“Un escriptor jove. M’explica que està entusiasmat d’haver trobat el “gran tema”, de saber sobre què escriurà. Encara no sap que no existeix cap “gran tema”, que no es tracta de saber què i sobre què s’escriu, sinó sempre i en tot moment: de com s’escriu”

“Cada vegada que em desperto, el regust de la mort a la boca. No s’assembla a cap altre, és com un aperitu cru”

La vellesa. El vell ha de decidir què en fa, de la soledat. Què és millor: estar sol amb un mateix o bé estar sol en societat?. Ara fa més d’un any que visc sol en la meva solitud. No és fàcil, i no es pot dir que sigui “vida”, però és més suportable que la solitud en societat”

“A Hongria es parla d’un canvi de guàrdia. El canvi de guàrdia és el pretext d’un comunista per apartar un altre comunista i salvar així el sistema. Però el comunisme ha fracassat i no és el sistema el que volen salvar, sinó el botí”

“Espero l’ordre d’incorporació a files, no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l’hora”

Mercè Rodoreda, Joan Sales: cartes completes, 1960-1983

Correspondència que van mantenir Mercè Rodoreda i Joan Sales, editor de la majoria de les seves novel.les a Club dels novel·listes, entre 1960 i 1983..450 cartes del novel·lista i editor Joan Sales i 150 de l’escriptora Mercè Rodoreda. Més de mil pàgines d’intercanvi que contextualitzen dins les circumstàncies personals, l’època i la situació històrica catalana i editorial. Els termes de discussió són sovint estètics, literaris, editorials, o al voltant de la societat catalana i permeten al lector conèixer el clima cultural i social del franquisme i els primers anys de la transició.

“Estimat amic:
Estic acabant de copiar la novel·la. Em falten una trentena de pàgines. A finals de setmana us enviaré l’original, exacte al que teniu, i així, quan vulgueu, podreu enviar els dos exemplars a la censura. (...) He posat sempre carrer Gran. He posat acera. He tret tots els globus. El que no m’ha estat possible de posar, per no sé quina mena de mania és quarto. Tot i que quan jo era petita, pujava a jugar al quarto del terrat. Ho deixo al vostre criteri. Jo no he pogut. En quant al títol, deixem, potser La plaça del Diamant. El títol trobat per la vostra dona està molt bé i em va agradar molt, però el vaig consultar i van trobar que quedava massa Vilanovesc, encara que hi hagi un tros de la novel·la on les senyores parlen de la senyora dels coloms. Dues vegades, en la còpia que he fet, parlo o faig parlar, de la noia dels coloms. En Cintet diu que hauran de fer una font que se’n digui la noia dels coloms amb la Colometa a dalt amb un colom a la mà. La noia dels coloms, no estaria malament, Però em decanto mé, ara, per La plaça del Diamant"

“Estimada amiga: (...)
Mentre som llegits, vivim. I aquí hi ha el problema més greu de la literatura catalana, la falta de lectors, que ens talla les ales. Molt sovint em pregunten si no escric una “altra novel·la” ¿Com escriuré una altra novel·la, si no ha arribat a exhaurir-se la primera edició de la primera? Sense la pressió dels lectors, els lectors no funcionen. Però en aquest país hi ha molts ximples que no entenen una cosa tan senzilla”
... Sigueu sempre simpàtica com aquesta vegada, i podrem dir aquell tòpic tan rebregat que "en el cel de la nostra amistat no hi ha cap núvol” Si bé sospito que a vós, com a mi, un cel sense núvols us sembla ensopit”

“Estimat amic Sales:
Acabo de llegir Incerta Glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica "a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra...Encara no m’he refet d’aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d’altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser (...) Les escenes de guerra són les millors que he llegit”

“Estimada amiga:
(...) En Villalonga, a més, em deia que a ell El carrer de les camèlies li agrada més que la plaça. Coincideix en això amb la meva dona (la qual està engrescadíssima amb l’últim setembre, ja us ho escriurà) Es veu que al món hi ha placistes i carreristes; jo sóc un placista furibund. I es veu que als carreristes L'ultim setembre també els entusiasmarà. A mi m’agrada, però el deliri que tinc per la plaça no el puc sentir ni pel Carrer ni per l’últim setembre. Reconec que en gran part es deu a l’encís de la Colometa, un àngel del cel inimitable.

Muriel Barbery

Novel.la a dues veus: la Renée, una portera vídua de 54 anys i Paloma, la filla adolescent d’un ministre d’esquerres. Dues persones intel.ligents que comparteixen el mateix edifici de la rue Grenelle de París. L’arribada d’un nou llogater canviarà les seves vides.


“Aquest matí, tot escoltant France Inter, he tingut la sorpresa de descobrir que jo no era el que creia ser. Fins llavors havia atribuït les raons del meu eclecticisme cultural a la meva condició d’autodidacta proletària. Com ja he evocat m’he passat cada segon de la meva existència que podia distreure del treball llegint, mirant pel.lícules i escoltant música. Però em semblava que aquest frenesí en la devoració d’objectes culturals patia d’una falta de gust de primera magnitud, de la barreja brutal entre obres respectables i d’altres que ho eren molt menys” (...) He llegit obres d’història, de filosofia, d’economia política, de sociologia, de psicologia, de pedagogia, de psicoanàlisi i, és clar i sobretot, de literatura. Aquelles m’han interessat; aquesta és tota la meva vida. El meu gat Lleó es diu així per Tolstoi. El precedent es deia Dongo per fabrice del. La primera tenia per nom Karenina per l’Anna, però jo només li deia Kare, per por de ser desemmascarada. Tret de la infidelitat stendhaliana, els meus gustos se situen molt netament a la Rússia d’abans de 1910, però em vanaglorio d’haver devorat una part després de tot apreciable de la literatura mundial si es té en compte el fet que sóc una filla del camp i que les meves esperances de carrera es van superar arribant a la porteia del número 7 de la rue de Grenelle, i encara que s’hauria pogut creure que tal destí consagra al culte etern de la barbara Cartland “


“Als rics, el deure d’allò Bonic. Altrament, es mereixen morir. En aquest punt de les meves reflexions indignades es quan algú truca a la porteria”


“El senyor que ha comprat l’apartament dels Arthens és japonès! Es diu Kakuro Ozu! Quina sort la meva, cal que passi això just abans que em mori ! Dotze anys i mig al mig de la indigència cultural i ara que desembarca un japon}es, cal anar-se’n al calaix...És massa injust”

“Heus aquí la situació: jo, la Renée, de cinquanta-set anys i amb galindons als peus, nascuda en el llot i destinada a romandre-hi, que vaig a sopar a casa d’un ric japonès de qui sóc la seva portera per l’única falta d’haver-me estremit davant d’una citació d’Anna Karènina”

“La Sra Michel m’ha contat el seu trauma: fuig d’en Kakuro perquè es va quedar traumatitzada per la mort de la seva germana Lisette, seduïda i abandonada per un fill de casa bona. No confraternitzar amb els rics per no morir és, des de llavors, la seva tècnica de supervivència”

“No tingui por, Renée, no em suïcidaré i no calaré foc a res de res.
Ja que, per vostè, perseguiré d’ara endavant els sempre dins del mai.
La bellesa en aquest món”

Narcís Comadira

Aplec de textos amb un to líric dedicats a París, a altres llocs de França i sobre alguns artistes francesos o assimilats a la cultura francesa.

“Com que neva una mica i som al Marais, he pensat que fóra comfortable passar en una estona en un ambient acotxat, amb tapissos i estores i parquets encerats, amb mobles antics i dibuixos i records i fotagrafies. És per això que ens dirigim a la Place des Vosges, sempre tan acollidora, sota els paraigües oberts, les volves de neu giravoltant entorn nostre i fonent-se sobre la llana espessa dels nostres abrics. A la Place des Vosgues -antigament Place Royale- al número 6, hi ha la Maison de Victor Hugo. Allà hi va viure, de lloguer, el gran escriptor francès des del 1832 fins al 1848.(...) la casa, tal com la visitem ara, és una reconstrucció d’ ambients, amb mobles originals i pintures i dibuixos, però els espais han canviat, perquè s’ han enderrocat envans que els trituraven però que eren indispensables per als usos domèstics d’una família nombrosa amb servei i per als usos representatius del poeta, que reunia habitualment al saló les llumeneres de França”

“Si Josep Carner, el 1928, volia bastir-se un clos, jo també, de bona gana, ho faria. Però el meu clos no seria pas el clos literari que reclamava el príncep dels poetes, escampat pel desori en què es trobaven les lletres catalanes. El clos de Carner era un clos de propietat literària. El meu clos, el que ara voldria-potser perquè ja estic decebut del tot d’ això que encara se’ n diu la literatura-, és un clos que tanca una vinya. Un clos petit, lluny d’aquí, a la Borgonya, encerclat de murs de pedra carreuada, plantat de ceps, arrenglerats com versos, del qual i pel qual pogués viure, segur d’una vegada que l’esperit que hi produís fóra del tot palpable, afruitat, corpulent i acollidor. Un clos on la cultura s’hi especialitzés en viticultura; on l’esforç, malgrat l’atzarositat de la metereologia, es traduís en alguna mena de certesa-ni que fos líquida i esbravadissa-roja de sang o encesa d’or”

“D’alguna manera, els anys més dramàtics del segle XX hi apareixen concentrats en la mirada estràbica de Sartre i la seva imatge i les seves opinions, les seves idees, s’ alcen encara com a bandera d’una llibertat que, quan era jove, ens semblava que podíem fer nostra i que cada dia es va fent més impossible i s’esbava més en aquest triomf del capitalisme que pretén emmascarar els seus crims en la tovor de la correcció política i al qual ajuden les irisacions del pensament feble, la literatura fantasiosa i la política mediocre i decebedora. Sartre, que es va equivocar tantes vegades, no es va equivocar mai en la seva defensa de la llibertat i ara que el veig fotografiat de menut, amb els cabells rossos, vestit de marineret, assegut a la falda de la seva mare, se’m fa un personatge entranyable”

Alan Bennet

Novel·la intel·ligent que té com a protagonista la Reina d’Anglaterra que un bon dia descobreix el plaer de la lectura assessorant-se amb Norman Seakins, una mena de pigmalió que a poc a poc convertirà la Reina en una brillant coneixedora de la literatura fins al punt que començarà a sentir una gran apatia envers les obligacions monàrquiques.

“L’endemà al matí la Reina tenia el nas una mica tapat i com que no l’esperava cap compromís, es va quedar al llit tot dient que potser estava engripada. Això no era gens característic d’ella i tampoc no era veritat; de fet, el que volia era acabar el llibre”

“El que també va descobrir era que un llibre menava cap a un altre llibre, que se li obrien portes a tot arreu on mirés i que els dies no eren prou llargs per poder llegir el que volia llegir”

“Però fos Jane Austen o el feminisme o fins i tot Dostoievski, la Reina hi va acabar arribant, i també a molts altres llocs, però mai sense recança”

“La Reina mai no havia estat efusiva, no l’havien educada així; però en els darrers anys, cada cop més, i particularment en el període immediatament posterior a la mort de la princesa Diana, la monarca es va veure obligada a fer públics sentiments que s’hauria estimat més reservar-se. En aquella època, però, encara no havia començat a llegir, i tan sols ara s’adonava que aquell tràngol no era exclusiu d’ella, i que el compartia, entre d’altres, amb Cordelia, Va escriure al seu quadern: “Tot i que no sempre entenc Shakespeare, el que diu Cordelia, “No puc treure el cor de la boca”, és una afirmació que comparteixo del tot. El seu destret és el meu”

“—Com alguns de vostès potser ja saben, aquests últims anys he esdevingut una àvida lectora. Els llibres han enriquit la meva vida d’una manera que hom no hauria esperat mai. Però els llibres només ens poden fer recórrer una part del camí i ara em sembla el moment adient per passar de ser una lectora a ser, o a provar de ser, una escriptora“

“Em sembla que m’estic convertint en un ésser humà. No estic segura que això sigui gaire convenient”