Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui el Barcelonès

El Barcelonès a través de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

El barri de Gràcia de Barcelona amb la plaça del Diamant, la plaça del Sol, el carrer Gran, el carrer Montseny i molts altres són els escenaris -no pas els únics- on es mou la Natàlia-Colometa. El monòleg ple de poeticitat de la protagonista ens transporta cap a la seva experiència teixida de conflictes íntimament relacionats amb els fets històrics: la proclamació de la ll República, la Guerra Civil i la postguerra.El seu talent natural, la seva bonhomia i la seva actitud vitalista l’alliberen de les dificultats que li han tocat viure. Una veu empàtica i, alhora, senzilla on s’hi pot sentir identificada tota una societat.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant. Barcelona: Club Editor, 1962. 253p. (El Club dels novel·listes, volum XXll)
Informació molt completa a LletraA: la literatura catalana a Internet, (UOC). A continuació els capítols XXII a XXX reflectits a la sèrie de F. Betriu (1983)

Quina altra obra proposaríeu per fer una passejada pel Barcelonès?

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui el Montsià

 

El Montsià a través de Terres de l'Ebre de Sebastià Juan Arbó

L’acció se situa a la ribera del delta de l’Ebre i a Amposta pels volts dels anys trenta del segle XX. El tema és la marginació que pateixen els pagesos que conreen els arrossars i les hortes. A través de la figura del vell Joan, el seu fill Joanet i les seves relacions descobrim unes vides encadenades a la terra marcades per l’aïllament i la incomunicació, l’esclavitud a l’amo, la supervivència, la soledat, la violència i l’autodestrucció. Dos camins generacionals antagònics: el carreró sense sortida del pare, l’escletxa de llum del fill.

Sebastià Juan Arbó, Terres de l’Ebre. Barcelona: Llibreria Catalònia, [1932]. 259 p.

Quina altra obra proposaríeu per fer un viatge literari diferent pel Montsià? Tinc la bicicleta a punt per recórrer aquesta part del delta de l’Ebre i els voltants amb vosaltres.

Viatge literari per les comarques de Catalunya: avui la Garrotxa

 

La Garrotxa a través de La Punyalada de Marià Vayreda.

L’acció de la novel·la se situa a l’Alta Garrotxa on hi viuen els trabucaires: un grup d’homes armats, guerrillers de la primera carlinada  (1833-1840) que no s’integren a la societat rural. Viuen del bandidatge i realitzen actes d’una criminalitat extrema. L’Ibo, el capitost, renyirà amb l’Albert Bardals, el seu amic, a causa de la Coralí. Un triangle amorós ben servit. El punyalet de l’heroïna  amb la ferida profunda i la sang vessada redimirà un dels protagonistes amb el triomf de la raó sobre els instints primaris dels bandolers d’una terra feréstega.

Marian Vayreda, La punyalada. Novela montanyenca. Barcelona: Ilustració Catalana, 1904. 392 p. Disponible a text complet aquí , on a la pàgina 4 apareix un dibuix de l'autor fet per Ramon Casas. Escena de la pel·lícula de Jordi Grau de 1990, que correspon al final del capítol XI de la novel·la, visionable aquí:

Quina altra obra proposaríeu per fer un nou viatge literari per la Garrotxa? Jo tinc la motxilla a punt per venir-hi amb vosaltres.

Projecte de viatge literari per les comarques de Catalunya

A partir del divendres dia onze de setembre s’iniciarà, setmanalment en aquest blog, un recorregut literari per les comarques catalanes. Consistirà a proposar i a comentar, en cada ocasió, una obra on els nostres literats hauran situat les vivències dels seus personatges. Tot planificat per tal d'acabar configurant un MAPA LITERARI complet de les comarques de Catalunya. El nostre propòsit és poder oferir un tria atractiva, suggerent i didàctica que posi de relleu la riquesa expressiva que els nostres autors desgranen en les seves pàgines i sobre les seves terres.

Començarem doncs, divendres pròxim, el nostre itinerari per l’Alta Garrotxa a través de La punyalada, novel·la pòstuma de Marià Vayreda (Olot, 1853-1903) editada per primera vegada l’any 1904.

Dolors Ayats i Pinadella. (Imatge d'una Englantina d'Or, guardó dels Jocs Florals)

David Grossman, Gran Cabaret*

A Cesarea, una petita ciutat de la costa israeliana, hi ha un cabaret decadent anomenat Natanya. Alguns dels seus habitants hi assisteixen cada nit per veure actuar Dóvale, un còmic de cinquanta-set anys, que duu unes ulleres tortes i grans damunt el nas i uns tirants i un mocador vermells de pallasso de circ. Comença la funció. L’humorista dalt de l’escenari explica un allau d’acudits provocadors sense pausa (paròdies existencials, caricatures polítiques...) que causen rialles i més rialles entre els espectadors així com una torrentada d’ aplaudiments. Avui serà la seva darrera interpretació atès que té un càncer de pròstata. Convida Avishai Lézer, el narrador de la novel·la, un jutge prejubilat i amargat, amb qui havia compartit un any de classes particulars de matemàtiques durant la infantesa, i havien coincidit més endavant, a l’adolescència, a un campament juvenil militar. No s’havien vist durant tot aquest temps i li encarrega que l’observi i anoti tot el que vegi a l'última representació..La primera part de l’espectacle-novel·la respon a les expectatives dels assistents habituals però a mesura que va avançant, els espectadors-lectors ens submergim amb molta intensitat envers la vida personal del còmic amb una ferida molt profunda a l’ànima esdevinguda als catorze anys, que mai se li ha cicatritzat.El públic exigent de Cesarea, que vol riure i amortitzar els diners de l’entrada, respondrà amb esbroncades grolleres abans d’abandonar el local on només hi romandran l’amic i la dona petita.

Aquesta novel·la dura, plena de símbols i molt recomanable presenta una doble lectura: el drama del personatge en la seva última actuació i una altra vinculada a la història d’ Israel plena de referències històriques del passat i el present. Recordem que David Grossman ( Jerusalem, 1954) té una extensa obra, entre assajos, llibres per a nens, novel·les per a adults, per les quals ha rebut nombrosos guardons. A més, forma part d’un comité que treballa pel diàleg entre israelians i palestins, i, ni tan sols la mort del seu fill Uri, caigut en combat l’agost del 2006 a la guerra del Líban,  l’ha fet renunciar al seu compromís a favor de la pau.

^*David Grossman, Gran Cabaret. traduït per Roser Lluch i Oms. Barcelona: Edicions 62, 2015.190 p. (El balancí, volum 734)

Manuel Baixauli, La cinquena planta*

Aquesta obra ha estat guardonada recentment amb el Premi Crexells que es concedeix a la millor novel·la publicada en català el 2014. El pintor i escriptor Miquel Baixauli (Sueca, 1963) ens ha confessat a través de diverses entrevistes als mitjans de comunicació que ha partit de la seva pròpia experiència en el procés de creació. L’autor feu estada en un sanatori durant quaranta-dos dies a causa de la malaltia anomenada Guillain-Barré que el mantingué paralitzat de tot el cos a excepció de la vista i el cervell.

El punt d’arrencada és el retorn  a casa de B, el personatge principal, l’àlter ego de Baixauli, després d’haver estat hospitalitzat una llarga temporada. A partir d’ací, amb una estructura fragmentària i alineal, els lectors ens endinsem envers el viatge interior d’aquest protagonista on el passat ple de records i fantasmes, el present, i els elements onírics s’encavallen i es fixen a través de l’art d’escriure en una multiplicitat de gèneres i tècniques narratives: contes de terror, narracions fantàstiques, versos, dietaris, monòlegs interiors... Convé destacar la importància del tractament dels espais amb unes descripcions minucioses de les plantes del sanatori, principalment la quarta reservada íntegrament als malalts psicòtics i, sobretot, la cinquena inaccessible i enigmàtica que esdevé el “leitmotiv” i la clau de l’obra. També les tres cases abandonades enmig del bosc així com l’habitatge i el terrat de B adquireixen un significat simbòlic. Un ampli ventall de personatges secundaris morts i vius omplen aquestes pàgines alguns dels quals no deixaran indiferents als lectors com l’Orofila Martí,  en Tomàs, el zelador Ferragut, la Físio, el violinista Fix i la seva filla Fíxia. Novel·la recomanable i ben escrita que ens fa reflexionar sobre el poder de la ment amb les seves imatges emmagatzemades a la memòria que és capaç de no establir límits entre el present i el passat, els vius i els absents, la raó i la bogeria.

*Manuel Baixauli, La cinquena planta. Barcelona: Proa, 2014. 294p. (A tot vent, volum 607)

Joan Bodon, El llibre dels finals*

“La llengua mor. Jo moriré aviat. La mort dura més que la vida.Trist consol de Boeci, presó endins” diu el narrador-protagonista d’aquesta novel·la, un home que ha decidit abandonar la seva família a París i passar els darrers mesos a Clarmont d’Alvèrnia (en francès, Clermont Ferrand), la seva ciutat nadiua, a causa d’un càncer en fase terminal. El protagonista deambula pels carrers com si fos un turista, canvia d’hotel per estar prop dels prostíbuls, xerra amb les meuques, entra i surt dels bars per comunicar-se, es fa amic d’un ex-capellà amb qui dialoga sobre l’amor i la mort, s’involucra amb el cinema pornogràfic, escolta les històries d’un pastor que estan relacionades amb la història d’Occitània... Converses del personatge que sent la frustració de no poder-les expressar amb la seva llengua que tant estima que cal llegir-les sovint en un doble significat: “Mai no ha passat pel cap de ningú d’anorrear catedrals. La nostra llengua és més que una catedral. Per què són tants, doncs, els que volen demolir-la? He escoltat viure el teu poble, Clarmont. Encara no he sentit ni una paraula de patuès o dialecte, ni sí ni no en llengua d’Oc. Són franceses les teves escoles, els teus liceus i les teves facultats. Ni tan sols una càtedra per estudiar els trobadors. Encara menys els felibres” (pàg.46). Finalment, la seva mort, l’alliberarà del dolor de veure’n la desaparició.

El llibre dels finals està farcit de fragments de poemes de trobadors com Guiraut de Bornelh, Pèire Vidal, Gaucem Faidit, Guiraut Riquier, Jaufre Raudel així com al·lusions a Frederic Mistral i referències històriques.

Joan Bodon (1920-1975), nascut a Crespinh de Naucèla, escriví sempre en llengua occitana. S’implicà ben jove envers l’activisme occitanista juntament amb altres autors coetanis com Robèrt Safont i Max Roqueta. És l’autor d’aquesta magnífica obra publicada el 1964 i traduïda recentment al català per Joan-Lluís Lluís, i tres novel·les més: La grava sul camin (1956), Lo libre dels Grands Jorns (1964) o Catoia l’enfarinat (1966) en traducció catalana a cura d´ Artur Quintana.

*Joan Bodon, El llibre dels finals. Traduït per Joan-Lluís Lluís. Barcelona: Club Editor, 2015. 153 p. (Club dels novel·listes, volum LV).

Noms i pseudònims de dones escriptores