Josep M. Fonalleras, La sala d'estar és un camp de futbol.

Després de l’èxit de la darrera novel·la Climent (2013), premi Crítica Serra d’Or 2014, l’escriptor i articulista Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) ens ha obsequiat amb aquesta obra en què enfoca la seva mirada envers els records de la seva infantesa. El punt de partença és la mort de sa mare i l’últim viatge que fa l’autor al pis familiar de la Rambla de Girona per recollir-ne les andròmines. Escrita en present i sense tints elegíacs, ni sentimentalisme de cap mena, els lectors ens endinsem en aquest microcosmos infantil trenat d’instants plens de vida descrits minuciosament. En aquest clos familiar hi fan acte de presència els jocs amb els germans i, sobretot, aquell que s’emmarca en l’escenari del passadís de prop de la sala d’estar que correspon al títol de l’obra. No només el futbol al corredor té el protagonisme central sinó altres jocs com l’escalèxtric, els màdelmans, el futbolí, el joc de milió, els soldats retallables, el guinyol i molts altres. Els viatges sovintejats del pare amb els seus presents per als fills, les celebracions familiars amanides amb les menges saboroses de la mare en les festes assenyalades del calendari litúrgic, les Fires de Sant Narcís i Perpinyà, la bondat dels avis de Banyoles, l’evocació de l’escola dels Maristes, la descoberta plena de tendresa de l’ofici d’escriptor, la visita al Mas Pla, el primer amor, l’impacte de la ciutat de Barcelona quan visita l’oncle, les seves vacances a Platja d’Aro, el seu viatge emocionant a Roma amb els seus progenitors, la hipocondria sovintejada...Tot un món íntim personal embolcallat d’objectes i d’olors que adguireixen un valor molt significatiu. Fonalleras homenatja totes aquelles persones absents de la seva família i les fa reviure tal com subratlla: “M’he limitat a visitar aquell reduït recinte on tot és present. He mirat de preservar les coses que van tocar i m’he fet lentament al pensament que alguna cosa d’ells és molt a prop. (pàg.136). L’obra finalitza amb una referència de la novel·la El jardí dels Finzi Contini de Giorgio Bassani en què el narrador hi diu: “Allà baix, en el reduït recinte consagrat als morts familiars, en el cor d’aquelles tombes, al costat dels morts, hi havia moltes de les coses que feien bella i desitjable la vida. Res de tot allò no podia canviar. I també hi ha uns versos del poeta Joan Vinyoli molt adients per comprendre el missatge d’aquest llibre: “Viu la teva vida/ mesclada amb ells/ Usa dels morts així” (pàg.136).

Umberto Eco, Número Zero.

L’escriptor italià Umberto Eco (Alessandria, 1932) ha publicat recentment la seva setena novel·la titulada Numero Zero que ha originat molta polèmica a tots els mitjans de comunicació italians. Els lectors en català podem llegir-la a través de la traducció esplèndida a cura d’Anna Casassas. El relat està ambientat a Milà amb la descripció dels seus carrers més recòndits i està emmarcat en un moment històric molt concret: el 1992. Un any convuls en què l’afer de la “Tangetopoli” esquitxà i desestabilitzà la política italiana. La trama comença quan Vimercate, un magnat sense escrúpols, decideix crear un diari anomenat Demà que s’avançarà als esdeveniments: ”Ara les notícies del dia abans ja les sabem per la televisió a les vuit del vespre, de manera que els diaris sempre expliquen coses que ja sabem, i per això cada vegada venen menys. Parlarem del que podria passar demà, amb articles que aprofundeixin en els temes, suplements de la investigació, previsions insospitades...” (pàg.34). Aquest periòdic no sortirà però la seva presència servirà a l’empresari per fer xantatge als seus adversaris polítics. Simei, el seu director, s’adona de les intencions de l’editor i vol deixar-ne testimoni per escrit a través d’un llibre manipulant el que ell cregui convenient. Utilitzarà Colonna, un cinquantí que ha malviscut fent moltes feines poc remunerades, que acceptarà convertir-se en cap de redacció a canvi d’un sou magnífic per preparar el número Zero. El grotesc periodista Braggadocio destacarà especialment entre els altres cinc redactors. Consultarà arxius de tota mena i obsedit per les teories conspiratòries pensa que Mussolini no va ser ajusticiat el 1945 a la plaça Loreto de Milà sinó que al seu lloc l’ocupà el seu doble. El dictador hauria escapat a l’Argentina amb l’ajuda del Vaticà. Umberto Eco se serveix de les investigacions rocambolesques d’aquest reporter per dibuixar tota una xarxa conspirativa que ha dominat la història política italiana des del 1945 fins al 1992: la caiguda de Mussolini, l’ombra del primer ministre Andreotti, la màfia, l’assassinat d’Aldo Moro, les Brigades Roges, la matança del tren a Bolonya, la mort del Papa Luciani, El paper de la Cia, Gladio, la P2... La novel·la fa una crítica mordaç envers el funcionament d’un tipus de periodisme nascut a Itàlia durant els anys noranta. Una obra molt recomanable que ens fa comprendre que cal entrendre el mecanisme de la mentida per cercar la veritat.

Víctor Català, Un film (3000 metres).

Celebrem la iniciativa del Club Editor que ha recuperat aquesta magnífica novel·la de Víctor Català (L’Escala, 1869-1966). Un film (3000 metres) va aparèixer per entregues entre l’abril de 1918 i el juny de 1921 a la Revista Catalana. Fou publicada en forma de llibre el 1926 a la Biblioteca literària de l’Editorial Catalana i va patir una crítica cruel per part del Noucentisme, l’estètica dominant d’aleshores, que va menystenir el seu mèrit artístic per raons ideològiques. Després d’un llarg silenci, es va incloure a les Obres Completes de l’Editorial Selecta el 1972. Títol cinematogràfic. L’autora va adaptar a la seva obra les tècniques del cinema mut fulletonesc de Douglas Fairbanks pare: “Guaita la pel·lícula, si et ve de grat, bon llegidor, i no t’encaparris ni m’encaparris ultra mesura amb el que en ella trobis a mancar o a sobrar. Per a tu i per a mi, no sigui més que una estona de repòs espiritual aquesta llarga successió d’escenes” (pàg.9). Els lectors ens trobem, doncs, amb una gran multiplicitat de seqüències narratives i un ventall de personatges que giren al voltant de les peripècies d’en Nonat Ventura, el protagonista principal. En Nonat és un fill bord abandonat a l’hospici que està obsedit per esbrinar els seus orígens, i obeint al seu impuls i la rancúnia que duu tan encastada, abandona l’ofici de serraller que exercia a Girona i comença el seu periple vital a Barcelona a la recerca dels seus progenitors. Havia sentit a dir que ells eren rics i, de mica en mica, s’anirà rebelant contra el seu destí imposat d’hospicià per convertir-se en “Senyoret” a través del lladronici per tal de retornar al lloc que ell pensa que li pertocava. Víctor Català descriu amb cura i caricaturitza amb brins d’humor i ironia els menestrals i la petita burgesia barcelonina de les primeries del segle XX. Les pàgines més brillants són, segons el meu parer, les dedicades als baixos fons amb personatges tan entranyables com la Pelada, El Nas-Ratat, El Lloro, el Valencià i en Salvi que es reuneixen a la taverna del Paperines per organitzar els seus assumptes tèrbols dirigits amb l’elegància impecable de “El Senyoret”. Una esplèndida novel·la amb un llenguatge molt expressiu d’aquesta gran autora de les Lletres Catalanes. Un relat urbà molt allunyat de la temàtica rural de Solitud i els Drames rurals

Jaume Cabré, Les incerteses. Sobre la creació del món.

L’escriptor Jaume Cabré (Barcelona, 1947), que em captivà amb la lectura de la seva darrera novel·la Jo confesso (2001), publica ara Les incerteses, una profunda reflexió sobre el procés de gestació de l’obra literària a partir de la seva llarga trajectòria com a lector i novel·lista. L’ofici d’escriptor, ens diu, és fruit d’un treball dur, perquè “escriure és fer un viatge cap a l’interior d’un mateix. És un itinerari cap al propi interior amb el qual convides el lector a fer un viatge similar” (pàgs. 119-120). En enfrontar-se amb la pàgina en blanc, subratlla que ell compta d’antuvi amb la llengua que li han transmès, els llibres que ha llegit entre els quals és imprescindible la poesia, la pròpia tradició i la universal, les seves obres escrites i, fins i tot, les bones sèries televisives. Tot un bagatge personal per començar a explicar històries en què “el novel·lista inventa un món a partir de la seva imaginació i la seva experiència vital, i si se la juga, si és sincer, si és capaç d’expressar el seu interior i, potser, fer estremir el lector, està dient grans veritats, la gran veritat (que no vol dir l’única) que és la seva manera d’entendre la vida, la relació entre l’art i la vida” (pàg.104). Per tant, afegeix, tot pertany a l’autor que ha de saber encertar el to, la seva habilitat en situar la mirada única i irrepetible, l’estil, el domini del llenguatge i la reescriptura constant que significa sovint començar de cap i de nou a elaborar una altra escena. Al final del llibre, Jaume Cabré parla d’alguns escriptors cabdals de la història de la literatura catalana i ret homenatge a Maria Aurèlia Capmany que l’encoratjà a no deixar d’escriure i a Manuel de Pedrolo, un bon novel·lista, malauradament oblidat, de qui en destaca les seves novel·les Viure a la intempèrie, Cendra per Martina i la sèrie Temps obert. Aquesta obra pot interessar als escriptors, a aquells que desitgen esdevenir-ne, als lectors incondicionals de l’obra de Jaume Cabré i a tots aquells que els agrada llegir novel·les i senten curiositat per esbrinar-ne l’entrellat. 

Antonio Tabucchi, Per a Isabel: un mandala.

“Obsessions privades, nostàlgies personals que el temps rosega però no transforma, com l’aigua d’un riu suavitza els còdols, fantasies incongruents i inadequacions a la realitat són els principals motors d’aquest llibre”. Aquesta és la nota de l’escriptor italià Antonio Tabucchi (Vecciano 1943-2012) adreçada als lectors que encapçala la seva novel·la inèdita i pòstuma escrita al començament dels anys noranta.Tots aquells que vàrem gaudir amb la lectura de les seves obres narratives com Piazza d’Italia (1975), Requiem: un ’Alluzinazione (1992) i Sostiene Pereira (1994) per esmentar-ne algunes, ara ho continuarem fent amb aquest nou títol: Per a Isabel: un mandala traduïda en català a cura de Teresa Muñoz Lloret.

L’autor estructura aquesta novel·la en nou cercles seguint la tradició budista i hinduista dels mandales que justifica el títol. A partir de cadascun, el narrador Waclaw-Tadeus inicia un viatge detectivesc per mig món a la recerca de la Isabel, una dona d’ideologia comunista, que havia tingut problemes amb la PIDE (policia secreta liderada pel dictador portuguès Antonio de Olivera Salazar). Ambdós havien mantingut una relació amorosa intensa fa una trentena d’anys, n’havia perdut la pista i sent la necessitat de buscar-la. El rostre de la seva ex-amant guiarà les seves entrevistes realitzades a nou persones vinculades amb la protagonista i, en aquest llarg periple de dimensió metafòrica, retrobarà el seu fantasma a la Costa Blava. Un itinerari llong del narrador que ha esdevingut l’instrument per descobrir la seva realitat interior com un mandala.

Novel·la potent, molt ben escrita que atrapa el lector des de la primera pàgina. Reeixida descripció del crepuscle del règimen dictatorial de Portugal. A més, planteja una munió d’interrogants sobre el territori ignot de la nostra existència.

“Recordo que algú va dir que la fotografia és la mort que fixa el moment irrepetible. Es va passar la fotografia entre els dits, com si fos un joc de cartes, i va continuar: però després em torno a preguntar: i si fos la vida?, la vida amb la seva immanència i la seva peremptorietat que es deixa sorprendre en un moment i ens mira amb sarcasme, perquè és allà, fixa i immutable, i en canvi nosaltres vivim en la transformació, i aleshores penso que la fotografia, com la música, capta el moment que no som capaços de captar, el que hem estat, el que hauríem pogut ser, i contra aquest moment no hi ha res a fer, perquè té més raó que no pas nosaltres, però raó en què?, potser raó en la transformació d’aquest riu que corre i que ens arrossega, i del rellotge, del temps que ens domina i que nosaltres mirem de dominar” (pàgs.75 i 76)

Jaume Benavente, Nocturn de Portbou.

Jaume Benavente (Barcelona, 1958) és llicenciat en Belles Arts i autor d’una quinzena d’obres de diferents gèneres literaris: novel·la, narrativa de viatges, novel·la juvenil, poesia i teatre. Ha rebut diversos guardons entre els quals cal destacar el premi Pin i Soler de narrativa el 2006, amb Llums a la costa.

Nocturn de Portbou és una novel·la molt ben trenada que enganxa el lector des de les primeres pàgines. Amb un bon domini del temps narratiu, el narrador protagonista, un pintor jove, solitari i malaltís evoca la història d’uns personatges enigmàtics que conegué vint anys enrere des del vestíbul de l’estació de Portbou, a començaments del segle XXl. Passat i present s’encavallen per mostrar-nos la psicologia dels Kodály, una família ben misteriosa formada per en Janós, un intel·lectual hongarès d’origen jueu, Sofia Duran, la seva muller, marcada per la desaparició del seu fill Ferenc i l’Alma, la seva filla, que excel·leix envers el món dels escacs. La novel·la està estructurada en tres parts i reïx pel que fa al detallisme amb què l’autor descriu els espais: el port de Barcelona on sura un vaixell mig enfonsat, les pensions escrostonades on viu la Sofia Duran quan retorna a  Barcelona fugint d’Hongria, Budapest i els seus aiguamolls, l’arquitectura dels seus edificis, els parcs, el castell de Buda i els seus carrerons i, sobretot, Portbou, cruïlla de camins amb connotacions simbòliques. L’obra està farcida de referents culturals literaris (l’obra de Walter Benjamin), històrics (la revolta hongaresa del 1956), cinematògràfics ( Rossellini), musicals (Bill Evans, Frank Sinatra), i, sobretot, artístics al voltant d’un gravat antic Vista parcial de la ciutat amb passejants i carruatge de Peter Heym que posseeix Marcel Bosom, un altre protagonista clau en aquesta novel·la que resoldrà el trencaclosques de les diferents trames de l’obra.

“Quin és, doncs, el meu lloc? Probablement, un que només existeix per a mi. No té nom, és clar que podria dir-ne Portbou, el meu Portbou, no les cases concretes que hi ha al voltant de l’estació, ni la badia, ni els turons. El punt de fuga de Walter Benjamin, però també de la Sofia, d’en Marcel o de mi mateix. Una metàfora, un paisatge mental. Fictici? No ho crec pas, no en el sentit en què utilitzem la paraula. Per a mi, la ficció és realitat, almenys en la mesura que m’ajuda a viure. Si alguna de les persones en les quals he pensat durant aquestes hores, en aquesta estació, no fos sinó una forma de ficció, meva o d’algun dels meus fantasmes, això no la faria menys”real” per a mi. Fins i tot, si al mateix poble, l’estació, les hores que he passat aquí no existissin sinó dins meu, si no fossin res més que una il·lusió o alguna forma de somieig, quina importància tindria?" (pàg.195)

Carles Casajuana, Les lleis del castell: notes sobre el poder.

En aquests moments convulsos de la política en què vivim immersos, és molt recomanable la lectura d’aquest llibre que va obtenir el premi Godó de Reporterisme i assaig periodístic l’any 2014. Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) coneix i ha observat de ben a prop el poder al llarg de la seva dilatada carrera diplomàtica. Durant un temps, fins i tot, fou assessor internacional del president espanyol José Luís Rodríguez Zapatero. El llibre és el resultat de les notes que l’autor anava escrivint a partir del 1990 al voltant del concepte del poder com ens remarca al pròleg. Carles Casajuana dissecciona amb elegància i des de molts punts de vista els seus mecanismes a partir dels protagonistes que l’exerceixen: els polítics.Tot un ventall temàtic va desfilant a través de cada capítol: la vanitat del polític a partir de tots els rituals que l’acompanyen establint un paral·lelisme clar amb el món de l’espectacle i els actors; l’adulació, les complicitats, l’oratòria, la veritat i la mentida, la burocràcia i el protocol, la relació amb els mitjans de comunicació, el desig de reconeixement, les circumstàncies en què li ha tocat governar, les virtuts necessàries d’un bon líder, l’abnegació, les amargors internes i la transformació de la seva personalitat, etc. Anàlisi lúcida, ben escrita i molt clara amanida amb molts exemples i referències d’altres escriptors com Maquiavel, Montaigne, Orwell, Ortega y Gasset, Josep Carner i Kafka del qual hi ha al·lusions al títol: “En el fons, tots s’identifiquen en algun moment amb el desconcert del protagonista d' El castell, l’agrimensor K. El poder és a tot arreu i enlloc. És un flux imperceptible, una força misteriosa que ningú pot agafar, indefinible per la seva complexitat, que circula pel govern, per les institucions públiques, pels mitjans de comunicació i pels centres de decisions econòmiques, sense que ningú sàpiga on resideix exactament, sense fixar-se fermament enlloc. És difús, indefinit, i emmarca i orienta les accions i decisions de tots sense deixar-se capturar per ningú” (pàg.71). En el capítol “Orfes” trobo interessant la reflexió que fa l'autor quan comenta que el poder, al cim, és sempre una forma d’orfandat: ”No és del tot casual que hi hagi un nombre elevat de dirigents que van perdre un dels pares ben joves. Barack Obama amb prou feines va conèixer el seu pare, que es va divorciar de la seva mare quan ell tenia dos anys, només el va visitar una vegada, quan en tenia deu, i va morir quan ell en tenia vint-i-un. Bill Clinton és fill pòstum. El seu pare va morir tres mesos abans que ell naixés. El pare de Nicolas Sarkozy va abandonar la família quan Sarkozy tenia cinc anys. Churchill va perdre el pare, amb el qual a penes tenia relació, als vint anys. El pare de Hitler va morir quan el futur führer en tenia tretze. El pare de Stalin, alcohòlic, va abandonar la família quan Stalin era un adolescent, igual que el pare de Franco, que va abandonar la seva quan el futur dictador tenia quinze anys. El pare d’Adolfo Suárez va abandonar la família quan el futur president tenia tot just vint anys. Tony Blair va perdre la mare quan encara estudiava; abans, el seu pare havia patit un atac de feridura que el va incapacitar. Manuel Azaña era orfe de pare i mare des de la infància” (pàgs. 162 i 163). 

Dario Fo, Lucrècia Borja: la filla del papa.

Les intrigues i els escàndols del llinatge dels Borja protagonitzades pel papa Alexandre VI i els seus fills il·legítims: Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofre, han generat milers i milers de pàgines més o menys documentades d’ençà del Renaixement fins als nostres dies. Fins i tot, se n’han fet pel·lícules, òperes i, darrerament, dues sèries televisives. El premi Nobel Dario Fo (Sangiano, Itàlia, 1926) s’ha endinsat envers la figura de Lucrècia a través de la seva biografia novel·lada explicada en present històric, amb un ritme teatral i amb pinzellades d’ironia. L’obra està molt ben documentada amb notes a peu de pàgina i conté moltes il·lustracions. Va aparèixer l’any passat a Itàlia i ha tingut molt ressò com ho palesa el fet que el llibre ha estat traduït a moltes llengües entre les quals en català a cura d’Enric Salom. L’aspecte novedós de l’escriptor italià rau en el fet de subratllar les virtuts d’aquesta dama del Renaixement italià, culta i refinada que estimava l’art, la poesia i el teatre alliberant-la dels clixés i infàmies que els biògrafs han fet circular al llarg de tots els períodes històrics. L’autor reestableix la dignitat d’aquesta dona rica, forta, anticonformista, desafortunada, filla d’un papa, tres voltes casada, un marit assassinat i que morí als trenta-nou anys de part. Dona en majúscúles, molt intel·ligent que s’adonà ben aviat que constituïa una peça del joc polític de son pare del qual desconfiava i la utilitzava a través dels casaments planificats. Dario Fo ens mostra una Lucrècia que patí i lluità per afirmar la seva personalitat i la seva independència de les intrigues de la Cort papal. Les pàgines més belles i reeixides segons el meu parer són les de la segona part de l’obra quan ella esdevingué duquessa consort del Ducat de Ferrara i voltada d’humanistes locals, la descripció dels magnífics balls de màscares, el seu coratge quan es convertí en la governant absoluta del Ducat i organitzà i pagà un exercit per ajudar son germà, la seva relació afectuosa amb Ercole d’Este, el seu sogre, o quan fundà un convent de dominiques per ajudar els pobres. Dario Fo ret homenatge amb aquesta darrera obra a Lucrècia Borja i a Franca Rame, la seva esposa, una actriu de teatre, i escriptora feminista que finà l’any passat i prop del seu traspàs pronuncià aquests mots: “Ma quello che vorrei continuare a dire alle donne, anche dopo la mia morte, è di non perdere mai il rispetto di se stesse, di avere dignità. Sempre”. Heus ací, doncs, la dignitat recuperada de Lucrècia Borja, la filla del papa Alexandre Vl.