Més de 200 llibres recomanats per a aquestes festes. 3+1 és la fórmula

Cada editor recomana tres de propis i un de la competencia:

cliqueu la imatge per veure les llistes dels llibres millors...

Un Nadal amb lectures... per a tot l'any 2015

David Foster Wallace, L'aigua és això.

“Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?” I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira l’altre i fa: “Que collons és, l’aigua?” Aquesta paràbola és el punt d’arrencada del discurs que l’escriptor nordamericà David Foster Wallace (1962-2008) pronuncià el 2005 als estudiants d’Humanitats de Kenyon College que estaven a punt de graduar-se. A partir de la paràbola esmentada i altres dues historietes didàctiques més, va bastint el seu parlament d’una manera molt clara amb la intenció de lliurar uns valors a l’alumnat sense cap intencionalitat moral ni judicis de cap mena. L’autor a través de la seva conferència els dóna un seguit de pautes basades en “aprendre a pensar” a través del diàleg amb sí mateixos per tal de donar sentit a llur existència. “Aprendre a pensar” perquè servin l’ànima lliure i desenvolupin un sentit crític fort per tal d’afrontar els problemes de l’avenir  ple d’incerteses. Aconselleria aquesta petita obra didàctica per a tot l’alumnat dels Instituts de Secundària. Cal aplaudir la iniciativa d’Edicions del Periscopi que ha endegat la tasca de fer conèixer en llengua catalana aquest autor estatunidenc tan prolífic i una de les veus més innovadores dels darrers vint anys. L’any passat ens posà a l’abast la primera novel·la de David Foster Wallace L’escombra del sistema i, ara, aquesta conferència que tenim a les mans amb un pròleg esplèndid a cura de Viçenç Pagès Jordà. Ambdues obres han estat traduïdes al català per Ferran Ràfols Gesa. Ara el personatge de la novel·la Els jugadors de Whist de Vicenç Pagès ja no podrà dir: “Està tot per fer, en català. Saps que no hi ha ni una puta pàgina traduïda de David Foster Wallace? Al final ho hauré de fer jo o què” Desitgem llegir moltes més pàgines d’aquest autor en llengua catalana ben aviat.

Cristina Masanés, Germaine Gargallo. Cos, pintura i error.

“Nom de guerra: Germaine. Partida de naixement: Laure Gargallo. Primer marit, Vital Florentin. Segon marit, Ramon Pichot” (pàg.132). Qui era aquesta dona que, amb la seva bellesa discreta, seduí el pintor i escriptor català Carles Casagemas que emmalaltí i embogí per aquesta relació impossible disparant-li un tret fallit al cafè parisenc de l’Hyppodrome amb la presència d’altres artistes catalans i se suïcidà al cap de pocs segons als vint-i-un anys? Per què Picasso la immortalitzà a La vie (1903) i també al llenç Au lapin Agile (1905) de l’època blava? Com és que ambdós amants no van perdre gairebé mai el contacte tot i que no varen viure mai junts i el pintor l’ajudà econòmicament quan ella s’havia convertit en una dona vella, sola, malalta de sífilis, que malvivia sense ni un franc a París després de la Segona Guerra Mundial? Per què Germaine va prendre la decisió el 1908 de casar-se amb l’artista Ramon Pichot i Gironès i relacionar-se amb aquesta nissaga de Cadaqués? Totes aquestes respostes les trobareu en aquest assaig narratiu biogràfic de la periodista i documentalista Cristina Masanés (Manresa, 1965). L’autora ha anat resseguint l’itinerari vital de la model enigmàtica i vitalista Germaine Gargallo (1880-1948) a partir de pocs documents (l’ única vegada que sentim la seva veu és a través de les seves cartes dirigides a Picasso al final de la seva vida). És sobretot a partir de la mirada masculina d’aquests tres pintors (Casagemas, Picasso i Pichot) on Cristina Masanés s’ha capbussat per capir la psicologia d’aquesta midinette, coccotte o petite poule, apelatius que rebien aquestes noies pobres que es feien un sobresou a través del seu cos. Tres joves artistes que arriben a París el 1900 amb “la frenètica activitat sexual que despleguen en aquest món de trànsit entre el ser i el semblar que troben al circ, on cada un es proveïa sense retrets d’amants addicionals amb què saciar una urgència eròtica que tenia alguna cosa de fúria i desesperació, de consol i de fugida però així com Picasso en lleva fruit, amb la sèrie d’acròbates, saltimbanquis i arlequins, Germaine quedarà empantanegada en les exigències del propi cos, sense possibilitat de transcendir-les perquè quan no es té res, encara es disposa d’un cos i seduir és posar-se al cantó del joc o de l’artifici, del mirall” assenyala l’autora. Obra ben escrita amb una bona descripció dels ambients de Montmartre a començaments del segle XX. Després de llegir el llibre, si us abelleix contemplar alguns retrats de la Germaine Gargallo, podeu visionar l’exposició del MNAC fins el 22 de febrer: Casagemas. L’artista sota el mite. Un conjunt de 38 obres del pintor, 13 de les quals inèdites.

Yasmina Reza, Feliços els feliços.

Títol suggerent de la darrera novel·la, premi Le Monde 2013, de Yasmina Reza (París, 1959) que homenatja Jorge Luís Borges amb la citació que obre el llibre: “Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor. Felices los felices”. El lectors en llengua catalana la podem llegir mercès a la traducció d’Oriol Sánchez Vaqué.

Novel·la coral on l’autora fa una reflexió pessimista, irònica i amb bocins d’humor envers el món de la parella, una estructura tancada en què sovint cal l’adulteri per fer-la rutllar encara que els resultats esdevinguin també ben decebedors. Cada capítol és un relat independent encapçalat amb el nom i cognom de cada personatge que es complementa amb el següent i, d’aquesta manera, els lectors van confegint i ampliant la trama de la vida i les misèries d’aquests divuit personatges les veus de les quals s’aplegaran al final en motiu de l’enterrament d’un familiar. La família, la solitud, el pas del temps, la mort fan també acte de presència en aquestes pàgines.Amb tot, la vida és breu sembla apuntar Yasmina Reza a través de la veu d’en Lionel que pronuncia aquesta frase clau al meu entendre: “Ser feliç és una disposició. No pots ser feliç en l’amor si no tens una disposició a ser feliç” (pàg.141) L’autora també remarca que aquells que prescindeixen de l’amor poden també ser feliços com diu el títol perquè sovint les imposicions socials que apunten a la realització a través d’aquesta via mena les persones cap a la infelicitat.

Novel·la recomanable i molt potent que no us deixarà indiferents.

“Observant als quadres aquells personatges arran de paret amb roba fosca, els éssers cruels i malfactors d’èpoques antigues, caminant encorbats cap a no se sap on, em vaig dir, en què es converteixen les ànimes dolentes? Han desaparegut de tots els llibres, amb total impunitat? Vaig pensar en l’Ernest. L’Ernest Blot, el meu marit, és igual que aquelles ombres del vespre. Murri, mentider, despietat. Jo mateixa dec ser recargolada per haver volgut ser estimada per aquest home. Les dones són seduïdes pels homes horrorosos, perquè els homes horrorosos es presenten disfressats com en un ball de màscares” (pàg.156)

Patrick Modiano, L'herba de les nits. Premi Nobel de Literatura 2014

Els lectors incondicionals de Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) podem llegir ara la seva última novel·la L'herbe des nits (2012) en llengua catalana a través de la traducció excel·lent  de Mercè Ubach

Jean, la veu del narrador, un escriptor madur, intenta investigar  i reconstruir la relació estranya i breu que va mantenir amb la misteriosa Dannie fa una cinquantena d’anys quan ella desaparegué sense donar senyals de vida. A partir de les notes disperses que ell  anava apuntant a una llibreta negra, cinquanta anys enrere, porta a cap una exploració moral i sentimental connectant les emocions i sensacions del passat amb el present. La ciutat de París amb els carrers, bars i hotels d’ambdós temps esdevé un personatge més d’aquesta obra amb tints de novel·la negra. Obra recomanable que planteja un interrogant al lector: què queda del nostre passat quan la vida se’ns va escurçant?

“L’altra nit, travessava París amb cotxe i estava emocionat de veure les llums i les ombres, les diferents classes de fanals o d’enllumenat, perquè sentia que, al llarg d’una avinguda o a la cantonada d’algun carrer, m’enviaven senyals. Era el mateix sentiment que s’experimenta en contemplar molta estona una finestra il·luminada: un sentiment de presència i alhora d’absència. Darrere els vidres, l’habitació és buida, però algú hi ha deixat la llum oberta. Per a mi no hi ha hagut mai ni present ni passat. Tot es confon, com en aquesta habitació buida on brilla una llum, cada nit. Moltes vegades somio que trobo el manuscrit. Entro a la sala de rajoles blanques i negres i furgo els calaixos, sota els prestatges dels llibres. O que un misteriós corresponsal, de qui no aconsegueixo desxifrar el nom al dors del sobre, rere la pàgina”remitent”, me l’envia per correu. I el mata-segells de correus porta una data de l’any que la Dannie i jo anàvem en aquella casa de camp. Però no em sorprén gens que el paquet hagi trigat tant a arribar-me. Decididament, no hi ha ni passat ni present. (pàg.54)

Anna R.Ximenos, Interior blau.

Setze escriptores cabdals de la història de la literatura, del feminisme, de la psicoanàlisi, de la filosofia i la poesia dels segles XlX i XX: Anna Akmàtova, Jane Bowles, Marguerite Duras, Anne Sexton, Mary Wollstonecraft, Colette, Mary Shelley, Anna Freud, Dorothy Parker, Isak Dinesen, Katherine Mansfield, Carson McCullers, Marguerite Yourcenar, Virgínia Woolf, Hannah Arendt  i Linda Campbell, un personatge inventat, són les protagonistes d’aquest conjunt de narracions d’Anna R. Ximenos (Barcelona, 1972). Es tracta del seu primer llibre publicat en castellà el 2012 i en llengua catalana el 2013.

A partir d’una escletxa real en la biografia d’aquestes autores, Anna R. Ximenos construeix l’escena de cada relat amb la intenció de penetrar envers la seva psicologia i el seu univers  a través del suggeriment i adaptant sovint llur estil amb un bon domini de les diverses tècniques narratives. El color blau simbòlic del títol fa acte de presència en cadascun dels contes. Destacaríem la narració, tècnicament molt reeixida, que obre el recull dedicat a Anna Akhmàtova i la relació amb el seu fill Lev Gumiliov així com la utilització de la prosa poètica quan s’endinsa en la convivència de Marguerite Duras amb el jove Yann amb qui va compartir les dues darreres dècades de la seva vida.

Llibre recomanable per conèixer un xic més el paper fonamental que exerciren aquestes dones en el seu temps. Bon treball de documentació. Llàstima, però, de la presència d’algunes errades  ortogràfiques, sintàctiques i lèxiques.

“La rentadora és enmig de la platja, sobre la sorra humida, a prop de les onades. Com que s’ha espatllat, la Marguerite i en Yann la fan servir de taula de treball i celler. Han posat l’Olivetti Lettera 22 i les copes de vi al damunt. Al tambor hi amaguen les ampolles de bordeus. Porten tot l’estiu vivint vora la mar. Durant el dia llegeixen i riuen recolzats a la rentadora. En Yann va despullat. La Marguerite porta posat un jersei de coll alt, pantalons de quadres i gorra de mariner. Al capvespre fan un tomb per la platja il·luminats pels fanals del passeig marítim. Per la nit beuen. Després, la Marguerite dicta paraules en veu alta. En Yann escriu” ( pàg.31)

Milan Kundera, La festa de la insignificança.

Heus ací la darrera obra de Milan Kundera (Brno, 1929) després d’una llarga dècada silenciosa que podem llegir en llengua catalana a través de la traducció de Xavier Lloveras.

Es tracta d’una novel·la breu de set capítols construïda en forma de peça teatral. En motiu de la festa d’aniversari d’un conegut, D’Argello, quatre vells amics (L’Alain, en Ramon, en Charles, en Caliban) i el narrador, el cinquè, conversen i reflexionen sobre la nostra existència amb humor. L’humor, tema clau de l’obra, per observar les bestieses del comportament humà en la nostra època “on ha desaparegut la saviesa”. Així la mare de l’Alain declara:”-Tothom xerroteja sobre els drets de l’home. Quina broma! La teva existència no està fundada en cap dret. Ni tan sols et permeten de posar fi a la teva vida per la teva pròpia voluntat, aquests cavallers dels drets de l’home” (pàg.122). La inutilitat de ser brillant a l’actualitat, el valor de l’amistat, la tragèdia d’ésser nat i la mort, la solitud de l’ésser humà, la mentida, la ridiculització del tirà Stalin, el patetisme de Kalinin, la seducció femenina actual i altres interrogants que planteja  l’autor tot convidant-nos al final del llibre a celebrar amb ironia i alegria “la festa de la insignificança”: “La insignificança, amic meu és l’essència de l’existència. És amb nosaltres a tot arreu i sempre. És present fins i tot allí on un mateix no la vol veure: en els horrors en les lluites sagnants, en les pitjors desgràcies. Sovint cal tenir coratge per reconèixer-la en condicions tan dramàtiques i per anomenar-la pel seu nom. Però no es tracta només de reconèixer-la, cal estimar-la, la insignificança. (pàg.135).

Montserrat Abelló s'acomiada amb una poesia

Santiago Vidal, Els set pecats capitals de la justícia.

Aquest llibre de Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona i professor de dret penal i criminologia a la UAB, acosta el lector d’una manera molt clara i didàctica envers el món de la justícia. A partir dels set pecats capitals bíblics (La supèrbia, la peresa, la ira, la gula, l’enveja, la cobdícia i la luxúria) i amb exemples prou coneguts (Baltasar Garzon, el cas Palau la doctrina Parot, els mitjans de comunicació i les nenes d’Alcàsser, Egunkaria, Gürtel , el cas Nóos...) analitza amb molta cura totes les mancances de la justícia espanyola i, en conseqüència, tot el desinterès i la impotència que genera als ciutadans. L’autor fa tot un seguit de propostes primordials que ocupen moltes pàgines d’aquesta obra totalment recomanable per tal de millorar el sistema judicial. A tall d’exemple, en remarca una d'essencial l: ”L’ètica judicial com un dels primers paràmetres bàsics que cal millorar, i, encara que sembli incomprensible, avui-a diferència d’altres països europeus-no gaudim de cap codi regulador. Advocats procuradors, metges, arquitectes, psicòlegs, policies, etc. tenen un codi ètic o deontològic, i qui infringeix s’arrisca a sancions molt severes. Jutges i fiscals, no. Cal esmenar aquest dèficit. És cert que el Consell General del Poder Judicial té un Servei d’Inspecció, però el seu funcionament ha estat-amb raó-contínuament criticat tant per l’opinió pública com pel mateix col·lectiu judicial. Els expedients disciplinaris que s’obren són molt pocs, i gairebé sempre acaben amb una sanció lleu: amonestació i/o multa. L’ètica judicial s’ha de demostrar en el tracte vers els ciutadans i en la motivació de les nostres resolucions. Es tracta d’una pràctica més enllà dels discursos grandiloqüents i retòrics. I, per aquest motiu, esdevé imprescindible que amb urgència reclamem al Consell General del Poder Judicial la redacció de l’esmentat codi deontològic. No ja pels seus evidents efectes dissuassius vers comportaments incorrectes del col·lectiu, sinó sobretot per recordar en positiu quins són els nostres deures” (pàg.143).

Un llibre que aposta per fer una societat més igualitària, més justa i dóna les claus per construir un futur millor.

Mary Ann Shaffer i Annie Barrows, La societat literària de pastís de pela de patata de Guernsey.

Mary Ann Shaffer (Martinsburg, Virgínia Occidental,1934-2008) fou bibliotecària, llibretera, editora i autora d’aquesta única novel·la la inspiració de la qual sorgí arran d’un viatge a l’illa de Guernsey el 1976. La llarga espera a l’aeroport a causa de la boira li permeté llegir un llibre sobre l’ocupació de l’Alemanya nazi a les illes anglo-normandes durant la segona guerra mundial. Aquest fet esdevingué la seva font d’inspiració. A causa dels problemes de salut de l’autora, l’obra restà inacabada. Annie Barrows, la seva neboda, la finalitzà. Els lectors en llengua catalana podem llegir-la a través de la traducció de Marta Vilella Llamas.

Es tracta d’una novel·la epistolar els protagonistes de la qual són els habitants de l’illa de Guernsey que crearen un club de lectura per tal de defugir el control alemany establint vincles molt importants durant aquest període tràgic. A través de les diferents veus i la informació fragmentada, el lector se sentirà part d’aquesta societat literària. Tot això amanit amb grans dosis d’ humor i tendresa. Novel·la molt recomanable. Un homenatge a la lectura.

“Llavors l’Elizabeth va agafar aire i va fer un pas endavant. L’Elizabeth no és alta, i aquelles pistoles li quedaven a l’altura dels ulls, però no va parpallejar. Es va comportar com si no veiés cap pistola. Es va acostar a l’oficial en cap i va començar a parlar. Mai no s’han sentit tantes mentides. Que li sabia molt greu que haguéssim trencat el toc de queda. Que havíem estat en una reunió de la Societat Literària de Guernsey, i que la discussió vespertina d’Elizabeth i el seu jardí alemany havia estat tan agradable que cap de nosaltres no s’havia adonat de l’hora. Un llibre tan meravellós; que si l’havia llegit?" (pàg.34)

Joan Jordi Miralles, Una dona meravellosa.

La darrera novel·la de Jordi Miralles (Osca, 1977) transporta al lector envers un món truculent amb grans cops d’efecte, girs narratius i escenaris simbòlics que s’acosten al llenguatge cinematogràfic. El món de la incomunicació entre homes i dones al segleXXl, la hipocresia de les relacions humanes trenades amb molts silencis, l’autodestrucció i la pèrdua de  la dignitat són alguns dels temes d’aquesta obra. Per explicar tot això, Joan Jordi Miralles aplica la seva lent, un xic hiperbòlica, a un cas singular: la Neus, la protagonista central. Es tracta d’una infermera de la planta neurològica d’un hospital que un cop separada del seu marit i amb una filla emancipada, canvia el rumb de la seva vida i perd la carta de navegar iniciant el seu descens cap a l’infern. El lector va resseguint amb un ritme molt ràpid la seva davallada així com més endavant la de la seva filla. Sexe a dojo omple les pàgines d’aquesta novel·la ben escrita. Sexe inversemblant aplicat a la protagonista femenina i tractat des del punt de vista molt masculí.

“No ha parat de tractar-la de vostè i no li desagrada. Ho troba un joc entre dominador i serf, un vincle d’esclavatge que l’excita. Per això, quan l’ha volguda girar, ella s’hi ha negat. Només quan el catalan gigolo-és el que apareix imprès a la targeta que li ha donat-fot el camp, comença a pelar i desfilar les albergínies. A continuació els pebrots vermells. Cuinar és fàcil, pensa, això ho pot arribar a fer qualsevol poca-solta. Mentre desfà en bocins la ceba, pensa en el noi que acaba de marxar. Li recorda algú, però no encerta qui. S’hi ha trobat còmoda, amb ell. Creu que li trucarà la pròxima vegada, si mai n’hi ha d’haver. Li telefonarà de bon matí i li demanarà que no faci cap servei en tot el dia, que es reservi exclusivament per a ella. Li pagarà el doble, si cal, i li prepararà una safata amb escalivada per a ell sol, si ho vol, i una altra per a la seva mare i tot" (pàgs.106 i 107). 

Festes del Carme d'Olot, juliol 2014

Llibert Ferri, Viatge a Moscou: com vaig conèixer el meu fill Alioixa al final de la Guerra Freda.

Llibert Ferri fou enviat especial i corresponsal de TV3 a l’Europa de l’Est i a la URSS entre 1987 i 2007. És en aquesta etapa, concretament el 8 de març de 1993, una època convulsa de la vida russa  a causa de l’esfondrament del comunisme i la Unió Soviètica, que la seva vida va fer un gir de cent-vuitanta graus.Es tracta de la coneixença de l’Alioixa, un nen rus de deu anys desprotegit, amb qui ambdós establiren d’antuvi una relació d’empatia i afecte fins que esdevingueren, més endavant i fins el dia d’avui, pare i fill després d’un llarg i dificultós procés d’adopció. Viatge a Moscou recull aquesta experiència biogràfica molt ben escrita, ben contextualitzada i explicada amb molta profunditat. De gran interès són els fragments en què s’encavallen els records de la postguerra viscuda per l’autor amb la postguerra freda de l’Alioixa. Llibre molt recomanable des de la primera a l´última pàgina.

“L’àvia Maria m’està buscant ansiosa pel pati, no sigui cas que m’equivoqui d’escala o de pis i vagi a trucar a casa de qui sap qui. Podria passar que em perdés dins la complicada numeració de blocs i de pisos, no trobés l’adreça, me’n tornés i em refredés. Podria ser que em fes mandra tornar a trucar-li, tornar-hi a quedar, tornar a buscar l’adreça. La fatalitat dels laberints soviètics i de la vida russa podien arrabassar-li un llogater amb la intenció d’estar-s’hi un parell de mesos, fins al final de l’hivern; si fa no fa, fins després del desglaç, no més enllà. No vull que la calorada m’enxampi omplint bosses i fent trasllats. Però, mentre la soferta àvia Maria em busca, tu m’has obert la porta de l’apartament 523 del 24 de Kutuzovski i m’has somrigut” (pàg.27)

“No t’ho diguis, Llibert, que estàs sorprès. De debò que estàs perplex i desbordat per la realitat que estàs vivint? Que t’empatolles! Sempre has desitjat ser pare! Si no, no estaries establint ara mateix aquest diàleg-monòleg amb tu mateix, mentre tots dos, l’Alioixa i tu, resseguiu la riba del Moskova i recordeu el dinar d’ahir amb els amics i entre les datxes. Va ser un dia càlid i harmònic, d’amistat i d’estimació, de tot allò que més t’agrada. L’Alioixa, per primer cop, et va dir <>, i ara fa uns moments ha fet una declaració de fill i hereu posant-hi un veí de testimoni. Ets pare i fa temps que t’ensumaves que la vida et revelaria la manera d’arribar-hi” (pàg.54)

Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs. Des d'avui 'Premi Crexells 2014'.

Es tracta de la darrera obra de Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) que obtingué el premi de la Crítica el 2013. L’autor reconstrueix en forma de “novel·la de no ficció” l’assassinat múltiple d’una família de masovers humils i treballadors a Carreu (Pallars Jussà) el març del 1943. Aquest crim esdevingué impune. Ni la premsa, ni la ràdio, ni la justícia franquistes se’n feren ressò d’aquesta matança cruel per tal de donar una bona imatge de l’Espanya d’aquell moment. L’escriptor homenatja a través d’un treball exhaustiu i rigorós d’investigació a aquestes víctimes silenciades. La novel·la està trenada amb dinou capítols cadascun dels quals correspon a la veu d’un personatge central diferent. Persones de carn i ossos que ens donen el seu punt de vista als lectors. Retrats molt aprofundits dels personatges principals i els secundaris gràcies a la gran sensibilitat del narrador que ens proporciona tota mena de detalls de la vida d’abans de la guerra civil, durant la guerra i la postguerra en aquest marc rural esmentat. L’obra presenta algunes coincidències amb la famosa novel·la de Truman Capote A sang freda (1966) “pel que fa al nombre de víctimes (quatre d’una mateixa família), en el nombre d’assassins (dues persones) i la sang freda i per la crueltat  amb què es devia haver perpretat la matança de Carreu” tal com subratlla l’autor a la introducció. Un llibre sòlid i molt recomanable.
“Els sentiments de l’Eusebi Bringué no feien cap cap mena de distinció entre bèsties i persones. Es va disgustar més quan hagué de matar per vell el marrà del ramat de casa, que matant la bordegota gran del Vinyes, que corria amunt com una cabra. Els remordiments pels crims de Carreu no li havien fet perdre mai la son. Fins i tot la primera nit a Herba-savina, poques hores després de la matança dels masovers, es va estirar al llit de cal Virgen amb la intenció de descansar un moment i, quan es va despertar, ja trencava el dia. I llavors corrents cap a la Pobla. Els crims de Carreu l’havien fet anar de corcoll durant un parell o tres d’anys, esclar, pel temor que la Guàrdia Civil el descobrís i, sobretot, pel dineral que li havia xuclat el verro de Carota” (pàg.401) La crònica de la concessió del Premi Crexells d'aquest any podeu consultar-la aquí.

Sílvia Espinosa, Dones de ràdio: les primeres locutores de Catalunya.

Aquest llibre homenatja les primeres locutores de la ràdio de Catalunya. Dones sovint oblidades que contribuiren a fer de la ràdio un mitjà de comunicació molt popular. Des de l’inici de la primera emissió de ràdio Barcelona (14-Xl-1924) amb poques hores de programació, el seu paper va anar creixent durant la República en què aquest mitjà es va anar consolidant a través de les ones de Ràdio Associació, Ràdio Sabadell, Ràdio Terrassa, Ràdio Girona... Eren joves locutores procedents d’agrupacions teatrals, cors musicals o entitats cívicoculturals que treballaven en igualtat de condicions amb les veus masculines. A través dels programes d’entreteniment, el radioteatre i els consultoris sentimentals varen esdevenir educadores dels radioients en una època en què l’analfabetisme era, malauradament, molt present. Dones de ràdio de Sílvia Espinosa constitueix un magnífic treball d’investigació (54 entrevistes a locutors i locutores, familiars i experts realitzades a diferents indrets de Catalunya amb 100 imatges de fotografies i anuncis de l’època) fruit de cinc anys de treball de documentació que forma part de la seva tesi doctoral llegida l’any 2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Memòria d’un temps radiofònic dels anys vint i trenta del segle XX amb les veus de les pioneres d’aquest mitjà de comunicació de masses tan popular que treballaven amb passió, cor i convenciment.

“Rosalia Rovira i Duart va néixer a Barcelona el 1903 i, sent encara molt jove, es formà a l’Escola catalana d’Art Dramàtic i estudià la carrera de teatre. L’escola havia estat inaugurada el 1913 com una secció del Liceu, fins que anys després, sota la direcció d’Adrià Gual, es transformà en un centre independent, dedicat a la formació d’actors i a la difusió del teatre, a banda de publicar un butlletí i editar nombrosos textos dramàtics.Un cop Rosalia hagué acabat la seva formació, un dels professors de l’escola, Enric Giménez, li oferí el lloc de primera actriu a la companyia de teatre de l’Orfeó Gracienc, que també dirigia. S’hi va estar durant quatre anys, fins que el mateix Giménez, que era actor del quadre escènic de Ràdio Associació, la va animar a presentar-se als responsables de l’emissora, que cercaven una nova veu” (pàgs.65 i 66)

poesia catalana contemporània, per gaudir-ne !

Amics dels Clàssics ofereix la Disputa de l'Ase d'Anselm Turmeda en lectura dramatitzada

Cliqueu la imatge per saber-ne més

XLIII edició del Premi Crexells de novel·la

Cliqueu la imatge per saber-ne detalls

Setmana de la poesia al... Poblenou a... Nollegiu

Cliqueu el cartell per saber-ne més

Simposi Internacional sobre el Noucentisme 2014: crida per a la presentació de comunicacions.

Cliqueu la imatge per informar-vos més ampliament

Hervé Guibert, Els meus pares.

Si aquest Sant Jordi passegeu a través de les nombroses parades d’arreu de Catalunya o entreu a les llibreries, us picarà l’ullet Els meus pares. Es tracta del text autobiogràfic de l’escriptor francès Hervé Guibert que va aparèixer el 1986 a França. Ara podem llegir-lo en llengua catalana a través de la traducció excel·lent de David Illig, autor també del postfaci. Hervé Guibert (Saint Cloud, 1955 - Clamart, 1991) publicà 28 obres: novel·les, relats, assaigs i articles sobre fotografia, àlbums de fotos, una peça teatral amb Patrice Chéreau i un dietari (Le Mausolée des amants. Journal 1976-1991). Fou també actor i l’autor d’una pel·lícula sobre l’evolució de la Sida (La pudeur ou l’Impudeur, 1992)
A Els meus pares, l’escriptor es despulla, en present i en primera persona, als lectors fent un exercici de memòria. A través de la composició fragmentada del text ens submergeix cap els seus malsons pel que fa a les complexes relacions d’amor, odi i traïció envers els seus progenitors amb noms i cognoms reals. No és en va que en una entrevista del 1990 al diari Libération, Guibert declarava: ”La traïció és potser el mecanisme principal de tot el que he fet i això forma part de les meves pors. No em fa feliç, però no hi puc fer res”.
L’estil provocador i suggerent de l’autor ens sacseja la nostra ànima i, al final de la lectura del llibre, ens obre interrogants sobre els complicats vincles que establim amb els nostres parents.
“Llavors la meva mare m’explica per primera vegada, que els nou mesos d’esperar-me van ser els més horribles de la seva vida:va ser el meu pare qui la va forçar a aquell embaràs, després de la naixença dolorosa de la meva germana, i durant aquells nou mesos el seu desig histèric era expulsar-me, es deixava caure per les escales per perdre’m. Quan finalment em van extreure del seu ventre, suplicava: ”Tant de bo sigui mort, tant de bo s’hagi mort!”. Llavors et vaig veure-diu-, tan petit i tot nu, miserable, realment miserable, sobre una taula, i vaig cridar: Aneu amb compte, que caurà!...” La meva mare té els ulls plens de llàgrimes i per distreure la seva emoció pregunto a la Suzanne: ”Què en penses, tu que ets tan flegmàtica, de tot això?” i la Suzanne no em respon a mi sinó a la meva mare:”Crec que al teu fill li acabes de fer una declaració d’amor...”. Llavors la meva mare parla de la relació que ha tingut amb mi, “d’aquesta relació que era...” i dubta a trobar un mot per qualificar-la. La Louise, que ha callat fins llavors, diu:carnal?...” La meva mare protesta vagament, la Louise diu:”Però carnal no vol pas dir necessàriament una història de sexe”, i jo dic que en efecte, que trobo el mot molt bonic, molt fort. Llavors dic a la meva mare:”Tenies por que caigués de la taula, però el meu cos em pertany totalment, fins als límits on el pugui dur, i no tens cap dret a identificar-te amb el meu sistema nerviós; si aquest cos jo demà el vull deixar caure, però des d’una finestra, no hi tindràs res a dir...” M’adono ara de la duresa terrible d’aquests mots. A continuació dic a la meva mare:”No imagino res de més cruel que tenir un fill” (pàg.127)

Endevinalla: quin missatge trobeu més encisador?

I quin creieu que és el preferit per l'Ajuntament de Barcelona?

Les millors MONES de l'any 2014 les trobareu a Olot !

Cliqueu la imatge per llegir la noticia completa al Diari de Girona

Olot per redescobrir: un modernisme esplendorós

cliqueu la imatge per saber-ne més

Assumpta Montellà, 115 dies a l'Ebre: el sacrifici de la Lleva del Biberó.

Aquest llibre homenatja tota una generació sacrificada, la Lleva del Biberó, que va ser mobilitzada entre l’edat de 17 i 18 anys per anar a lluitar a la batalla més decisiva i sagnant de la Guerra Civil: la batalla de l’Ebre.
La historiadora Assumpta Montellà fa una crònica molt detallada dels 115 dies d’aquesta contesa bèl·lica que intercala amb les veus d’alguns supervivents: Andreu Canet, Joan Gasch, Pere Boix, Martí Pagès, R.B., Miquel Espargaró, Alejandro Garrigós i el pontoner Manolo Vázquez. Testimonis que sovint coincideixen a dir que aquesta guerra estava inicialment perduda davant la superioritat de les files del bàndol de Franco que comptava amb tot un exèrcit de moros de la Legión, l’artilleria dels italians i l’aviació alemanya. I amb el vist-i-palau “de les nacions democràtiques com França, Anglaterra... que van preferir que guanyés Franco, que per això l’ajudaven, uns directament amb armes, com Hitler, que les provava per a la guerra de després, i els altres deixaven fer per anar contra el comunisme” tal com remarca el supervivent Joan Guasch(pàg.225) I “la vida del soldat de trinxera era això. Esperar que d’altres decidissin per tu, com passava aleshores amb el pacte de Munic. La nostra guerra no importava a cap dels governs europeus. I la vida dels seus soldats tampoc. Ja ho veuen, el cinisme dels polítics no ve d’ara. Abans encara era pitjor, molt pitjor” afegeix Martí Pagès (pàg.228).

Una obra imprescindible per saber el dia a dia d’aquesta guerra que va segar tantes vides sense compassió els protagonistes de la qual  foren uns joves soldats, els “biberons”, que han estat silenciats durant massa temps tal com emfasitza Andreu Canet:” Hi ha una gran diferència entre el soldat ras espanyol o català i els brigadistes internacionals. A ells mai els faltava de res. Nosaltres passàvem set, anàvem amb espardenyes, no teníem roba de recanvi, estàvem abandonats totalment. Sé que van venir a lluitar al nostre costat, i això és lloable, però i nosaltres, no teníem cap mèrit? Aquesta és la meva experiència. El Govern ha fet homenatges als brigadistes internacionals, mentre que als biberons ens han ignorat” (pàg.219)

Jaume Cabré, Creu de Sant Jordi 2014

Cliqueu la imatge per descobrir l'escriptor guardonat

Un 'Domini Màgic' dedicat a Joan Vinyoli comença ara !

Cliqueu la imatge per llegir el programa

Avui és el centenari de la mort de Frederic Mistral: ofrena floral feta aquest matí a Barcelona

Yoko Ogawa, La fórmula més estimada pel professor.

Yoko Ogawa (Okayama, 1962) publicà aquesta novel·la l’any 2003, un autèntic fenomen social al Japó d’ençà de la seva aparició. Fins al dia d’avui compta amb milions d’exemplars venuts, una pel·lícula, un còmic i un CD. Ara tenim la sort de poder llegir-la en llengua catalana a cura de les traductores Maite Roig Costa i Yoshiko Sugiyama.
L’obra narra la història d’una mare soltera que treballa com a minyona a casa d’un vell professor de matemàtiques amb problemes de memòria arran d’un accident que va tenir el 1975. A través de la veu narradora de l’assistenta ens endinsem envers les relacions d’afecte, amistat i transmissió del saber que estableix el professor amb el seu fill de deu anys que l’anomenarà “Root” (arrel quadrada). Aquest li anirà desvetllant a poc a poc la seva passió envers la teoria dels nombres i compartirà també l’afició pel beisbol.
Novel·la d’una sensibilitat exquisida amb una prosa molt senzilla que ens estimula a estimar les matemàtiques.

“Té trastorns de memòria, no és que no hi sigui. Podríem dir que les neurones li funcionen amb normalitat, però disset anys enrere se li va espatllar una part del seu cervell i va perdre la capacitatat de recordar les coses. Es va donar un cop de cap en un accident de trànsit. La seva memòria s’acaba l’any 1975” (pàg.15)

“El professor tenia 64 anys i havia estat catedràtic, especialista en la teoria dels nombres” (pàg.20)

“-No existia el 0 des de sempre?

-Qui el va descobrir?

-Fou un matemàtic indi desconegut. Va ser ell qui salvà les matemàtiques gregues de ser cremades en les revoltes dels pagans, va ser ell qui ressucità els teoremes perduts i a més descobrí nous teoremes. Tots els matemàtics de la Grècia antiga pensaven que era innecessari calcular el no-res. Com que no existeix el no-res, tampoc és possible expressar-lo amb nombres. Però hi va haver persones que van donar la volta a aquesta lògica tan raonable. Ell va ser capaç d’expressar el no-res amb un número. Va fer existir la no-existència. No et sembla meravellós?” (pàg.228)

 “Ell sempre va tractar en Root igual que un nombre primer. De la mateixa manera que els nombres primers són primordials per formar tots els nombres naturals, ell pensava que els nens eren els àtoms necessaris i imprescindibles per a nosaltres, els adults. Creia que la seva pròpia existència, aquí i ara, es devia també als nens” (pàg.212)

Patrícia Gabancho, Les dones del 1714.

La periodista Patrícia Gabancho dóna veu i homenatja en aquest llibre-reportatge a sis dones que van participar en la defensa de Barcelona durant la  guerra de Successió. Sis dones de bandera amb noms i cognoms com la reina Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfebüttel, l’espia seductora Marianna de Copons, la monja còmplice Manuela Desvalls, Maria Josepa Pignatelli i d’Aymerich, la confident de l’arxiduc, Magdalena Giralt, la vídua de general Moragues i Maria Àngels Sala, la muller de Joan Kies, cònsol d’Holanda a Catalunya. Cadascun dels capítols de l’obra incorporen un retrat i el lector pot anar seguint el fil cronològic de la història des dels moments previs de la guerra de Successió fins una mica després de la pau de Viena de 1725. L’autora ha comptat amb l’ajut d’historiadors i experts pel que fa a cada retrat la veu dels quals intercala en una entrevista breu. A l’obra també hi fa acte de presència el retrat de Santa Eulàlia, patrona i protectora de Barcelona (Capítol lll), i l’explicació de tres novel·les històriques ambientades en aquest període convuls: La dona a la finestra de Vicenç Villatoro, 1714 d’Alfred Bosch, i Victus d’Albert Sánchez Piñol (capítol lV). L’epíleg (1714-2014) conté una reflexió molt interessant en què l’escriptora estableix el paral·lelisme entre els fets històrics de 1714 i 1939. Les boniques il·lustracions de Francesc Artigau incloses en aquest llibre es podran veure el 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, en una exposició al Born Centre Cultural.

“Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel va arribar a la ciutat de Mataró el 24 de juliol de 1708. Estava casada amb l’arxiduc Carles d’Àustria, a qui no coneixia encara, i aquest era el motiu del viatge: establir la cort a Catalunya. Ella tenia disset anys. Hi ha un gravat que ens ensenya l’escena: Elisabet és esvelta, camina molt recta, dues nenes li porten la cua del vestit. Du una perruca alta, important, té una boca graciosa. El seguici es confon amb la gent que s’ha aplegat per veure-la passar, però hi ha llances i penons, i dos cavallers li fan els honors: l’un saluda capcot, i l’altre, amb el genoll a terra. A l’horitzó hi ha els vaixells anglesos que han transportat la reina fins a Mataró, una ciutat rica, amb una classe benestant capaç de subvenir a les despeses, perquè la reina s’hi ha de quedar uns dies, abans de reunir-se amb el marit. La llegenda diu que se la van menjar els mosquits, fins al punt de deixar-li la cara com un mapa, cosa que la va tenir confinada fins que va desaparèixer la inflamació. Malgrat aquest disgust, la reina Elisabet Cristina seria fidel als catalans per sempre més” (pàg.31)

 

“Magdalena Giralt, que és a Barcelona aquells pocs dies que van de l’empresonament a la sentència, demana a través del canonge del Pi, Joan Valls, de veure el seu marit, però ni tan sols rep resposta. Tot seguit els béns de Magdalena Giralt són confiscats i ella, tancada un altre cop a Balaguer i, poc després, a Lleida. El cap del general Moragues ja és ”dintre un gabiot de ferro/ tot de gairell penjant” per dir-ho en paraules d’Àngel Guimerà” (pàg.196)

Commemoració del dia de la dona treballadora a Olot: activitats

Cliqueu la imatge per veure les diferents activitats

Hjalmar Söderberg, El doctor Glas.

Els lectors de casa nostra podem gaudir per primera vegada, en una acurada traducció catalana de Carolina Moreno Tena, d’aquesta joia literària de l’escriptor suec Hjalmar Söderberg (Estocolm,1869 - Copenhaguen,1941) publicada el 1905. Söderberg fou un dels escriptors suecs més llegits al segle XX i la seva novel·la Doktor Glas fou considerada la seva obra mestra i esdevingué, més endavant, un clàssic de la literatura universal.

El llibre està escrit en forma de diari personal. Comença d’una manera simbòlica amb les primeres xafogors del mes de juny a Estocolm i es clou el set d’octubre amb l’arribada de la neu. El lector va resseguint a través d’aquesta tècnica narrativa, amb un petit toc de novel·la negra, el camí d’aquest metge solitari i racional que decideix ajudar una pacient, una dona jove que odia el seu marit, un pastor protestant molt ben considerat. Un ampli ventall de temes de plena actualitat van desfilant a través de les anotacions del personatge: la funció de l’escriptura, la dualitat, l’eutanàsia, el pas del temps, el suïcidi, la llei, la moral, l’amor, l’amistat, la felicitat, l’ambició... Un llibre breu i intens que deixa una empremta inesborrable.

“I ara, assegut al costat de la finestra oberta, escrivint sota la flama titil·lant d’una espelma-ja que em repugna manejar els quinqués i la meva majordoma està dormint com una marmota després del cafè i els pastissets de l’enterrament, i no em veig amb cor de despertar-la-, ara, que la flama vacil·la i la meva ombra damunt del paper verd de la paret tremola i s’estremeix com la flama per cobrar vida, ara penso en Andersen i el conte de l’ombra, i tinc la sensació que jo sóc l’ombra que volia transformar-se en persona” (pàg.57)

“Una dona em va venir a veure amb un problema i jo vaig prometre-li que l’ajudaria. Ajudar, sí-què significava això exactament, o què podia arribar a significar, no ens ho imaginàvem pas, ni ella ni jo-. El que em demanava era ben senzill. A mi no em costava ni un gran esforç ni gaires cavil·lacions, més aviat la situació em divertia força; jo feia un favor delicat a aquesta jove al mateix temps que li jugava una mala passada a un mossèn repulsiu, i així, en el meu esplín d’una grisor fosca i espessa, va aparèixer aquest episodi i el va il·luminar amb la guspira rosada d’un món que a mi m’estava vedat...” (pàg.91)

La influència de Venus pintada al manuscrit de l' Epître d'Othéa de Christine de Pisan, s.XV.

Cliqueu la imatge per saber més del manuscrit

Fina Llorca, En nom de la Mare: Maria Mercè Marçal reescriu la Passió.

Fina Llorca Antolín (Barcelona, 1954) és doctora en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona. S’ha dedicat a l’estudi d’obres literàries escrites per dones des d’una mirada feminista. El seu darrer estudi En nom de la Mare: Maria Mercè Marçal reescriu la Passió se centra en l’anàlisi d’alguns poemes de Maria Mercè Marçal que se situen en el marc de la Passió de Crist. Alguns van ser escrits quan la seva malaltia havia fet acte de presència i foren publicats de manera pòstuma a Raó del cos i, d’altres, objecte del seu estudi, pertanyen a altres volums de la seva obra poètica.
Fina Llorca fa una anàlisi acurada d’aquells versos  i ens remarca que Maria Mercè Marçal s’apropia de la tradició religiosa cristiana i en fa un capgirament. Així, partint del marc de la Passió de Crist, subratlla que l’autora proposa una encarnació de Déu no a través d’una dona, sinó en una dona. L’estudiosa apropa l’univers marçalià a grans escriptores i pensadores feministes de la nostra cultura occidental que  també s’han enfrontat al fet religiós com Simone Weil, Ana Akhmatóva, Hannah Arendt, Maria Zambrano i d’altres.El llibre val molt la pena perquè amplia molts horitzons per als estudiosos de l’obra d’aquesta extraordinària poeta.

“m’agenollo davant/ el cos/ impur/ obscè/ mortal/ primer/ país/ vivent/ taüt/ obert/ d’on vinc/ no hi ha,/ mare, una altra naixença”

“Marçal no s’agenolla davant del pare de qui prenen nom tots els éssers, sinó del cos rebut de la mare, origen i retorn, única possibilitat de tornar a néixer. Estem davant d’una Mercè malalta i encarada a la mort, sí, però que té com a objectiu poètic de desvelar la centralitat tradicional del masculí en la divinitat i la centralitat de la relació Pare-Fill, que nega l’obra materna i la relació mare-filla, mentre ella restableix aquesta obra i l’afirma. Basta, en aquest poema, una sola paraula,“mare”, col·locada en el darrer vers, per obrar aquest canvi radical de paradigma, aquesta restitució a la figura i l’obra materna” (pàg.114)

Efrem Gordillo Pla. Dalí, el gran pensador.

El vint-i-tres de gener farà 25 anys que va morir Salvador Dalí (Figueres, 1904-1989). La seva vasta obra pictòrica ha estat molt estudiada. En canvi, la seva obra literària que pot rondar la xifra de nou mil pàgines entre articles d’opinió, assaig, novel•la, guions cinematogràfics, escriptura surrealista...no ha tingut tanta fortuna. De fet, ell repetia sovint aquests mots:”sóc molt millor escrivint que pintant”. El llibre d' Efrem Gordillo Pla, Dalí, el gran pensador: llegat d’un escriptor desconegut, omple aquest buit. El lector podrà resseguir les passes de la filosofia daliniana a partir de textos ben seleccionats de l’artista que il•lustren el seu pensament. Obra indispensable per aprofundir aquest escriptor poc celebrat durant tant de temps i que ben aviat farà un quart de segle que ens va deixar.

“D’altra banda, Dalí afirma que és gràcies a la paranoia, en concret a l’exaltació orgullosa de sí mateix, que ha aconseguit salvar-se de l’anul•lació que li provoca el dubte sistemàtic sobre la seva persona. El narcisisme i la megalomania el van salvar literàriament del no-res. En aquest sentit Dalí mateix es considera com la prova viva i fonamental que la paranoia, forma irracional extraordinària, pot animar perfectament els mecanismes racionals i fertilitzar la realitat amb una eficàcia tan considerable com la lògica experimental. Així, el deliri paranoicocrític suposa una de les fórmules més fascinants del geni humà. I el secret rau a mantenir lúcidament el timó bo i navegant entre les onades de la bogeria i la línia recta de la lògica. En aquest context, el geni consisteix a poder viure passant constantment d’una frontera a l’altra omplint-nos les mans amb els tresors del misteri i mostrar-nos a tots els contemporanis amb els braços alçats com un atleta.

Ell afirma al seu llibre Confessions inconfessables: “La meva força rau en el fet que sóc voluntàriament com sóc. En cap moment m’abandonen ni la intel•ligència, ni la lucidesa. La delirant herència de Catalunya viu tota en mi, dominada, però, fecundada, fermentada per la més genial intuïció de la vida lúcida que mai no hagi existit. He viscut i superat tots els drames de l’aventura de l’esperit que vaga pels móns de la bogeria, i sempre he trobat el camí de tornada, després de cadascuna de les meves capbussades pels abismes de l’inconscient, reneixo cada vegada més fort, cada vegada més viu. Reneixo constantment” (pàgs. 68, 69, 70).

Enric Bou, Desviacions.

Desviacions és el darrer llibre d’Enric Bou (Barcelona, 1954), professor de literatura catalana i espanyola a la Universitat Ca’Foscari de Venècia. El gènere d’aquesta obra està a cavall entre la crònica periodística, la prosa de viatges o el llibre de memòries. Tant se val. El lector s’endinsarà envers aquest mosaic acurat del periple vital de l’autor fet d’instants i el convidarà a compartir les seves petjades a través dels seus viatges (l’Índia, Madagascar, Japó, Mèxic, Moscou), el seu punt de vista sobre la societat nord-americana on exercí de professor durant molts anys, la seva mirada sobre algunes ciutats italianes com Trieste amb el seu alè literari... En definitiva, un bon llibre ben escrit i ple d’amenitat.
 

“Hem vingut fins a l’Índia per redescobrir, recordar, la importància de l’amistat i per aturar-nos, viure més pausadament. Aquest poema ho resumeix de manera extraordinària. Són moltes les persones noves que hem conegut durant el viatge. Són poques amb les quals s’ha desvetllat un sentiment immediat d’atracció i amistat. El riu del viatge ens porta a persones i ciutats, ens porta a situacions de profunda indagació, i entre oblit i memòria ens atura en un instant. Etern. Entre el vell i el nou de Delhi. Com la roda del fus que feia girar Gandhi en una proposta utòpica nacionalista (incorporada a la bandera), un mirar cap al passat. Era una proposta de viure senzill, autosostenible de veritat. Els indis, però, ja ho han oblidat” (pàg.194)

“Passejar pels carrers apressats del Back Bay de Boston, barri coetani en concepció a l’Eixample barceloní. Brogit de gent, botiguejar en els dos carrers centrals, Boylston i Newbury. Silenci sospitós, esfereïdor, en els altres carrers. El silenci de les ciutatas nord-americanes. Gent que aparca, capcots, com si s’amaguessin d’alguna cosa. Dipositen unes monedes i corren cap al consum. I l’edifici John Hanckock, que era un excel·lent mirador sobre la ciutat i els voltants, tancat d’ençà l’11 de setembre (el seu), per por que els el facin a miques uns terroristes guarnits amb gel·laba” (pàg.23)

“Trieste ciutat literària. Per la Via della Pescheria, a la porta de la ciutat vella, vora el mar, passejava Umberto Saba i James Joyce, camí de la Libreria Antiquaria o l’Acadèmia Berlitz. A la Piazza Hortis, hi ha la “Biblioteca Civica” amb els retrats d’Italo Svevo (nat Ettore Schmitz). Claudio Magris, triestí, ens recorda a-gairebé-tots els seus llibres la desgràcia i la bellesa d’una Europa sense fronteres. Ell que, segurament, ha entès el misteri de Trieste. El tren, abans, t’ha fet passar als peus del castell de Duino, on Rilke se sentí elegíac i sentimental” (pàg.164)