Jordi Llovet, Adéu a la Universitat

La Universitat de Barcelona és la protagonista d'aquest nou llibre de Jordi Llovet. L'autor reflexiona amb lucidesa i acurat sentit crític la seva experiència com a estudiant fins a la seva jubilació prematura com a professor, jubilació forçada per les circumstàncies actuals en què l'estudi de les Humanitats està en total declivi.

“Sigui com vulgui, el fet és que, als anys que jo vaig cursar la carrera de Lletres -després d'un any de Medecina, carrera que vaig deixar per covardia davant el sofriment humà-, al pati de Lletres de la nostra facultat s'hi respirava un optimisme pràcticament desmesurat i desgraciadament allunyat de la lluita que tenia lloc, simultàniament, en els medis obrers, atesa l'evidència que el 80%, o més, dels estudiants d'aquella època eren fills de les classes benestants de la ciutat”

“Nietzsche encara pensava el mateix que he reportat quan escivia, a la seva lliçó inaugural de Basilea, l'any 1869: ”Ha de quedar, doncs, manifest que tota i qualsevol activitat filològica ha d'estar envoltada i aixoplugada per una concepció filosòfica del món, en la qual tot individu i allò individualitzat queda com una cosa vaporitzada, i només el tot i l'unitari romanen”

“Vam estar obligats, diríem, a entendre l'educació com un esforç personal”

“La situació és ara, doncs, aquesta: els estudiants ingressen a la Universitat gairebé amb l'únic propòsit de posseir un títol o un diploma, de convertir-se en professionals capaços, al cap d'uns anys, de desenvolupar una tasca específica amb una certa, mínima competència, i, al capdavall, hi ingressen amb la idea de guanyar-se la vida més bé que si no haguessin entrat a la Universitat”

“Els estudiants no són culpables de quasi res: és la Universitat, i els seus gestors, els qui han malmès l'enorme càrrega d'entusiasme i la capacitat que tota persona sol tenir quan es troba entre l'adolescència i la trentena; i, en suma, és la <>-substància que hauria de ser analitzada molt a fons-la que es complau a veure de quina manera un focus d'activitat político-intel.lectual tan poderós com podria ser-ho la Universitat ha quedat reduït a un centre expenedor de títols i, en el millor dels casos, d'abilities”

“Els professors comencen ensenyant més del que saben; després ensenyen ni més ni menys del que saben, i acaben ensenyant als seus alumnes allò que els alumnes són capaços d'entendre”

Josep Valls, Josep Pla oral.

Josep Valls va conèixer Josep Pla el 1973 un dia que ell dinava tot sol a la taula número 26 de l'hotel Empordà de Figueres. L'escriptor li va demanar que s'assegués al seu costat i conversessin. El resultat és aquest llibre, un recull de 183 frases que l'escriptor de Palafrugell li va confiar al llarg dels nou últims anys de la seva vida.

“Què és el temps? Els italians ho saben bé: <> “Els llatins definien el temps com un nunc fluens. Cada instant existeix només per donar pas a un altre instant. Aquesta definició encara no ha estat mai superada”

“El cor és un dels invents més grotescos del romanticisme modern. Com a cosa de l'amor, és un invent absolutament literari. Segons els vells grecs, la víscera de l'amor era el fetge. Això sí: el cor activa el funcionament del cos, perquè al cervell no hi ha gaire res”

“Sóc un home molt complicat i molt lent. Dubto seriosament que hagi fet alguna cosa en la vida. Si l'he feta, deu haver estat molt tard. Tot just aquests quatre o cinc últims anys”

“Escriure les memòries? Les memòries d'un escriptor són els seus llibres. Repetir-los en forma de memòries acostuma a resultar una reiteració.”

“Vaig descobrir a Florència que hi ha hagut persones que han tractat de fer les coses bé pensant que l'estada en aquest món fos agradable gràcies a l''art”

“Santiago Rusiñol va morir a Aranjuez en una habitació de la Gran Fonda del Comercio. Pràcticament va morir als meus braços. Feia temps que s'ofegava i que caminava amb dificultat, però encara deia que el tremolor que tenia a la mà li anava bé per pintar el lleu moviment de les fulles dels arbres”

“A Portugal saben cuinar bé el bacallà. Quan hi ha escassetat de mitjans, l'enginy s'esmola.És com a Itàlia. La cuina italiana és absolutament pobra, però amb una imaginació delirant”

“Itàlia ha produït una quantitat immensa de gent intel.ligent. Arreu del món tot és copiat d'Itàlia. Si no fos per Itàlia, Europa no seria res”

“Els catalans no sabem governar perquè no hem tingut mai l'ocasió de practicar això que a Madrid fan com aquell qui es menja un préssec” “

Lluïsa Julià

Lluïsa Julià ja fa molt temps que es dedica a l'estudi d'aquest gran autor de la narrativa breu. Ara ens ofereix una nova mirada amb la publicació de Ruyra:l'home i la seva imatge.
L'autora intenta rebatre el retrat que en va fer Josep Pla (“un gran decrèpit, brut i dominat per la dona”) i el situa en el lloc que li pertoca: un gran escriptor, un bohemi, escèptic davant del poder, gran amic del biòleg Ramon Turró, que era un esquerrà acèrrim i ateu, i amb una vida personal molt complexa.

“Ruyra, l'escriptor, és la imatge d'una dualitat feta de contrastos molt marcats. És una constant de la seva obra, de la seva vida. Es tracta d'un dualisme que no sols es reflecteix en el títol dels contes de principi del segle XX-les marines davant els boscatges-,sinó en les posicions extremes mantingudes: agnòstic i després cristià militant, anticatalà i punt central de la prosa moderna; d'èxit esclatant i d'algun fracàs estrepitós; i encara: escriptor d'una rara perfecció formal que contrasta amb una certa descurança personal al final de la seva vida; capacitat de portar la narrativa catalana a la plena modernitat i també de mantenir posicions obsoletes; la imatge pública i la vida personal complexa, reservada, sobre la qual intenta no parlar, plena d'interrogants mai explicats”

“A Malgrat, a Blanes o a Barcelona, Turró i Ruyra enforteixen la seva amistat, amb les seves lectures, els seus escrits. Llegiren i imitaren els escriptors romàntics europeus, moltes obres dels quals tenia Turró: Byron, Walter Scott, Dickens, Schiller, Goethe, Heine, Racine, Corneille, Molière, Victor Hugo...També Dante, Milton i Shakespeare, aquests darrers foren els que més va seguir Ruyra”

“Moria al cap d'uns mesos d'un darrer atac de cor al seu domicili barceloní. Era el 15 de maig de 1939. L'acompanyava la seva muller, l'amic Junceda i al cap de pocs dies és enterrat al cementiri de Blanes. Gairebé ningú no se n'assabentà. La majoria eren fora, a l'exili”

Paul Auster

L'última novel·la de Paul Auster, Sunset Park, és un retrat de la societat americana actual: la crisi econòmica, l'atur juvenil, el cost elevat de l'habitatge, la desestructuració familiar...Tot plegat amb el teló de fons de Sunset Park (un dels barris de Brooklyn) i amanit amb citacions literàries (Samuel Beckett, Yeats, Shakespeare, Proust, Homer), cinematogràfiques ( William Wyler, Jacques Tourneur) i amb unes engrunes d'esperança al final de l'obra on l'amor, l'art i el fet de viure el present esdevenen els únics pilars on els personatges es poden sostenir.

“Ningú els vigila. A ningú no li importa que la casa buida ara estigui ocupada. Ja hi estan instal·lats…Durant les primeres setmanes van fer el que van poder per fer els espais habitables, atacant diligentment tota mena de desperfectes i avaries, prenent-se cada tasca mínima com si fos un esforç transcendental, i de mica en mica van convertir aquell corral terriblement precari en una cosa que, amb una mica de generositat, es podia considerar un tuguri”

“Aquesta és la idea que li ronda pel cap, diu en Renzo, escriure un assaig sobre les coses que no passen, les vides que no es viuen, les guerres que no es lliuren, els mons d'ombra que avancen en paral·lel al món que prenem com el món real, el que no es diu i el que no es fa, el que no es recorda. Un territori arriscat, potser, però pot valdre la pena explorar-lo”

“El cos humà es pot copsar, però no es pot comprendre... El cos humà és un objecte i un subjecte, la part externa d'una part interna que no es pot veure. El cos humà creix de la menudesa de la infància a la grandesa de l'edat adulta, i llavors comença a morir…El cos humà viu en la ment d'aquell qui posseeix un cos humà, i viure dins el cos humà posseït per la ment que percep un altre cos humà és viure en el món dels altres”

“Cada dilluns, dimecres i dijous agafa el metro fins a Manhattan per anar a treballar al centre americà del PEN, al número 588 de Broadway, just per sota de Houston Street. Hi va començar a treballar l'estiu passat, quan va deixar la plaça de professora adjunta al Queens College perquè la feina li prenia massa hores i no li deixava tenps per a la tesi”…Al PEN tampoc no guanya gaire, però només hi treballa quinze hores per setmana, torna a avançar amb la tesi, i a més creu en l'objectiu de l'entitat, l'únic grup de drets humans del món que es dedica exclusivament a defensar escriptors-escriptors empresonats per governs injustos, escriptors que viuen sota amenaces de mort, escriptors que no poden publicar la seva obra, escriptors exiliats_”

“25 de gener. No ens fem més forts amb el pas dels anys. L'acumulació de patiments i de penes afebleix la nostra capacitat de suportar més patiments i més penes, i com que els patiments i les penes són inevitables, un petit contratemps quan som grans pot tenir la mateixa repercussió que una gran trgèdia quan som joves”

“6 de febrer”. Els escriptors no haurien de parlar mai amb els periodistes. L'entrevista és una forma literària corrompuda que no serveix cap propòsit que no sigui simplificar allò que no s'hauria de simplificar mai”

“I llavors li ve el nom del soldat de la pel·lícula, Homer, Homer No sé què, Homer com el poeta grec que va escriure l'escena sobre Odisseu i Telèmac, pare i fill reunits després de tants anys, de la mateixa manera com ell i el seu pare s'han reunit, i el nom d'Homer li fa pensar en home, com en la paraula homeless, ara tots són homeless, ha dit el seu pare per telèfon, l'Alice i en Bing són homeless, ell és homeless, la gent de Florida que vivien a les cases que ell netejava són homeless...i es pregunta si val la pena esperar un futur quan no hi ha futur, i a partir d'ara, es diu, deixarà d'esperar res i viurà només per l'ara, per aquest moment, per aquest moment fugaç, per l'ara que és aquí i que ja no hi és, per l'ara que ja ha marxat per sempre”

Amb els millors desitjos

Maria Lluïsa Latorre

Lluïsa Latorre i Casellas, metgessa, escriptora i sensibilitzada pel patiment de les dones de totes les èpoques, acaba de publicar una novel·la històrica De Susqueda a Tübingen.

L'obra és una biografia novel·lada de Paula Krüger, una guaridora de l'antic poble de Susqueda que aconseguirà el títol de metgessa a Tübingen i que més endavant serà acusada de bruixa per les elits locals de Susqueda i Rupit a través d'un judici ple d'irregularitats pel qual serà condemnada a la forca.
El/la lector/a podrà descobrir a través d'aquesta novel·la en què l'autora hi ha esmerçat dos anys d'investigació, un període (1450-1750) ben convuls pel que fa al món de les dones adés a Catalunya, adés a tot Europa: la cacera de bruixes.

“Quan ella era jove li van arribar notícies de dones acusades de fetilleres a terres estrangeres. Anys després, quan jo vaig néixer, les acusacions ja van tenir lloc a Catalunya. Jo tenia vint-i-vuit anys i l'àvia s'acostava als setanta quan van penjar unes quantes dones a Barcelona. Era l'any 1548 i estava embarassada de tu, Cecília”

“En Hans se li va apropar amb una carta de la Brigitte i li va avançar que era. La Paula la va obrir intrigada i la va llegir. Li havia sorgit l'oportunitat de rebre les ensenyances d'un doctor i professor de medecina de la Universitat de Tübingen, un tal Lorentz Hartmann, durant dos mesos. Començaria pel setembre d'aquell mateix any. Quan ho va repetir en veu alta la Matilde i la Cecília es van sorprendre, però els traginers ja coneixien el contingut de la carta”

“A Tübingen, un any després del casament d'en Heinrich, les notícies sobre dones acusades de bruixeria i condemnades a la foguera anaven en augment. El jutge Büren en parlava amb en Heinrich al seu despatx. Si el setembre de 1589 havien lamentat l'execució de l'alcalde Flade a Trier-havia mort estrangulat abans de ser cremat per concessió del cap de la diòcesi, l'arquebisbe Johan Vl-, el rebrot de la cacera a Bad Waldsee i al comtat de Hohenberg, per les mateixes dates, els havia desmoralitzat. I en tot aquest temps el terror no sols havia continuat, sinó que havia guanyat terreny. En aquell moment comentaven l'onada repressiva ordenada pel Consell Municipal de Nördlingen, que havia portat a la foguera algunes vídues d'homes que havien tingut càrrecs importants a la ciutat”

“El matí de l'u de juliol, la Paula va ser portada a Vic, encadenada a dalt d'un carro. La custodiaven dos agutzils i en el trajecte pels carrers de Rupit va rebre insults d'alguns vilatans. Al migdia ja es trobava en una cel·la fosca i rònega del palau de Montcada. A dos quarts de quatre de la tarda la van conduir cap a la cambra dels turments amb la finalitat de fer-li confessar qui eren les seves còmplices”

El Cant de la Sibil·la ja forma part del Patrimoni Immaterial de la Humanitat

El Cant de la Sibil·la a la Seu, desembre de 2007, retransmès per IB3 i interpretat per Cristina Van Roy.The song of the sybil at the Cathedral of Mallorca, December of 2007, singed by Cristina Van Roy. This song is singed every 24th of December in most churches of Mallorca since the 16th century.This tradition has been included in the UNESCO World Heritage list in 2010.

Marta Pessarrodona

França 1939, la cultura catalana exiliada, és l'últim llibre que acaba de publicar la Marta Pessarrodona. L'obra és el resultat de quatre anys d'investigació i recerca exhaustiva sobre l'èxode que varen haver de patir 500.000 refugiats republicans camí de França davant l'arribada de les tropes dels insurrectes. L'autora se centra en els intel.lectuals i artistes catalans exiliats ( 1939-1945) i obre molts interrogants-fins ara desconeguts-sobre aquest període tan tràgic de la nostra història.

"A part de dubtes meus, en canvi tinc una certa seguretat a considerar que, en molts casos, els exiliats catalans, com els espanyols en general, no van viure una diàspora, ans dues. Em refereixo, en el segon cas, a la diàspora de París que molts d'ells van viure, quan el juny del 1940 les tropes nazis entraven a la capital de França en condicions més adverses que les que vivien els mateixos francesos. Per exemple, als refugiats, que aquest era l'estatus dels exiliats, no se'ls van lliurar màscares antigas, quan semblava que el perill d'una guerra bacteriològica, a càrrec dels nazis, era imminent. Una protecció que, en canvi, sí que van rebre els súbdits francesos"

"Fa temps que tinc la impressió que el govern de la Generalitat de Catalunya durant el període anterior a l'exili de tants dels seus artistes i intel.lectuals va ser políticament inoperant, referint-me a la política a seques. En canvi, va ser sorprenentment hàbil pel que fa a la política cultural"

"Cal tenir en compte, a més a més, que, des de l'esclat de la Guerra el 1936, o des de poc després, alguns escriptors republicans ja vivien fora de Catalunya per més que, encara, no fossin uns exiliats. Per exemple, a París hi havia des de Josep carner, com a diplomàtic, fins a Joan Puig i Ferreter, delegat de la Generalitat ( per a la compra d'armes!), i Ventura Gassol, primer conseller de Cultura que havia hagut de fugir la tardor d'aquell any, per amenaces anarquistes, com ja hem dit"

"No hi ha un estudi global i puntual de l'economia de l'exili, com ja ha reclamat el curador de les cartes de Carles Riba"

"Seguint, però, amb 1940, ens fixarem en alguns catalans, no tots, que varen sentir la necessitat de fugir de París al mes de juny, mentre que l'historiador Burrin diu que, aquell any, encara hi havia a tot França 200000 catalans"

"No difereix gaire un Sbert, adreçant-se a Pous Pagès, en carta del 27 d'octubre: "Per un telegrama...podem donar per segura la mort del nostre amic ( Companys). Les circumstàncies són tals que n'han fet un símbol. L'home que hauria-i que ja havia i era-estat més discutit, ha esdevingut un màrtir" En la mateixa carta, Sbert comenta a Pous el suïcidi del metge d'Azaña, també a França, i el problema successori a la Generalitat de Catalunya"