Nuccio Ordine, La utilitat de l'inútil

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és professor de Literatura italiana a la Universitat de Cosenza (Calàbria). En aquest breu i intens assaig fa una lloança dels sabers humanístics considerats ”inútils” per aquesta Europa utilitarista actual que ha esdevingut un teatre els actors de la qual són els creditors, els deutors i les seves víctimes: milions d’éssers humans innocents desposseïts de la seva dignitat. L’assagista fa una sàvia reflexió sobre els efectes produïts per la lògica del benefici econòmic d’aquest present que ens ha tocat viure pel que fa a l’ensenyament, la recerca, la creativitat i les activitats culturals en general. Reivindica la cultura per construir una societat més lliure, més tolerant i més humana. El llibre conté bells passatges d’obres de filòsofs (Plató, Aristòtil, Heidegger, Bataille...) i escriptors (Dante, Petrarca, Boccaccio, Cervantes, Lessing, Baudelaire, García Lorca, Calvino...) que il·lustren els raonaments de l’autor. Un llibre revolucionari que convida a pensar en allò que és priotari a les nostres vides. Una bona obra per a començar l’any 2014.

 

“En els plecs de les activitats considerades supèrflues, en efecte, podem percebre els estímuls per pensar en un món millor, per cultivar la utopia de poder mitigar, si no suprimir, les injustícies generalitzades i les doloroses desigualtats que pesen (o haurien de pesar) com una llosa en les nostres consciències. En particular en els moments de l’utilitarisme i del més sinistre egoisme semblen ser l’única estrella i l’única àncora de salvació, cal entendre que les activitats que no serveixen per a res podrien ajudar-nos a escapar de la presó, a salvar-nos de l’asfíxia, a transformar una vida plana, una no-vida, en una vida fluïda i dinàmica, una vida orientada per la curiositas respecte a l’esperit i les coses humanes” (pàg.18)

“Enmig de les ruïnes d’una Europa destruïda per la cega violència de la guerra, Benedetto Croce reconeix els signes de l’adveniment dels nous bàrbars, capaços de fer miques en un instant la llarga història d’una gran civilització” (pàg.20)

“Defenso més aviat la conveniència d’abolir la paraula utilitat i d’alliberar l’esperit humà. Naturalment, això suposaria donar llibertat a un grapat d’excèntrics inofensius i malbaratar alguns preciosos dòlars. Però és infinitament més important perquè  d’aquesta manera trencaríem les cadenes de la ment humana i li atorgaríem llibertat” (pàg.159)

Entrevista emesa per TV3, el 18 de desembre, amb Nuccio Ordine al seu pas per Barcelona :
http://www.tv3.cat/videos/4820251/La-utilitat-de-linutil

Aharon Appelfeld, Tsili. Història d'una vida.

L’escriptor Aharon Appelfeld (Czernowitz, Bucovina, 1932) va escriure Tsili. Història d’una vida l’any 1982. Amb un xic de retard, el lector pot llegir  ara aquesta petita joia literària traduïda al català. L’obra va ser una de les novel·les més lloades d’aquest escriptor prolífic en llengua hebrea.

Es tracta del viatge iniciàtic que emprén Tsili, la protagonista central, una nena jueva de dotze anys que viu a l’Europa central. Abandonada per la seva família a causa de la persecució alemanya, tota sola haurà d’enfrontar-se a un autèntic calvari de vivències i situacions. Aquesta experiència tràgica, explicada amb una fina sensibilitat, la transformarà d’una manera absoluta en una persona nova. La novel·la té la virtut d’enganxar al lector des de la primera pàgina i en acabar-la pot sentir que l’envaeix un xic de tristesa perquè de ben segur que trobarà a faltar aquest personatge tan entranyable.

 “L’hivern del 1941, també allà van arribar rumors sinistres. A casa dels Kraus tothom treballava com en un formiguer. Emmagatzemaven queviures, les noies repetien dates, el noi més jove dibuixava figures geomètriques maldestres en llargues tires de paper. Tots estaven esporuguits pels exàmens que s’acostaven. De l’habitació fosca del pare arribava sovint una veu acuitant-los:”Estudieu, nois, estudieu, no sigueu mandrosos”.Una resta de lletania que enfurismava les filles. De vegades oblidaven la Tsili però a l’escola, entre els cristians, era humiliada i escarnida. És estrany, no plorava ni demanava clemència. Cada dia anava a aquesta casa de tortures i s’empassava la seva ració d’ofenses” (pàg.10)

 

“Ara només tenia un record borrós de casa seva.”Tothom ha marxat”, deia distretament. La mica de menjar que havia pres li va calmar la fam. Estava cansada. Una mena de buit, sense cap ombra de pensament, l’enfonsà en un son pregon” (pàg.26)

 

“L’endemà ningú es va despertar. ”Què deuen fer en el seu son?”, va preguntar sense saber ben bé per què.”Me n’aniré, ningú no se n’adonarà. Treballaré a casa dels pagesos, com abans. Si m’hi esmerço em donaran pa, no em cal res més.” Durant la guerra, als boscos, als camins, fins i tot prop d’en Marek no havia rumiat pas. Ara les reflexions venien totes soles” (pàg.127)

Els guardonats a la Festa de les Lletres Catalanes 2013: Pagès, Romera, Canyelles i Évole

La Festa de les Lletres Catalanes aquest any a Manresa

Laia Altarriba, Vint i Ramon Barnils

Aquest llibre és un homenatge a Ramon Barnils (1940-2001), periodista que va escriure i col·laborar a Tele/eXprés, El Noticiero Universal, La Vanguardia, El bé negre amb potes rosses, Ajoblanco, Solidaritad Obrera, El Temps, Catalunya Ràdio i altres mitjans de comunicació. A través de vint entrevistes a familiars, companys d’infantesa, escriptors, polítics, periodistes i directors de cinema podem resseguir la història del periodisme des dels anys seixanta fins a les darreries del segleXX a través de la seva veu crítica, lúcida, independent i rigorosa. L’obra també inclou el documental Barnils tal com raja, d’Albert Lloreta i Laia Soldevila.

“Creia que el seu ofici era explicar el que passa i no pas esdevenir una corretja de transmissió d’un poder contra l’altre” (pàg.14)

“Una segona característica del seu pensament era la radicalitat que trobem en els milers d’articles que escriu, que esdevenia sarcasme contra adversaris i enemics i ironia a cabassos damunt dels qui estimava. Conscient d’això, li agradava dir que “radical” ve del llatí radice, Segons aquesta aproximació és radical aquell que va a l’arrel dels problemes, i no pas aquell que els extrema. (pàg.15)

“Estimava Catalunya amb follia i alhora la coneixia amb una precisió obstinada, tant en la seva història com en la seva gent, a través dels carrers, els boscos i les places. S’hi aproximava d’una manera natural, gens forçada ni artificiosa. Si en el combat de les idees i les disputes personals podia aparèixer la seva part àcida, el país li permetia mostrar l’aspecte més profundament bondadós i fins i tot ingenu. En ell la imaginació sobre Catalunya es fonia amb l’anàlisi més aguda, perquè tot pensament és sempre una barreja indestriable de desig i reflexió” (pàg.14)

La biblioteca de Dominique de Villepin oferta en subhasta. Inclou el manuscrit de Paul Éluard dedicat al poeta Josep Maria Junoy.

Aquesta setmana se subhasta a París el manuscrit de Paul Éluard Que voulez-vous la nuit était tombée,  dedicat al poeta avantguardista català Josep Maria Junoy (1897-1955), l’introductor del cal·ligrama a la Península Ibèrica als anys 20 del segle passat. Es valora entre 2000 i 3000 euros.
 

L'escriptor francès el publicà l’any 1942 a la revista Mesages i en l’antologia Poésie et vérité 1942, per retre homenatge als homes que lluitaren a la resistència i, també, als presoners de guerra durant la segona guerra mundial.

Aquest manuscrit forma part de la biblioteca de l'ex-primer ministre francès Dominique de Villepin que abasta 542 llibres impresos, manuscrits, autògrafs, cartells i fotografies, agrupats en dues partides: la primera sota l’epígraf Feux et Flammes, un itinéraire politique que es licitarà el dia 28 de novembre, i, la segona, Les porteurs de flammes, l’endemà.

Matsuo Bashô, L'estret camí de l'interior

L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashô (1654-1694) ha esdevingut un dels llibres més importants de la prosa japonesa clàssica.

Es tracta del cinquè i l’últim dietari de l’escriptor nipó en què ens narra el seu darrer viatge, anant a peu, a cavall o en barca, que feu amb el seu deixeble Sora durant l’estiu i la tardor del 1689 per les províncies del nord del Japó.

L’autor, un xic malalt, sent la necessitat espiritual de seguir les petjades i dialogar amb els poetes clàssics japonesos que havien trepitjat  i homenatjat anteriorment aquests indrets.

Cada text d’aquesta breu joia literària va acompanyat de diversos haikús que permeten al lector endinsar-se i fusionar-se amb els paratges. Recordem que Bashô està considerat el primer dels quatre grans mestres d’aquesta forma estròfica.  

“Vam sortir el dia vint-i-set del tercer mes, a l’alba. El cel estava una mica emboirat i la lluna ja havia perdut el fulgor de la nit, però al lluny es divisava el pic del mont Fuji. En veure les capçades florides d’Ueno i Yanaka em vaig preguntar, ple de malenconia, quan les podria tornar a contemplar.

Els amics més íntims s’havien aplegat per acompanyar-nos durant el breu recorregut en barca. En baixar a terra, en un lloc anomenat Senju, la idea d’escometre un viatge tan llarg em va omplir d’emoció. Vaig vessar llàgrimes en acomiadar-me dels meus amics en una cruïlla que no sabia on m’havia de dur.

                                   Se’n va la primavera...

                                   Els ocells ploren, llàgrimes

                                   als ulls dels peixos

Aquesta fou la composició amb què s’inicià el viatge, però aquell dia a penes vam poder avançar gens, perquè, en girar-me, veia el grup format pels meus amics, que semblaven decidits a quedar-se allà, drets, fins que la meva figura es perdés a l’horitzó”(pàg.39)

“Ens vam banyar a les aigües termals, que segons diuen són les millors de tot el Japó després de les d’Arima.

                                   A Yamanaka,

                                   Els crisantems no es cullen:                            

                                   perfum d’aigües termals.

L’amo de les termes, que era tot just un noi, es deia Kumenosuke. El seu pare havia estat amant del haikai, i fa anys el seu domini de l’art va fer avergonyir Teishitsu quan, encara jove, va venir aquí des de Kioto.(pàg.93)

Judit Pujadó & Xavier Cortadellas, Tombes & lletres

La majoria dels morts callen. Ja no diuen res. Els escriptors continuen parlant-nos a través del seu univers fet de paraules. Demà, jornada de Tots Sants, és un bon moment per fer-los una visita al cementiri de bracet amb aquest llibre sobre quaranta-dos escriptors desapareguts de totes les èpoques de la nostra literatura: Ramon Llull, Vicent Ferrer, Ausiàs March, Caterina Albert, Josep Carner,  J.V.Foix, Josep Palau i Fabre, Maria Mercè Marçal...) Cadascun està acompanyat de 41 textos acurats i suggerents d’autors contemporanis que els reten homenatge i amb un aplec de fotografies magnífiques de llurs tombes.

“Qui sap si la Mila va trobar finalment el seu lloc, o si va sofrir noves proves i nous dolors. Mentrestant, al cementiri vell de l’Escala, el mar ha estat ocultat per la ciutat. Ara ja no cal anar a buscar-la; és ella la que s’alça per espiar a tocar dels murs emblanquinats” (Vicenç Pagès Jordà, pàg.57)

 

“A davant mateix del cementiri, a l’altra banda del camí, hi ha un detall que complauria molt el senyor Pla si el pogués veure. Hi ha plantat un olivar. Amb una ordenació geomètrica tirada amb llinyola, els arbres són tendres, de primer o segon any. Aixequen un cap viu, lligats encara a l’aspre que ha de procurar que creixin drets. Les branques són voleiadisses, primes, però els brots ja treuen una fulla jove, nerviosa, que l’airet de tramuntana remou, jugant amb la verdor de l’anvers i amb aquell color platejat del revers, tan propi de l’olivera” (Miquel Pairolí, pàg.89)

 

“Però tot plegat, com sempre, pot ser més senzill. La veritable religió de Foix era l’Instant, i per això l’agost de 1953, a Port de la Selva, va poder escriure:”Érem ningú, fullats per les tenebres/Quan plou la por en els pètals dels aigualls/I l’altre, el Pur, llibert d’arjau i veles/salpa, vident, cap al clarós Instant”. I potser va decidir que li posessin aquella làpida on ell no sortia perquè no creia en la mort, tal com diu en un altre dels seus poemes:”No crec perir puix que el traspàs ignor” (Xavier Lloveras i Puchercós, pàg.73)

 

“Caldes d’Estrac, població costanera de la comarca del Maresme, és l’escenari físic on aquest creador irrepetible donà continuïtat a les sevs inexhauribles transformacions:des de l’interior del nínxol 369 del petit cementiri mediterrani, amb diverses tiges de claveller ficades dins les frontisses de la coberta de marbre negre florejat amb capes blanques, el viatge el duu cap a la identitat més essencial i més definitiva; des de les diferents sales de la Fundació, participa en un joc infinit de reencarnacions:es transforma en cada un dels visitants quan amb la seva mirada aterren sobre la superfície d’una pintura o d’un document o d’un llibre” (Damià Pons, pàg.133)