Fina Llorca, En nom de la Mare: Maria Mercè Marçal reescriu la Passió.

Fina Llorca Antolín (Barcelona, 1954) és doctora en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona. S’ha dedicat a l’estudi d’obres literàries escrites per dones des d’una mirada feminista. El seu darrer estudi En nom de la Mare: Maria Mercè Marçal reescriu la Passió se centra en l’anàlisi d’alguns poemes de Maria Mercè Marçal que se situen en el marc de la Passió de Crist. Alguns van ser escrits quan la seva malaltia havia fet acte de presència i foren publicats de manera pòstuma a Raó del cos i, d’altres, objecte del seu estudi, pertanyen a altres volums de la seva obra poètica.
Fina Llorca fa una anàlisi acurada d’aquells versos  i ens remarca que Maria Mercè Marçal s’apropia de la tradició religiosa cristiana i en fa un capgirament. Així, partint del marc de la Passió de Crist, subratlla que l’autora proposa una encarnació de Déu no a través d’una dona, sinó en una dona. L’estudiosa apropa l’univers marçalià a grans escriptores i pensadores feministes de la nostra cultura occidental que  també s’han enfrontat al fet religiós com Simone Weil, Ana Akhmatóva, Hannah Arendt, Maria Zambrano i d’altres.El llibre val molt la pena perquè amplia molts horitzons per als estudiosos de l’obra d’aquesta extraordinària poeta.

“m’agenollo davant/ el cos/ impur/ obscè/ mortal/ primer/ país/ vivent/ taüt/ obert/ d’on vinc/ no hi ha,/ mare, una altra naixença”

“Marçal no s’agenolla davant del pare de qui prenen nom tots els éssers, sinó del cos rebut de la mare, origen i retorn, única possibilitat de tornar a néixer. Estem davant d’una Mercè malalta i encarada a la mort, sí, però que té com a objectiu poètic de desvelar la centralitat tradicional del masculí en la divinitat i la centralitat de la relació Pare-Fill, que nega l’obra materna i la relació mare-filla, mentre ella restableix aquesta obra i l’afirma. Basta, en aquest poema, una sola paraula,“mare”, col·locada en el darrer vers, per obrar aquest canvi radical de paradigma, aquesta restitució a la figura i l’obra materna” (pàg.114)

Efrem Gordillo Pla. Dalí, el gran pensador.

El vint-i-tres de gener farà 25 anys que va morir Salvador Dalí (Figueres, 1904-1989). La seva vasta obra pictòrica ha estat molt estudiada. En canvi, la seva obra literària que pot rondar la xifra de nou mil pàgines entre articles d’opinió, assaig, novel•la, guions cinematogràfics, escriptura surrealista...no ha tingut tanta fortuna. De fet, ell repetia sovint aquests mots:”sóc molt millor escrivint que pintant”. El llibre d' Efrem Gordillo Pla, Dalí, el gran pensador: llegat d’un escriptor desconegut, omple aquest buit. El lector podrà resseguir les passes de la filosofia daliniana a partir de textos ben seleccionats de l’artista que il•lustren el seu pensament. Obra indispensable per aprofundir aquest escriptor poc celebrat durant tant de temps i que ben aviat farà un quart de segle que ens va deixar.

“D’altra banda, Dalí afirma que és gràcies a la paranoia, en concret a l’exaltació orgullosa de sí mateix, que ha aconseguit salvar-se de l’anul•lació que li provoca el dubte sistemàtic sobre la seva persona. El narcisisme i la megalomania el van salvar literàriament del no-res. En aquest sentit Dalí mateix es considera com la prova viva i fonamental que la paranoia, forma irracional extraordinària, pot animar perfectament els mecanismes racionals i fertilitzar la realitat amb una eficàcia tan considerable com la lògica experimental. Així, el deliri paranoicocrític suposa una de les fórmules més fascinants del geni humà. I el secret rau a mantenir lúcidament el timó bo i navegant entre les onades de la bogeria i la línia recta de la lògica. En aquest context, el geni consisteix a poder viure passant constantment d’una frontera a l’altra omplint-nos les mans amb els tresors del misteri i mostrar-nos a tots els contemporanis amb els braços alçats com un atleta.

Ell afirma al seu llibre Confessions inconfessables: “La meva força rau en el fet que sóc voluntàriament com sóc. En cap moment m’abandonen ni la intel•ligència, ni la lucidesa. La delirant herència de Catalunya viu tota en mi, dominada, però, fecundada, fermentada per la més genial intuïció de la vida lúcida que mai no hagi existit. He viscut i superat tots els drames de l’aventura de l’esperit que vaga pels móns de la bogeria, i sempre he trobat el camí de tornada, després de cadascuna de les meves capbussades pels abismes de l’inconscient, reneixo cada vegada més fort, cada vegada més viu. Reneixo constantment” (pàgs. 68, 69, 70).

Enric Bou, Desviacions.

Desviacions és el darrer llibre d’Enric Bou (Barcelona, 1954), professor de literatura catalana i espanyola a la Universitat Ca’Foscari de Venècia. El gènere d’aquesta obra està a cavall entre la crònica periodística, la prosa de viatges o el llibre de memòries. Tant se val. El lector s’endinsarà envers aquest mosaic acurat del periple vital de l’autor fet d’instants i el convidarà a compartir les seves petjades a través dels seus viatges (l’Índia, Madagascar, Japó, Mèxic, Moscou), el seu punt de vista sobre la societat nord-americana on exercí de professor durant molts anys, la seva mirada sobre algunes ciutats italianes com Trieste amb el seu alè literari... En definitiva, un bon llibre ben escrit i ple d’amenitat.
 

“Hem vingut fins a l’Índia per redescobrir, recordar, la importància de l’amistat i per aturar-nos, viure més pausadament. Aquest poema ho resumeix de manera extraordinària. Són moltes les persones noves que hem conegut durant el viatge. Són poques amb les quals s’ha desvetllat un sentiment immediat d’atracció i amistat. El riu del viatge ens porta a persones i ciutats, ens porta a situacions de profunda indagació, i entre oblit i memòria ens atura en un instant. Etern. Entre el vell i el nou de Delhi. Com la roda del fus que feia girar Gandhi en una proposta utòpica nacionalista (incorporada a la bandera), un mirar cap al passat. Era una proposta de viure senzill, autosostenible de veritat. Els indis, però, ja ho han oblidat” (pàg.194)

“Passejar pels carrers apressats del Back Bay de Boston, barri coetani en concepció a l’Eixample barceloní. Brogit de gent, botiguejar en els dos carrers centrals, Boylston i Newbury. Silenci sospitós, esfereïdor, en els altres carrers. El silenci de les ciutatas nord-americanes. Gent que aparca, capcots, com si s’amaguessin d’alguna cosa. Dipositen unes monedes i corren cap al consum. I l’edifici John Hanckock, que era un excel·lent mirador sobre la ciutat i els voltants, tancat d’ençà l’11 de setembre (el seu), per por que els el facin a miques uns terroristes guarnits amb gel·laba” (pàg.23)

“Trieste ciutat literària. Per la Via della Pescheria, a la porta de la ciutat vella, vora el mar, passejava Umberto Saba i James Joyce, camí de la Libreria Antiquaria o l’Acadèmia Berlitz. A la Piazza Hortis, hi ha la “Biblioteca Civica” amb els retrats d’Italo Svevo (nat Ettore Schmitz). Claudio Magris, triestí, ens recorda a-gairebé-tots els seus llibres la desgràcia i la bellesa d’una Europa sense fronteres. Ell que, segurament, ha entès el misteri de Trieste. El tren, abans, t’ha fet passar als peus del castell de Duino, on Rilke se sentí elegíac i sentimental” (pàg.164)

Nuccio Ordine, La utilitat de l'inútil

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és professor de Literatura italiana a la Universitat de Cosenza (Calàbria). En aquest breu i intens assaig fa una lloança dels sabers humanístics considerats ”inútils” per aquesta Europa utilitarista actual que ha esdevingut un teatre els actors de la qual són els creditors, els deutors i les seves víctimes: milions d’éssers humans innocents desposseïts de la seva dignitat. L’assagista fa una sàvia reflexió sobre els efectes produïts per la lògica del benefici econòmic d’aquest present que ens ha tocat viure pel que fa a l’ensenyament, la recerca, la creativitat i les activitats culturals en general. Reivindica la cultura per construir una societat més lliure, més tolerant i més humana. El llibre conté bells passatges d’obres de filòsofs (Plató, Aristòtil, Heidegger, Bataille...) i escriptors (Dante, Petrarca, Boccaccio, Cervantes, Lessing, Baudelaire, García Lorca, Calvino...) que il·lustren els raonaments de l’autor. Un llibre revolucionari que convida a pensar en allò que és priotari a les nostres vides. Una bona obra per a començar l’any 2014.

 

“En els plecs de les activitats considerades supèrflues, en efecte, podem percebre els estímuls per pensar en un món millor, per cultivar la utopia de poder mitigar, si no suprimir, les injustícies generalitzades i les doloroses desigualtats que pesen (o haurien de pesar) com una llosa en les nostres consciències. En particular en els moments de l’utilitarisme i del més sinistre egoisme semblen ser l’única estrella i l’única àncora de salvació, cal entendre que les activitats que no serveixen per a res podrien ajudar-nos a escapar de la presó, a salvar-nos de l’asfíxia, a transformar una vida plana, una no-vida, en una vida fluïda i dinàmica, una vida orientada per la curiositas respecte a l’esperit i les coses humanes” (pàg.18)

“Enmig de les ruïnes d’una Europa destruïda per la cega violència de la guerra, Benedetto Croce reconeix els signes de l’adveniment dels nous bàrbars, capaços de fer miques en un instant la llarga història d’una gran civilització” (pàg.20)

“Defenso més aviat la conveniència d’abolir la paraula utilitat i d’alliberar l’esperit humà. Naturalment, això suposaria donar llibertat a un grapat d’excèntrics inofensius i malbaratar alguns preciosos dòlars. Però és infinitament més important perquè  d’aquesta manera trencaríem les cadenes de la ment humana i li atorgaríem llibertat” (pàg.159)

Entrevista emesa per TV3, el 18 de desembre, amb Nuccio Ordine al seu pas per Barcelona :
http://www.tv3.cat/videos/4820251/La-utilitat-de-linutil

Aharon Appelfeld, Tsili. Història d'una vida.

L’escriptor Aharon Appelfeld (Czernowitz, Bucovina, 1932) va escriure Tsili. Història d’una vida l’any 1982. Amb un xic de retard, el lector pot llegir  ara aquesta petita joia literària traduïda al català. L’obra va ser una de les novel·les més lloades d’aquest escriptor prolífic en llengua hebrea.

Es tracta del viatge iniciàtic que emprén Tsili, la protagonista central, una nena jueva de dotze anys que viu a l’Europa central. Abandonada per la seva família a causa de la persecució alemanya, tota sola haurà d’enfrontar-se a un autèntic calvari de vivències i situacions. Aquesta experiència tràgica, explicada amb una fina sensibilitat, la transformarà d’una manera absoluta en una persona nova. La novel·la té la virtut d’enganxar al lector des de la primera pàgina i en acabar-la pot sentir que l’envaeix un xic de tristesa perquè de ben segur que trobarà a faltar aquest personatge tan entranyable.

 “L’hivern del 1941, també allà van arribar rumors sinistres. A casa dels Kraus tothom treballava com en un formiguer. Emmagatzemaven queviures, les noies repetien dates, el noi més jove dibuixava figures geomètriques maldestres en llargues tires de paper. Tots estaven esporuguits pels exàmens que s’acostaven. De l’habitació fosca del pare arribava sovint una veu acuitant-los:”Estudieu, nois, estudieu, no sigueu mandrosos”.Una resta de lletania que enfurismava les filles. De vegades oblidaven la Tsili però a l’escola, entre els cristians, era humiliada i escarnida. És estrany, no plorava ni demanava clemència. Cada dia anava a aquesta casa de tortures i s’empassava la seva ració d’ofenses” (pàg.10)

 

“Ara només tenia un record borrós de casa seva.”Tothom ha marxat”, deia distretament. La mica de menjar que havia pres li va calmar la fam. Estava cansada. Una mena de buit, sense cap ombra de pensament, l’enfonsà en un son pregon” (pàg.26)

 

“L’endemà ningú es va despertar. ”Què deuen fer en el seu son?”, va preguntar sense saber ben bé per què.”Me n’aniré, ningú no se n’adonarà. Treballaré a casa dels pagesos, com abans. Si m’hi esmerço em donaran pa, no em cal res més.” Durant la guerra, als boscos, als camins, fins i tot prop d’en Marek no havia rumiat pas. Ara les reflexions venien totes soles” (pàg.127)

Els guardonats a la Festa de les Lletres Catalanes 2013: Pagès, Romera, Canyelles i Évole

La Festa de les Lletres Catalanes aquest any a Manresa

Laia Altarriba, Vint i Ramon Barnils

Aquest llibre és un homenatge a Ramon Barnils (1940-2001), periodista que va escriure i col·laborar a Tele/eXprés, El Noticiero Universal, La Vanguardia, El bé negre amb potes rosses, Ajoblanco, Solidaritad Obrera, El Temps, Catalunya Ràdio i altres mitjans de comunicació. A través de vint entrevistes a familiars, companys d’infantesa, escriptors, polítics, periodistes i directors de cinema podem resseguir la història del periodisme des dels anys seixanta fins a les darreries del segleXX a través de la seva veu crítica, lúcida, independent i rigorosa. L’obra també inclou el documental Barnils tal com raja, d’Albert Lloreta i Laia Soldevila.

“Creia que el seu ofici era explicar el que passa i no pas esdevenir una corretja de transmissió d’un poder contra l’altre” (pàg.14)

“Una segona característica del seu pensament era la radicalitat que trobem en els milers d’articles que escriu, que esdevenia sarcasme contra adversaris i enemics i ironia a cabassos damunt dels qui estimava. Conscient d’això, li agradava dir que “radical” ve del llatí radice, Segons aquesta aproximació és radical aquell que va a l’arrel dels problemes, i no pas aquell que els extrema. (pàg.15)

“Estimava Catalunya amb follia i alhora la coneixia amb una precisió obstinada, tant en la seva història com en la seva gent, a través dels carrers, els boscos i les places. S’hi aproximava d’una manera natural, gens forçada ni artificiosa. Si en el combat de les idees i les disputes personals podia aparèixer la seva part àcida, el país li permetia mostrar l’aspecte més profundament bondadós i fins i tot ingenu. En ell la imaginació sobre Catalunya es fonia amb l’anàlisi més aguda, perquè tot pensament és sempre una barreja indestriable de desig i reflexió” (pàg.14)