Anna R.Ximenos, Interior blau.

Setze escriptores cabdals de la història de la literatura, del feminisme, de la psicoanàlisi, de la filosofia i la poesia dels segles XlX i XX: Anna Akmàtova, Jane Bowles, Marguerite Duras, Anne Sexton, Mary Wollstonecraft, Colette, Mary Shelley, Anna Freud, Dorothy Parker, Isak Dinesen, Katherine Mansfield, Carson McCullers, Marguerite Yourcenar, Virgínia Woolf, Hannah Arendt  i Linda Campbell, un personatge inventat, són les protagonistes d’aquest conjunt de narracions d’Anna R. Ximenos (Barcelona, 1972). Es tracta del seu primer llibre publicat en castellà el 2012 i en llengua catalana el 2013.

A partir d’una escletxa real en la biografia d’aquestes autores, Anna R. Ximenos construeix l’escena de cada relat amb la intenció de penetrar envers la seva psicologia i el seu univers  a través del suggeriment i adaptant sovint llur estil amb un bon domini de les diverses tècniques narratives. El color blau simbòlic del títol fa acte de presència en cadascun dels contes. Destacaríem la narració, tècnicament molt reeixida, que obre el recull dedicat a Anna Akhmàtova i la relació amb el seu fill Lev Gumiliov així com la utilització de la prosa poètica quan s’endinsa en la convivència de Marguerite Duras amb el jove Yann amb qui va compartir les dues darreres dècades de la seva vida.

Llibre recomanable per conèixer un xic més el paper fonamental que exerciren aquestes dones en el seu temps. Bon treball de documentació. Llàstima, però, de la presència d’algunes errades  ortogràfiques, sintàctiques i lèxiques.

“La rentadora és enmig de la platja, sobre la sorra humida, a prop de les onades. Com que s’ha espatllat, la Marguerite i en Yann la fan servir de taula de treball i celler. Han posat l’Olivetti Lettera 22 i les copes de vi al damunt. Al tambor hi amaguen les ampolles de bordeus. Porten tot l’estiu vivint vora la mar. Durant el dia llegeixen i riuen recolzats a la rentadora. En Yann va despullat. La Marguerite porta posat un jersei de coll alt, pantalons de quadres i gorra de mariner. Al capvespre fan un tomb per la platja il·luminats pels fanals del passeig marítim. Per la nit beuen. Després, la Marguerite dicta paraules en veu alta. En Yann escriu” ( pàg.31)

Milan Kundera, La festa de la insignificança.

Heus ací la darrera obra de Milan Kundera (Brno, 1929) després d’una llarga dècada silenciosa que podem llegir en llengua catalana a través de la traducció de Xavier Lloveras.

Es tracta d’una novel·la breu de set capítols construïda en forma de peça teatral. En motiu de la festa d’aniversari d’un conegut, D’Argello, quatre vells amics (L’Alain, en Ramon, en Charles, en Caliban) i el narrador, el cinquè, conversen i reflexionen sobre la nostra existència amb humor. L’humor, tema clau de l’obra, per observar les bestieses del comportament humà en la nostra època “on ha desaparegut la saviesa”. Així la mare de l’Alain declara:”-Tothom xerroteja sobre els drets de l’home. Quina broma! La teva existència no està fundada en cap dret. Ni tan sols et permeten de posar fi a la teva vida per la teva pròpia voluntat, aquests cavallers dels drets de l’home” (pàg.122). La inutilitat de ser brillant a l’actualitat, el valor de l’amistat, la tragèdia d’ésser nat i la mort, la solitud de l’ésser humà, la mentida, la ridiculització del tirà Stalin, el patetisme de Kalinin, la seducció femenina actual i altres interrogants que planteja  l’autor tot convidant-nos al final del llibre a celebrar amb ironia i alegria “la festa de la insignificança”: “La insignificança, amic meu és l’essència de l’existència. És amb nosaltres a tot arreu i sempre. És present fins i tot allí on un mateix no la vol veure: en els horrors en les lluites sagnants, en les pitjors desgràcies. Sovint cal tenir coratge per reconèixer-la en condicions tan dramàtiques i per anomenar-la pel seu nom. Però no es tracta només de reconèixer-la, cal estimar-la, la insignificança. (pàg.135).

Montserrat Abelló s'acomiada amb una poesia

Santiago Vidal, Els set pecats capitals de la justícia.

Aquest llibre de Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona i professor de dret penal i criminologia a la UAB, acosta el lector d’una manera molt clara i didàctica envers el món de la justícia. A partir dels set pecats capitals bíblics (La supèrbia, la peresa, la ira, la gula, l’enveja, la cobdícia i la luxúria) i amb exemples prou coneguts (Baltasar Garzon, el cas Palau la doctrina Parot, els mitjans de comunicació i les nenes d’Alcàsser, Egunkaria, Gürtel , el cas Nóos...) analitza amb molta cura totes les mancances de la justícia espanyola i, en conseqüència, tot el desinterès i la impotència que genera als ciutadans. L’autor fa tot un seguit de propostes primordials que ocupen moltes pàgines d’aquesta obra totalment recomanable per tal de millorar el sistema judicial. A tall d’exemple, en remarca una d'essencial l: ”L’ètica judicial com un dels primers paràmetres bàsics que cal millorar, i, encara que sembli incomprensible, avui-a diferència d’altres països europeus-no gaudim de cap codi regulador. Advocats procuradors, metges, arquitectes, psicòlegs, policies, etc. tenen un codi ètic o deontològic, i qui infringeix s’arrisca a sancions molt severes. Jutges i fiscals, no. Cal esmenar aquest dèficit. És cert que el Consell General del Poder Judicial té un Servei d’Inspecció, però el seu funcionament ha estat-amb raó-contínuament criticat tant per l’opinió pública com pel mateix col·lectiu judicial. Els expedients disciplinaris que s’obren són molt pocs, i gairebé sempre acaben amb una sanció lleu: amonestació i/o multa. L’ètica judicial s’ha de demostrar en el tracte vers els ciutadans i en la motivació de les nostres resolucions. Es tracta d’una pràctica més enllà dels discursos grandiloqüents i retòrics. I, per aquest motiu, esdevé imprescindible que amb urgència reclamem al Consell General del Poder Judicial la redacció de l’esmentat codi deontològic. No ja pels seus evidents efectes dissuassius vers comportaments incorrectes del col·lectiu, sinó sobretot per recordar en positiu quins són els nostres deures” (pàg.143).

Un llibre que aposta per fer una societat més igualitària, més justa i dóna les claus per construir un futur millor.

Mary Ann Shaffer i Annie Barrows, La societat literària de pastís de pela de patata de Guernsey.

Mary Ann Shaffer (Martinsburg, Virgínia Occidental,1934-2008) fou bibliotecària, llibretera, editora i autora d’aquesta única novel·la la inspiració de la qual sorgí arran d’un viatge a l’illa de Guernsey el 1976. La llarga espera a l’aeroport a causa de la boira li permeté llegir un llibre sobre l’ocupació de l’Alemanya nazi a les illes anglo-normandes durant la segona guerra mundial. Aquest fet esdevingué la seva font d’inspiració. A causa dels problemes de salut de l’autora, l’obra restà inacabada. Annie Barrows, la seva neboda, la finalitzà. Els lectors en llengua catalana podem llegir-la a través de la traducció de Marta Vilella Llamas.

Es tracta d’una novel·la epistolar els protagonistes de la qual són els habitants de l’illa de Guernsey que crearen un club de lectura per tal de defugir el control alemany establint vincles molt importants durant aquest període tràgic. A través de les diferents veus i la informació fragmentada, el lector se sentirà part d’aquesta societat literària. Tot això amanit amb grans dosis d’ humor i tendresa. Novel·la molt recomanable. Un homenatge a la lectura.

“Llavors l’Elizabeth va agafar aire i va fer un pas endavant. L’Elizabeth no és alta, i aquelles pistoles li quedaven a l’altura dels ulls, però no va parpallejar. Es va comportar com si no veiés cap pistola. Es va acostar a l’oficial en cap i va començar a parlar. Mai no s’han sentit tantes mentides. Que li sabia molt greu que haguéssim trencat el toc de queda. Que havíem estat en una reunió de la Societat Literària de Guernsey, i que la discussió vespertina d’Elizabeth i el seu jardí alemany havia estat tan agradable que cap de nosaltres no s’havia adonat de l’hora. Un llibre tan meravellós; que si l’havia llegit?" (pàg.34)

Joan Jordi Miralles, Una dona meravellosa.

La darrera novel·la de Jordi Miralles (Osca, 1977) transporta al lector envers un món truculent amb grans cops d’efecte, girs narratius i escenaris simbòlics que s’acosten al llenguatge cinematogràfic. El món de la incomunicació entre homes i dones al segleXXl, la hipocresia de les relacions humanes trenades amb molts silencis, l’autodestrucció i la pèrdua de  la dignitat són alguns dels temes d’aquesta obra. Per explicar tot això, Joan Jordi Miralles aplica la seva lent, un xic hiperbòlica, a un cas singular: la Neus, la protagonista central. Es tracta d’una infermera de la planta neurològica d’un hospital que un cop separada del seu marit i amb una filla emancipada, canvia el rumb de la seva vida i perd la carta de navegar iniciant el seu descens cap a l’infern. El lector va resseguint amb un ritme molt ràpid la seva davallada així com més endavant la de la seva filla. Sexe a dojo omple les pàgines d’aquesta novel·la ben escrita. Sexe inversemblant aplicat a la protagonista femenina i tractat des del punt de vista molt masculí.

“No ha parat de tractar-la de vostè i no li desagrada. Ho troba un joc entre dominador i serf, un vincle d’esclavatge que l’excita. Per això, quan l’ha volguda girar, ella s’hi ha negat. Només quan el catalan gigolo-és el que apareix imprès a la targeta que li ha donat-fot el camp, comença a pelar i desfilar les albergínies. A continuació els pebrots vermells. Cuinar és fàcil, pensa, això ho pot arribar a fer qualsevol poca-solta. Mentre desfà en bocins la ceba, pensa en el noi que acaba de marxar. Li recorda algú, però no encerta qui. S’hi ha trobat còmoda, amb ell. Creu que li trucarà la pròxima vegada, si mai n’hi ha d’haver. Li telefonarà de bon matí i li demanarà que no faci cap servei en tot el dia, que es reservi exclusivament per a ella. Li pagarà el doble, si cal, i li prepararà una safata amb escalivada per a ell sol, si ho vol, i una altra per a la seva mare i tot" (pàgs.106 i 107). 

Festes del Carme d'Olot, juliol 2014

Llibert Ferri, Viatge a Moscou: com vaig conèixer el meu fill Alioixa al final de la Guerra Freda.

Llibert Ferri fou enviat especial i corresponsal de TV3 a l’Europa de l’Est i a la URSS entre 1987 i 2007. És en aquesta etapa, concretament el 8 de març de 1993, una època convulsa de la vida russa  a causa de l’esfondrament del comunisme i la Unió Soviètica, que la seva vida va fer un gir de cent-vuitanta graus.Es tracta de la coneixença de l’Alioixa, un nen rus de deu anys desprotegit, amb qui ambdós establiren d’antuvi una relació d’empatia i afecte fins que esdevingueren, més endavant i fins el dia d’avui, pare i fill després d’un llarg i dificultós procés d’adopció. Viatge a Moscou recull aquesta experiència biogràfica molt ben escrita, ben contextualitzada i explicada amb molta profunditat. De gran interès són els fragments en què s’encavallen els records de la postguerra viscuda per l’autor amb la postguerra freda de l’Alioixa. Llibre molt recomanable des de la primera a l´última pàgina.

“L’àvia Maria m’està buscant ansiosa pel pati, no sigui cas que m’equivoqui d’escala o de pis i vagi a trucar a casa de qui sap qui. Podria passar que em perdés dins la complicada numeració de blocs i de pisos, no trobés l’adreça, me’n tornés i em refredés. Podria ser que em fes mandra tornar a trucar-li, tornar-hi a quedar, tornar a buscar l’adreça. La fatalitat dels laberints soviètics i de la vida russa podien arrabassar-li un llogater amb la intenció d’estar-s’hi un parell de mesos, fins al final de l’hivern; si fa no fa, fins després del desglaç, no més enllà. No vull que la calorada m’enxampi omplint bosses i fent trasllats. Però, mentre la soferta àvia Maria em busca, tu m’has obert la porta de l’apartament 523 del 24 de Kutuzovski i m’has somrigut” (pàg.27)

“No t’ho diguis, Llibert, que estàs sorprès. De debò que estàs perplex i desbordat per la realitat que estàs vivint? Que t’empatolles! Sempre has desitjat ser pare! Si no, no estaries establint ara mateix aquest diàleg-monòleg amb tu mateix, mentre tots dos, l’Alioixa i tu, resseguiu la riba del Moskova i recordeu el dinar d’ahir amb els amics i entre les datxes. Va ser un dia càlid i harmònic, d’amistat i d’estimació, de tot allò que més t’agrada. L’Alioixa, per primer cop, et va dir <>, i ara fa uns moments ha fet una declaració de fill i hereu posant-hi un veí de testimoni. Ets pare i fa temps que t’ensumaves que la vida et revelaria la manera d’arribar-hi” (pàg.54)