Els periodistes que escriuen ficció: una qüestió d’estil i argument o una garantia de campanya mediàtica?

A la biblioteca d'Olot estem fent, aquest curs, un Club de lectura sobre

"Literatura i periodisme" amb uns debats vius i contrastats.   La ca-

dena SER acaba d'emetre un programa que tracta aquesta temàtica.

                                           

Dia mundial de la poesia 2013: programa d'actes

Anna Maria Dalí, Salvador Dalí vist per la seva germana

Els lectors i lectores ara tenim l'oportunitat de llegir aquest llibre que es va publicar per primera vegada el desembre del 1949 en castellà a l'editorial Juventud malgrat que fou escrit en català. Els imperatius de l'època no van fer possible editar-lo en la seva llengua original. El pretext ens el diu ben clarament l'autora al començament:"No em proposava altra cosa que donar a conèixer l'ambient de la nostra llar durant els primers vint-i-sis anys de la vida del meu germà. Havien quedat tan desfigurats al seu llibre Vida secreta de Salvador Dalí, que no es corresponien, en absolut, amb la realitat". Així, doncs, Anna Maria Dalí sent la necessitat d'explicar amb un estil impecable els seus propis records d'infància i adolescència i contradir amb respecte i admiració l'obra del seu germà.

" Així passava moltes hores, moltes nits asseguda al llit amb el nen a la falda, perquè tan bon punt s'ajeia, ell es posava a xisclar. (...) Ni l'Àngel de la Son podia cloure els ulls de la mare, que tots adoràvem, perquè el nen era un rebec, un rebec que es feia estimar"

" El meu germà pinta al taller i canta com de costum estrenyent els llavis. Mentre treballa fa una fressa inconfusible. Anys a venir, García Lorca dirà: " suena como un abejón de oro". Res no hi ha de més cert. Sabem quan pinta gràcies a aquest soroll especial semblant al de les abelles. És indubtable que el seu cervell xucla les llums que recorda, que estan dintre seu, que retroba i tria fins a libar-ne tot el nèctar i transportar-lo curosament damunt la tela per elaborar-ne de nou la llum. La transforma en art com l'abella transforma el nèctar en mel"

" Aquest caràcter tan entusiàsticament romàntic del pare sempre i en tot moment estigué disposat a facilitar a en Salvador tot allò que el seu temperament d'artista requeria. I si bé mai no hem estat rics, ell que es guanyava la vida treballant com a notari, quan es tractava d'acomplir alguna cosa que fos beneficiosa per a l'obra del meu germà sempre tenia diners de sobra i no hi planyia res"

"A casa arriben les millors revistes d'art: L'amour de l'art, L'Art Vivant, l'Art d'aujourd'hui, Revista de Occidente, Studium, Museum, D'Ací i d'Allà, Gaseta de les Arts, l'Amic de les Arts, Varietés, Der Querschnitt. Estàvem subscrits a totes. (...) El pare no posava mai límit a aquestes compres i s'interessa vivament per tot. S'entesta que visitem el museu del Louvre i els de Bèlgica perquè en Salvador té un gran interès per veure les obres del Bosco, de Brueghel i especialment les de Vermeer de Delft, a qui tota la vida ha admirat"

"A casa la presència de Federico es trobava a faltar. Desitjàvem que tornés, perquè si per a mi era com un altre germà, tots l'estimàvem"

" Salvador marxà a París amb Luís Buñuel per realitzar el film Un chien andalou i allí entrà en contacte amb certs elements d'aquest grup que vingueren l'estiu del 1929 a Cadaqués. N'hi hagué prou amb aquest estiu per a provocar el canvi d'en Salvador, el canvi que l'allunyà dels amics, de nosaltres i d'ell mateix"

"Aquestes sagetes enverinades, perversament i conscientment dirigides, són les armes que utilitza el grup surrealista per destruir l'indestructible: religió, família, amor, bondat, tot el que porta als ulls llàgrimes de tendresa, tot el que l'ànima cultiva lliurement o assimila sense traves perquè la nodreixi i la impulsi a la creació d'actes positius que conformen i estructuren la nostra vida"

Elisenda Albertí, Dones de Barcelona

Els lectors i lectores que estimem Barcelona podem esbrinar la personalitat de cinquanta-una dones reals o imaginàries (des del segle lV fins al XlX) que van viure pels carrers més cèntrics de la nostra ciutat. Alguns -com La Canuda- lluen encara el seu nom a la placa.

El llibre permet la descoberta d'identitats femenines diverses (serventes, bitllaires, llevadores, impressores...) i mostra amb detall la societat de l'època en què van viure.

Cada vegada que ens endinsarem pels carrers i les places de la ciutat vella retrobarem l'alè d'aquestes barcelonines i no romandrem indiferents al nom d'aquestes dones sovint silenciades i avui rescatades de l'oblit gràcies a l'estudi d'Elisenda Albertí.

"S'explicava que la casa número 10 del carrer d'en Cervelló ( rebatejat el 1965 amb el nom de Floristes de la Rambla) se la va fer construir una dona amb els diners que estalvià treballant com a bitllaire, ofici que consistia a omplir les bitlles tot enrollant-hi el fil amb l'ajut d'una màquina anomenada bitllera. Un cop la bitlla era plena, es posava dins la llançadora i ja es podia començar a fer la trama del teixit. Normalment, les noies s'iniciaven en aquest ofici als catorze anys i treballaven per torns, el més desitjat dels quals era el que anava de les cinc de la matinada a les dues de la tarda, perquè permetia compaginar diverses feines.

Segurament, la desconeguda bitllaire havia hagut de treballar durament tota la vida, fins assolir la desitjada condició de propietària que la convertí en un exemple a seguir. Quan algú arribava a reunir una certa quantitat de diners, fruit del treball humil, l'esforç, el sacrifici i l'estalvi, els nostres besavis el solien comparar amb la bitllaire del carrer d'en Cervelló, que fent bitlles va arribar a fer-se una casa"

"Durant una bona colla d'anys, la placeta dels Espasers, una minúscula obertura formada per la confluència del carrer de la Corríbia-avui desaparegut-, el de la Tapineria i la baixada de la Canonja, era popularment coneguda com el centre de reunió de les bugaderes d'Horta.

A la part baixa de la casa de la Pia Almoina-o de la Canonja-hi havia un típic establiment barceloní, anomenat Hostal d'Horta, que les bugaderes d'aquell municipi, apreciades especialistes d'aquest ofici, feien servir d'agència i lloc de reunió. Quan les bugaderes d'Horta baixaven a Barcelona, els calia un lloc on concentrar els sacs de roba neta, abans de repartir-los a la clientela, i també els de la roba bruta que havien recollit per les cases. L'indret elegit fou, efectivament, l'esmentat hostal, escenari d'un continu anar i venir de bugaderes amb farcells"

"En el carrer de la Portaferrissa número 32, davant per davant de l'actual carrer del Duc, existia un taller d'esclopaire conegut com a casa de la Cullera Grossa perquè a la façana de l'edifici hi havia una enorme cullera de fusta, d'on penjaven un grapat d'esclops i un gran morter. A més, el seu amo era l'encarregat de vendre els famosos matons de monja que produïa la Serafina de Pedralbes.

La Serafina des de molt joveneta, havia treballat de serventa al monestir de Pedralbes. Allí conegué l'home que conreava l'hort del convent i s'hi casà. Les monges com a regal de noces, els van donar una casa que hi havia en un petit terreny al costat del monestir i, amb la condició que havien de mantenir el secret, els revelaren la fórmula per fer els apreciats matons de Pedralbes o de monja. La serventa Serafina els començà a elaborar amb molta habilitat i maestria, fins al punt que millorà els que feien les mateixes monges... La casa de l'esclopaire, del carrer de la Portaferrissa, es convertí en un lloc on la gent més refinada i de bon gust anava a berenar, per poder tastar aquella celestial i immillorable llepolia"

Jordi Llovet, Adéu a la Universitat

La Universitat de Barcelona és la protagonista d'aquest nou llibre de Jordi Llovet. L'autor reflexiona amb lucidesa i acurat sentit crític la seva experiència com a estudiant fins a la seva jubilació prematura com a professor, jubilació forçada per les circumstàncies actuals en què l'estudi de les Humanitats està en total declivi.

“Sigui com vulgui, el fet és que, als anys que jo vaig cursar la carrera de Lletres -després d'un any de Medecina, carrera que vaig deixar per covardia davant el sofriment humà-, al pati de Lletres de la nostra facultat s'hi respirava un optimisme pràcticament desmesurat i desgraciadament allunyat de la lluita que tenia lloc, simultàniament, en els medis obrers, atesa l'evidència que el 80%, o més, dels estudiants d'aquella època eren fills de les classes benestants de la ciutat”

“Nietzsche encara pensava el mateix que he reportat quan escivia, a la seva lliçó inaugural de Basilea, l'any 1869: ”Ha de quedar, doncs, manifest que tota i qualsevol activitat filològica ha d'estar envoltada i aixoplugada per una concepció filosòfica del món, en la qual tot individu i allò individualitzat queda com una cosa vaporitzada, i només el tot i l'unitari romanen”

“Vam estar obligats, diríem, a entendre l'educació com un esforç personal”

“La situació és ara, doncs, aquesta: els estudiants ingressen a la Universitat gairebé amb l'únic propòsit de posseir un títol o un diploma, de convertir-se en professionals capaços, al cap d'uns anys, de desenvolupar una tasca específica amb una certa, mínima competència, i, al capdavall, hi ingressen amb la idea de guanyar-se la vida més bé que si no haguessin entrat a la Universitat”

“Els estudiants no són culpables de quasi res: és la Universitat, i els seus gestors, els qui han malmès l'enorme càrrega d'entusiasme i la capacitat que tota persona sol tenir quan es troba entre l'adolescència i la trentena; i, en suma, és la <>-substància que hauria de ser analitzada molt a fons-la que es complau a veure de quina manera un focus d'activitat político-intel.lectual tan poderós com podria ser-ho la Universitat ha quedat reduït a un centre expenedor de títols i, en el millor dels casos, d'abilities”

“Els professors comencen ensenyant més del que saben; després ensenyen ni més ni menys del que saben, i acaben ensenyant als seus alumnes allò que els alumnes són capaços d'entendre”

Josep Valls, Josep Pla oral.

Josep Valls va conèixer Josep Pla el 1973 un dia que ell dinava tot sol a la taula número 26 de l'hotel Empordà de Figueres. L'escriptor li va demanar que s'assegués al seu costat i conversessin. El resultat és aquest llibre, un recull de 183 frases que l'escriptor de Palafrugell li va confiar al llarg dels nou últims anys de la seva vida.

“Què és el temps? Els italians ho saben bé: <> “Els llatins definien el temps com un nunc fluens. Cada instant existeix només per donar pas a un altre instant. Aquesta definició encara no ha estat mai superada”

“El cor és un dels invents més grotescos del romanticisme modern. Com a cosa de l'amor, és un invent absolutament literari. Segons els vells grecs, la víscera de l'amor era el fetge. Això sí: el cor activa el funcionament del cos, perquè al cervell no hi ha gaire res”

“Sóc un home molt complicat i molt lent. Dubto seriosament que hagi fet alguna cosa en la vida. Si l'he feta, deu haver estat molt tard. Tot just aquests quatre o cinc últims anys”

“Escriure les memòries? Les memòries d'un escriptor són els seus llibres. Repetir-los en forma de memòries acostuma a resultar una reiteració.”

“Vaig descobrir a Florència que hi ha hagut persones que han tractat de fer les coses bé pensant que l'estada en aquest món fos agradable gràcies a l''art”

“Santiago Rusiñol va morir a Aranjuez en una habitació de la Gran Fonda del Comercio. Pràcticament va morir als meus braços. Feia temps que s'ofegava i que caminava amb dificultat, però encara deia que el tremolor que tenia a la mà li anava bé per pintar el lleu moviment de les fulles dels arbres”

“A Portugal saben cuinar bé el bacallà. Quan hi ha escassetat de mitjans, l'enginy s'esmola.És com a Itàlia. La cuina italiana és absolutament pobra, però amb una imaginació delirant”

“Itàlia ha produït una quantitat immensa de gent intel.ligent. Arreu del món tot és copiat d'Itàlia. Si no fos per Itàlia, Europa no seria res”

“Els catalans no sabem governar perquè no hem tingut mai l'ocasió de practicar això que a Madrid fan com aquell qui es menja un préssec” “

Lluïsa Julià

Lluïsa Julià ja fa molt temps que es dedica a l'estudi d'aquest gran autor de la narrativa breu. Ara ens ofereix una nova mirada amb la publicació de Ruyra:l'home i la seva imatge.
L'autora intenta rebatre el retrat que en va fer Josep Pla (“un gran decrèpit, brut i dominat per la dona”) i el situa en el lloc que li pertoca: un gran escriptor, un bohemi, escèptic davant del poder, gran amic del biòleg Ramon Turró, que era un esquerrà acèrrim i ateu, i amb una vida personal molt complexa.

“Ruyra, l'escriptor, és la imatge d'una dualitat feta de contrastos molt marcats. És una constant de la seva obra, de la seva vida. Es tracta d'un dualisme que no sols es reflecteix en el títol dels contes de principi del segle XX-les marines davant els boscatges-,sinó en les posicions extremes mantingudes: agnòstic i després cristià militant, anticatalà i punt central de la prosa moderna; d'èxit esclatant i d'algun fracàs estrepitós; i encara: escriptor d'una rara perfecció formal que contrasta amb una certa descurança personal al final de la seva vida; capacitat de portar la narrativa catalana a la plena modernitat i també de mantenir posicions obsoletes; la imatge pública i la vida personal complexa, reservada, sobre la qual intenta no parlar, plena d'interrogants mai explicats”

“A Malgrat, a Blanes o a Barcelona, Turró i Ruyra enforteixen la seva amistat, amb les seves lectures, els seus escrits. Llegiren i imitaren els escriptors romàntics europeus, moltes obres dels quals tenia Turró: Byron, Walter Scott, Dickens, Schiller, Goethe, Heine, Racine, Corneille, Molière, Victor Hugo...També Dante, Milton i Shakespeare, aquests darrers foren els que més va seguir Ruyra”

“Moria al cap d'uns mesos d'un darrer atac de cor al seu domicili barceloní. Era el 15 de maig de 1939. L'acompanyava la seva muller, l'amic Junceda i al cap de pocs dies és enterrat al cementiri de Blanes. Gairebé ningú no se n'assabentà. La majoria eren fora, a l'exili”

Paul Auster

L'última novel·la de Paul Auster, Sunset Park, és un retrat de la societat americana actual: la crisi econòmica, l'atur juvenil, el cost elevat de l'habitatge, la desestructuració familiar...Tot plegat amb el teló de fons de Sunset Park (un dels barris de Brooklyn) i amanit amb citacions literàries (Samuel Beckett, Yeats, Shakespeare, Proust, Homer), cinematogràfiques ( William Wyler, Jacques Tourneur) i amb unes engrunes d'esperança al final de l'obra on l'amor, l'art i el fet de viure el present esdevenen els únics pilars on els personatges es poden sostenir.

“Ningú els vigila. A ningú no li importa que la casa buida ara estigui ocupada. Ja hi estan instal·lats…Durant les primeres setmanes van fer el que van poder per fer els espais habitables, atacant diligentment tota mena de desperfectes i avaries, prenent-se cada tasca mínima com si fos un esforç transcendental, i de mica en mica van convertir aquell corral terriblement precari en una cosa que, amb una mica de generositat, es podia considerar un tuguri”

“Aquesta és la idea que li ronda pel cap, diu en Renzo, escriure un assaig sobre les coses que no passen, les vides que no es viuen, les guerres que no es lliuren, els mons d'ombra que avancen en paral·lel al món que prenem com el món real, el que no es diu i el que no es fa, el que no es recorda. Un territori arriscat, potser, però pot valdre la pena explorar-lo”

“El cos humà es pot copsar, però no es pot comprendre... El cos humà és un objecte i un subjecte, la part externa d'una part interna que no es pot veure. El cos humà creix de la menudesa de la infància a la grandesa de l'edat adulta, i llavors comença a morir…El cos humà viu en la ment d'aquell qui posseeix un cos humà, i viure dins el cos humà posseït per la ment que percep un altre cos humà és viure en el món dels altres”

“Cada dilluns, dimecres i dijous agafa el metro fins a Manhattan per anar a treballar al centre americà del PEN, al número 588 de Broadway, just per sota de Houston Street. Hi va començar a treballar l'estiu passat, quan va deixar la plaça de professora adjunta al Queens College perquè la feina li prenia massa hores i no li deixava tenps per a la tesi”…Al PEN tampoc no guanya gaire, però només hi treballa quinze hores per setmana, torna a avançar amb la tesi, i a més creu en l'objectiu de l'entitat, l'únic grup de drets humans del món que es dedica exclusivament a defensar escriptors-escriptors empresonats per governs injustos, escriptors que viuen sota amenaces de mort, escriptors que no poden publicar la seva obra, escriptors exiliats_”

“25 de gener. No ens fem més forts amb el pas dels anys. L'acumulació de patiments i de penes afebleix la nostra capacitat de suportar més patiments i més penes, i com que els patiments i les penes són inevitables, un petit contratemps quan som grans pot tenir la mateixa repercussió que una gran trgèdia quan som joves”

“6 de febrer”. Els escriptors no haurien de parlar mai amb els periodistes. L'entrevista és una forma literària corrompuda que no serveix cap propòsit que no sigui simplificar allò que no s'hauria de simplificar mai”

“I llavors li ve el nom del soldat de la pel·lícula, Homer, Homer No sé què, Homer com el poeta grec que va escriure l'escena sobre Odisseu i Telèmac, pare i fill reunits després de tants anys, de la mateixa manera com ell i el seu pare s'han reunit, i el nom d'Homer li fa pensar en home, com en la paraula homeless, ara tots són homeless, ha dit el seu pare per telèfon, l'Alice i en Bing són homeless, ell és homeless, la gent de Florida que vivien a les cases que ell netejava són homeless...i es pregunta si val la pena esperar un futur quan no hi ha futur, i a partir d'ara, es diu, deixarà d'esperar res i viurà només per l'ara, per aquest moment, per aquest moment fugaç, per l'ara que és aquí i que ja no hi és, per l'ara que ja ha marxat per sempre”