Més de 200 llibres recomanats per a aquestes festes. 3+1 és la fórmula

Cada editor recomana tres de propis i un de la competencia:

cliqueu la imatge per veure les llistes dels llibres millors...

Un Nadal amb lectures... per a tot l'any 2015

David Foster Wallace, L'aigua és això.

“Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?” I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira l’altre i fa: “Que collons és, l’aigua?” Aquesta paràbola és el punt d’arrencada del discurs que l’escriptor nordamericà David Foster Wallace (1962-2008) pronuncià el 2005 als estudiants d’Humanitats de Kenyon College que estaven a punt de graduar-se. A partir de la paràbola esmentada i altres dues historietes didàctiques més, va bastint el seu parlament d’una manera molt clara amb la intenció de lliurar uns valors a l’alumnat sense cap intencionalitat moral ni judicis de cap mena. L’autor a través de la seva conferència els dóna un seguit de pautes basades en “aprendre a pensar” a través del diàleg amb sí mateixos per tal de donar sentit a llur existència. “Aprendre a pensar” perquè servin l’ànima lliure i desenvolupin un sentit crític fort per tal d’afrontar els problemes de l’avenir  ple d’incerteses. Aconselleria aquesta petita obra didàctica per a tot l’alumnat dels Instituts de Secundària. Cal aplaudir la iniciativa d’Edicions del Periscopi que ha endegat la tasca de fer conèixer en llengua catalana aquest autor estatunidenc tan prolífic i una de les veus més innovadores dels darrers vint anys. L’any passat ens posà a l’abast la primera novel·la de David Foster Wallace L’escombra del sistema i, ara, aquesta conferència que tenim a les mans amb un pròleg esplèndid a cura de Viçenç Pagès Jordà. Ambdues obres han estat traduïdes al català per Ferran Ràfols Gesa. Ara el personatge de la novel·la Els jugadors de Whist de Vicenç Pagès ja no podrà dir: “Està tot per fer, en català. Saps que no hi ha ni una puta pàgina traduïda de David Foster Wallace? Al final ho hauré de fer jo o què” Desitgem llegir moltes més pàgines d’aquest autor en llengua catalana ben aviat.

Cristina Masanés, Germaine Gargallo. Cos, pintura i error.

“Nom de guerra: Germaine. Partida de naixement: Laure Gargallo. Primer marit, Vital Florentin. Segon marit, Ramon Pichot” (pàg.132). Qui era aquesta dona que, amb la seva bellesa discreta, seduí el pintor i escriptor català Carles Casagemas que emmalaltí i embogí per aquesta relació impossible disparant-li un tret fallit al cafè parisenc de l’Hyppodrome amb la presència d’altres artistes catalans i se suïcidà al cap de pocs segons als vint-i-un anys? Per què Picasso la immortalitzà a La vie (1903) i també al llenç Au lapin Agile (1905) de l’època blava? Com és que ambdós amants no van perdre gairebé mai el contacte tot i que no varen viure mai junts i el pintor l’ajudà econòmicament quan ella s’havia convertit en una dona vella, sola, malalta de sífilis, que malvivia sense ni un franc a París després de la Segona Guerra Mundial? Per què Germaine va prendre la decisió el 1908 de casar-se amb l’artista Ramon Pichot i Gironès i relacionar-se amb aquesta nissaga de Cadaqués? Totes aquestes respostes les trobareu en aquest assaig narratiu biogràfic de la periodista i documentalista Cristina Masanés (Manresa, 1965). L’autora ha anat resseguint l’itinerari vital de la model enigmàtica i vitalista Germaine Gargallo (1880-1948) a partir de pocs documents (l’ única vegada que sentim la seva veu és a través de les seves cartes dirigides a Picasso al final de la seva vida). És sobretot a partir de la mirada masculina d’aquests tres pintors (Casagemas, Picasso i Pichot) on Cristina Masanés s’ha capbussat per capir la psicologia d’aquesta midinette, coccotte o petite poule, apelatius que rebien aquestes noies pobres que es feien un sobresou a través del seu cos. Tres joves artistes que arriben a París el 1900 amb “la frenètica activitat sexual que despleguen en aquest món de trànsit entre el ser i el semblar que troben al circ, on cada un es proveïa sense retrets d’amants addicionals amb què saciar una urgència eròtica que tenia alguna cosa de fúria i desesperació, de consol i de fugida però així com Picasso en lleva fruit, amb la sèrie d’acròbates, saltimbanquis i arlequins, Germaine quedarà empantanegada en les exigències del propi cos, sense possibilitat de transcendir-les perquè quan no es té res, encara es disposa d’un cos i seduir és posar-se al cantó del joc o de l’artifici, del mirall” assenyala l’autora. Obra ben escrita amb una bona descripció dels ambients de Montmartre a començaments del segle XX. Després de llegir el llibre, si us abelleix contemplar alguns retrats de la Germaine Gargallo, podeu visionar l’exposició del MNAC fins el 22 de febrer: Casagemas. L’artista sota el mite. Un conjunt de 38 obres del pintor, 13 de les quals inèdites.

Yasmina Reza, Feliços els feliços.

Títol suggerent de la darrera novel·la, premi Le Monde 2013, de Yasmina Reza (París, 1959) que homenatja Jorge Luís Borges amb la citació que obre el llibre: “Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor. Felices los felices”. El lectors en llengua catalana la podem llegir mercès a la traducció d’Oriol Sánchez Vaqué.

Novel·la coral on l’autora fa una reflexió pessimista, irònica i amb bocins d’humor envers el món de la parella, una estructura tancada en què sovint cal l’adulteri per fer-la rutllar encara que els resultats esdevinguin també ben decebedors. Cada capítol és un relat independent encapçalat amb el nom i cognom de cada personatge que es complementa amb el següent i, d’aquesta manera, els lectors van confegint i ampliant la trama de la vida i les misèries d’aquests divuit personatges les veus de les quals s’aplegaran al final en motiu de l’enterrament d’un familiar. La família, la solitud, el pas del temps, la mort fan també acte de presència en aquestes pàgines.Amb tot, la vida és breu sembla apuntar Yasmina Reza a través de la veu d’en Lionel que pronuncia aquesta frase clau al meu entendre: “Ser feliç és una disposició. No pots ser feliç en l’amor si no tens una disposició a ser feliç” (pàg.141) L’autora també remarca que aquells que prescindeixen de l’amor poden també ser feliços com diu el títol perquè sovint les imposicions socials que apunten a la realització a través d’aquesta via mena les persones cap a la infelicitat.

Novel·la recomanable i molt potent que no us deixarà indiferents.

“Observant als quadres aquells personatges arran de paret amb roba fosca, els éssers cruels i malfactors d’èpoques antigues, caminant encorbats cap a no se sap on, em vaig dir, en què es converteixen les ànimes dolentes? Han desaparegut de tots els llibres, amb total impunitat? Vaig pensar en l’Ernest. L’Ernest Blot, el meu marit, és igual que aquelles ombres del vespre. Murri, mentider, despietat. Jo mateixa dec ser recargolada per haver volgut ser estimada per aquest home. Les dones són seduïdes pels homes horrorosos, perquè els homes horrorosos es presenten disfressats com en un ball de màscares” (pàg.156)

Patrick Modiano, L'herba de les nits. Premi Nobel de Literatura 2014

Els lectors incondicionals de Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) podem llegir ara la seva última novel·la L'herbe des nits (2012) en llengua catalana a través de la traducció excel·lent  de Mercè Ubach

Jean, la veu del narrador, un escriptor madur, intenta investigar  i reconstruir la relació estranya i breu que va mantenir amb la misteriosa Dannie fa una cinquantena d’anys quan ella desaparegué sense donar senyals de vida. A partir de les notes disperses que ell  anava apuntant a una llibreta negra, cinquanta anys enrere, porta a cap una exploració moral i sentimental connectant les emocions i sensacions del passat amb el present. La ciutat de París amb els carrers, bars i hotels d’ambdós temps esdevé un personatge més d’aquesta obra amb tints de novel·la negra. Obra recomanable que planteja un interrogant al lector: què queda del nostre passat quan la vida se’ns va escurçant?

“L’altra nit, travessava París amb cotxe i estava emocionat de veure les llums i les ombres, les diferents classes de fanals o d’enllumenat, perquè sentia que, al llarg d’una avinguda o a la cantonada d’algun carrer, m’enviaven senyals. Era el mateix sentiment que s’experimenta en contemplar molta estona una finestra il·luminada: un sentiment de presència i alhora d’absència. Darrere els vidres, l’habitació és buida, però algú hi ha deixat la llum oberta. Per a mi no hi ha hagut mai ni present ni passat. Tot es confon, com en aquesta habitació buida on brilla una llum, cada nit. Moltes vegades somio que trobo el manuscrit. Entro a la sala de rajoles blanques i negres i furgo els calaixos, sota els prestatges dels llibres. O que un misteriós corresponsal, de qui no aconsegueixo desxifrar el nom al dors del sobre, rere la pàgina”remitent”, me l’envia per correu. I el mata-segells de correus porta una data de l’any que la Dannie i jo anàvem en aquella casa de camp. Però no em sorprén gens que el paquet hagi trigat tant a arribar-me. Decididament, no hi ha ni passat ni present. (pàg.54)

Anna R.Ximenos, Interior blau.

Setze escriptores cabdals de la història de la literatura, del feminisme, de la psicoanàlisi, de la filosofia i la poesia dels segles XlX i XX: Anna Akmàtova, Jane Bowles, Marguerite Duras, Anne Sexton, Mary Wollstonecraft, Colette, Mary Shelley, Anna Freud, Dorothy Parker, Isak Dinesen, Katherine Mansfield, Carson McCullers, Marguerite Yourcenar, Virgínia Woolf, Hannah Arendt  i Linda Campbell, un personatge inventat, són les protagonistes d’aquest conjunt de narracions d’Anna R. Ximenos (Barcelona, 1972). Es tracta del seu primer llibre publicat en castellà el 2012 i en llengua catalana el 2013.

A partir d’una escletxa real en la biografia d’aquestes autores, Anna R. Ximenos construeix l’escena de cada relat amb la intenció de penetrar envers la seva psicologia i el seu univers  a través del suggeriment i adaptant sovint llur estil amb un bon domini de les diverses tècniques narratives. El color blau simbòlic del títol fa acte de presència en cadascun dels contes. Destacaríem la narració, tècnicament molt reeixida, que obre el recull dedicat a Anna Akhmàtova i la relació amb el seu fill Lev Gumiliov així com la utilització de la prosa poètica quan s’endinsa en la convivència de Marguerite Duras amb el jove Yann amb qui va compartir les dues darreres dècades de la seva vida.

Llibre recomanable per conèixer un xic més el paper fonamental que exerciren aquestes dones en el seu temps. Bon treball de documentació. Llàstima, però, de la presència d’algunes errades  ortogràfiques, sintàctiques i lèxiques.

“La rentadora és enmig de la platja, sobre la sorra humida, a prop de les onades. Com que s’ha espatllat, la Marguerite i en Yann la fan servir de taula de treball i celler. Han posat l’Olivetti Lettera 22 i les copes de vi al damunt. Al tambor hi amaguen les ampolles de bordeus. Porten tot l’estiu vivint vora la mar. Durant el dia llegeixen i riuen recolzats a la rentadora. En Yann va despullat. La Marguerite porta posat un jersei de coll alt, pantalons de quadres i gorra de mariner. Al capvespre fan un tomb per la platja il·luminats pels fanals del passeig marítim. Per la nit beuen. Després, la Marguerite dicta paraules en veu alta. En Yann escriu” ( pàg.31)

Milan Kundera, La festa de la insignificança.

Heus ací la darrera obra de Milan Kundera (Brno, 1929) després d’una llarga dècada silenciosa que podem llegir en llengua catalana a través de la traducció de Xavier Lloveras.

Es tracta d’una novel·la breu de set capítols construïda en forma de peça teatral. En motiu de la festa d’aniversari d’un conegut, D’Argello, quatre vells amics (L’Alain, en Ramon, en Charles, en Caliban) i el narrador, el cinquè, conversen i reflexionen sobre la nostra existència amb humor. L’humor, tema clau de l’obra, per observar les bestieses del comportament humà en la nostra època “on ha desaparegut la saviesa”. Així la mare de l’Alain declara:”-Tothom xerroteja sobre els drets de l’home. Quina broma! La teva existència no està fundada en cap dret. Ni tan sols et permeten de posar fi a la teva vida per la teva pròpia voluntat, aquests cavallers dels drets de l’home” (pàg.122). La inutilitat de ser brillant a l’actualitat, el valor de l’amistat, la tragèdia d’ésser nat i la mort, la solitud de l’ésser humà, la mentida, la ridiculització del tirà Stalin, el patetisme de Kalinin, la seducció femenina actual i altres interrogants que planteja  l’autor tot convidant-nos al final del llibre a celebrar amb ironia i alegria “la festa de la insignificança”: “La insignificança, amic meu és l’essència de l’existència. És amb nosaltres a tot arreu i sempre. És present fins i tot allí on un mateix no la vol veure: en els horrors en les lluites sagnants, en les pitjors desgràcies. Sovint cal tenir coratge per reconèixer-la en condicions tan dramàtiques i per anomenar-la pel seu nom. Però no es tracta només de reconèixer-la, cal estimar-la, la insignificança. (pàg.135).